“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dissabte, 16 de novembre de 2013

MARES ( 11-11-2013)

Estic convençut que les mares són el nucli dels àtoms familiars convencionals. Són el reducte de la força i la silenciosa guia cap als intents d'estabilitats emocionals del petit clan que és la família. El paper de mare és mitològic i el seu destí sempre tendeix a l'inevitable sofriment quotidià i sura en un mar de doloroses incògnites. Malgrat tot, i espero que així sigui, ser el centre de l'amor terrenal també té les seves compensacions. A primera vista, estimar i donar a canvi de res sembla un mal negoci i només elles podrien explicar on s'amaga el secret de la recompensa. Hi ha mares que exterioritzen el seu amor per als fills, d'altres que el dosifiquen i algunes que no l'expressen de forma convencional; però estic convençut que totes es posarien davant de l'infortuni, abans que aquest s'endugués algú nascut de les seves entranyes.
I és l'infortuni dels nostres dies el que fa aparèixer i posa a prova el veritable entramat de les relacions familiars. La família suporta, esmorteeix i dissipa molts dolors, desorientacions i moments de desesperació propera. M'admira aquesta capacitat d'immolar-se per algú altre, de perdre la salut, l'estabilitat pròpia i de donar-ho tot a canvi de res. Em pregunto d'on neix aquesta força i aquesta generositat incondicional. Suposo que la clau és a la sang, a la pell, en els records i en els anhels.
Avui vull fer homenatge a totes aquelles mares que es posen al costat dels fills i les filles, d'una manera invisible i respectuosa. Aquelles mares que deixen volar els fills però que quan el vol es fa difícil, elles tornen a obrir les ales protectores per aixoplugar els inconscients aviadors. Sense elles, avui dia, molts i moltes ja ens ?ha?guéssim estavellat al peu d'algun penya-segat massa alt per poder sobrepassar-lo.
La història de la humanitat només es pot explicar per l'instint protector de mares valentes que van tirar endavant la seva prole a canvi de la pròpia salut, de no viure la seva felicitat i de pensar que si els fills i les filles estan bé, ella ja estarà bé també. L'amor maternofilial prové de lligams inexplicables i conté secrets que mai ningú podrà desxifrar però que es visualitza, es fa evident i es materialitza amb accions senzilles i quotidianes.
Jo tinc una mare que encara, a la meva edat, em passa vint euros per sota la taula sense que el pare ho vegi; que em posa en un tàper el menjar que ha sobrat del dinar dels diumenges; i que em truca quan jo fa dies que no ho faig. Jo sé que estic protegit per infinitat de parenostres maternals i de pregàries cristianes dedicades a la meva persona. Sé que hi ha algú que pateix per mi, que se'n preocupa des de la distància per no molestar i que a vegades fins i tot no dorm mentre jo ho faig tranquil·lament.
De tant en tant, quan els dies es tornen grisos i el desànim apareix sense demanar permís, només ens cal mirar enrere i veurem l'ombra familiar d'una dona, que ens acompanya, que ens empeny cap endavant i que ens regala el seu exemple diari.

dilluns, 14 d’octubre de 2013

PARASOS PERDUTS (14-10-2013)

