“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 13 de desembre del 2010

QUE TORNI EN FLOTATS ( 13-12-2010)

Aquest no és l'article que haurien de llegir avui. Fa quinze dies acabava la meva darrera comunicació am
b vostès amb un "Continuarà..". El que es prometia un profitós intercanvi cultural de sis dies entre la companyia Teatre de Contacte de Maçanet de la Selva i la ciutat israeliana de Netanya va quedar diluït en el no-res per culpa d'uns inhumans controladors aeris. Només espero que tot aquell desgavell viscut de desil·lusions i frustracions aèries serveixi perquè algú s'adoni que els privilegiats sempre volen més privilegis i sóc feliç de viure arran de poble, perquè des de la base el món és més divertit i més solidari.
Aquesta tranquil·litat del que està lliure de grans responsabilitats és la que em dóna la pista per parlar d'un tema que fa dies que em volta pel cap. Sense desvetllar cap secret de la trucada, farà un parell de mesos vaig parlar amb en Josep Maria Flotats. Jo li demanava una col·laboració literària i ell va declinar molt amablement la meva petició. Vaig tenir la sort de tenir-lo com a mestre i amic, i amb els raonaments que em va argumentar per no acceptar la proposta vaig comprendre que la ferida de la seva destitució com a director del Teatre Nacional de Catalunya encara estava oberta després de més de deu anys. Només uns pocs el varen fer fora però tota la resta de ciutadans catalans ens en vàrem desentendre per la incapacitat de poder-hi fer res o per ignorància. Aquesta destitució traumàtica va passar durant un govern convergent del president Pujol, i el braç exe?cutor d'aquest error històric va ser el del conseller de Cultura del moment, el Sr. Pujals. Al Sr. Pujals ja fa anys que li hem perdut la pista pública, ha desaparegut, però en Josep Maria Flotats no ha parat de treballar i encadenar un èxit darrere un altre. No se'ls fa estrany que els que marquen la política cultural d'un país tinguin una vida "útil" de quatre o com a molt vuit anys, mentre que els veritables obrers o arquitectes de la cultura, que viuran i moriran artistes, estan sotmesos als capricis dels controladors aeris de la cultura?
Els socialistes, en dues legislatures, no s'han mullat mai en aquest tema. Estic convençut que el final d'aquesta història encara no està escrit.
Un govern de Convergència i Unió va escapçar la feina i el somni de Josep Maria Flotats i només un govern de Convergència i Unió pot corregir aquella fatal decisió. El Sr. Mas té l'oportunitat històrica de fer tornar en Josep Maria Flotats i, quan toqui, nomenar-lo un altre cop director del TNC. Mai no sabrem com hauria estat el nostre viatge i el d'en Josep Maria Flotats si els nostres respectius avions no ens haguessin deixat a terra, però el que sí sabem és que després dels disgustos i els errors sempre hi ha noves oportunitats per aixecar nous vols.

dilluns, 15 de novembre del 2010

VAMPIRS D'EXIT(15-11-2010)

Una de les preguntes més freqüents que es fan als actors en general és: Què representa l'èxit per a tu? Jo sempre contesto el mateix: L'èxit és com un gustós caramel, que si el desfàs a poc a poc a la boca, pots gaudir intensament del seu sabor i la seva dolçor, però si tens pressa, el mastegues amb neguit i te l'empasses, et pot provocar una mala digestió de conseqüències a vegades imprevisibles.
Però també, i suposo que amb els anys, comences a redefinir i redimensionar l'abast d'aquesta paraula i comences a veure una llum clarificadora al final d'aquesta ensucrada persecució ingènua. És evident que la força d'aquesta idea rau en la seva volatilitat i relativitat, però el que et dóna la pista més gran de que t'hi estàs acostant és quan apareix el joc brut. Perquè en el món dels que volem trobar l'equilibri personal sempre hi ha els que et volen desequilibrar. Suposo que com tot en aquesta vida, té els seus mecanismes de compensació, i a més possibilitats de trobar el teu camí, més destructors de somnis apareixen.
Segurament l'èxit real, doncs, és haver caigut al costat de les forces del bé i no del mal. Saber que pots anar pel carrer amb la cara ben alta, mirar als ulls de la gent, saludar a cada cantonada, participar dels èxits del altres sense que tu et sentis un infeliç; fugir d'una realització personal jugant prepotentment amb les realitzacions dels teus conciutadans; això per a mi ja és el zenit de la realització com a ésser humà. Ha de ser tan trist menjar de l'insult, la mala educació, la falta de respecte al pròxim i de les revenges personals. Finalment t'adones que aquests petits reietons provincians solitaris només saben viure xuclant la sang d'aquells que els recorden els seus fracassos personals i professionals més íntims.
El teatre és un món fantàstic i apassionant. Ple de moments indescriptibles i de vivències que et fan sentir únic. També hi ha moments de ràbia i d'impotència però l'endemà t'adones que l'honradesa i la veritat sempre guanyen, i mentre alguns es tanquen als seus laboratoris de rancor; d'altres sortim al carrer a ballar amb els nostres amics i els que ens estimen.
Jo sóc un fan d'Alaska i en aquests moments escolto una lletra que il·lustra perfectament aquest article. Diu: "La envidia es como un puñal, a quien se lo voy a clavar.... Malgasto mi talento destrozando a los demás, propagando mil mentiras, disfrazando la verdad, estoy perdiendo un tiempo que no voy a recobrar, parece que mi vida no da para más. Criticar por criticar". Genial!

