“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dimecres, 7 de gener del 2009

CONTE DE NADAL ( 28-12-2008) Dedicat al meu enemic de guardia!

Una vegada, fa ja molts i molts anys, en una ciutat força semblant a Girona, hi vivia un personatge gris. Un tirà de pa sucat amb oli que havia forjat el seu imperi del respecte, amb arts maquiavèliques, insults carre. Un home fosc, sense veritables amics, un ressentit disfressat de professional del seu ofici. Un personatge que s’alimentava de robar la vitalitat i la llum dels seus conciutadans. No és que anés vestit d’aquest color, ni que la seva pell tingués una tonalitat cendrosa, simplement, era un home que no havia conegut la bondat. No una bondat religiosa, si no una bondat humana, lògica i necessària. El nostre home gris vivia d’apagar il·lusions veïnes i no s’estimava ni a ell mateix. Tothom per davant li feia el paperet i li reia les gràcies però per darrera ningú tenia per a ell cap paraula amable. Vivia de la por que generava i menjava dels beneficis de la seva destrucció planificada. Un dia, va ser per Nadal, si li va creuar una nena en el seu camí. Ella, només li va dir que es deia Esperança i li va agafar la mà. El nostre pobre home estava incòmode. El tacte suau d’aquella maneta desconeguda el descol·locava. Per curiositat professional va accedir a seguir l’embranzida d’aquella nova acompanyat i caminant, caminant es va trobar davant d’una porta desconeguda per ell, on hi brillava un rètol lluminós que resava: “canvi”. En el seu afany de ser el primer en tot es va deixar anar de la seva menuda guia i va fer girar aquell pom brillant. Al passar el llindar de la porta, la nena ja no hi era i àvid de noves notícies per devorar va avançar cap a un espai desconegut. De sobte un raig celestial, con el de l’Arcàngel Sant Gabriel als pastorets, li va cegar la vista. Quan es va poder refer de la fogonada, tot havia canviat. Davant seu van començar a desfilar, un a un, tots els seus actes. Una processo de situacions ben delimitades anaven marcant el pas. Cap a la dreta les bones accions i cap a l’esquerra aquelles que havien generat dolor, ràbia, impotència o tristor. Les justes s’anaven arrenglerant formant un petit i humil caminet de curt recorregut, però les injustes s’apilonaven a bon ritme fent créixer una piràmide cada cop mes majestuosa. L’home gris es va veure atrapat pels seus actes, va voler fugir però ja no tenia escapatòria. Estava condemnat a reviure’ls un darrera l’altra. No li agradava el que veia i en un atac de lucidesa va començar a escalar la muntanya d’actes poc nobles i així poder escapar per una finestra que s’endevinava dalt de tot d’aquell magatzem de fets propis. Va saltar desesperat per la finestra i per sort va caure damunt del seu llit. Aquell dia, quan va posar el peu a terra, va sentir la necessitat de no acumular tanta maldat i va sentir dintre seu una “esperança de canvi”. Va entendre que l’odi i el rancor només construeixen precipicis de soledat i que les bones accions delimiten sempre un camí planer i feliçment transitat que et porta sempre a paisatges millors. Els meus millors desitjós per aquest 2009 que ja ens observa.

EL CLICK ( 28-11-2008)

Durant la nostra llarga o curta o millor dit, imprevisible trajectòria vital, hi ha moments molt concrets que la vida fa un “click”. Em refereixo a aquells tres interminables segons on des de fora o des de dins, el sentit de la nostra existència canvia i agafa una altra direcció diferent a la que teníem fins a aquell moment. Potser per que el teatre és el gran laboratori de les emocions, m’interessa moltíssim l’anàlisi acurat i la reflexió mística, d’aquells minuts, d’aquells instants on apareix davant teu, volent i sense voler, la bifurcació del teu esdevenir. En un tres i no res has de prendre partit sense saber on et portarà el resultat de la teva important decisió o l’efecte que provocarà l’elecció de resolució d’aquell fet atzarós que la tómbola de la vida et regala. Molta gent no és conscient o no pot aïllar-se mentalment per comprendre que es troba davant del seu minut d’or vital, que s’enfronta a un reajustament d’engranatges que li marcaran un canvi de ritme desconegut. Però si fem un esforç, si escoltem dins el nostre interior, sentirem un delicat “click” que anuncia que ja mai més tornarem a ser com érem uns instants abans. Les rodes dentades del rellotge neuronal s’aturen, canvien d’eix, reajusten les seves molles carregades de sensibilitat, es revisa la pressió del lubricant emocional i l’ordinador vital es torna a posar en marxa amb una ordre només revisada o renovada. La percepció personal que un pot tenir de tot aquest rebombori químic queda reduït a un senzill “click” interior. A vegades aquest “click” es tradueix en la senzillesa fonètica de pronunciar un “si” o un “no”; pot passar per tancar una porta darrera teu o quedar-te a dins de l’habitació; per parar la teva marxa o continuar caminant; per aguantar-te l’impuls de trencar-li la cara a algú o mossegar-te la llengua; per polsar la tecla de l’ordinador que diu “enviar” o la que diu “suprimir”; per donar un peto o guardar-te’l per tu. Quantes vegades hem marcat un número de telèfon i hem penjat abans de que ens contestin?, quantes vegades hem pujat una escala i no hem trucat a la porta?, quantes vegades hem parlat amb el coixí i aquest ens ha dit que ens espaviléssim nosaltres mateixos. Algú va dir que viure és sembrar dubtes per recollir preguntes. La vida és una suma de petites decisions amb possibilitat de grans canvis. La vida també pot ser un petit concert de “clicks”, uns més suaus, d’altres més escandalosos, més dolços o més amargs, que si els poséssim un darrera l’altra, ens farien escoltar la nostra personal melodia, s’executaria una intransferible partitura que, com a virtuosos intèrprets d’un únics instrument, farà que ens sumem al gran concert silenciós d’una humanitat que sobreviu individualment com pot entre un “click” i el següent.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.