Quan jo era petit vivia en una casa solitària a quatre vents. La meva minúscula habitació era el meu castell i el meu vell llit la meva catifa màgica de les mil i una nits. Dormia al costat d'un oblidat i polsós ?celobert on molt sovint gotes de pluja oferien una simfonia de notes esclatant sobre els pots buits de moltes mides i formes: era la música del llarg hivern que em feia dormir o em despertava. A la primavera les cridaneres orenetes feien niu a sota la meva finestra i els temuts dragons de paret s'infiltraven al meu territori i es passejaven pel sostre de la meva cambra sense saber per on s'hi havien esmunyit. El paper antic de la paret es desenganxava i els trastos s'amuntegaven com tresors d'infinites batalles quotidianes. Alguna nit de tempesta tenebrosa i de canalitzacions embossades, el castell també s'inundava, i amb el temps algunes esquerdes neguitoses van fer perillar aquella fortalesa; però mai va deixar de ser el meu reducte, la meva cel·la, la meva cova, el meu teatre, el meu privat submarí de plors, somnis, riures i anhels; i ara amb la distància dels dies, crec que no hi haurà mai més cap paradís millor que el meu.Tothom, qui més qui menys, pot tornar a recordar el seu paradís particular a la terra, i de tant en tant, fer aquest viatge necessari a territoris de despreocupació esvaïts ja en la boirina dels dies viscuts. Tornar de tant en tant als records d'infantesa és un exercici perfecte per no caure en la depressió d'una realitat massa injusta i descentrada. Pensar que al principi de cada una de les nostres històries vitals vàrem caminar pel corriol de la despreocupació i de la responsabilitat domèstica, ens pot fer entendre que ara també ho podem seguir intentant. Què hi hem guanyat fent-nos grans? Quan es va imposar la idea que sumar anys volia dir sumar preocupacions?Estic convençut que encara, en algun racó d'aquest món nostre, hi ha tribus o grups socials on els petits i els adults comparteixen la mateixa felicitat, i que assumir responsabilitats no vol dir perdre la il·lusió de viure amb un somriure als llavis i una mirada neta. La vida ens passa pel davant i no la vivim com caldria. Hem caigut a les trampes del joc del consumisme i hem venut felicitat a canvi de benestar material. Quan érem petits no hi havia preguntes, només realitats. Tot ens estava bé perquè era nostre. Cada diumenge era festa grossa, la boira era molt espessa i vint-i-cinc pessetes era una fortuna. Estic convençut que la infantesa ja viscuda ha d'amagar alguna clau secreta que activa el botó d'una plàcida estabilitat adulta. Potser recordant-la de tant en tant, fent una capbussada als nostres paradisos perduts, apareix una pols fina d'antic sucre invisible, que es diposita sobre la nostra quotidiana i atrapada vida d'adults; com la neu africana es diposita a la mítica i llunyana muntanya del nostre Kilimanjaro somniat.

dilluns, 22 de juliol de 2013

EL RETORN DE J.M. FLOTATS (22.07.2013)

Fa una setmana, el President Mas va organitzar un acte que s'hauria d'haver produït ja fa molts any. D'un dia per l'altre, es va convocar la professió teatral barcelonina per assistir al pròleg d'una nova obra de teatre vital, amb protagonistes de pes, i que esperem comenci ben aviat amb un primer acte intens, emocionant i desitjat per la majoria dels que tenim sentit de país i sobretot educació. L'acte de desgreuge del Govern català amb l'actor Josep Maria Flotats era just i necessari si volíem recuperar una figura cabdal en la història del teatre de casa nostra. Una història truncada l'any 1988 i que ara, al 2013, sembla que podem reconduir, no sense pensar en el temps perdut per a uns i guanyat per a d'altres. Recordo perfectament el dia que tota la companyia del Poliorama vàrem acompanyar en Josep Maria per posar la primera pedra del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Recordo la primera visita d'obra, amb casc groc i envoltats de pols i formigó. I recordo la nit del discurs a peu d'escenari de la Sala Gran, on els "gats baladrers" van obligar-lo a sortir per cames d'aquella casa de somnis, que ell havia començat a forjar, deu anys enrere. Després varen venir les passejades per Madrid, les tardes de dilluns al cinema i els sopars a la Plaza Mayor, recordant coses de Catalunya i mastegant tristes soledats. L'última vegada que vàrem parlar va ser fa un any i telefònicament. Jo li reclamava una col·laboració per a una revista del gremi teatral i ell s'hi va negar molt amablement: "Martí, això encara no ho puc fer". Josep Maria Flotats va ser per a mi, mestre i amic, però sobretot un referent en moment de dubtes creatius i una porta a la qual anar a trucar quan el dia a dia de la vida es torçava. Ara penso en la retransmissió televisiva des del TNC de l'entrega dels seus tres premis Max i viscuts des del sofà atrotinat del meu miniapartament de la capital del regne i penso en les llargues hores compartides de confidències i de riures estridents. Sempre he dit que la feina i l'estil d'en Josep Maria Flotats et pot agradar o desagradar, però mai ens hauríem d'haver permès el luxe d'obviar-lo com s'ha fet durant tants anys. El país necessita creadors convençuts del seu camí, amb criteris formats des de l'experiència i amb una agenda plena de contactes mundials. Els reietons provincians li varen fer molt de mal i tampoc crec que ara el deixin tranquil. Una vegada, abans de començar la funció al Teatre Poliorama, vaig entrar al seu camerino que tenia a peu d'escenari. En el gran mirall de la seva taula ell havia escrit amb una barra de maquillatge la lletra d'una cançó del cantant francès Julien Clerc: "Jo us vull ser útil per viure i somniar". Aquella frase crec que defineix el motor d'aquest artista. Posar-se al servei dels altres per anar una mica més lluny tots plegats. Jo no li he arribat mai a la sola de la sabata, però he après moltes coses d'ell, sobretot a plantar cara, a no deixar-te trepitjar, a creure fermament en el teu camí malgrat els destructors de somnis que viuen de vampiritzar felicitats alienes. Els països és fan grans quan reconeixen errors antics. Els gran artistes demostren que ho són quan un dia decideixen, que malgrat tot, es pot tornar a començar de zero. Mai és tard.

