“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dimecres, 28 de març de 2007

LA CRÍTICA TEATRAL (02-05-2002)

La diferència entre estrenar una obra de teatre a Girona o estrenar-la a Barcelona és que en el primer dels casos, entre algunes altres desigualtats, no hi ha la pressió afegida de la presència, sempre angoixant i torbadora, de la figura del crític de teatre. No sé si això es bo o dolent però en tot cas és una mancança que evidència que potser encara no estem del tot normalitzats teatralment parlant. Amb això no vull dir que de tan en tan no puguem llegir a la nostra premsa alguna crítica de teatre però el públic gironí no té la possibilitat de formar-se en l’hàbit de lectura de crítiques teatrals, ni pot trobar d’una manera sistematitzada una presència constant de la visió aclaridora i motivadora, per part d’un entès en la matèria, de tot allò que s’estrena o es representa a les sales de les comarques gironines, tan sigui professional com amateur. Ens toca viure en una ciutat on la producció teatral pròpia encara està molt lluny de estabilitzar-se, on la línia de la qualitat és fràgil, movible, aleatòria i on el concepte de professionalitat no està gaire clar i només es regeix per comparacions amb altres productes i no pel que significa el terme realment. Jo soc del parer que ens faltaria un personatge que amb una visió amplia, oberta i experimentada, fes d’àrbitre d’aquest garbuix de talents despistats; que fes d’agent clarificador de propostes sabent quins son els objectius i els projectes de cada companyia que es presenta; un guardià d’un ordre teatral preestablert que defenses aquelles iniciatives que neixen a cada moment i ajudés amb els seus escrits a provocar un debat i una major difusió del que s’està fent dia a dia sobre els escenaris que tenim mes propers. Segurament estic reclamant un personatge que em donaria molta guerra, molts maldecaps i algun disgust laboral, però els que vivim d’això hauríem d’exigir la crítica d’un savi autèntic, que ens estimules d’una manera educada i respectuosa, a corregir i superar tot allò que no s’ha pogut assolir i no pas haver d’aguantar les lliçons d’alguns que, sense sortir del seu teulat protector i sense encara no haver demostrat res, creuen que ho saben tot, permetent-se el luxe d’opinar d’allò que ells mai seran capaços de produir, dirigir, escriure o representar. Criticar per fer mal es massa senzill, criticar per ser escoltat i respectat exigeix estil, elegància i moltes hores de vol, unes qualitats, que per desgràcia, no tothom es capaç d’aportar.

MALS FINALS. (05-04-2002)

En el mon del teatre circula una norma no escrita que diu que un bon final sempre arregla una obra mediocre. No crec que aquesta afirmació tan categòrica funcioni sempre com una veritat infal·lible, però “els finals” potser és el moment més delicat i difícil per qualsevol experiència artística que circula per un espai de temps determinat. Ho és tant per al creador, que ha de deixar ben lligat tot allò que ha decidit remoure sense demanar permís i ho és per a l’espectador, que s’ha deixat emportar per una mentida pactada i no vol sentir que aquest viatge, fruit d’un vot de confiança envers unes referències que ens arriben del nostre entorn, no li ha servit per a res. Tota aquesta reflexió tan rebuscada i espessa es per dir que en els moments finals d’una obra de teatre, d’un llibre o d’una pel·lícula es decideix si salvem al creador i ens l’emportem al calaix mental de les bones experiències o si per al contrari el nostre cervell decideix esborrar-lo per sempre i passem directament a pensar què farem demà per dinar. De totes maneres, no sempre les coses passen com estan previstes i tant en la lectura com en el visionat d’un espectacle a vegades apareixen “elements” encarregats d’espatllar això que sembla un procés tan normal i lògic. Em refereixo concretament a dos personatges que ens trobem normalment pel carrer i que conviuen entre nosaltres però que mereixerien ser desterrats del nostre costat de per vida. Un primer és aquell que sabent que estàs llegint un llibre amb tota la il·lusió del mon, i també a vegades amb molt d’esforç per esgarrapar el temps d’on sigui, apareix i ens explica el final sense cap mania o, si no ho fa directament, es dedica a fer una crítica mes narrativa que el propi autor o ha donar indicacions tan detallades de tots els elements claus, que és impossible no estar contaminat d’una visió aliena de l’obra i per tant ja no cal ni que tornis a agafar el llibre si no és per fotre-li pel cap. El segon personatge és aquell acomodador anònim, que empès pel deure que l’obliga, irromp inesperadament dins la sala fosca i travessa corrent el passadís central de butaques com aquell que va a apagar foc i obre la porta de sortida que es troba sota la pantalla per inundar de llum un moment decisiu, un moment íntim, un moment on tothom està endreçant les sensacions provocades, recollint les emocions que s’han vessat i per que no, també pensant que si no fos per algunes persones sense cap mena de sensibilitat, potser seriem una mica més feliços.

dijous, 22 de març de 2007

EL LLIURE JA NO ÉS TAN LLIURE. (22-02-2002)

Aquesta vegada haig de donar la raó al Sr. Albert Boadella quan parla de l’embolicat conflicte de la nova seu del Teatre Lliure. Hi ha companyies de teatre que han jugat la carta del risc i han guanyat i n’hi ha d’altres que ens han volgut fer creure que administraven una independència plena en les seves obres però tenien un coixí econòmic molt ben treballat. Ser arriscat en les propostes de treball pensant que si no surten bé demà te la pots tornar a jugar una altra vegada, és com anar robar un banc i saber que la policia està mirant cap a un altre costat. El Teatre Lliure sempre ha estat un referent de nivell en el nostre panorama teatral però també la seva trajectòria va anar canviat amb el temps i va passar de ser un laboratori de treball a una fabrica de productes en sèrie que ja estaven venuts abans de ser comercialitzats. Amb això vull dir que el nom de Teatre Lliure ha estat durant molt temps una marca on també s’han amagat productes de dubtosa qualitat. Mai he entès com és podien rentabilitzar aquelles produccions teatrals amb un aforament de sala tant reduït, uns actors que no treballen per quatre duros i unes escenografies molt ben pensades. A mi mai em que sortien els números. Però aquesta vegada l’ambició els ha traït i s’ha vist la tramoia. Quan El Lliure era El Lliure autèntic, als polítics els va interessar potenciar aquell focus de resistència intel·lectual, de artesana modernitat, de renom internacional dins els cercles teatrals de prestigi. És per això que van ajudar a mantenir aquell petit local del barri de Gràcia. Però l’ambició artística va créixer i la casa es va fer petita. Sota l’excusa del somni de Fabià Puigserver, els polítics van començar a prometre i els tontos dels artistes sempre ens els creiem. Vaig conèixer molt poc a en Fabià però estic segur que els hauria enviat a tots a fer punyetes i hagués inventat un nou teatre en qualsevol nau abandonada de la perifèria. A la companyia Teatre Lliure els hi hem regalat un teatre de 6.000 milions i ningú és queixa en canvi quan és va fer el Teatre Nacional tothom va posar el crit al cel. Per mi quina és la gran diferència? Doncs que el TNC pot canviar cada quatre anys de director i per tant de manera de gestionar i programar aquella sala, mentre que el Nou Teatre Lliure sempre serà la casa de la família. De totes maneres no em molesta tant que els clans teatrals existeixin i fins hi tot a vegades és productivament bo. El que em molesta més és que aquell estàndard del teatre combatiu, imaginatiu, alternatiu, obert, progressista, provocador ara es faci enrera per por a que els diners no els arribin per pagar totes les produccions que pensen fer. Per arribar a aquest panorama tant patètic i aclaridor hagués estat millor no sortir de casa.

