“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

divendres, 20 de febrer del 2009

CARTA DE D'ISRAEL ( 09-01-2009)

Algunes vegades, quan n’he sentit la profunda necessitat, m’he permès la llicència de cedir aquesta columna a veus més implicades que jo, segons el tema que em vingui de gust reflexionar. Ja fa dies que els atacs d’Israel sobre la franja de Gaza em fan pensar quina és la meva posició intima davant d’un tema tant trist i massa sagnant. M’arriba una carta de l’Efraim Barkan, un bon amic de Girona, de la gent del Fitag i per tant, un home de teatre amb qui he tingut la sort de poder conversar llargament i aprendre moltes coses de la seva experiència. Sense prendre partit per cap bàndol, els hi transmeto la missiva que ens escriu des del cor del conflicte i del dolor personal. És el poc que puc fer per un bon amic que pateix: “Benvolguts amics de Girona, comparteixo amb vosaltres el fàstic que em fa la guerra i la innecessària pèrdua de vides humanes. Però algú va dir una vegada: “El que es veu des d’aquí no es veu des d’allí”. No sé el que vol dir “resposta desmesurada”, com molts han definit la reacció del poble israelí. Però si que sé el que significa estar durant anys i anys, sota la amenaça i caiguda de míssils i morters, tenint en el millor dels casos, entre 15 i 30 segons per protegir-se, entre l’alarma i l’explosió. És cert que a Israel hi ha hagut pocs morts en aquest conflicte, però l’estadística no ens consola. Aquí tenim respecte per la vida humana. Aquí durant anys ens hem hagut de gastar els diners en construir refugis, sistemes d’alarmes i proveir-nos d’armes per defensar-nos. Quantes escoles, biblioteques, teatres o hospitals haguéssim pogut fer amb aquests diners? Si els que prediques a les mesquites de Gaza pensessin com nosaltres i tinguessin una mica de respecte a la vida humana, sigui del poble que sigui, deixant de difondre missatges d’extermini o de venerar la mort dels seus suïcides, la realitat que ens envolta seria molt diferent i la franja de Gaza podria començar a sortir de la seva horrible i inacceptable pobresa. Però no, ells repeteixen dia i nit, que no abandonaran les armes fins a exterminar el poble d’Israel. I què volen, que els aplaudim? Pensen que no ens defensarem? No tenim res contra el poble Palestí, si no contra els terroristes de Hamas, que no s’estimen ni a la seva pròpia gent. S’amaguen a les cases de civils, a les escoles, a les mesquites. Això fa que morin nens i vells. Aquestes morts son molt rentables per a ells i provoquen manifestacions de suport. Fa tres anys que Israel va treure a la força els propis colons que ocupaven aquesta franja i va donar als palestins l’oportunitat de construir-hi el seu estat. Europa els va ajudar econòmicament i tot s’ho van gastar en aprovisionar-se de mes armes. Israel és l’únic país del mon que no pot perdre una guerra per que perdre vol dir desaparèixer. Perdoneu-me si les meves paraules us molesten, però explicar el que sento és el mínim que puc fer com a ésser humà i com artista, si és que les dues coses es poden separar. Podeu pensar el que vulgueu. Només demano que m’escoltin. Espero que aquest malson acabi aviat i ens veiem a Girona gaudint dels temps de pau. Us estimo molt. Una abraçada. Efraim.”

MIQUEL BAUÇÀ ( 22-01-2009)