dilluns, 8 de juliol de 2013

LA CRUELTAT DEL CANVI (8-07-2013)

Parlo des de la més ingènua i pura intuïció però crec que només jugant a fer una mica d'antropologia casolana però benintencionada, viatjant agosaradament en cinc minuts cent cinquanta anys enrere, podem entendre alguna cosa i trobar tot un rastre invisible, antic i viscut, de com el futur marcava i marca el present de les diferents generacions d'homes i dones del país. Estic convençut que els nostres avis i àvies vivien el seu present acceptant amb resignació que el seu món era aquell, el de la casa i la feina, la plaça, el poble o la ciutat, i que no dedicaven ni un minut a pensar com seria la societat en futures generacions perquè intuïen que era un temps perdut, força inútil i poc productiu. Viure ja era molt i els que creien en nous horitzons, diferents i millors, eren uns visionaris eixelebrats. Uns anys més tard. Els nostres pares ja van créixer combinant com van poder el respecte als seus progenitors amb l'esperança que els seus fills no viurien en aquella seva terra de ningú, tan estranya i amb felicitats de tan poc recorregut. La seva conformitat i respecte amb els més grans i el regust d'una rebel·lia intuïda però no afrontada, les convertien en il·lusió de canvi per als més menuts de la casa. Finalment quan van descobrir que el futur era obert, que canviar no era només somniar, també van entendre que ja era massa tard per a ells. I llavors, vàrem arribar nosaltres, els privilegiats, els surfers del canvi, el resultat generacional d'una lenta destil·lació d'antics desitjos no experimentats. Tot semblava possible i de fet ho va ser, amb certesa o amb mentides, vàrem arribar al cim de la gran onada de l'estat del benestar i ens vàrem coronar com els garants d'una societat on canviar era sinònim d'escalada lenta però segura. Canviar era millorar. I de la nit al dia, quasi sense avisar, l'ascensor social i personal comença a fer batzegades, s'atura i tenim por de caure a l'abisme del pou. Ens toca acceptar que els canvis salvatges, sense control, interessats, ens devoren i ens reclamen el cobrament per viure a crèdit dies de vins i de roses? Som la generació del 50%. Mitja vida gaudint de l'èxit i mitja vida pagant el preu de la felicitat, la pau social i el gran miratge d'un futur pròsper. Vàrem ser educats per no tenir por de transformar les coses, per impulsar idees i reptes, per pensar que a la vida tot és possible si lluites i creus en tu mateix. I ho vàrem fer, en homenatge als nostres pares i mares, treballadors desinteressats i gens egoistes de la nostra tranquil·litat; i per als nostres avis i àvies, esclaus resignats d'uns temps monolítics. Podem donar gràcies pel que hem viscut o ens podem lamentar del que ens queda per viure. Potser ens tocarà aprendre dels nostres fills i filles, perquè per a ells el canvi constant, desbocat, deslligat del benestar i del consumisme, serà sinònim que tot va bé i que el seu futur es construeix.

dilluns, 10 de juny de 2013

INSULTAR O AVANÇAR (10.06.2013)