ADOLFO MARSILLACH. (24-01-2002)

Les dues vegades que vaig parlar amb el senyor Adolfo Marsillach vaig tenir sempre la mateixa sensació. La primera vegada va ser per una entrevista de presentació al Teatro de la Comedia de Madrid. Jo era un nou vingut a la capital i ell era un català que em podia donar un cop de mà. Li vaig preguntar, quasi afirmant, si podíem parlar amb la nostra llengua materna i ell em va contestar rotundament: “No!”. La segona vegada que ens vam veure va ser en un sopar a casa d’una periodista d’El Pais. Jo ja estava treballant en un teatre i al veure’m es va dirigir a mi en un català perfecte: “¿Què fa el de Girona? ¿Suposo que la funció per la qual t’han contractat és en castellà, no?. Doncs practica aquest idioma per que és aquest el que ara necessites”. Tenia tota la raó del mon. Jo el mirava i davant meu veia una persona dura exteriorment, coherent amb el seu mestratge i en alguns moments distant i prepotent, però si t’hi fixaves molt i rascaves una mica mirant-lo als ulls fixament podies entreveure una fragilitat interior, una tristor antiga i una sensibilitat estranyament vergonyosa que guardava com un tresor maleït, com una arma que els seus detractors podien utilitzar en qualsevol moment per enfonsar aquell segur, majestuós i elegant transatlàntic del teatre. Va ser un senyor que es va fer a ell mateix i per tan, això vol dir que va deixar pel camí a molts cadàvers i ferits en aquesta guerra d’anar cap endavant per fer-se un lloc en el mon artístic. Hi ha un tipus de persones que els agrada tenir enemics, necessiten sentir la pressió de les crítiques i fins hi tot la mala fama els estimula com un motor per seguir creant obres més importants i arriscades. Adolfo Marsillach era una persona molt respectada en els ambients teatrals de Madrid i per això mateix una de les mes envejades i odiades. El que és indiscutible és la seva gran aportació a l’art de l’escena, tan per la seva obra escrita, com pels muntatges dirigits i la seva aportació per recuperar el teatre clàssic castellà i ordenar política i burocràticament aquest caòtic mon del teatre. Els catalans no li podem retreure que no fos un abanderat de la nostra cultura, per que per sobre d’una lectura simplista de que tot català ha de treballar en català, ell anava més lluny i pensava que tot català que es vulgui dedicar a l’art de l’escena ha de treballar posant els sentiments per davant dels territoris.

UN MOTOR ANOMENAT IL·LUSIÓ. (14-12-2001)

Per mi, la il·lusió és el carburant de la vida i el motor que ens hauria de fer moure per aconseguir els nostres reptes. Els que treballem amb materials tant transparents, volàtils i poc rentables, com poden ser els necessaris per viure de l’art de l’escena, estem condemnats a ser uns pobres simpàtics i eixelebrats, davant d’una societat cada vegada mes materialista que es regeix pel lema de: “tant tens, tant vals”. L’actor construeix amb paraules les seves propietats, compra i ven sentiments i emmagatzema experiències pròpies i estranyes per retocar-les, repintar-les, actualitzar-les i torna-les a posar al mercat dels consumidors de moments únics. Per la gran majoria és un trist patrimoni i per uns pocs és un tresor únic i intransferible. Jo estic amb els que, no tenint res, ho tenen tot. Per que n’hi ha molts que després de treballar tota una vida per tenir-ho tot, s’adonen que no tenen res. És difícil, per no dir impossible, convèncer a tots aquells que mesuren l’èxit de la vida amb anar posant zeros al compte del banc, que fer un llistat d’il·lusions acomplertes, és també una manera d’anar-se fent ric i que transmetre la joia de viure intensament té mes valor que qualsevol herència material que puguem deixar. En definitiva, tenir il·lusions vol dir tenir un camí ample i infinit davant nostre per perdre’s i tornar-se a trobar. En front d’un avorrit “anar tirant” hi ha l’actitud d’un grup de gent que per sobre de tot, prefereix el verb ser abans que el verb tenir. Alguns pensaran que el que dic respon a un joc de paraules, a un divertiment literari per fer bonic o simplement diran que és filosofia barata. Però qui llegint aquestes paraules s’hagin aturat dos segons per reflexionar el missatge que hi ha darrera de tot això, li diria: “benvingut a club dels perdedors privilegiats”. Segurament i com sempre, els demés s’expliquen millor que jo, per tan m’agradaria que el resum d’aquesta meva reflexió, vingués donat per l’enginy d’un francès anònim que pensant amb el seu epitafi es va fer escriure el següent a la seva làpida: “He lluitat i he perdut. He estimat i la he perdut. He creat i tot s’ha perdut. Però no us entristiu per mi, per que per arribar a ser aquest gran perdedor que aquí descansa, ha estat necessari viure una vida intensa, moguda, plena d’il·lusions i en definitiva: meravellosa.”

dilluns, 19 de març de 2007

LA MARATÓ DE TV3 I UN BOIG QUE ELS PARLA(06-12-2000)

Aquest any La Marató de TV3 està dedicada a les malalties mentals greus i el fet que m’hagin convidat a col·laborar-hi m’ha posat la mosca darrera l’orella. No voldria tenir mals pensaments ni dubtar del motiu últim d’aquest invitació i em creuré que ha estat per que tinc bones relacions amb aquesta televisió i també bons amics, (en aquest cas amigues). Bromes a part les persones que per sort o per desgràcia ens dediquem a móns virtuals i creatius sempre haurem de viure amb el dubte de saber si som fruit d’una veritable vocació o si per el contrari tot ens ve d’un cargol mal ajustat. En el món laboral en el que em bellugo es molt freqüent que no se’ns prenguin gaire seriosament i que les mirades de compassió siguin el pa de cada dia quan ens reafirmem en la voluntat de viure d’una cosa tan abstracta com és això de l’art, ja sigui en el camp de la interpretació, de la pintura , l’escriptura... Dir que vols ser artista i que et qualifiquin de boig es tota una mateixa cosa. I a mi això sempre m’ha agradat per que em dona la pauta justa de saber que vaig pel bon camí. Que la meva opció és diferent de la majoria i que si més no, tinc la sort d’anar per lliure. Mai m’ho he pres malament quan m’han dit que estava boig per que m’ha semblat que estar boig és una bonica definició per dir que ets diferent. Jo sóc dels que creuen que només pots ser creatiu si no et deixes atrapar per la gran massa humana i la seva inèrcia avorrida que tot ho dilueix i despersonifica. No voldria frivolitzar sobre el tema de les malalties mentals per que sé que hi ha famílies que pateixen molt directament les conseqüències de tenir algun membre atrapat per aquestes boires permanents o transitòries que ofusquen el cervell dels malalts i fan que deixin de tenir el control sobre ells mateixos. La meva intenció és simplement intentar transmetre un missatge solidari i amb el meu testimoni explicar que jo també estic una mica boig o això és el que m’ha dit sempre. Potser la diferència entre un malalt mental diagnosticat i jo és que ell a passat per una consulta mèdica i a mi encara no m’han convençut d’anar-hi. Com aquella campanya publicitària on molta gent coneguda afirmava: “jo també puc tenir la sida” aquesta vegada, i encara amb més raó jo diria que tots portem la llavor de les malalties mentals i la loteria de la vida et pot premiar amb l’adob per a la seva germinació. Ara que estic inspirat i posats a fer literatura científica, si algun dia alguna divinitat superior em deixés triar la malaltia que m’hauria de consumir fins al final dels meus dies potser triaria una malaltia mental que em fes volar, que m’adormis el cervell i ja no fos conscient de qui soc, ni em preocupés l’ordre social ni moral que regeix la nostra societat. D’aquesta manera potser podria acabar tota aquesta comèdia de la vida pensant que només és moren els altres o en un deliri màxim de grandesa creure que jo no em moriré mai. Seria genial viure sense la pressió de la mort... En el món de l’art la bogeria o els estat mentals defectuosos sempre han estat un tema recurrent per justificar grans personatges o grans carreres creatives. Estic completament d’acord que la personalitat artística és la que té una visió diferent de les coses i la que trenca l’ordre preestablert que la societat més conservadora imposa. Però el problema pot començar quan aquesta anarquia interna controlada es desferma i trenca els límits d’una mínima convivència social. Llavors apareix el rebuig real i alló que en principi feia gràcia o es tolerava ens comença a fer por per que no sabem si pot agredir la nostra tranquil·litat i la nostra consciència. Per tant arribo a la conclusió que la societat permet o tolera a una sèrie de bojos inofensius per que els diverteix i són necessaris per portar color a unes vides una mica grises. Però quan algú és passa de la ratlla o no controla el motor d’aquesta diferència que és el propi cervell, llavors els tanquem entre quatre parets per que no emprenyin gaire. Es necessari que prenguem consciència que existeix un col·lectiu de malalts mentals que tenim oblidats per que creiem que ja no hi ha rés a fer. ¿ N’estem segur que no hi ha res a fer? o ¿potser pensem que ja està tot perdut i per això els posem últims a la llista per l’investigació de les seves malalties? Durant un temps es va creure que construint manicomis ja fèiem prou per aquesta pobre gent, però si som sincers amb nosaltres mateixos ¿aquesta mesura de tancament en centres especialitzats era per afavorir al malalt o per apartar-lo de la nostra delicada visió? No ens em de sentir culpables d’haver-ho fet malament però ara tenim l’oportunitat de fer-ho una mica millor. Aportem el que puguem, no per fer callar un cop més la nostra consciència sinó perquè investigant aquestes malalties potser algun dia podrem agrair l’existència d’estudis o d’algun fàrmac que ens ajudarà a no traspassar aquesta ratlla tan fina i tan fràgil que separa el nostre mon d’infinitats altres móns.