dilluns, 1 de novembre del 2010

LA TIRANIA DELS NOMS. (01-11-2010)

En el món del teatre sempre s'ha dit que tenir un nom és important. A mi aquesta frase sempre m'ha creat moltes preguntes perquè no he sabut mai quan és té un nom o es deixa de tenir. Cadascú és propietari d'una denominació personal i intransferible però resulta que després aquest segell familiar heretat ha de passar per un tribunal d'entesos invisible que fa que aquest nom passi a la posteritat o es quedi entre un dels milions i milions de noms i cognoms que passaran per aquesta vida sense pena ni glòria. Perquè la popularitat te la dóna el poble, però el segell de qualitat s'atorga des de les més altes esferes de la intel·lectualitat. I aquí és quan m'agafen sempre les ganes de riure. Perquè al poble no se'l pot enganyar. Encara que alguns el vulguin desprestigiar en el sentit d'afirmar que mai arribaran a destil·lar l'essència de l'art i la cultura, puc afirmar que som molts treballadors de l'escena que només escoltem el senzill ciutadà o ciutadana del carrer, que ha pagat la seva entrada i que és molt més lliure per dictar la seva sentència: planera, alliberat o alliberada de capelletes i amb la tranquil·litat del que no hi té res a perdre o a guanyar. Quan la crítica arriba de les altes esferes de la modernitat aquí ja pots començar a desconfiar, tremolar, inquietar-te, tornar-te escèptic, riure i mai plorar.
Des de fa molt temps s'ha posat de moda que tot el que arriba de països enllà és la bomba en patinet. En canvi les produccions casolanes són massa ingènues, poc profundes i no vesteixen gaire. Permetin-me un petit conte: hi havia una vegada un actor català que mai no aconseguia col·locar una de les seves propostes teatrals a les programacions de teatres nacionals o festivals de prestigi del seu país. No el volien enlloc perquè feia coses massa "catalanes", massa d'estar per casa. Un dia va presentar una proposta amb el text d'un autor argentí i sota la direcció d'una jove promesa parisenca. S'estrenaria en un festival de Berlín i després faria una petita gira per Venècia, Viena i Madrid. Llavors tots hi van córrer. Tots volien saber de què es tractava aquesta aventura escènica tan "chic". A mesura que entrava als despatxos dels gurus teatrals els feia evident que havien caigut a la trampa dels noms. Aquest actor va continuar sense treballar a casa seva però va ser el paio més feliç de la terra.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

NOUS TEATRES PROPERS(04-10-2010)

