“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dimecres, 26 de desembre del 2012

L'ENIMC ÉS A CASA (24-12-2012)

A vegades, paradoxalment, les grans dificultats de la vida ens aclareixen la visió de la realitat i els seus personatges; i aquella mirada sense força i potser massa domesticada pels temps de bonança i comoditats, recupera sobtadament la capacitat d'enfocar amb nitidesa i de copsar la cara oculta i maquillada d'actituds i persones. Dic això, perquè últimament irromp sobtadament dins el meu cap una idea que al llarg de la història del nostre poble ha anat apareixent, en diferents moments clau i de vital importància: els enemics dels catalans som nosaltres mateixos!
Hi ha una mena de catalans que em provoquen ràbia i pena al mateix temps. Aquells que anant de cultivats i viscuts, i que diuen tenir sempre la solució als grans problemes de la humanitat, quan arriba el moment d'arremangar-me i enfangar-se, llavors es caguen a les calces o no saben aplicar les seves pròpies lliçons. En aquesta mil·lenària peça teatral catalana, sempre hi ha sortit un personatge molt de casa i que es podria definir de moltes maneres, però que volent ser un protagonista dramàtic, jo el titllaria més aviat de secundari característic. Se li podria adjudicar el rol d'un heroi de fireta, un savi de pa sucat amb oli, un triomfador nascut de la suma dels seus fracassos o un poca pena disfressat d'intel·lectual. Són molts els seus papers a l'auca, però el que m'entristeix més no és la seva hipocresia, si no el mal que ens fa quan necessitem gent ferma i que no es doblegui davant les adversitats.
Hi ha moments a la vida on un ha de reconèixer que no ho sap tot, que no té tota la raó, que potser la seva força no és suficient; i que cedint el pas o posant-se al costat d'un altre, suma en benefici d'un bé col·lectiu. Em treu de les meves caselles aquesta gent que només veu els errors dels altres, que ja es desperten parlant malament de la gent com si fos la seva gasolina per sentir-se vius i que se'n van a dormir abrigant-se amb la manta de fracassos propers. Hi ha moments que un ha d'entendre que toca sacrificar les petites fites personals per un bé comú i que la meva humil renúncia o per què no íntima traïció, pot ajudar a construir un pont de més llarg recorregut, potser no ja per a mi, si no per a aquells que vindran darrere nostre. Quina tristesa em provoquen els petits egoismes, les capelletes tancades, els falsos salvadors de la pàtria. A vegades un ha d'intuir que la felicitat individual neix fent créixer felicitats col·lectives; i que l'afirmació d'un poble recau potser en la suma d'aquells petits èxits que renunciem a viure privadament.
A tots aquells professionals de l'egoisme, la crítica constant i la negativitat, els demanaria que per una vegada deixin de fixar la vista en les seves pròpies passes i mirin una mica més enllà de la seva feixuga ombra; estic segur que la visió d'un horitzó infinit els donarà una pau, una nova raó de ser i una tranquil·litat mai no experimentades.



SUPERANT SOMNIS ( 10-11-2012)

A vegades tinc la sensació que els catalans i les catalanes trobem el nostre nord com a poble més quan somniem que no pas quan ens toca estar desperts. Ens movem bé en el terreny de la il·lusió tràgica, però no sabem gestionar amb coherència la materialització dels anhels que ens haurien de fer sobreviure a la nostra particular tragèdia grega. És aquest el nostre destí com a col·lectiu maleït pels Déus? Haurem estat víctimes d'algun malefici ancestral que no ens deixa anar més enllà dels desitjos teòrics? Potser aquest anar engegant i parant el motor de la compartida felicitat perduda és la raó última, el destí final, el ser o no ser dels catalans i les catalanes d'avui. A vegades preferim riure per no plorar, i potser en aquesta frase es troba la clau de tota aquesta gran tragicomèdia que ja s'allarga una mica massa.
Sóc del parer que el poble que se sent realment català, per no defallir en el seu pedregós camí que li ha tocat viure des de fa segles, ha desenvolupat un sentit de no prendre's finalment seriosament les coses importants de la vida, i per tant, sempre ens amaguem darrera la màxima que diu: si avui no ens en sortim, ja ens en sortirem demà! Crec que hauríem de començar a adonar-nos que algun dia haurem de deixar aquest romiatge i lenta digestió de les nostres penes, i decidir queixalar fort d'una vegada, empassant-nos la carn encara calenta, quasi sense mastegar-la i sense tastar-ne ni el gust. A la vida no tot és romanticisme. No podem fer més el paper de voler que totes les coses ens surtin bé sense trencar un plat; que tothom estigui content i sense queixa; que l'equilibri sigui sempre just i equitatiu; que la idea que jo tinc de mi sigui la mateixa que tenen els altres també. Aquest camí de perfecció pot ser un parany. No som perfectes ni estem obligats a ser-ho. Alguna vegada haurem de trencar les normes, plantar cara sense remordiments, dir prou i treballar plegats perquè la nostra raó de ser passi del regne de Morfeu a la terra més pura i dura.
Jo pensava que això ho havíem entès i que sacrificàvem les nostres petites predileccions per construir un gegant fort que derroqués qualsevol mur d'incomprensió que es construís davant nostre. Però com sempre, quan arriba el moment clau de la pel·lícula, ens despertem del somni amb el primer gerro d'aigua freda que ens tiren a la cara; i llavors cada un de nosaltres reclama el nostre trosset de manta pròpia per no agafar fred de peus. I ens tornen a imposar una realitat, i els enemics ens retallen una mica més el matalàs i cada cop se'ns fa mes difícil tornar a agafar el son per trobar aquesta volàtil felicitat enganyosa. Per què d'una vegada i per totes no fem una cosa única tots plegats? Per què no deixem de banda les condicions i ens centrem en una sola missió? Dretes, esquerres, drets, deures, lleis i prohibicions, no tenen sentit si no s'apliquen a persones lliures, que poden decidir el seu propi futur com a poble sense por de res ni de ningú. Posem-nos a construir assenyadament però amb fermesa la nostra Catalunya, oberta, plural però amb una sola teulada. I quan estiguem a recer dels llamps i els trons que arriben de l'espai exterior, podrem passar a decidir com organitza cadascun el seu propi replà. Somniem plàcidament? O despertem d'una vegada?