Suposo que són els aires que aquests temps ens porten, que fan que últimament hi hagi un col·lectiu d'homes i dones sense organització aparent, que el primer que fan quan s'aixequen és pensar contra qui descarregaran la seva frustració quotidiana. Sento una llàstima infinita per tots aquells que entre una critica o un consell, sempre trien el primer. Jo diria que segurament ni els propis destinataris d'aquest article saben que estic parlant d'ells, perquè costa molt assumir que la vida t'ha portat, sense ni tu triar-ho, a destruir en lloc de construir, a malparlar en lloc d'animar o a viure en tensió permanent en lloc de deixar que els dies et sorprenguin amb mil coses sempre dignes d'un comentari positiu i amable. En aquest món de la comunicació amb 140 caràcters, hi ha persones que hi han trobat la seva trinxera. És massa fàcil llançar dards enverinats contra polítics, gestors, personalitats públiques o simplement gent que fa coses.
Segurament el que m'entristeix no és el missatge sinó la forma d'expressar-lo: rere un insult hi ha algú que no ha sabut gestionar bé la seva disconformitat. Vivim envoltats d'injustícies i de fronts on hem de plantar cara amb fermesa i arguments raonables; però si ho fem des de la mala educació, la solució s'enverina. Es veu molt clar aquells que volen sortir del forat de la negativitat quotidiana on ens han portat, i aquells que han fet de l'exabrupte i la desqualificació permanent el seu mitjà d'autoreivindicar-se i buscar el reconeixement públic. Algú va dir que la maldat és addictiva i que parlar bé de qui t'envolta és una pèrdua de temps si vols que algú et reconegui. Em nego a acceptar que una bufetada sigui millor que una carícia. Sempre i en tot hi ha algun aspecte positiu per valorar i si ens agafem al que suma i no al que resta, podrem apuntalar bé el peu per començar a sortir del pou del pessimisme.
Des d'aquí animo els lectors i lectores a fer pedagogia del diàleg i de les valoracions positives enfront de les desqualificacions i de l'embrutar-ho tot. Vénen nous temps o res tornarà a ser com abans, per tant, ara ens toca triar entre anar plegats valorant les coses importants per construir nous espais invisibles de benestar o defensar dèries individuals que només ens porten a carrerons d'autosatisfacció personal però sense cap mena de futur. Si no cregués en el que penso podria haver-me estalviat aquest article, però ingènuament tinc l'esperança que algú llegirà això, i per primer cop, abans d'escriure alguna cosa contra algú altre, s'ho pensarà dues vegades i potser l'insult serà menor, menys greu o potser deixarà de fer-ho. Darrere d'una grollera desqualificació pública no feta hi ha un primer graó cap a una nova societat més tolerant i constructiva.

dimarts, 28 de maig de 2013

EL TEATRE PER L'AIGÜERA (27.05.2013)

Si escric aquestes dures i segur que polèmiques ratlles, és perquè sóc optimista de mena i em sento amb més forces que mai per tirar del carro dels dies futurs. Reconec que no és fàcil fer autocrítica i admetre que el teatre està en caiguda lliure cap a la part més residual del temps lliure d'aquesta societat que lluita senzillament per arribar a final de mes. I si dic això és perquè potser ja és hora de reconèixer quins han estat els grans errors d'aquest sector cultural que malda per sobreviure. No parlo dels extrems del debat, és a dir, de les elits teatrals com Lliures i Nacionals, ni tampoc del teatre amateur, que amb més o menys fortuna fa el seu camí local, sense dependre de res ni de ningú. Parlo d'una classe mitjana teatral que agonitza fruit de molts errors, uns basats en polítiques culturals de competició i d'altres assentats en la trampa de les subvencions; i que totes sumades ens han portat fins aquí. En la nostra recent història trobarem pocs col·lectius teatrals que s'han autoalimentat amb el que ells mateixos generaven, o han entès que la seva feina havia de generar benefici per reinvertir i no prendre-s'ho com unes vacances pagades. Hem acceptat com a normal viure del coixí públic i anar estrenant obres de teatre, un dia sí i un altre també. Hem viscut unes dècades en què era més important anar sumant títols que no pas esprémer cada una de les propostes presentades. Segurament el fet d'aquesta promiscuïtat de produccions ha fet que els circuits es veiessin sempre assortits de propostes deficitàries de tots preus i qualitats. No calia cap mena de coherència en les planificacions teatrals ni en la fidelització d'un públic àvid de consumir teatre com a símbol de normalitat cultural, perquè la cosa anava sola. En aquesta guerra hem volgut ser els més moderns i hem utilitzat el teatre en benefici dels creadors, oblidant que aquesta cursa s'ha de fer acompanyat d'un amic que es diu "espectador fidel que paga". Hem intel·lectualitzat un art i l'hem justificat en nom d'avantguardes massa egoistes. I ara tenim un país ple de teatres buits, sense contingut, o amb programacions massa saltejades perquè aparentin normalitat. Tenim el que hem volgut tenir. Però els cops durs de la vida serveixen per fer-nos reflexionar i treure'n lliçons. Tocarem fons, viurem dins la cova, però un dia sortirà el Sol i tornarem a notar l'escalfor d'algú que ens mira amb interès a canvi de res. Espero que els col·leccionistes de medalles i de cadàvers, que els depredadors de currículums i els experimentadors amb diner públic s'hagin adonat que els radicalismes escènics només ens condueixen cap a la soledat més absoluta. Jo sóc més de taller i no pas de laboratori, més d'escola que no pas de càtedra. Un fracassat com tants. Fer pensar, distreure, divertir i cultivar l'espectador es pot fer de moltes maneres, però mai amb prepotència, pedanteria ni a cops de talonari. Som el que hem anant construint obra rere obra, i aquell edifici envejat que crèiem sòlid i envejat, ara es desfà com sucre en dia d'estiu. Ara toca arremangar-nos, posar el tap a l'aigüera i aprendre que en el teatre tots hi tornarem a tenir lloc si el reconstruïm en horitzontal i no pas en vertical com fins ara.