Podria semblar una paradoxa però en aquests últims temps de crisi econòmica, l'àrea metropolitana de Girona ha vist créixer el seu nombre de sales teatrals rehabilitades o reconstruïdes. Potser la inauguració que ara ens cau més lluny és la del bonic teatre de Celrà. Després va venir Bescanó i també vull destacar l'encertat teatre de Fornell de la Selva: La Sitja. Tres sales totalment renovades, fins a no reconèixer el seu edifici original. Tres espais de cultura de primera divisió, a prop del nucli central de la ciutat de Girona; amb dinàmica, personalitat i empenta pròpia.
També voldria destacar la inauguració del nou teatre del centre cívic de Sant Narcís, un espai per al barri també remodelat i que aporta a la ciutat una caixa escènica totalment equipada i perfectament preparada per incorporar-se al circuit de sales d'exhibició professional de la ciutat. No em vull oblidar d'un teatre que vaig descobrir fa poc i que no fa gaire soroll però que em sembla que el podria fer: el nou teatre de Vilobí d'Onyar, i potser també aquí hi podríem sumar un espai molt acollidor, que també fa funcions teatrals: el teatre de Riudellots de la Selva. Sembla ser que Sarrià de Ter està intentat posar en marxa una sala de petit format per a propostes escèniques més senzilles. Si posem la mirada una mica més lluny hauríem de parlar del nou escenari de La Catequística de Figueres i ben aviat ha d'arribar la inauguració del tant esperat nou teatre de Lloret de Mar.
Estic convençut que em deixo algun equipament escènic de recent obertura, però no arribo a tot arreu. Què està passant? Tothom sap que la cultura és la primera partida econòmica que els ajuntaments i institucions retallen en temps d'estretors. Com podran omplir-se de programacions totes aquestes noves sales? Ara més que mai els professionals de totes les arts escèniques hauran d'ajustar preus i crear produccions de baix cost si volen poder trepitjar aquests nous escenaris; i mai com ara els amateurs han tingut tan a prop l'oportunitat d'entrar en les programacions dels seus municipis gràcies al seu baix cost de contractació.
Vivim en una època de grans contradiccions i el teatre no podia quedar fora d'aquest gran Cafarnaüm en què s'ha convertit la construcció de la nova dècada que comença. Més sales que mai, menys diners que mai. Més actors i actrius que mai i menys produccions que mai. Potser ens calia arribar fins aquí per destriar el gra de la palla. Per reinventar-nos i trobar noves formules d'aproximació i fidelització de públic.
Els programadors culturals i creadors són els responsables màxims de no deixar que aquests nous escenaris que tenim tan propers es converteixin en buits contenidors i siguin els motors de la recuperació anímica i dinàmica d'una societat catalana, que de la mà de la cultura pot superar qualsevol entrebanc i desànim.

dilluns, 20 de setembre del 2010

I MAI NO ANIREM A MOSCOU....( 20/09/2010)

Si en una entrevista hipotètica em fessin triar una frase d'alguna peça clàssica teatral, potser triaria la que encapçala aquesta columna d'opinió. Aquesta frase la trobareu a l'obra de Les tres germanes d'Anton Txèkhov. Aquest autor rus es considerat un dels patriarques del conte. Fou mestre en el tacte emocional i el dibuix dels personatges, amb gran cura crítica d'uns textos impregnats de sensibilitat i sentit de l'humor. A partir de temes de la vida quotidiana, va fer un retrat del pathos de la vida russa anterior a la revolució de 1905.
Era un mestre en l'estudi psicològic de les vies inútils, tedioses i solitàries de persones incapaces de comunicar-se entre elles i sense possibilitat de canviar una societat que sabien malgirbada. En gran mesura, a ell es deu el relat modern en el què l'efecte depèn més de l'estat d'ànim que de l'argument.
Les seves obres dramàtiques, igual que els seus relats, són estudis del fracàs espiritual d'uns personatges immersos en una societat que es desintegra. És per això que quan rellegeixo una i altra vegada un dels textos teatrals que mes m'han "afectat" en la meva formació com actor, m'adono que la història es repeteix. Aquell enfonsament de la Rússia Imperial podria trobar el seu paral·lelisme, en el moment actual de confusió mundial que estem vivint.
Els personatges de Txèkhov no son innocents tampoc en la seva desgràcia. Ells van alimentar una vida fictícia de somnis i desitjos, van inflar una bombolla sentimental de felicitat eterna basada en la seguretat d'unes estructures antigues i molt corcades. Van pensar que el benestar era un dret assolit i consolidat i van confiar que la grandesa d'un Imperi avalava una felicitat eterna. Ara estem com l'Irina, la Maixa i l'Olga: tristos, decebuts, desanimats...pensat que tot s'ha acabat, amb la resignació de la grisor instal·lada en les nostres vides, acceptant que no tornarem a sentir aquella sensació de petita felicitat quotidiana...i mai no anirem a Moscou. És evident que la història es cíclica però mai és la mateixa. Hem d'aprendre de les societats que una vegada es van ensorrar i van perdre la força de viure.
Ara tenim moltes més eines de reflexió per adonar-nos que no tot està perdut i que cal reinventar-nos. No pot ser que no hagin servit de res el patiment i les llàgrimes dels que es van ensopegar abans que nosaltres. El teatre il·lumina errors antics, a nosaltres ens toca desxifrar els jeroglífics de la història perque les entrebancades emocionals col·lectives siguis cada vegada mes curtes i que el mai sigui substituït per un aviat. Aviat anirem a Moscou...