COPS DE ROC (26-11-2012)

Fins fa poc mesos no vaig saber que un avi meu, Lluís Vayreda, també havia escrit articles periodístics. Ho va fer durant els anys 30 al Diari de Vilanova (Vilanova i la Geltrú), i dins d'una secció que ell mateix va titular: "Cops de roc". Quan la filtració familiar va arribar a les meves orelles no vaig saber si enfadar-me o sentir-me alleugerit. Enfadar-me per l'ocultació d'una informació per a mi valuosa o sentir-me alleugerit de la pressió que haguessin comportat les comparacions sempre odioses. Però per què ningú no m'ho havia dit? Durant més de 40 anys he estat desconeixedor de l'afició compartida que tenia amb el pare de la meva mare.
Tot i que la figura del besavi Marian Vayreda sempre ha estat un pes literari important a la meva espatlla, potser pel simple fet de no haver-lo conegut, la meva insolència literària no em va crear mai cap pressió ni temor a defraudar-lo. No puc dir el mateix de l'avi Lluís, que encara sura vagament en el mar indefinit dels records de la meva infància. El recordo a la taula del seu despatx, que conservo encara, escrivint, plegant papers, arreglant alguna cosa, creant petites obres d'art amb musclos i cargols de mar, o enganxant uns petits cupons blaus en una llibreta per a descomptes.
Tots els matins d'aquell últim estiu, jo m'introduïa d'amagat a la seva cambra, i ell ja malalt, estirat al llit, em donava el tresor d'una pastilla Juanola o un caramelet d'eucaliptus. Era el nostre secret i aquella mirada de complicitat em persegueix gratament. Ara vull pensar que aquell simple gest, era "el parany perfecte", i que el contacte infantil amb aquella mà tremolosa va ser l'acte transmissor totalment voluntari d'un llegat intangible, que com un virus artístic, em va ser inoculat en forma de carícia, sense jo saber-ho ni haver-ne mai fet cap mèrit ni ser-ne mereixedor.
Fa poques setmanes, assegut en una terrassa de Sevilla, la meva tia Dolors, de Jerez, em va fer l'encàrrec de perseguir aquests articles. Ella, exemple a la inversa d'alguns catalans i catalanes que s'han integrat d'una manera total, activa i compromesa en una societat andalusa acollidora i receptiva; va despertar en mi també la curiositat de saber què pensaria l'avi Lluís de tot el que està passant ara a Catalunya.
Després de dotze anys de treball constant pouant articles gironins, vull pensar que no tot el mèrit ha estat meu. Segurament tots portem alguna llavor heretada màgicament dels nostres avantpassats, que en uns queda aturada per sempre o en d'altres potser salta del marge d'una generació a la següent sense ser-ne conscients; i en molts pocs, ni millors ni pitjors, ajudada per la feina silenciosa d'una climatologia atzarosa, germinarà en la nostra voluntat fent florir els desitjos adormits d'aquells que ens varen precedir. A vegades llançant cops de rocs a l'infinit fem dianes invisibles que ens donen forces per continuar el viatge.



Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.