dimarts, 14 de maig de 2013

MES ENLLÀ DE LA POR (13-05-2'13)


En aquest camí cap a l'Estat propi crec que la feina íntima que ha de fer cadascun dels catalans i catalanes d'aquest país és desactivar la por ancestral que tot ésser humà té de perdre el poc o molt que ha aconseguit, tant en qüestions materials com en l'aspecte d'estabilitats i tranquil·litats. Segurament els "artistes" podríem donar bones lliçons de com es gestiona la por quotidiana de no saber què passarà demà, què menjarem o qui ens acollirà; però aquesta "fera ferotge" moderna, multiforme i unilingüe de la qual parlo avui, és molt més nova i poderosa. Aquest monstre d'afilades ungles s'ha institucionalitzat i ara plana per damunt dels caps dels indecisos i indecises, que encara no saben si el dia que toqui trobaran el valor de saltar o no saltar del trampolí cap a una piscina de la qual desconeixem la seva profunditat, ni tan sols si té aigua. La clau, el secret per trobar el valor de fer el pas endavant cap a la incertesa necessària, no resideix en la reflexió intel·lectual sobre el futur, sinó a posar la mirada en els records familiars i pensar en tots aquells convençuts i convençudes que ens van precedir i que somniaven amb el que avui tenim a un pam dels nassos. Penso en els nostres avis i àvies. En aquells que els va tocar dormir a la humida i freda sorra de la platja d'Argelers o els que varen ser ignominiosament obligats a signar documents d'adhesions franquistes simplement per protegir els seus fills i filles d'unes pressions massa perilloses. Ja no parlo dels que varen perdre la vida, perquè aquests van descansar amb la gratitud eterna dels que els varen haver d'enterrar amb la ràbia continguda dins uns llavis forçadament closos. Allò sí que era por i no la nostra. Als nostres avantpassats sí que els van tremolar les cames de veritat i varen viure sempre amb una llavor d'odi reprimida en els seus somriures últims de vellets i velletes adorables. La por d'avui és ridícula davant de les adversitats i les angoixes reals de milers de catalans i catalanes que varen viure guerres, exilis i repressions. Per aquesta por autèntica, adormida a la nostra sang, és pel que no hem de tenir por avui. Tenim sostre, tenim pa, tenim amics i tenim la nostra raó. Si ens queda encara alguna capacitat de gratitud envers els que durant 300 anys han mantingut viva, amb més o menys fermesa, amb més o menys convenciment, la flama de la nostra identitat com a poble; ara no els podem fallar. No estem davant d'un caprici de poble arrauxat, ni de cap febrada com alguns ens volen fer creure. Estem al capdavant d'una cordada mil·lenària, que ens pot dur al cim. Pel camí del temps s'hi han quedat molts que ho haurien donat tot per arribar on som avui, per estar dins la nostra pell i viure la nostra por acomodada. Som fills d'uns anhels i hereus d'uns desitjos incomplerts. Tenim el deure d'intentar-ho. Ja no pels que vindran i que hauran de continuar construint el país, sinó pels que varen dissenyar, posar la primera pedra i plantar els fonaments, d'aquest edifici que es diu Catalunya, i que a nosaltres ens ha tocat decidir si l'inaugurem per viure-hi en pau i fraternitat amb els veïns; o deixem que ens l'enderroquin definitivament enterrant amb aquesta runa la silenciada lluita de tants.