dilluns, 28 de juny del 2010

ENTRE L'AMOR I L'ENSURT. (28-06-2010)

Tinc una bona amiga argentina que sempre finalitza els seus mails amb una frase deliciosa: "y recuerda siempre que este país vive entre el amor i el espanto". Jo no sé si la traducció exacta seria la que figura en l'encapçalament d'aquest article; però el que m'agradaria que els lectors copsessin és la fragilitat i la senzillesa amb la qual una nació pot definir amb tanta justesa el seu estat d'ànim, el seu passat i el seu futur alhora. Resto meravellat amb el poder del llenguatge: tres paraules, només tres, però ben triades i ben col·locades, ordenades d'una manera preciosa i delicada, poden definir segles i estats d'ànim, en només el temps que tarden a ser recitades. És evident que els argentins tenen a favor seu tot el pes de la seva cultura idiomàtica. Mai he vist un país on la gent més humil construeixi tan bé un discurs. Mai he escoltat gent tan senzilla, amb tanta riquesa de vocabulari. A vegades ens les donem de llestos quan som els més tontos de la pel·lícula. Perquè amb això de la cultura, no és més savi el que més ho explica; ni més culte el que marca tendència. La sort de països allunyats de tot és que no han estat contaminats de la pedanteria del primer món cibernètic i cruel. Pensant-hi molt, he arribat a la conclusió que la combinació de patiment i cultura, dóna una societat resignada però plena de raons. Les societats que han nedat en l'abundància van directes a ser engolides pel no-res. Segurament les èpoques més creatives són aquelles on la cosa material desapareix i quedem sols davant els nostres pensaments.
S'acosten temps on haurem d'estar amb el nostre propi temps. Potser no podrem comprar antídots contra l'avorriment i ens haurem d'encarar a ell, com un mirall, que ens retorna el contingut de la pròpia maleta vital. Jo avui tenia la tarda lliure i he pensat, com puc jugar a definir a l'estil de la meva amiga argentina i he pensat la frase, amb la qual acabaré el proper mail que li escrigui: "I recorda amiga que el nostre país sempre viu entre el desig i el pacte". No, aquest sona massa a rotllo polític. Potser quedaria millor: "I recorda amiga, que el nostre país sempre viu entre la història i la quotidianitat". No, potser aquesta sentència és massa acadèmica. Si em poso sentimental diria: "I recorda amiga que el nostre país viu entre el que vol ser i el que ens deixen". Tampoc. Ho deixo córrer. Intueixo que fracassaré sempre en l'intent de poetitzar una realitat, perquè l'art de la senzillesa requereix un bon i pausat passeig pels mots i aquí, al meu país, sempre hem volgut fer drecera per arribar a on estem ara.

dimecres, 2 de juny del 2010

EL MÈTODE GUARDIOLA. (31.05.2010)