POLÍTIQUES CULTURAL. (12-07-2001)

Aquest dies s’està parlant de si Girona és una ciutat avorrida o divertida i aquest debat és tan antic com complicat és d’arribar a una conclusió al respecte. Seguint el fil de les converses polítiques que s’estan vivint a l’Ajuntament de la nostra ciutat sobre les propostes de crear centres lúdics a les afores, m’agradaria encetar un parell de reflexions sense cap ànim d’ofendre a ningú. En primer lloc dir que la hipocresia dels gironins és majúscula pel que fa al tema del divertiment i l’oci nocturn per que tothom és queixa de la falta de locals per anar un vespre d’hivern a fer el toc sense haver d’agafar el cotxe, però ningú en vol tenir cap a sota de casa i si el tenen son els primer de trucar a la policia municipal quan algú fa un crit a mitja nit. Finalment això es podria solucionar amb una feina de conscienciació ciutadana del respecte a la convivència. Però per a mi el problema més greu és quan entrem a debatre sobre la vida cultural nocturna que tota ciutat necessita després d’un llarg dia de productivitat, per fer que a més a més de ser un nucli de cases una al costat de l’altre, també sigui un marc per a la formació intel·lectual, riquesa d’experiències i rebost d’aliment per a l’esperit. En aquest cas sempre arribo a la mateixa conclusió i és que en l’aspecte de dinamitzar culturalment una ciutat no és pot tenir content a tothom. Per tant s’ha de tenir un pla estratègic molt clar, a llarg termini, on la batalla contra les ments tancades i encarcarades serà diària però si això es fa amb respecte i amb fermesa finalment la cultura s’imposa sobre la comoditat i la curiositat guanya al desconeixement. Amb tot això vull dir que potser les polítiques tan exteses de festivals i temporades és una manera de fer callar als que és queixen que mai es fa res i d’engreixar estadístiques i rankings de consumidors de cultura. Però sempre he cregut que, re-interpretant un refrany xinès, és millor comprar una canya per pescar que no que em convidin a un plat del peix més fresc. Què hi farem...son maneres de pensar però a mi m’agradaria més diners per insonoritzar bars on poder fer sessions de Jazz; més ajudes per crear sales de teatre alternatiu; espais de concerts on la gent jove pogués ensenyar el que estan fent; ateneus culturals, sales d’exposicions obertes a tothom,... en definitiva invertir des de la base i en petites infrastructures que quedarien al servei del ciutadà i per tant a favor d’un teixit cultural estable i viu. No es pot competir amb la gran oferta de Barcelona i potser no es tant necessari posar el nom de Girona al món si quan després tota aquesta gent que ve seduïda per una imatge de ciutat cultural es troba, en el seu dia a dia, que quan son les 12 del vespre no sap on pot anar per escoltar una mica de música en directe, triar entre un parell de peces de teatre ben fet dins de programacions estables, un cafè concert o si més no fer un passeig nocturn pels nostres bells carrer sense pensar que Girona és una ciutat fantasmal i deshabitada. A la gent que caigui en aquest parany sempre els quedarà el consol d’anar a visitar la nostra “joia de la corona”: el dolç negoci de les crispetes disfressat de la més gran oferta cinematogràfica. Santa innocència...

dijous, 15 de març de 2007

EL PÚBLIC I EL TEATRE. (18-11-2000)

Ara que torno a ser per aquí tinc la sensació de no haver marxat mai. Girona segueix igual com sempre i la meva estada professional en terres llunyanes queda com una nebulosa dins els meus records. Girona és una ciutat molt gelosa d’altres llocs i només et dona dues opcions: o t’atrapa entre el magnetisme de les seves pedres i no pots deixar de pensar en ella o formes part d’aquells que diuen que és la ciutat més avorrida del món. Per tant Costa Rica ha estat com un parèntesi estrany de color, calor i dolçor en les paraules. Han estat dies de grans experiències, molta feina i he deixat lligats grans llaços d’amistat que mai oblidaré, però la meva ciutat, possessiva , crec que a exercitat les seves males arts per fer-me tornar. Ara que sóc aquí només hi ha una cosa que trobo a faltar d’aquells dies de pluja i pells fosques i és l’hora justa de les set i mitja del vespre. Aquella hora on el meu dia feia el tomb i després d’una activitat frenètica, obria una porteta d’un petit palco del nostre teatre i m’asseia per veure el meu espectacle privat. Per veure l’entrada del públic al teatre.
La gent de cultures més verges, més senzilles d’esperit, amb menys preocupacions metafísiques que la nostra encara van al teatre amb la il·lusió escrita a les seves cares. Amagat en un racó era fantàstic veure entrar famílies senceres amb un somriure a la cara i al mateix temps un gest nerviós per no saber el què passarà. I quan s’apagaven els llums desapareixia aquella cridòria descontrolada per donar pas a un silenci expectant. Es d’aquest record d’on parteix la meva reflexió. Allà la gent va al teatre i no saben el que passarà. I tampoc es preocupen per saber-ho. No pregunten quins actors treballen en aquella obra ni quin autor l’ha escrita. Coneixen el que la publicitat a volgut que coneguessin i si allò els desperta la curiositat doncs surten de casa i van al teatre. Estan disposat a deixar-se sorprendre i que la caixa màgica els atrapi i que els transporti. Per mi aquesta és l’essència del teatre, del teatre que a mi m’agrada. Nosaltres aquesta batalla ja la tenim perduda. Per sort o per desgràcia, el fet teatral en el nostre país s’ha intel.lectualitzat. Per damunt de la sorpresa, l’entreteniment i la màgia, em posat egoistament el lluïment personal d’actors molt virtuosos, directors més preocupats per sorprendre que per explicar una història i la prepotència dels autors que lluiten per veure qui escriu un text més enrevessat i extrany que només els interessa a ells mateixos i als seus psiquiatres.
Ara el públic ja no es deixa sorprendre per que aixó seria un símptoma de debilitat intel·lectual. Aquest dies he pogut veure com la gent va al teatre amb un posat seriós i un aire de superioritat com si pel fet de formar part d’aquesta trista minoria encara els fes més importants.
Estem assistint a un miratge que algú ens vol fer creure. No hi ha més públic de teatre sinó que hi ha més gent que va el teatre fruit d’un millor funcionament del marketing teatral. ¿S’entén la diferència? No és tracta d’omplir sales al preu que sigui. Es tracta que la gent vagi al teatre per que té ganes de viure un moment màgic, d’experimentar una sensació diferent que els faci oblidar una quotidianitat més gris. D’assistir a la comunicació directa de sentiments que provenen d’una interpretació sincera, d’una direcció al servei de la història i no en contra d’ella. Textos que els facin sortir del teatre una mica més feliços o més tristos però mai més frustrats de pensar que són idiotes per no haver entès res. Crec que tot això ha passat per que és més fàcil que els artistes ens tanquem en les nostres preocupacions personals i ens oblidem que nosaltres no existim si no hi ha un públic que obseva el resultat del nostre art.
Els que vivim d’això hauríem de pensar en tornar a recuperar la il·lusió del públic. No conformar-nos només amb els incondicionals. Preguntar-nos perquè fa tanta mandra anar al teatre a descobrir nous talents. Perquè anar al teatre és un fet excepcional i no un hàbit. Perquè hi ha només els dos extrems: funcions amb localitats exhaurides amb molts dies d’antelació o funcions amb la platea mig buida. Això vol dir que també el teatre a entrat en la roda de les modes i a perdut la seva independència.
Jo no tinc la solució a aquest enigma però intueixo que és una qüestió de temps i de cicles. Esperem que mica en mica la gent se n’adoni que encara que vivim en una societat millor i més còmode no em de perdre les ganes d’arriscar-nos a que algú ens revolti els sentiments i les emocions. Atrevir-nos a entrar en aquestes petites sales fosques on potser amb una mica de sort podem oblidar-nos de qui som i participar d’una comunió perfecte amb una bojos meravellosos que només saben fer allò i no saben explicar perquè.
Viatjar i conviure amb d’altres cultures no dona resposta a les teves cabòries però si més no fa que no visquis tan tranquil en la teva ignorància. Per tant qui no vulgui viure intensament que no surti de casa però que sàpiga que com diu la cançó .”solo se vive una vez”.