dimarts, 2 d’abril de 2013

LA LLIÇò D'UN VELL MESTRE. (18-02-2013)

Ja fa uns dies que m'ho va comunicar la família, i avui la companya tristesa, que encara s'arrapa a la notícia, m'empeny a enfrontar-me inexorablement a l'odiós concepte de pèrdua definitiva. El missatge públic del seu nét, comunicant el traspàs, era ple d'amor i amb aquella pàtina deliciosa i tan particular de dolor ancestral i poètic, que com un llegat fatal, passa de pares a fills, en aquesta societat argentina que tant admiro. "El abuelo nos dejó. Se fue de gira para siempre". I amb aquesta frase senzilla però tan afinada, es tancava la llarga, intensa i poc reconeguda vida d'Edberto Ulises Sureda, més conegut, pels seus, com a Cacho Sureda.
Serveixi aquest homenatge senzill, per posar sota la llum del reconeixement aquells constants i tossuts treballadors de l'art que des de les seves iniciatives a vegades massa anònimes, ens donen una gran lliçó. La lliçó més important si es vol perdurar en aquest mostrari d'egos que anomenem: món de la cultura. Perquè en aquesta selva aparentment civilitzada hi conviuen dues espècies molt diferenciades: els que fan cultura i els que s'aprofiten d'aquesta. Els primers s'aprimen dia a dia, donant-ho tot sense esperar res que no sigui respecte, regalant salut, diners, temps, relacions personals. Els segons cada dia estan mes grassos xuclant la salut, els diners, el temps i les relacions personals, d'aquells que nomes volien abastar un somni segurament impossible.
Ja fa uns anys, Cacho Sureda, assegut darrere la seva taula de despatx del seu "Teatro Girona", a la ciutat argentina de Belén de Escobar, va fer tancar la porta darrere meu a la seva filla Graziella, i em va convidar per unes hores a bussejar dins la seva quixotesca quimera personal d'actor, director i empresari teatral. Em va parlar de mestres i deixebles, de lluites quotidianes i derrotes amargues, records, victòries, premis i absències, confessions i sentències; vida cansada però plena d'un home que portava el teatre a la sang i a la butxaca. Estimava la nostra ciutat, Girona, perquè era l'espina de nostàlgia que el seu pare tenia clavada ben endins. I quan per fi en Cacho va ser amo d'alguna cosa, en gratitud i respecte a la figura del seu progenitor, va batejar aquest arriscat projecte personal amb el mot somniat del pare: Girona! Mai li estaré prou agraït per aquelles hores de complicitat i ensenyances vitals.
De les últimes coses que em va dir, parlant orgullós del seu petit teatre: "Martí, cuando yo compré este galpón, la rata más gran?de tocaba la guitarra... y míralo ahora!". La veritat d'aquest ofici s'amaga darrere l'esforç silent d'homes i dones que són feliços fent feliços els altres. Estar al costat de la gent i no per damunt de ningú, aquest és el mestratge que vaig aprendre d'en Cacho Sureda. Argentí d'amors i fets; i en la distància, gironí de cor. Els autèntics mestres de la vida se'n van sense fer fressa; i nosaltres ens hem de quedar aquí, una mica més solitaris, aguantant els sorollosos gurus d'un teatre cada cop més ?allu?nyat d'una societat cansada d'avorrir-se amb una modernitat escènica que construeix el seu present oblidant els que ja són passat.



PETITA HISTORIA MEXICANA(18-03-2013)