Algunes vegades he expressat públicament en aquest meu raconet de diari, l'antipatia que sento envers el món futbolístic i sobretot, en contra de les tertúlies mediàtiques que parlen d'aquest esport, com si d'ells depengués la fi del nostre món. Com a professional de la cultura, moltes vegades hem de competir, sense cap mena de possibilitat d'èxit, contra el reclam i la capacitat d'alienació que aquest fenomen esportiu suscita en la societat humana, un col·lectiu entregat, un fet sociològic que uneix dins d'un estadi, diferents classes socials, tota mena d'ideologies polítiques i religioses i variades sensibilitats emocionals. Després de 10 anys d'articles, només he estat contestat públicament, quan he gosat expressar la meva incomprensió envers el món del futbol. Malgrat tot, i pel fet de sentir-me molt català, ara és inevitable per mi, reflexionar sobre els èxits i els fracassos d'aquest equip que és més que un club. Em sembla estrany que encara ningú s'hagi adonat que, el que ha fet gran aquest jove entrenador del Barça, han estat finalment aquelles coses tan personals, per les quals tant se'l va criticar en el seu moment. Estant a dalt o a baix, moltes vegades he vist en Pep Guardiola assegut a la Platea d'un teatre. La seva dona era actriu i de tots és conegut la seva passió per la poesia i l'art en general. L'amistat amb molta gent de l'àmbit de la cultura li va donar, en el seus temps de jugador, aquesta imatge sempre ridiculitzada, d'esportista massa cultivat i "sensible". Estic convençudíssim que el "Mètode Guardiola", ha estat aplicar al vestuari la mateixa tècnica que s'utilitza per dirigir una companyia teatral. Escoltant-lo com s'expressa, reconec darrere les seves paraules, un discurs de creador artístic i no pas de tècnic esportiu. Un director de teatre ha de ser exigent durant el procés, però també ha de saber donar confiança i mai aplicar l'autoritat abans d'una estrena, l'actor és un material fràgil que tendeix al bloqueig mental. En una companyia de teatre tots som iguals, amb diferents missions. El protagonista no és millor que el secundari i tots ajuden a construir un èxit. Quan l'ego d'un artista dificulta el desenvolupament del col·lectiu, és millor prescindir d'ell, a risc de perdre espectadors i no estar tan present als mitjans de comunicació. Relativitzar els premis i també els fracassos. Actuar sabent que estàs fent el que t'agrada, sense escoltar als savis de laboratori, és més incomprès i et crea més enemics, però a la llarga sempre dóna bons resultats. En Pep va triar biblioteca en lloc de discoteca. En un món de testosterona a granel, ningú s'havia adonat que aplicant mètodes artístics, on la sensibilitat, les imatges visuals i poètiques, la comprensió del jugador com a fràgil creador i no com a una màquina sense sentiments, fa que aquest esport pugui créixer en profunditat d'idees, amb sorpresa creativa i amb talent renovat. Guardiola ha mirat el futbol amb ulls d'artista i per això és un geni.

dimarts, 18 de maig del 2010

I AMB ELS DE LA CULTURA,QUE? (17-05-2010)

Llegia aquesta setmana en un diari de tirada nacional que vivim en un país on l'enveja i el sadisme disfressat de pedanteria estan a l'ordre del dia. Construïm mites per després gaudir veient com s'ensorren i es moren d'inanició. No diré que potser aquest és un costum heretat i transformat, que ens arriba de l'antiga Roma, on la gent gaudia veient com els lleons destrossaven i engolien aquells que tothom creia bones persones, encara que només fos en aparença: per pacífics i per místics.
Actualment vivim un fenomen molt curiós i trist. Aquesta crisi que tot ho taca i empastifa es mostra d'una manera més dura quan es tracta d'estalviar i reduir costos, retallant les ales als professionals de la cultura. En moments de bonança i de clima polític i econòmic favorable, sempre s'ha buscat tenir la complicitat dels artistes per fer creure al poble i demostrar de forma visible que tot va bé, que som feliços; i que si hi ha festa i xerinola, els vots caminen més ràpid i lleugers cap a les urnes electorals. Ara que tenim al damunt el núvol de la incertesa, la primera retallada forta, encara que els funcionaris es pensin que són els primers sacrificats en l'esforç de recomposar els pressupostos públics, l'han patit, des de ja fa mesos, els treballadors de la cultura. Exposicions, festes majors, concerts, espectacles i tota mena d'activitats culturals, han vist com eren esborrades del mapa i de les agendes culturals. Els nostres governants també tenen la missió de vetllar per un oci i un temps lliure de qualitat i generador de noves inquietuds. És evident que això dels pressupostos són faves comptades, i que d'on no n'hi ha, no en pot rajar. Però també sóc de l'opinió que quan pinten bastos, potser el que vol la gent és no sentir-se tan sola, tan avorrida de pensar en negatiu, i potser un somriure compartit fa de més bon passar els maldecaps i les preocupacions.
És evident que la solució a aquest trasbals anímic tan important que viu la nostra societat actual, fruit de la mala gestió d'una elit financera i política, passa per un canvi de mentalitat i assumir que a partir d'ara les nostres aspiracions i motors vitals han d'agafar uns altres camins. Ja no es pot tornar enrere. I és aquí on els agents culturals poden enriquir el debat i fer néixer un nou estat mental necessari per encarar aquest nou tram de la història humana. Ens haurem d'habituar a no dependre dels béns materials i omplir el nostre temps amb una altra mena de riqueses, que només o també la gent de la cultura ens pot provocar, descobrir, alimentar i transcendir.
No dic que els artistes tinguem la clau de la felicitat, però sí les eines per comunicar-la. Sense els escriptors, els cantants, els músics, els pintors, escultors, actors i d'altres, segur que això va cap al no-res; cap a una grisor encara més trista; cap a un viure sense ganes. Plantem cara i comencem l'escalada, necessitem nous paisatges i nous horitzons.