EN NOM DELS FRACASSATS DE L'ART. (01-02-2005)

Porto uns quants dies donant-li voltes a un tema que em preocupa i que m’agradaria compartir amb vosaltres. Resulta que en el meu taller de teatre hi ha una noia que li han dit que no serveix per fer d’actriu. Un actor conegut, un director amb el que estava treballat i un amic (que no deu ser-ho tant) li han dit que s’oblidi de l’art de la interpretació per que segons ells no ho fa gens bé. En definitiva: que és una fracassada de l’art. Em sembla una afirmació terrible i sobre tot quan va dedicada a algú que s’està formant com a persona i el seu somni, equivocat o no, es pujar a un escenari. En cap moment jo no dic que aquesta gent tinguin o no tinguin raó. Aquesta opinió me la reservo per mi però si que tinc molt clar que qualsevol judici sobre la matèria sempre serà subjectiu i per tant no podem dir que una persona mai serà actor o actriu, sinó que jo sempre diria que cal preparar-se més, experimentar més i tenir més paciència que un sant si volem tastar el gust de sentir-se un veritable intèrpret d’un instrument que som nosaltres mateixos. A de ser la mateixa persona qui en el curs d’aquesta preparació decideixi si es això el que vol fer o si per el contrari es va equivocar en la seva percepció de l’ofici d’actor.
Totes aquestes reflexions, que per més d’un poden semblar banals, em venen al cap mentre viatjo en tren a Barcelona. Mentre el paisatge corre a l’altra costat de la finestra, el meu cervell viatja encara més de pressa i em transporta als anys que jo estudiava a l’Institut del Teatre. Recordo una tarda plujosa i grisa. Dic plujosa i grisa per que per recordar noms soc un desastre però per recordar moments lligats a una llum determinada o a un temps meteorològic concret, modèstia a part, crec que soc bastant bo. Doncs bé hi va haver una tarda de la meva vida que estàvem en una aula de l’escola d’art dramàtic preparant juntament amb dos companys una escena que el professor en havia demanat. Érem feliços jugant a ser grans actor, vivíem el nostre somni i fins i tot ens creiem que ho fèiem molt bé. Quan va arribar el moment de mostrar la nostra feina al professor aquest ens va dir que allò era una m.... i que ens dediquéssim a una altra cosa. Recordo exactament les seves paraules: “ Si tot això es el que sabeu fer val més que ho deixeu córrer...El públic no pagaria mai per veure aquesta m...” En aquell moment, i en un tres i no res, nosaltres acabàvem de passar a formar part d’aquesta inacabable llista dels fracassats de l’art. Mai vaig sentir tanta ràbia com llavors i em vaig prometre a mi mateix que no deixaria que ningú em tornes a fer tant de mal. Era injust... però haig d’admetre que com a revulsiu pedagògic va funcionar d’allò mes bé per que els tres ens vam posar a treballar com a bojos per que cap professor sense cor ens vingués a amargar una altra tarda de glòria innocent.
El gran Adolfo Marsillach explica a les seves memòries que en un dels seus viatges va anar a parar a una escola de Teatre Japonès i que allà s’anomena “Kabuki”. Només s’admeten 24 alumnes que viuen durant 5 anys un règim estricte de preparació enfocat només a interpretar un sol personatge. Els personatges d’aquest ancestral teatre japonès son sempre els mateixos, d’una manera similar com passa al teatre italià de la “Comedia del Arte”. L’Adolfo Marsillach explica que li va venir una pregunta maliciosa al cap: “ Si aquesta especialització es tan rigorosa que passa si un dels alumnes després d’un o dos anys veieu que no te aptituds per fer el personatge encomanat?” El director de l’escola del Sol Naixent va respondre sense immutar-se: “ Els alumnes que no tenen les aptitud per debutar damunt d’un escenari els hi garantim la feina com a professors”. Sense saber-ho, aquella anècdota em va reconfortar amb mi mateix i em va servir després de molts anys com una venjança contra aquell professor que un dia em va dir que jo no servia per fer teatre, només per que no ho fèiem com ell s’ho havia imaginat.
Ara estic fent un taller de teatre a Girona i aviat tindré el meu primer flirteig amb la direcció d’actors i algú pot pensar que tiro pedres sobre la meva teulada però, si el públic no decideix una altra cosa, no puc ni vull ser professor de teatre. No he estat cridat per aquest camí... A mi m’agradaria ser un actor que intenta transmetre una manera personal i artesanal d’entendre aquest ofici a unes persones que com jo fa molts anys, senten que això de posar-se davant d’algú i fer veure que ets un altre els pot fer molt de bé.
Jo només crec en les escoles de teatre on prima la qualitat sobre la quantitat i on les persones que imparteixen les receptes de l’ofici son gent que han après la docència com una opció, no com una obligació. I que quedi molt clar que mai aniria a demanar feina a una escola de teatre, en tot cas aniria a proposar un projecte que en aquell moment em vingués molt de gust de fer. La gent del teatre tenim una avantatge sobre el demés i es que si un dia ens quedem sense feina ens em podem inventar una altre. Una altra cosa es que ens paguin...però a això també un hi ha d’estar acostumant. Va implícit en aquesta opció de vida..
Bé. Acabo per que el tren ha arribat a Barcelona . El fet d’escriure això m’ha tret algunes preocupacions del cap. Ah! M’oblidava dir-vos que aquells dos companys meus que vam fracassar junts una tarda d’hivern davant d’aquell professor frustrat es deien Ariadna Gil i Jordi Mollà. Només és un petit aclariment. Gràcies.

QUE L'ALBERT BOADELLA EM PERDONI. (15-01-2000)