La Consol i en Lluís del restaurant La Penyora de Girona son una gent collonuda. Posats a definir-los d’una manera més fina, podríem dir que son uns dels últims espècimens en actiu d’una generació d’activistes culturals que varen viure l’esplendor ja llunyà d’un país que bategava per créixer intel·lectualment, per trobar un espai propi de reflexió i per generar debat col·lectiu i constructiu que ajudés a fer una societat més lliure i més independent, fora dels canons preestablerts. Han convertit els seu personal restaurant en una petita república independent de la cultura i aquest conegut local gastronòmic es converteix de tant en tant en gran auditori, en magnífic teatre, en lluminosa sala d’exposicions o en una airejada plaça pública sota teulada; però sobre tot, sempre és una concorreguda aula magna de la universitat de la vida. L’any passat és varen inventar una nova proposta cultural per la ciutat i com no podia ser d’una altra manera havien de treballar fora dels circuits i els personatges més lligats a la cultura quotidiana i institucional. Al 2008 va néixer el Festival d’Art independent Pepe Sales i ara al 2009 tocava posar la segona pedra d’aquell primer èxit de convocatòria. El personatge escollit enguany també ha estat un poeta: Miquel Bauçà (Felanitx, Mallorca 1940-Barcelona 2005). Molts dels que ara ens trobem implicats emocionalment i voluntàriament amb aquesta proposta de segon Festival Pepe Sales, desconeixíem la figura del poeta mallorquí. Aquesta és la grandesa de la convocatòria: donar a conèixer personatges importantissims i de gran qualitat però que han viscut al marge de la correcció i dels fets previsibles. Joan Sales parla epistolarment de Miquel Bauçà a Mercè Rodoreda: “Te talent i cosa rara encara, va pel seu compte, diu allò que li passa pel cap i no fa aquest BEEE uniforme que avui s’estila entre els joves lletraferits. És exactament nihilista....”. Amb una obra crítica envers la societat: “No hi ha res més trist i misteriós que la màgia i la religió” i amb un manifest rebuig al mon contemporani que li havia tocat viure: “Només un mateix pot ser mestre d’un mateix”, Bauçà deixa una obra vital, d’una gran radicalitat i, com a tal, difícilment classificable. El dimarts 27 de gener, a partir de les 20h, el centre cultural La Mercè de Girona, (també al Truffaut), serà un espai obert a tothom i lliure de condicionaments culturals estipulats per la indústria i la societat. Coordinat per Deambulats i amb mes de 40 artistes de molt variades disciplines, l’univers del poeta Bauçà, que sempre va buscar l’invisibilitat, es farà present per unes hores, i podrem tastar el dolç i amarg d’una existència clarivident i torturada, per que com ell deia: “Vagarejar entre imbècils només condueix a l’infortuni”.

CENTRES D'ARTS ESCÈNIQUES. ( 05-02-2009)

Escric aquestes ratlles des de Reus, ciutat amb personalitat pròpia, plena de vida i estimada pels seus habitants. Estirat al llit de l’hotel reflexiono sobre el que m’ha portat fins aquí. Hores abans de l’estrena, quan els nervis estan descansant i revisant mentalment la feina feta, puc pensar que el projecte teatral que ara m’ocupa té una singularitat digna de ser comentada i compartida. No vull fer publicitat de la peça teatral que avui estrenarem. No és l’objectiu d’aquest article. El que si vull és parlar de l’inici d’un camí que si es fa un manteniment correcte i no es deixa perdre ni s’oblida, ens pot portar molt lluny dins l’àmbit de la producció teatral catalana. Parlo de l’obligació moral que tenen els nostres polítics, i també els nostres gestors culturals, d’equilibrar el territori i de donar les mateixes oportunitats a tots aquells creadors, artistes i amants de l’art professional, que han pres l’opció de viure i treballar fora del nucli potent, aclaparador i a vegades desesperant de la gran capital Barcelona. Aquesta peça teatral que avui es posarà a disposició de la critica particular i individual dels reusencs, després serà dels illencs de Palma, i mes endavant dels terrassencs i morirà davant dels ulls de saltencs i gironins. Els tres centres d’arts escèniques de Catalunya ( el CAER de Reus, el CAET de Terrassa i el Centre d’Arts escèniques El Canal de Salt-Girona), més La Fundació Teatre Principal de Palma de Mallorca s’han posat d’acord per impulsar una peça teatral que des de la perifèria cultural intenta competir amb les abassegadores produccions que neixen insolents des de Barcelona. Dos actors gironins, tres de Reus, dos de Palma i una actriu de Barcelona estrenen un text d’un autor contemporani mallorquí. Els 4 teatres s’uneixen en xarxa i construeixen un petit circuit d’exhibició i genera una feina similar a una producció barcelonina que neix i mor en aquesta mateixa ciutat. Per primera vegada un té la sensació que no cal passar pel melic de Catalunya per treballar en igualtat de condicions. Mica en mica s’han d’anar capgirant les direccions centralistes i apostar per la distribució de les oportunitats sobre un territori que clama un equilibri real. Aquestes potser son les primeres passes de gent tossuda que aposta per la diversificació en front de la concentració. El talent no entén d’areas d’influència. La creació és lliure i s’han d’obrir portes i finestres per que ens arribi l’airet fresc de la cultura de tothom i per a tothom. Parlo del que neix i no del que es compra. A alguns ens tocarà bufar i a d’altres només voldran respirar-lo i gaudir-lo. En tot cas, el que estar clar és que s’ha de poder generar i sentir aquest repte creatiu de la mateixa manera, estiguem on estiguem. Que és prepari la capital per que les perifèries desperten.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.