dilluns, 12 d’abril del 2010

POSTAL DES DE BUENOS AIRES (II)

Assegut a la cafeteria de l'emblemàtic teatre San Martín del carrer Corrientes de Buenos Aires, tinc la sensació que el meu rellotge biològic detecta algun senyal d'alerta. Hi ha quelcom que m'intranquil·litza. Una gran sensació de desubicació m'envaeix. Observo la gent que és al meu voltant, miro atentament l'entorn escenogràfic que m'envolta, escolto indiscret el ritme i la música de les converses que m'arriben. En aquest precís instant, accepto, sense cap mena de dubte, que els viatges astrals existeixen i si hi ha alguna porta que t'introdueix en una imaginària i capriciosa màquina del temps, aquesta es troba a l'entrada d'aquest històric i nostàlgic teatre argentí.
He anat 30 anys enrere. Els vestits, les cares, els maquillatges, les actituds, els somriures, els silencis, els complements, les begudes, les mirades, els pentinats, el caminar, el coqueteig, la soledat, l'espera,tot, tot és antic, tot esta fora de lloc per algú que bé de la moderna, arrogant i trencadora Europa. Per a algú que viu de l'observació, aquesta experiència de diumenge a la tarda al San Martín és l'expressió més pura i real del metateatre: teatre dins del teatre
No vull dir que aquell segment de la societat de Buenos Aires que ha decidit sortir al carrer per veure un Shakespeare tronat siguin millors o pitjors que aquest gironí perdut enmig d'aquesta sacsejada espai-temps. Em refereixo que un s'adona que el temps visual va molt lligat a l'evolució econòmica d'un estat. L'Argentina ha subsistit durant molts anys amb més imaginació que possibles. En un món que avança sense compassió, podem veure societats estancades, que no han pogut seguir el pas i que han perdut el tren dels estats mes avançats. L'Argentina era un país que aspirava a jugar a primera divisió; i tenia recursos per fer-ho. Uns quants van destruir el somni de molts, per comprar els seus paradisos particulars. Quan violes un país, l'espantes, el traumatitzes i el congeles.
Sona el tercer timbre a la sa?la. Entro a la immensa platea; està igual que als anys setanta. Olor de resclosit, butaques folrades de tela verda i parets de fusta fosca envernissada. Al meu costat una dona molt gran que em diu que va ser amiga d'Alberto Closas i davant meu un gastat teló granatós molt més modern que el grup d'espectadors que el contempla. L'Argentina d'aquest meu últim diumenge a la tarda segur que no és tota l'Argentina. Potser aquest públic envellit però elegant només és l'últim representat d'una societat que va poder ser i no la van deixar. La dignitat és l'ultim que es perd, si la cultura ha fet la seva feina. Ara comença una cursa imparable pels que pugen des de baix, espero que no s'oblidin d'aquelles generacions que quasi sense identitat pròpia, els varen obligar a fer de pont entre el passat i el futur. Silenci. Comença la funció.

POSTAL DES DE BUENOS AIRES (I)