Estem a dissabte i aquesta tarda que es prometia de pau i tranquil·litat s’ha vist alterada per un moment de cabreig important. Es una cosa molt personal però deixeu-me si us plau que us ho expliqui i aixi em desfogo. Resulta que jo estaba estirat al sofà fent el meu esport digital per excel·lència que consisteix en quants canal de televisió puc veure i entendre en un minut de temps(altrament dit zaping) quant de sobte vaig veure a la petita pantalla el rostre messiànic de el nostre bufó teatral per excel·lència, l’actor i director teatral Albert Boadella. El dit se’m va quedar petrificat i aquest apèndix del meu cos es va negar a seguir practicant el meu repte sportelevisiu (estic content per que crec que he inventat una paraula nova i això no passa tots els dies) i va quedar sotmès als poders hipnòtics que sempre he pensat que aquest senyor tenia. Dic això per que sempre he cregut que en aquest país que tot es més que alguna cosa la Companyia Teatral Els Joglars també són més que un grup de teatre. Son els escollits per dignificar la professió d’actors i netejar-la d’aquests indesitjables que diuen que ens hem venut a la societat de consum i que mai hem entès ni un borrall del que significa fer teatre de veritat. Sempre he pensant que als actors que se’l obliga a viure aïllats a la muntanya dins d’una cúpula ecològica, que se’ls controla la seva carrera artística, que son arrencats del món real i que l’únic requisit que se’ls demana es que la seva fulla del currículum estigui en blanc son actors destinats a veure els món del teatre amb una visió totalment limitada i conduïda.
Una vegada estava enregistrant un capítol d’una sèrie de televisió i vaig conèixer una actriu que feia una petita col·laboració en aquell episodi. Mentre esperàvem per entrar al plató vàrem iniciar una petita conversa de cortesia i després d’una bona estona em va confessar que era actriu d’Els Joglars però que per favor no ho digues gaire per que ella venia a desgrat del seu director teatral per que els tenia prohibit participar en programes de televisió. Tot plegat em va semblar molt trist. Això crec que encara passa actualment i crec que en algun cas algun actor ha hagut de triar entre un projecte de televisió o ser membre de la companyia Els Joglars. No tinc res en contra d’aquest actors perquè si ha alguna cosa que ens uneix a tots els que sentim de veritat aquest ofici son les ganes de pujar a un escenari sigui amb qui sigui.
Perdoneu-me que estigui una mica alterat però es que crec que el Senyor Albert Boadella no pot disfressar la promoció del seu nou espectacle sortint a la televisió a explicar per enèsima vegada com es va escapar de la presó i donar lliçons a la concurrència de com s’ha de fer el veritable teatre. Se li veu massa el llautó. Finalment seria més honest que ens digués que ha fet un espectacle boníssim i que espera que tothom passi per taquilla. Ell ens pontifica: el teatre sense provocació no es art. En primer lloc crec que peca d’immodestia i hauria de dir que aquesta es simplement una opinió personal. Si només fos això no passaria res però es que amb aquesta afirmació desautoritza i exclou a la majoria de professionals d’aquest país que fa anys que estem per un teatre de qualitat, amb bons textos, actors preparats en la diversitat i una visió positiva i oberta de tot el que envolta el mon de l’art que jo crec a de ser lliure i plural. No m’agrada el teatre que dirigit per enfants terribles es limita a fer la crítica fàcil, l’acudit groller i a caricaturitzar personatges, això sí, amb una pàtina de poesia per que sembli una altra cosa. Sempre he pensat que hi ha gent que utilitza el teatre per atacar als seus enemics i que això ho vesteixen de crítica social, de servei a la societat o d’una mena de valentia que els demés no tenim. Però què passa quan les coses van bé i el país es tranquil·litza? Doncs que hem de ressuscitar a personatges polèmics que fa temps que estan morts i enterrats i no es poden defensar o crear nous escàndols desprestigiant a gent que mai han cregut en la provocació fàcil com a únic motor de l’art. Si aquests personatges tenen algun mèrit o alguna habilitat es aquesta mateixa de fer creure el públic de que allò que estan veient és art subversiu del més alt nivell. Després de sentir al Senyor Boadella ja tinc varies idees per ser un actor de la seva escola. Per carregar-me la monarquia puc fer un muntatge on sortir el personatge d’una família reial que tot el dia va amb la corona torta al cap ,és guenyo i que cada vegada que diu una mentida es fa un pet o si vull fer una crítica del mon del flamenc puc inventar-me a una bailaora que és coixa, alcohòlica i ludòpata que tota la seva existència va viure entre la lluita interna del seu art andalús i la creença que era la reencarnació de Sissí Emperadriu. Crec que son dos arguments sòlids, que aporten noves idees al mon del teatre, que poden donar molt de joc i que tothom riurà a la primera. Només em cal fer una bona promoció però al mateix temps que no sembli que necessito massa a la premsa, dir quatre estirabots contra algú perquè els periodistes caiguin al parany, queixar-me que a mi no em donen mai subvencions i al altres si i dir que els polítics de casa no m’estimen. ¡Feu-me cas, son faves contades!
Ara només espero que aquells que es passen la vida donant lliçons de com s’han de fer les coses, que no deixen res per verd i han trobat el seu modus vivendi en la crítica sistemàtica i l’inconformisme innat, sàpiguen encaixar aquestes humils reflexions d’un modest actor de províncies que encara li queda molt per aprendre, escoltar i veure.

dimarts, 13 de març de 2007

EL TEATRE DE L'ESPORT O L'ESPORT DEL TEATRE. (02-01-2000)

Cada cop mes, les activitats esportives es veuen seduïdes per la necessitat d’inventar una posada en escena que embolcalli d’una manera visualment i sonorament atractiva, un fet tan noble i lúdic com posar el cos en funcionament fruit d’una voluntat de superació i d’estar bé amb un mateix. La projecció pública de qualsevol esport, el teatre que cal fer per enganxar a públic i participants es converteix indiscutiblement en una necessitat i no pas un caprici. Es valora una dimensió d’espectacle per no perdre adeptes i guanyar admiradors.
Cada cop mes, l’activitat física que cultiva el cos i la ment, s’allunya de la seva filosofia més intima i personal per convertir el mon de l’esport en un gran circ de tres pistes, competitiu, vistós i on prima més l’aplaudiment del públic que no pas la satisfacció individual de cada artista. Això que podria semblar una crítica és només una constatació que l’esport, com la societat en general, aplica tècniques de marketing publicitari per trobar una mínima raó de ser. Qui no s’exhibeix no existeix.
Aquesta política d’aparador també la trobem en el mon del teatre. La comercialitat es menja la creativitat. Però així com l’esport a sabut copiar el millor dels espectacles escènics, el mon del teatre no ha entès que en els valors de l’esport està la clau de l’èxit professional. La disciplina, l’esperit de superació, l’esforç constant i quotidià que els bons practicants de disciplines olímpiques i no tan olímpiques posseeixen, son ignorats per una gran part de les noves generacions d’actors que estan cridats a ser els habitants dels escenaris professionals de demà.
Per tant, esportistes i actors podrien dir que son germans de tècnica i amics interessats en aquesta aventura de pistes, escenaris, piscines i platós de televisió. L’esportista ha de saber escenificar davant dels qui l’envolten la seva imatge mes positiva i eximplificadora; i els actors han d’entendre que a part del talent i la saviesa cultural hi ha una carcassa corporal que demana ser motivada, revisada i esculpida per fer una cursa de llarg recorregut.
Per tant esport i teatre o teatre i esport es donen la mà sense saber-ho i el camí de l’equilibri passa per uns esportistes que dominin l’art de seduir i uns actor que a mes a més de saber seduir tinguin un fondo físic que els hi permeti fer-ho molts anys.

ELS ACTORS DE TEATRE I LA TELEVISIÓ. (20-12-1999)

Ja fa uns anys,quant jo treballava en uns estudis doblant per a TV3 la sèrie anglesa “Gent del Barri”,arribava cada dia a la feina un actor molt deprimit. El doblatge es com un calaix de sastre d’actors. Hi ha pesones totalment desconegudes d’un gran nivell professional. El doblatge ha estat, és i serà per a molta gent d’aques ofici un refugi en époques de vaques magres. Peró també és una poltrona on si t’acomodes massa bé ja no te’n aixeques mai més. Doncs resulta que aquest actor deprimit del que us parlava habia tingut la seva época de glória a la televisió i ja feia uns mesos que el seu programa habia deixat d’emetres. En una de les interminables hores d’espera que ens va tocar compartir,aquest actor em va confessar en un atac de confiança l’origen dels seus mals. No voldria pecar d’indiscreció peró el fet es que cada dia el nostre amic havia d’agafar un taxi per arribar puntual a l’estudi de doblatge. La puntualitat no sol ser gaire freqüent en els actors peró sempre hi ha excepcions. Durant el trajecte el taxista normalment solia reconeixer al personatge televisiu i llavors era quan començava el bombardeig de preguntes i retrets: “ a la tele sembla més jove”, “els de la tele guanyeu mots calés”, “¿es veritat que aquella actriu s’enten amb aquell altre?”... Hi ha alguns taxistes que sempre xerren pel broc gros i amb total impunitat perquè es pensen que un cop entres en el seu vehicle ja formes part del mobiliari i per tant ets de la seva propietat. Tornat al cas, el meu company de feina m’explicava que sempre hi habia un comentaria que acabava per treure’l de polleguera : “Ja fa dies que no el veiem per la tele. ¿Ara a que es dedica?” ¡Senyors, hi ha comentaris que fan molt de mal! En aquest ofici que està format per una mena de gent que sóm fets d’una pasta diferent haurien d’anar més alerta amb el que diuen. Els actors som gent insegura i que amagats darrera d’aquesta inseguretat inventem nous personatges i noves realitats per fuguir d’un mon que no reconeixem com a nostre. La majoria d’actors partim d’una contradicció i es que som uns tímids exhibicionistes per tant si a tot aixó hi afegim que qualsevol comentari ens fa dubtar poden comprendre com es sentia el meu company de feina quan aquell taxista li recordaba que si no surt a la televisó no existeix. ¡Aquest comentari a les vuit del matí es molt dur d’encaixar!
Els actors tenim molta culpa del que està passant en aquest país. Ens creiem que la televisó ens necessita i el dia que l’audiència es cansi serem els primers de rebre la patada al cul. El públic només dona valor a la nostra feina si sortim en alguna telesèrie i a vegades nosaltres mateixos ens acabem creien que aixó es així. A mi la televisió m’ha donat moltes coses i espero que continui comptant amb mi quan em necessiti peró no s’ha de perdre mai el referent del teatre. Es pot ser actor sense sortir a la televisió i em de fer que la gent del carrer ho entengui així. Les noves generacions d’actors no poden posar-se com a fita de l’èxit sortir a la televisó. Aquesta es la idea que m’ha portat a Girona i m’allunya de la frivolitat de Madrid i la manera particular d’entendre l’èxit en aquella ciutat. A mi ja em perdonaran peró quan algú desconegut em diu que fa dies que no em veu a la televisó jo li contesto que fa dies que no el veig pel teatre.
Per cert,el meu company actor que a inspirat aquest comentari ara torna a presentar un concurs diari a la televisó estic content perquè finalment els taxistes ja no el maltractaran més psicologicament.