Ja porto una mica més de dos mesos en aquesta ciutat de Puebla, i la perspectiva dels dies comença a donar-me la possibilitat de comparar de com era jo quan vaig arribar a aquest indret llunyà i com sóc ara. No hi ha res millor que mirar enrere, per comprendre que viure és anar-se transformant dia a dia; volent o sense voler, forçat o complagut, convençut o amb tots els dubtes del món.
La petita història comença quan se'm va acabar l'estada pagada que m'oferia l'organització teatral que em va convidar a aquesta ciutat mexicana i em vaig veure obligat a buscar un lloc on viure. Passejava pels carrers del centre preguntant i mirant els balcons per veure algun rètol on digués: es lloga departament! Un matí vaig trobar un edifici que m'agradava i un balcó anunciant la disponibilitat. Vaig trucar a la propietària i vàrem quedar per veure la meva futura casa per a aquells mesos restants.
De sobte, mentre esperava, em vaig adonar que a la porta d'entrada de l'immoble hi havia instal·lada una senyora amb un aspecte molt desagradable i que semblava la responsable d'aparcar els cotxes del seu tros de carrer autoadjudicat. El meu primer instint d'europeu llepafils va ser tornar a trucar i dir que ja no m'interessava veure l'apartament. Com podia viure en un lloc on cada dia m'hauria de creuar amb una vella pidolaire indígena, mal vestida i sense dents? El pis era massa bonic per dir que no i em vaig haver d'empassar les manies de nen refinat i consentir el mal menor d'aquella porteria externa tan poc estètica.
Els dies van anar passat i ella va trencar el gel. Em va preguntar d'on era i jo li vaig fer un míting sociopolític. Sorprès, ella va seguir la conversa perfectament i des d'aquell mateix instant, cada dia, quan sortia a fer feina, em saludava amb un: "¡Buenos días, patrón catalán!". Després varen venir les meves primeres preguntes d'actor encuriosit per tot i ella em va obsequiar amb les seves sorprenents respostes de dona de camp, sàvia i misteriosa. Em despertaven cada matí els seus cants de venedora de carrer i la seva manya sonora per atreure els vehicles als aparcaments que quedaven buits. Un dia, amb llàgrimes als ulls, em va confiar el secret del fill que té a la presó. Ara, des del balcó veig com llegeix el diari i sempre quan torno de buscar el pa li porto un pastisset. Ella sempre contesta: "¡Que Dios le proteja, patrón!". I jo li contesto: "¡Y que usted lo vea, amiga!". Tots dos riem junts i jo per dintre penso en tot el que m'hauria perdut si hagués decidit escoltar l'instint tan generalitzat d'escapar del mirall de la pobresa.
La senyora del meu portal mexicà m'ha ensenyat que la pobresa s'ha d'entomar de cara, sense por ni menyspreu. Aquesta nit m'he somniat i m'he vist assegut a la mateixa entrada de casa, fent les mateixes coses que ella fa. Ara he après que ser pobre no és res indigne ni contagiós, simplement és no tenir diners.



dilluns, 4 de febrer de 2013


PUEBLA ( 04-02´2013)

Sóc a Puebla. Podríem dir que l'única cosa que tenen en comú aquesta ciutat mexicana i Girona és el so de les campanes d'una catedral majestuosa, tota la resta és distància. Intentar explicar amb paraules com és una ciutat en la seva complexa totalitat és com voler separar les aigües del Mar Mort sense l'ajuda divina, és a dir: doblement impossible. Només em veig capaç de compartir la suma d'impressions anotades a la meva llibreta mental de viatge, i que sense cap voluntat de fer de guia ni de jutge, poden portar llum al descobriment d'un indret geogràfic que per a molts, fins ara, no sabien ni que existia.
L'Heroica Ciudad de Puebla de Zaragoza, Angelópolis, per als més religiosos, és una ciutat gran, a mig camí entre la costa i el centre del país, fundada i pensada com a punt de descans i d'intercanvi, per a aquells comerciants que arribaven al nou continent pel port de Veracruz i volien arribar a la ciutat de Mèxic, capital d'aquesta república nord-americana. Un indret geogràficament molt gran, però amb el dia a dia i la filosofia d'un poble molt petit. Una ciutat de cases colonials amb patis interiors espectaculars, plena d'homes i dones molt quotidians i senzills.
El que es pot dir que crida més l'atenció és la seva vida popular i gremial de carrers i barris. Cada entrada de casa és un petit racó per menjar i cada local una botiga atrotinada, plena de coses que ens semblarien incomprables, però que per als mexicans és el seu comerç i el que mou la seva economia més bàsica i familiar. Una societat que ens ensenya que es pot viure sense materialismes innecessaris però en canvi plena d'icones i imatgeria, per a nosaltres ja molt llunyanes, però que a ells els omple la seva senzilla espiritualitat i els permet sobreviure dins una alegre i acceptada precarietat. La ciutat és plena de colors i de sons, igual com és el caràcter dels seus habitants: positiu, optimista, resignat. Conviuen en harmonia la tradició amb la modernitat, la precarietat amb l'ostentació, el sentiment més religiós amb les festes més paganes; el perill amb la protecció; tot plegat, un carnaval de vivències i reflexions, difícils de pair si no véns amb ganes de ser abduït sense miraments pel planeta de les contradiccions perfectes i naturals.
Aquí he entès el concepte de la vella Europa. El nostre continent perd a ritme d'alta velocitat orígens i espontaneïtat. Les regulacions, prohibicions, controls, lleis i reglaments, ens han manllevat les opcions d'optar al premi de la senzilla felicitat d'un nou dia. Vivim en una societat més segura i segurament més estable, però també més asèptica, més prefabricada, més avorrida i menys lliure. Hem canviat autenticitat per tranquil·litat, i així ens anem tornant transparents. Som un vaixell a la deriva cap a la grisor més absoluta i compartida.
Llatinoamèrica és el caos de tot, però també el reducte de la gent que balla, que riu, que menja el que pot i comparteix el que té. Estimo i admiro els pobles terriblement lliures i plens de festa innata. Odio els rics sense ofici, els estafadors de somnis, els corruptes d'esperit; aquests són igual a tot arreu i a part de mala gent, són avorrits de solemnitat. Aquesta aventura mexicana donarà per a molt!