Ara farà uns dos mesos vaig rebre un mail de la meva amiga Virginia. Em deia: si alguna vegada tornes a Buenos Aires, truca'm, ara visc en aquesta ciutat i voldria que coneguessis un projecte cultural que m'ha fascinat i que m'ha canviat la vida. A vegades el dia a dia té aquestes coses màgiques; ella em parlava d'un canvi profund en la seva existència i, sense que la interessada ho sabés, jo ja tenia el bitllet comprat per anar a desentrellar aquest misteri una mica místic. Vaig conèixer la Virginia i la Marian quan el Fitag i el Festival Meridiano Cero de Casp es varen agermanar. La Marian era la directora i la Virginia feia tasques de producció. Quan la companyia teatral Teatro Che y Moche, on elles treballaven, va decidir muntar el primer festival de teatre amateur internacional en aquesta població aragonesa, ens varen demanar si podien viure amb nosaltres el Fitag 2006, per aprendre i intercanviar experiències. Ara aquest festival, que també vaig tenir la sort de conèixer personalment, ha desaparegut per problemes sempre de pressupostos, però l'amistat que vàrem fer néixer amb aquestes "manyes" no se la podrà carregar cap administració pública per més ganes que hi posi.
Però tornant a la història, no vaig contestar aquell mail. Quan ja em trobava a la capital argentina vaig decidir donar-li la sorpresa: hola Virginia, què fas demà? Fem un cafè? Crec que em vols explicar alguna cosa. Va passar de la sorpresa a l'alegria i em va citar per al dia següent a un barri de Buenos Aires que es diu Barracas. Un barri senzill, modest, amb alguna zona de misèria, però amb una vida al carrer impressionant. Anava acompanyada d'en Ricardo Talento, alma mater i director del projecte teatral Circuito Cultural Barracas. Em varen convidar a presenciar un assaig de la Murga de Carnaval: "Cambio climático o recalentamiento barrial". Aquella tarda-vespre, una de les més emocionants de la meva vida professional, vaig entendre perquè la Virginia havia vist la llum. En Ricardo i la Corin em van explicar que el Circuito Cultural Barracas és un projecte artístic comunitari que promou a través de l'art processos de transformació social per a la construcció de ciutadania, promoció de la igualtat i de la integració social. Treballen des de l'any 1996 en aquest barri i en el seu col·lectiu hi ha molts veïns de diferents edats i estatus socials, joves en situació de vulnerabilitat i professionals del sector que regalen part del seu temps en aquest projecte on a través d'accions artístiques reivindiquen millores pel barri, lluiten contra la pobresa, fan pinya i sobretot parlen i comparteixen els seus problemes i les seves alegries. El teatre, la música, la cultura en general eren uns vehicles i no uns resultats. Cultura social que agermana contra la cultura elitista que ens divideix.
Em vaig acomiadar d'aquella gent encantadora i de la Virginia, amb moltes preguntes dins el meu cap i amb l'espurna d'una petita nova flameta que si un dia fa foc gros, busco aquest camí on la feina en l'art és col·lectiva i es fa per aportar alguna cosa als altres; no per omplir currículums solitaris en paper mullat.

dimarts, 19 de gener del 2010

UN BON ENEMIC. (11-01-2010)

Tinc un bon amic que sempre deia que jo no seria ningú fins que no arreplegués un bon grapat d'enemics de qualitat. Aquesta afirmació sempre m'havia intranquil·litzat una mica perquè no sé si l'enemic s'havia de buscar o ja em sortiria sol. Sempre havia cregut que per arribar a ser el millor en alguna cosa t'havies d'envoltar de gent bona que t'ajudessin a fer el camí, però ara resulta, que el que et fa anar en direcció ascendent són les maniobres premeditades d'aquells que no et suporten, que et critiquen i que et voldrien veure a la cua de l'atur o d'urgències de l'hospital. El meu amic savi també sempre deia que aquesta via de consolidació professional té un nom científic i s'anomena teoria de l'èxit per negativitat. Si analitzem aquest fet minuciosament i amb precisió de laboratori, podríem trobar-hi una relació amb l'estudi que va fer un físic nuclear de pa sucat amb oli i que afirmava que el que impulsa millor un coet humà cap amunt és la seva energia contraria cap avall. Però posats a filosofar sobre la qualitat dels enemics em pregunto quin és millor, aquell que t'has anat treballant mica en mica, amb tota la intenció del mon o l'altre que apareix un dia sense que tu no tinguessis cap noció de la seva existència. Jo sempre havia presumit que no tenia enemics, i ara m'adono que estava presumint d'una qualitat buida de possibilitats. Des de fa un temps, crec que començo a tenir opcions de transcendir i sortir de la monotonia del senzill èxit quotidià: ja tinc un bon enemic! En un moment lúcid d'inspiració vaig inventar-me un títol informal pel personatge que m'havia de treure del camí del positiu avorriment i que m'havia d'ajudar a ser algú en aquesta vida de placidesa estèril, l'anomenaria el meu enemic de guàrdia. Els agrada aquest títols in nobiliari? No es pensin que m'hi he posat per poc, aquest enemic de guàrdia és una patum important dins el seu àmbit, sempre està molt atent a tot i per allà on trepitja imposa la seva magnífica presència. No em saluda quan em troba pel carrer. Ignora la meva feina. Destrueix públicament els meus projectes. Minimitza la feina realitzada. En definitiva, compleix a la perfecció el seu paper d'enemic custodi, i tinc la sort de poder dir que no és de rebaixes sinó de categoria superior. Alguns mals amics me'l volen prendre i jo els he dit que ni tocar-lo. M'ha costat els meus anys d'ofici poder aconseguir aquest exemplar i que amb les coses de menjar no es pot jugar. Per Nadal li vaig dedicar un conte molt bonic publicat en aquesta columna i a vegades, quan el veig deambular solitari pels carrers de la meva ciutat, em vénen ganes d'abraçar-lo i agrair-li tot el que està fent per mi. Espero que no es cansi mai d'estar al meu costat perquè de la seva companyia en depèn la meva existència pública i notòria.