JOSEP MARIA FLOTATS I ELS PREMIS DE LA VIDA. (06-12-1999)

En aquests dies on encara soc una mica foraster a la ciutat que tan he trobat a faltar, m’arriba l’agradable notícia de la nova condecoració que li han otorgat al nostre gran actor teatral Josep María Flotats. El premi té un nom que d’entrada espanta: “ Medalla de Oro al Mèrito en las Bellas Artes”. Peró s’ha de saber que aquesta condecoració es una de les més importants que pot rebre un artísta a l’estat espanyol. El candidat es proposat en consell de ministres pel Ministeri de Cultura i el guardó l’entrega el Rei d’Espanya en una recepció de gala. Juntament amb en Josep María Flotats també hi trobem entre d’altres guardonats: les actrius Lola Herrera , Lina Morgan i de l’actual director del Centro Dramàtico Nacional, Juan Carlos Perez de la Fuente ( d’aquest senyor ja en parlarem un altre dia). ¡A tots ells la meva enhorabona! Fins aquí la nota més oficial. Dit aixó, m’agradaria explicar-vos quines son totes les coses que passen pel meu cap reflexionant sobre aquest fet.
Ara farà dos anys i mig que la feina em va portar a Madrid. L’atzar va fer que després d’algun temps de no veure’ns gaire,en Josep María Flotats i jo, fossim veïns del mateix barri. Aixó va propiciar llargues passejades, moltes sessións de cinema,algun sopar i sobre tot molta conversa. Ell venia de Barcelona disposat a oblidar tots els fets que ja sabem i que el van allunyar d’un projecte al qual havia dedicat 10 anys de la seva vida. He tingut la sort de compartir al seu costat el gran èxit de la seva presència i del seu treball a la capital de l’Estat. A Madrid la professió teatral li ha obert els braços i li ha donat tot l’afecte que la “família” teatral catalana li havia negat. A Barcelona sempre s’havia de fer perdonar, de donar explicacions de perquè havia contractat a aquest i no a l’altre i crec que poques vegades va rebre paraules d’ànim i agraïment sinceres. Tots els actors ens moríem per treballar amb ell perque era el que en sabía més peró paradoxalment alguns no li perdonaven que fos el millor. Sóc testimoni que el món teatral de Madrid l’admira pel seu talent i li agraeix d’una manera efusiva i sincera que estigui entre ells. Mentre que a Barcelona sempre descobries alguna espurna d’enveja entre els comentaris afalagador i alguns eperaven el moment de feblesa o l’error normal en quasevol professió per claver-li les urpes i domésticar l’animal de teatre que tantes hores de felicitat ens havia donat i tants teatres havia omplert, ( ¡i continua omplint!). Tinc l’impressió que els seus enemics no van saber mai amb qui se l’estaven jugant. No van calibrar mai tot el que aquest pais es podia perdre amb aquesta destitució. Hi ha coses que no tenen preu... Per posar un exemple més entenedor podria ser com si Picasso hagués estat convidat a decorar amb el seu art les parets de casa nostra. Mentres intenta pintar un trosset de la nostra paret hi ha darrera seu 30 aficionats a la pintura que no paren de fer xivarri. Aquestes persones estan tota l’estona opinant sobre cada pinzellada que fa el genial pintor sobre el mur. Si pinta ratlles massa gruixudes o massa fines. Si en lloc del verd i hagues quedat millor el groc. Si a triat un fons massa clar o massa fosc... I després de tot aixó encara arriba l’amo de les parets on pinta el nostre pintor i li diu que de cada deu quadres que pinti, dos hauran de ser “Marines de la Costa Brava” perque a la seva senyora li agraden més... No creieu que Picasso hagues agafat els estris i se’n hagues anat a un altre lloc on el deixessin pintar amb tranquilitat alló que la seva inspiració li proposa.... No sé si se m’han entès. Només vull dir que el món es injust peró que al mateix temps també té els seus mecanismes de compensació per no caure en la desesperança... Una porta es tanca per obrir-ne una altra... Al señor Flotats no li van deixar acabar el seu projecte teatral i per tant no podem saber si ho va fer be o malament. ¿Perquè no se’n parla ara de tot el que està passant al TNC?
Peró per fer desapareixer aquest mal regust de boca, la vida a reservat a en Josep Maria Flotats una dolça recuperació i l’ha inscrit en la seva personal llista de “Records Guines” per ser l’actor que ha rebut més premis teatrals en un espai de temps més petit. Aquest “Record Guines” teatral si que té qualitat i mèrit , ben al contrari d’altres que ens volen fer empassar i que son fruit del marketing pur i dur. Coneixent-lo estic segur que aixó no el farà del tot feliç, ni podrà oblidar tot alló que ha perdut pel camí, peró sí que aquest allau de recoinexements ratifica aquella màxima que recordo un dia vam sentenciar tot passejant tranquil.lament per la Gran Via de Madrid: “ La mediocritat es dilueix amb el pas dels dies per desapareixer fins a l’oblit dels temps, mentre que la vida sempre reservarà un premi al talent i la coherència per ser exhibit en la vitrina de la història”.

AMB EN JOSEP MARIA FLOTATS A MADRID. ( 05-02-1999)