dilluns, 21 de gener de 2013

OBRIR-SE AL MON: (21-01-2013)

El mateix dia que el tren d'alta velocitat arribava a la meva ciutat, jo sortia a velocitat alta disparat cap a un nou repte de creixement personal. Deixava enrere la meva estimada Girona, ja no tan petita i delicada. Potser per a aquesta mateixa condició de ciutat amb personalitat pròpia i parcel·lada, notava que era el moment d'escapar, de sortir al món i carregar piles contra el provincianisme enganyós. La visió real de les coses te la dóna la distància i a vegades cal fer unes passes enrere per veure el que tens, el que deixes i el que pots tornar a recuperar algun dia. És cert que culturalment, Girona és ciutat obligada. També és cert que quan es parla de punts de referència dins l'art escènic sempre surt a la llista la ciutat dels quatre rius. Però tant cert com és que a la meva ciutat hi ha una vida cultural rica per als més rics, potser trobo molt a faltar la cultura més espontània, la més quotidiana, la cultura riu i no pas la cultura de focs d'artifici, la que neix de les arrels més antigues de l'éssser humà i de les seves ganes de diversió i comunicació barrejades alhora. Sempre penso que la cultura no és cultura real si el seu recorregut de naixement és de dalt cap a baix. Si parteix del poder, del diner o dels intel·lectuals de laboratori perque després el poble s'hi apunti. En aquest cas hauríem de parlar més d'activitats escèniques d'alt nivell, de programacions de fets puntuals reconeguts arreu del món, de trobades de gent culta i marcadora de tendències: en definitiva, debats tancats, on l'oxigen de diàleg està molt enrarit i on qualsevol entrada d'aire nou és analitzat per científics egocèntrics o professors d'aules de metre quadrat. Jo defenso les expressions culturals per damunt de les programacions culturals. Aposto per la convivència respectuosa de tots els estrats de la cultura. Crec que en la barreja de voluntats i aprenentatges neix la riquesa creativa. Crec que el treball conjunt entre el que en sap amb el que comença. Crec que ningú és millor que l'altre, i crec que els camins caminats, són per compartir i no per convertir-los en petites parcel·les privades de terratinents culturals. Crec amb el que és capaç d'escombrar el seu escenari per després fer-hi la seva funció. Ara sóc en una ciutat on el caos es perfecte per a la llibertat de ser creador. La música sona a totes hores mentre la pols es posa a dins les goles de gent pobra i feliç. Teatres en petits magatzems atrotinats i venedors ambulants de llibres per les cantonades. De lluny escolto una trompeta, i a la tauleta de nit un llibre de poemes escrit per la meva nova veïna, una anònima vídua de 80 anys. Marxo a alta velocitat per retrobar-me amb la gent autèntica, la que viu sense por a l'examen o al què diran. Vaig a buscar a la gent que balla pels carrers, i canta sense complexos tot llepant un gelat tropical. Necessitava reconciliar-me amb una expressió cultural sense artificis, fruit d'un desig instintiu i no pas d'una carrera de mèrits. Seguint les passes del realisme màgic de Calders o buscant els papers de les escenografies teatrals d'en Tisner, he arribat a una ciutat sense complexos ni ganes d'agradar. On sóc? En el meu proper article ho sabran.




Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.