Tinc pocs records impactants de la meva infància, però potser un dels que ha quedat més resguardat al bagul transparent de la meva memòria, va ser el dia que vaig veure plorar el meu pare. Jo encara era un nen, però vaig entendre perfectament que el pare s'havia quedat sense feina; i que de la nit al dia, el terra on es fonamentavala nostra tranquil·litat quotidiana, se li havia desfet sota els seus peus d'home fort i segur. Segurament i per transmissió cultural ell sempre va prioritzar, per damunt d'altres obligacions, el compromís ancestral de mascle, que consistia a tirar endavant el clan familiar que ell havia organitzat juntament amb la meva mare. El fet sobtat, inesperat, de perdre la seguretat d'un "anar tirant" econòmicament parlant, li va fer viure un grapat de dies tristos. És possible que avui ell s'enfadi amb mi per revelar un passatge íntim de la seva vida més personal; però com que jo sóc del parer que plorar és com riure, li demanaria que, com moltes altres coses, no m'ho tingués en compte.
Porto a la llum aquesta vivència de nen,perquè si algú em fes definir aquesta època que ens està tocant viure, li posaria el nom de: "els dies que varen fer plorar els homes". Aquesta crisi despietada i una mica injusta que toca viure haurà portat més d'una llàgrima a moltes famílies, que avui veuen, impotents, com els seus recursos econòmics minven o desapareixen. Segurament ara, a diferència de fa quaranta anys, les llàgrimes que es vessen en els menjadors de moltes cases, són a parts iguals d'homes i dones. Em sap greu dir-ho però amb això hem millorat una mica: homes i dones comparteixen indistintament la responsabilitat d'aportar seguretat a la família, però el motiu de la impotència continua sent el mateix que en d'altres crisis viscudes anteriorment dins la nostra societat a vegades massa impersonal.
La tristesa de la por i de la incertesa ha tornat salvatgement a moltes llars i a vegades segurament només en primera instància apareix el plor desesperat, que no entén de gèneres, ni de fortaleses, ni d'aparences. No deu ser bo que els fills vegin els seus pares espantats mostrant els símptomes més externs de les esquerdes que apareixen en les nostres vides; però sóc de l'opinió que deixar rajar aquesta feblesa emocional tampoc fa cap mal que no es pugui reparar amb l'àrnica del temps. Mostrar la debilitat de l'estructura familiar, l'ensopegada, compartir-la amb tendresa, segurament enforteix el clan familiar amb lligams de comprensió incombustibles.
Homes i dones ploren aquests dies davant de fills i filles; i aquests últims, segurament ara desconcertats i espantats, entendran anys més tard, que aquelles llàgrimes que un dia van entrar per la porta de casa sense esperar-les, eren fruit del lligam sanguini que ens provoca la necessitat de protegir aquells que més estimes. Unes llàgrimes que no són el final de res sinó que s'han de viure com l'nici d'un temps diferent i amb la certesa absoluta que aquestes llàgrimes ara d'impotència seran la benzina per al motor de futures i millorades oportunitats que ens esperen.
Porto a la llum aquesta vivència de nen,perquè si algú em fes definir aquesta època que ens està tocant viure, li posaria el nom de: "els dies que varen fer plorar els homes". Aquesta crisi despietada i una mica injusta que toca viure haurà portat més d'una llàgrima a moltes famílies, que avui veuen, impotents, com els seus recursos econòmics minven o desapareixen. Segurament ara, a diferència de fa quaranta anys, les llàgrimes que es vessen en els menjadors de moltes cases, són a parts iguals d'homes i dones. Em sap greu dir-ho però amb això hem millorat una mica: homes i dones comparteixen indistintament la responsabilitat d'aportar seguretat a la família, però el motiu de la impotència continua sent el mateix que en d'altres crisis viscudes anteriorment dins la nostra societat a vegades massa impersonal.
La tristesa de la por i de la incertesa ha tornat salvatgement a moltes llars i a vegades segurament només en primera instància apareix el plor desesperat, que no entén de gèneres, ni de fortaleses, ni d'aparences. No deu ser bo que els fills vegin els seus pares espantats mostrant els símptomes més externs de les esquerdes que apareixen en les nostres vides; però sóc de l'opinió que deixar rajar aquesta feblesa emocional tampoc fa cap mal que no es pugui reparar amb l'àrnica del temps. Mostrar la debilitat de l'estructura familiar, l'ensopegada, compartir-la amb tendresa, segurament enforteix el clan familiar amb lligams de comprensió incombustibles.
Homes i dones ploren aquests dies davant de fills i filles; i aquests últims, segurament ara desconcertats i espantats, entendran anys més tard, que aquelles llàgrimes que un dia van entrar per la porta de casa sense esperar-les, eren fruit del lligam sanguini que ens provoca la necessitat de protegir aquells que més estimes. Unes llàgrimes que no són el final de res sinó que s'han de viure com l'nici d'un temps diferent i amb la certesa absoluta que aquestes llàgrimes ara d'impotència seran la benzina per al motor de futures i millorades oportunitats que ens esperen.