Ahir vaig anar al cinema amb en Josep Maria Flotats. Després vam passejar una mica per la “Gran Via” i ens vam asseure a xerrar de les nostres coses en una terrasseta tocant a “ Plaza Mayor”. Fa un bon setembre aquí a Madrid després d’un agost asfixiant. Aviat fará un any que visc a la capital d’ Espanya.Aprofito aquestes ratlles per saludar a tots el bons amics que sempre em recriminen que no els truco,peró ja sabeu que mai no he sigut gaire sociable . Després de finalitzar la grabació de la série “Sitges” per TV3 i mentres estava fent un espectacle de poesia grega a la sala “Versus
Teatre” de Barcelona vaig rebre una trucada del meu representant per anar a fer una prova a Madrid. Ja no vaig tornar... Fa quasi un any que estic voltant per tota Espanya fent una comèdia amb l’Esperanza Roy i que potser no pasará a la história del teatre per ser un gran espectacle peró pasará a la història de la meva vida per fer-me veure que hi ha alguna cosa més enllà de la terra que tant anyoro.
Ja fa uns mesos,l’atzar va fer que en Josep Maria Flotats i jo, fossim veins aquí, a Madrid. Jo he anat seguint per la premsa tot l’embolic de TNC i us haig de dir que quan algun company actor em preguntava que es el que estava passant a Barcelona amb el nostre recent teatre Nacional us haig de dir que no sabia com explicar-ho.
Algunes de les poques coses que sé de teatre les he aprés amb aquest senyor. Us parlo del teatre de veritat,del que a mi m’agrada ,del que va al fons de les coses. Del teatre que ens fa creixer per dins y que quan sortim de la representació som una mica més feliços.També us haig de dir que ningú a sigut mai tant crític i tant dur amb la meva feina com ell. Peró sempre amb positiu. He vist molts directors que només t’expliquen per on entres i per on surts i tot el que passi entre aquestes dues accions és el teu problema....D’altres directors que només demanen que cantis una mica bé i que no et queixis gaire alhora de cobrar i d’altres que mentrés els acompanyis a prendre una copa quan es troben sols sempre tindran un paperet per tu...Que voleu que us digui: una mica pobre tot plegat,no? Amb en Josep Maria Flotats vaig aprendre la meva máxima teatral,alló que sempre em repeteixo quan haig de pujar sobre un escenari. “Amb la intel.ligència dramàtica no en tens prou si no hi ha sentiment”. Reconec que em falta molt per arribar a ser un bon actor peró el que si puc afirmar es que estic disposat a aprendre de totes aquelles persones que senten el teatre,l’art de la interpretació, com un acte d’amor i que estan lligats a ell d’una manera trágica i misteriosa.
Es per aixó que se’m fa estrany que una part de la professió s´hagi posat en contra d’un projecte com el TNC. Deien que no era necesari? No sé que dir....Si voltem una mica per Europa veurem que qualsevol país té un Teatre que ens dignifica a tots als que formen part d’aquella cultura. Un aparador que ens fa sentir orgullosos del que som i del que sabem fer. El problema ha estat que: “com que no m’han cridat a mi per estar dins aquest aparador doncs a trencar els vidres i sortir corrents”. Quina poca paciència a tingut la gent!!! A mi tampoc em van contractar i em sembla extraordinari tot el que he vist al TNC. Em sembla que se’ls hi ha vist el “plumero” a molts. Tots aquells que van posar el crit al cel ara ja son a dins disfrutant d’unes instal.lacions que abans els hi semblaven innecesaries.
Que en Josep Maria Flotats es un mal gestor? Quí no ha tingut només mil pessetes a la butxaca per arribar a final de més i no se les ha gastades per comprar un llibre. A tots aquells que sentim l’art no ens ha preocupat massa arribar a final de mès. Sempre hem cregut en la imaginació i el talent per al moment en que s’acaben els diners.Quin problema hi havia? Que es gastaba massa i malament? Aixó sempre seria molt discutible. Crec que el problema estava en que: “si els diners van cap a una banda després jo me’n quedaré sense”. Doncs en tot cas ataqueu al que reparteix no a qui els reb. O potser fa por ficar-se amb el repartidor dels diners???? Jo també una vegada vaig demanar una subvenció pel meu espectacle i em van dir que ja no quedava ni un ral.Que hi farem! Vaig continuar anant al teatre i no se’m va ocorrer pensar que tot alló que estaba veient es feia gracies als diners que a mi no m’havien donat. Quanta hipocresia....
Feia molt temps que no ens veiem. L’última vegada no ho oblidaré mai. Era el dia després de la meva estrena a la Sala Muntar de Barcelona,(14-11-97). En aquells moments era una sala nova i jo em presentava amb un monóleg escrit per mi mateix sota el pseudònim de M.P.Vayreda, en homenantge al meu besavi escriptor Marian Vayreda.
L’estrena va ser un èxit peró al dia següent només havien passat deu persones per la guixeta. Quan vaig començar l’espectacle vaig reconeixer a la segona fila a en Josep Maria Flotat. Davant d’aquella sala buida em vaig sentir l’actor més feliç del mon. A més a més de ser el meu mestre:erem amics!!!!
Us puc dir que he trobat un Josep Maria Flotats feliç,engrescat en la seva nova feina. Alliberat d’un munt de preocupacions que potser ja no el deixava disfrutar del teatre tant com ho havia fet abans. De tant en tant apareix a la conversa un instant fugaç de tristor per la impotència d’un projecte inacabat.Peró tot seguit ja salta la broma i qualsevol comentari ens fa riure. No sé si la processó va per dins peró si es així, no es veu ni la llum dels ciris....
En fí....que hi farém.Segurament aquí a Madrid tot aixó no els hi va ni els hi vé ,peró ja comencen a sortir d’aquest predomini del teatre una mica ranci i “frivol” que potser als catalans no ens agrada. Ja han vingut moltes companyies catalanes i els mes llestos han prés bona nota.Comencen a intuir que hi ha una manera mes honesta de treballar i aixó els engresca. Els actors joves de Madrid comencen a perdre els complexos i també lluiten ja contra aquest teatre una mica tronat que a mi em sembla “entranyable”.
A vegades les coses no son tan dolentes com semblen i potser gràcies a l’actitud d’alguns companys catalans els actors de Madrid tenen un altre bon mestre per aprendre,es dignifica una mica més la cartellera teatral i jo he recuperat un bon amic per anar al cinema els diumenges a la tarda.

CRITICAR AL CRÍTIC.(20-04-2006)

Fa un parell de setmanes vaig tenir un cert disgust professional en la lectura quotidiana de la premsa de la meva ciutat. Dues crítiques teatrals d’un mateix espectacle ens mostraven escrits oposats sobre la visió d’un mateix treball escènic. Un únic títol i dues valoracions ben distintes. Una de positiva i una altra de negativa. Una encoratjadora i una altra destructiva. Què vol dir això? Els dos crítics han vist espectacles diferents o potser tenen visions diferents del com s’ha de treballar dalt d’un l’escenari? Quina tristesa em provoca observar com estem exposats als gustos personals de gent mes o menys bondadosa. De savis relatius, de mestres sense carrera ni titulació. Perquè en els fons la positivitat enriquidora sempre es mes útil que no pas la mala llet reprimida. La feina dels actors i directors, tant professionals com amateurs esta en mans de persones humanes que no en saben ni de la missa la meitat. Tenen la teòrica de saló molt ben apresa però la practica continuada del taller només la tasten quant no hi ha risc de prendre mal. S’imaginen un tribunal d’oposicions a una plaça de jutge format per jubilats de la Font de Canaletas? Doncs això és el que ens passa als actors d’aquest país. La majoria de persones que juguen seriosament a fer critica teatral no dubto que siguin gent honesta, però no han demostrar res en aquest ofici per avalar aquesta seguretat amb la que imparteixen justícia divina. Perquè quan el sou et raja d’una altra aixeta no et preocupa si amb les teves apreciacions un altre pot deixar de beure. Jo només accepto la critica d’aquells que s’han guanyat aquest dret treballant en el propi ofici que valoren. El que hagi anat mes lluny que ensenyi el camí al que ve darrera. Crido a la revolució contra el crític perquè en aquest teatre de províncies, de funció única, una bona critica no genera feina ni porta gent al teatre, has de continuar lluitant per fer-te un forat a les cartelleres. Però una mala critica dona ales als programadors per espolsar-se les puces del damunt quan truques a la porta per demanar que et contractin. En aquest temps moderns, on la gent té criteri propi, donem aquesta força al públic, deixem que siguin ells qui diguin si els hi ha agradat o no; i lluitem contra un acte inútil, passat de moda, ple d’impostors, que quan ens regalen el vent de cara no serveix per a res i quant ens enfonsen, desmunten un fràgil castell d’il·lusions molt difícil de reconstruir.

ELS ACTORS I LA POLÍTICA. (19-05-2006)

S’acosten temps complicats pel que fa a la part més intima i personal d’un mateix. Moments de decisions ideològiques i de posar ordre a aquells conceptes polítics que en el nostre dia a dia tenim a vegades massa oblidats o que creiem que fan mes nosa que servei. Estic convençut que una part de la població té un cert rebuig instintiu al fet d’anar a votar per l’esforç que suposa trobar-se amb un mateix i descobrir que potser no té les idees tan clares com es pensava. Que l’estat ens obligui a concertar una cita amb un mateix i que n’haguem de treure conclusions, a vegades no agrada a tothom, perquè mes d’un s’emporta una sorpresa poc agradable. Alguns podran visualitzar la soledat de tenir un criteris massa personals, d’altres tastaran el gust amarg del dubte, una bon grapat de gent s’odiaran a ells mateixos per trair uns ideals a canvi d’uns resultats rendibles; segurament pocs sentiran el vertigen de sentir-se necessaris....i així un llistat de sensacions variades i graduals fins arribar al grup mes trist de la població: aquells que no es fan cap pregunta perquè no tenen interès en cap resposta. Però finalment un només té el dret moral de parlar del que coneix i referent a aquest tema sempre he sentit a dir que els actors no ens hem de posar en política. Sempre m’ha semblat injust que hi hagi col·lectius professionals que visquin sota la por de definir-se políticament o que es vegin obligats a amagar les seves necessàries, lògiques i legitimes simpaties ideològiques, tement unes represàlies misterioses o que s’ofenguin els seus èxits laborals amb la taca del dubte pels senzill fet d’exposar en públic quina és el color o ja només la tonalitat de les seves idees. Aquells que alimenten aquestes pors son els mateixos que creuen que l’art de la política serveix per enriquir-se, situar-se professionalment o treure’n un rendiment amb connexions que permetin anar escalant la muntanya de l’èxit fàcil. Sempre he pensat que hi ha dos tipus de persones que t’aconsellen no mostrar-te lliurement : el que creu que tot està podrit però seria el primer de deixar-se corrompre; o l’infeliç que viu atrapat pel seu conformisme, per la seva grisor, i no li agrada que d’altres s’acostin valents al penya-segat de les idees pròpies i saltin lliurement per volar segurs en un cel d’alçada sempre perillosa però amb una sensació de llibertat infinita.

