“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

divendres, 21 de febrer del 2014

PARES (25-11-2013)

Era evident que si fa quinze dies dedicava una columna a l'amor de les mares, els pares reclamarien ràpidament el seu lloc en l'aventura de viure i exigirien que a ells també se'ls tingués en compte en la creació i manteniment d'aquesta estructura tan potent i alhora tan intangible que es diu família. Tenia un gran problema! Com parlar de la figura del pare sense ferir sensibilitats. Jo que no ho sóc, suposo que en tinc una visió poc idealitzada i sempre els situo a la part menys intensa i menys emocional de la pel·lícula.
Suposo, i ben aviat m'ho diran, que ser pare és tan meravellós com ser mare, però en el que tothom estarà d'acord és que és ben diferent i per això complementari. Portar o no portar el fill a la panxa deu tenir un poder decisori en el despertar dels instints, però crec que l'instint paternal és més artificial que el maternal, o, si més no, més emmotllable segons la situació i els pactes; per tant, allò que neix d'una circumstància no podrà competir mai en el rànquing dels sentiments amb el que s'engendra en un racó real del teu interior.
Dit això, i creada la polèmica que em perseguirà durant alguns dies, crec que ser pare és molt més difícil si es vol fer bé. És trobar l'espai sentimental adequat en la vida dels fills, el to just, la presència necessària, l'autoritat inevitable però que no fa mal, la protecció que no molesta, l'abraçada i el petó propi... i tot això no ha de ser gens senzill perquè només et guia la intuïció i no pas l'instint de la sang. La figura del pare sempre s'ha de guanyar el lloc i molts se n'adonen quan ja han fet tard, d'altres l'han hagut de compartir amb el seu món laboral i no sempre treball i família ha estat un binomi d'èxit. Uns quants han confós autoritat desfermada amb ordenar el joc i un bon grapat han fet el que han pogut, sense planificació ni manual, portats per l'anar i venir dels dies llargs i complicats.
Jo he entès el meu pare després de molts anys, quan ja no teníem res a perdre i a guanyar. Ara sé que tenia el paper desagraït, amb pressió, la missió de portar l'aliment i l'estabilitat al clan; i aquest esforç en els seus temps complicats també era una forma de dir que ens estimava, que se sentia compromès amb el nostre dia a dia.
Hi ha una generació de pares que em produeixen una veritable tendresa: aquells que ho varen ser sense poder-ho gaudir perquè el seu moment va ser externament complicat i quan els sentiments no es practiquen amb assiduïtat, els petons es tornen protocol·laris i les abraçades massa encarcarades. Ser pare és crear un referent en els fills i aquesta és la gran responsabilitat del rol.
Jo, ara, amb el bàlsam del temps que et dóna distància, puc afirmar que cada dia m'assemblo més al meu i això és el regal més gran que et pot quedar, malgrat les injustícies del camí. Opino que ser pare és poc lluït, ingrat i complicat, però per sort ple de moments de felicitat única i que jo no viuré.

DONAR I REBRE (17-02-2014)

Potser perquè formo part d'una generació que va passar l'adolescència i joventut aixoplugats sota el sostre de les parròquies de barri, on els valors positius de la convivència, la generositat i el fet de compartir eren més treballats que no pas els mateixos dogmes de fe d'una Església catòlica, en aquells temps propera i gens inquisidora; crec que ara veig la vida més des de la perspectiva del "donar" que no pas del "rebre". Als anys vuitanta totes les parròquies gironines, i espero que ara també, acollien grups de nois i noies de totes les edats, que passaven els dies buscant diàleg i reflexió, envoltats del so de rialles i de guitarres. De tant en tant, l'escenografia del carrers deixava pas als paisatges de natura, que ens convidava a inoblidables campaments d'estiu i màgiques nits de foc de camp.
Segurament tot això ara semblarà antic i carrincló però estic convençut que els protagonistes d'aquells "dies de glòria" no ens molesta, sinó tot al contrari, ens sentim agraïts d'haver après a mirar el món amb ulls de col·lectivitat i no pas d'individualitat. I tot i que ara, a vegades, sents la injustícia de sentir-te massa generós i amb un punt d'ingenuïtat davant de les guilles de dues cames que ens envolten, no em penedeixo d'aquesta opció personal de donar-te als altres, perquè finalment, quan et poses al llit, amb res entre les mans però amb moltes coses viscudes al cor; i amb la felicitat de veure als altres més contents que no pas tu, creus que allò era el que havies de fer i no pas l'opció d'engreixar el teu ego devorant generositats d'altres.
Quan t'has format en un ambient noble i de companyia, en la colla d'amics i amigues on tots érem iguals i valíem el mateix, qualsevol mala jugada que intentis fer, qualsevol pretensió d'assemblar-te al teu enemic, qualsevol intent de cop d'estat contra la teva humilitat, serà passat pel sedàs dels dies de positivitat compartida i arribaràs a la conclusió que no paga la pena construir res per damunt dels altres; sempre millor al costat dels altres. Estic parlant de gent més bona que no pas tonta, més llesta que no pas pedant, més reflexiva que no pas impetuosa, més tranquil·la que no pas explosiva.
Aquesta ratlles van dedicades a totes i tots aquells que posen per davant la felicitat dels altres enfront de la seva, perquè sempre al final, si sents que has servit per alguna cosa, si les teves hores regalades han ajudat a fer créixer vivències del més propers, si aportant la teva experiència obres camins per enriquidores experiències d'altres, t'adonaràs que la felicitat es regenera un altre cop, torna a brollar, per tornar a ser regalada i compartida novament.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.