dijous, 7 de gener del 2010

TENNESSEE (W). 07-01-2010

El començament d'un nou projecte teatral sempre està ple de pors i de dubtes. Els actors que som amos, per sort o per desgràcia, de les nostres pròpies carreres, hem d'estirar dels carros personals amb més convicció i més fermesa que no pas aquells companys privilegiats, o no, que el mercat ja els va oferint el que han de fer a cada temporada. Triar és apassionant i també és angoixant. Trobar el motor del que t'ocuparà en els propers mesos, o si va bé anys, et fa estar neguitós fins que no trobés l'espurna que encén el foc de la il·lusió creativa. Quan deixes enrere un personatge teatral que t'ho ha donat tot, costa trobar-ne un altre que t'engresqui a seguir valorant la possibilitat de patir, de gaudir, d'aprendre, de continuar lluitant en aquest difícil i complicat món de l'escena catalana.
El meu Van Gogh personal ja queda ?lluny i ara tocava un altra repte; i de sobte, sense esperar-ho, truca a la porta un altre home, un altre vehicle per volar, un altre maldecap en forma de prova solitària. Tennessee Williams, un dels més importants i coneguts dramaturgs del segle XX, no només pel teatre del seu país, els Estats Units, sinó també per tota l'escena mundial, es presenta davant meu i em diu: "Jo t'acompanyaré i creixerem junts". No pateixin que no ha estat una aparició fantasmagòrica, ni una revelació mística, ha estat llegint un fragment de les seves memòries que he oberts els ulls i he dit: "D'acord, tu seràs el meu nou company de viatge".
Permetin-me que comparteixi amb vostès aquestes paraules que m'han fet decidir quin serà el nou projecte de la meva companyia teatral. Tennessee diu: "Sempre he escrit per raons més fortes que no pas les que hi ha darrere del mot professional, i tinc clar que aquesta força superior a vegades ha estat perjudicial per a la meva carrera. Carrera? No, potser no és aquesta la paraula adequada. Potser hauria de dir "vocació"? No, tampoc, sona massa petulant. El que sí tinc clar és que mai se'm va presentar cap altra alternativa que la de ser escriptor. Ara semblo un vell cocodril, però si es fixen bé en la meva pell dura, descobriran que l'única cosa capaç de deixar-hi alguna marca ostensible, seria l'incisiu tall d'un diamant o el frec d'un borrissol de dent de lleó que levita per l'aire en un captard de finals d'estiu".
No em diran que aquestes paraules no són reveladores. Davant d'un personatge amb aquesta sensibilitat, cap actor li pot donar l'esquena. Ara toca treballar. Elaborar una dramatúrgia que engresqui l'espectador. Crear un equip de professionals que sintonitzin com jo amb aquesta sensibilitat. Buscar finançament i algú que aculli l'estrena. Queda molt perquè s'obrin les llums damunt l'escena de Tennessee (W), però l'engranatge de la sensibilitat s'ha posat en marxa; i espero que en alguna platea els atrapi i els sedueixi aquesta nova aventura teatral que neix des de les comarques gironines per seduir a tots aquells que, com Tennessee Williams, no saben fer res més que viure a consciència.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.