dilluns, 12 de març de 2007

EL PODER DELS SENTITS. (01-02-2005)

Qui no s’ha sentit trasbalsat mai per una melodia? Qui no ha fet un viatge al mes endins quan ha tornat a escoltar unes notes lligades d’una forma concreta i única? Qui no s’ha creuat amb un perfum o una olor que l’ha arrancat del present per aterrar en un llunyà paisatge de la memòria? Poder viatjar a traves dels dies tancant només els ulls, fent un camí a la inversa sentint un pessigolleig a la pell, un retorn a temps passats recuperant una emoció quasi tan real com la primera vegada, només t’ho permeten el sentit de l’oïda i de l’olfacte. Algú podria dir que la vista, el gust i el tacte també tenen aquest poder màgic i al·lucinant, però allò que ens poden evocar aquest sentits son coses mes prosaiques, menys inquietants, mes tècniques, en definitiva, son records que no porten adossats un plus de sentiment que trasbalsi, que remogui alguna cosa, que faci que aquell dia hagi pagat la pena viure’l. Es pot recordar fets passats molt sovint però tornar a reviure una sensació viscuda que es trobava oblidada sota el piló de dies ja viscuts és una experiència mística i d’una felicitat paralitzant. Diuen que els olors es fixen en el nostre cervell quan som petits i que les cançons es lliguen a la nostra vida d’una manera irremeiable en l’adolescència i primera joventut. Potser això passa per que son els primers anys on no triem el que volem viure sinó que la vida ens col·loca i proposa vivències, llocs i olors que formen part d’una existència personal i intransferible. Després ja bé la falsa raó, el gustos manipulats per l’entorn i les amistats, l’aparent tria personal del nostre recorregut vital que moltes vegades no és res més que el recorregut que trien els demés per nosaltres. Per tant aquelles vivències que provenen d’un mes enllà feliç i lliure, aquells moments espontanis que van néixer sense voluntat de fer-ho, estan connectats a notes, sons i olors lliures de prejudicis i sense cap barrera mental que aturi el seu anar i venir atzarós. Quan s’acaricia aquesta làmpada meravellosa, quan sense voler obrim la caixa de Pandora, el festival de felicitat que s’arremolina és immensament proporcional al temps de regressió que experimenten en aquests moments viatgers interepitelials que ens transporten a les cavernes càlides i enyorades de la memòria. Que aquest Nadal l’oïda i l’olfacte us regalin algun salt mortal a algun dels vostres records mes feliços. Bones festes!

ALERTA AMB ELS COMENTARIS. (17-05-2006)

Ja fa uns anys, quant jo treballava en uns estudis doblant per a TV3 la sèrie anglesa “Gent del Barri”, cada dia arribava a la feina un actor molt deprimit. El doblatge es com un calaix de sastre d’actors. Hi ha persones totalment desconegudes d’un alt nivell professional. El doblatge ha estat, és i serà per a molta gent d’aquest ofici un refugi en èpoques de vaques magres. Però també és una poltrona on si t’acomodes massa bé ja no te’n aixeques mai més. Doncs resulta que aquest actor deprimit del que us parlava havia tingut la seva època de glòria a la televisió i ja feia uns mesos que el seu programa havia deixat d’emetre’s. En una d’aquelles inacabables hores d’espera que ens va tocar compartir, aquest actor em va confessar en un atac de confiança l’origen dels seus mals. No voldria pecar d’indiscreció però el fet és que cada dia el nostre amic havia d’agafar un taxi per arribar puntual a l’estudi de doblatge. La puntualitat no sol ser gaire freqüent en els actors però sempre hi ha excepcions. Durant el trajecte el taxista normalment solia reconèixer al personatge televisiu i llavors era quan començava el bombardeig de preguntes i retrets: “ a la tele sembla més jove...”, “els de la tele guanyeu molts calés...”, “¿es veritat que aquella actriu s’entén amb aquell altre?”... Hi ha alguns taxistes que sempre xerren pel broc gros i amb total impunitat perquè es pensen que un cop entres en el seu vehicle ja formes part del mobiliari i per tant ets de la seva propietat. Tornat al cas, el meu company de feina m’explicava que sempre hi havia un comentari que acabava per treure’l de polleguera : “Ja fa dies que no el veiem per la tele... ¿Ara a què es dedica?” ¡Senyors, hi ha comentaris que fan molt de mal! Comentaris ingenus, sense malícia però que haurien de ser meditats abans de convertir-se en material sonor. Aquest ofici està format per una mena de gent feta d’una pasta diferent, ni millor ni pitjor, material sensible. Els actors, homes i dones, som persones fràgils i que amagats darrera d’una aparent seguretat, inventem nous personatges i noves realitats per fugir d’un mon que a vegades no reconeixem com a nostre. La majoria d’actrius i actors partim d’una contradicció i és que som uns tímids exhibicionistes, per tant si a tot això hi afegim que qualsevol comentari no esperat ens fa replantejar tota la nostra existència, poden vostès comprendre com es sentia el meu amic de gremi quan els taxistes de Barcelona li recordaven cada dia que si no surts a la televisió no existeixes. ¡Aquest comentari a les vuit del matí, i sense haver esmorzat bé, es molt dur d’encaixar i pot portar a la depressió l’artista mes equilibrat!

diumenge, 11 de març de 2007

MECENATGE CULTURAL. (26-01-2007)

Ara ja fa uns anys, quan vaig baixar de l’avió que em portava a Costa Rica per tirar endavant una nova sala de teatre a San José, la capital, ja tenia l’agenda preparada per anar a veure els principals caps de les empreses mes conegudes del país, la meitat catalans. No hi havia cap visita ni a l’Ajuntament, ni al Ministeri de Cultura ni a cap estament oficial, com hagués estat el més normal si haguéssim hagut d’aplicar l’esquema més proper al nostre funcionament, quan es tracta d’embrancar-te en un projecte relacionat amb temes culturals. El primer que vaig aprendre, doncs, és que en aquell país, fent servir el model americà, la cultura la pagaven els empresaris i no sortia ni un “colon” de les arques de l’estat. Vam aconseguir el diners que ens feien falta pel nostre projecte teatral però ens va tocar pagar el peatge corresponent, convertit el dia de l’estrena en dia de mercat a Calaf. En el vestíbul del teatre s’hi oferien degustacions de vi i formatge, es regalaven mostres de batuts, llet en pols i xocolatines; i fins hi tot, potser per ajudar a fer baixar aquella indigestió de productes alimentaris, s’obligava al públic a fer un “gran eslàlom” entre banderoles i logotips gegants per accedir a la seva preuada butaca, regalada en la cua d’un supermercat per una compra mínima de no sé quin import. Ens havia perdut l’afany de recaptació de diners. Els actors i la gent del país van dir, amb un felicitat immensa, que allò havia estat un èxit i jo, per dintre pensava, que estàvem abaratint un art que no es mereixia aquesta traïció de ser venut a tan baix preu. Després d’aprendre la lliçó corresponent i ja de tornada a casa, he intentat aplicar aquesta experiència de “sponsors i promocions”, aquí a casa nostra i de seguida m’he adonat que els empresaris i les entitats privades del nostre país no creuen gaire en la via de la cultura, perque no en poden treure un rendiment comercial immediat i massiu. Quan he intentat que algun banc, alguna caixa d’estalvis o alguna marca comercial s’interesses per un projecte de teatre que a mi em sembla seriós i de llarg recorregut, he trobat empresaris i directius que sempre estan reunits i que s’amaguen darrera les seves secretàries, mirades compassives que et fan sentir que no ets ningú. Entre els dos extrems de la meva experiència comercial-cultural, segur que hi ha un punt entremig on es pot treballar d’una manera conjunta en benefici de totes les parts implicades, sense trair l’art, ni enganyar a ningú. Continuarem treballant per trobar-lo.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.