“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 21 de febrer del 2011

UN GRAN DILEMA (21.02.2011)

L'anunci que el conseller de Cultura, Sr. Ferran Mascarell, ha fet al Parlament de Catalunya aquesta setmana, de retallar un 20 per cent els fons que la Generalitat aportarà als equipaments culturals del nostre país, m'ha fet pensar una mica i m'ha despertat un gran dilema personal i que, m'atreviria a dir, és molt compartit pels col·legues d'ofici. En cap cas aquesta retallada m'ha sorprès. Era d'esperar. El sector cultural, com és evident, també ha d'aportar la seva part de solidaritat en aquest gran esforç mai abans experimentat, de redreçar les finances d'un poble, mal gestionades per una minoria i poc aprofitades per la majoria.
Els que porten vinculats d'una manera o altra a la producció i dinamització d'esdeveniments culturals, ja fa un parell d'anys que anem convivint amb la tisora i la goma d'esborrar. La retallada, afirma el conseller, no serà lineal i les solucions hauran de venir de la mà del rigor i de la imaginació. Em temo que el rigor el voldran aportar els politics i la imaginació ens tocarà administrar-la nosaltres, com sempre.
Però en temps d'estretors econòmiques i mercats que s'enfonsen, hi ha un debat que em tortura: hem de continuar dins el minúscul i endogàmic mercat català o hem d'oblidar-nos de patriotismes i començar a barrejar-nos i traduir-nos? El teatre i la literatura potser son les arts més atrapades per aquest gran dilema: o caixa (fer calaix) o faixa (defensar la nostra identitat lingüística). La meva imaginació ja no dóna per a més i començo a "imaginar-me" fora del territori protector i sentimental. Aquesta crisi ens portarà a dissoldre'ns una mica més com a poble? Les necessitats de subsistència passaran per damunt del nostre convenciment patriòtic. Serem els més catalans del cementiri cultural?
Aquesta és la meva gran contradicció compartida. Estimo aquest país però la seva petitesa ara ens escanya. Els que vivim de la paraula potser haurem de decidir entre ser màrtirs o traïdors. Suposo que la meva vena dramàtica ara s'accentua però la reflexió de canviar de llengua per poder mantenir-se, comença a prendre cos i camins de realitat. Tinc la sensació que uns quants s'estan fregant les mans veient com alguns catalans s'han d'empassar l'orgull i han de començar a parlar llengües estrangeres. Que bonic que seria poder viure sense estretors dins el teu propi país i que normal hauria de ser poder-nos expressar culturalment amb la nostra llengua, a territoris de països veïns.
Ara ens demanen imaginació per combatre la misèria cultural. Està bé, buscarem solucions però que ningú s'escandalitzi si les trobem fora de casa. Espero que la nostra identitat catalana més íntima no se'n ressenti i que la gent de la cultura sapiguem troba una fórmula d'obrir mercats sense deixar de treballar per Catalunya.

dijous, 10 de febrer del 2011

UNS LLUM DINS LA FOSCOR (07-02-2011)

És evident que el desànim ja s'ha instal·lat a la nostra societat amb la intenció de quedar-s'hi una bona temporada. Venim d'un camí de baixada constant cap a la por i ara ja podem dir que hem arribat a la planta baixa de la incertesa. És com si una onada de fred invisible ens hagués congelat la iniciativa i la nostra capacitat de generar nova activitat hagués quedat desactivada per un virus de procedència coneguda. Sabíem que això arribaria i ningú va fer res per frenar-ho. Ara tots plegats diem que ja es veia a venir però en el moment de les vaques grasses, vaticinar el desastre era mal vist i preferíem mirar cap a una altra banda. A mi em sap greu per aquells que ja no tenien res i ara tenen molt menys; i no em preocupa tant la dissort d'aquells altres que volent tenir molt van fer que ara tots tinguem menys que abans.
És possible que, com a la selva, ara sobrevisquin els més adaptats a la penúria. Ara vindrà el temps dels forts en l'adversitat. Hi ha tota una sèrie de col·lectius i professions que varen aprendre a conviure amb la dificultat i que en aquests moments d'incògnites estan millor adaptats a sobreviure sense que el desànim els paralitzi. Aquells que varen construir els fonaments de la seva felicitat amb riqueses immaterials, ara són els avantatjats en aquesta cursa cap a la subsistència. És evident que hem creat una societat basada en el consum i l'economia , però els humans amb visió "artística" de la vida segur que no noten tan la baixada de la cotització a borsa del valor anomenat estabilitat emocional.
Tanquem portes i calaixos. Abaixem persianes i apaguem aparadors. El paraigües de la por dels poderosos aixopluga els petits aprenents d'acumuladors de riqueses enverinades. Tenim el que ens mereixem? Segurament no tots. Però en tot cas hi ha una llum dins la foscor. No tot està perdut, perquè en el perdre hi ha la força per tornar a guanyar. Haurem de tornar a creure en els "artistes" de les idees. Haurem de seguir les passes dels estalviadors de monedes màgiques i generadors de somnis nous. Una altra vegada tocarà als honestos salvar als corromputs. Els que abans eren titllats d'idealistes i sonats per part dels especuladors fanfarrons, ara els tocarà liderar el canvi amb les seves propostes imaginatives i nascudes d'una pobresa acceptada i quotidiana. Espero que aquest cop haguem après la lliçó, però em temo que per molt que diguin que els homes i les dones d'aquest planeta aprenen dels seus errors, crec estem abocats al cicle vital de llums i foscors. Morir per tornar a renéixer. La foscor ja ha fet la seva feina i la llum ha de comença a despuntar. Primer vindrà com un desig i després ens il·luminarà com una realitat inevitable. Que ningú s'espanti. Estem condemnats a sobreviure.

UNS LLUM DINS LA FOSCOR (07-02-2011)

És evident que el desànim ja s'ha instal·lat a la nostra societat amb la intenció de quedar-s'hi una bona temporada. Venim d'un camí de baixada constant cap a la por i ara ja podem dir que hem arribat a la planta baixa de la incertesa. És com si una onada de fred invisible ens hagués congelat la iniciativa i la nostra capacitat de generar nova activitat hagués quedat desactivada per un virus de procedència coneguda. Sabíem que això arribaria i ningú va fer res per frenar-ho. Ara tots plegats diem que ja es veia a venir però en el moment de les vaques grasses, vaticinar el desastre era mal vist i preferíem mirar cap a una altra banda. A mi em sap greu per aquells que ja no tenien res i ara tenen molt menys; i no em preocupa tant la dissort d'aquells altres que volent tenir molt van fer que ara tots tinguem menys que abans.
És possible que, com a la selva, ara sobrevisquin els més adaptats a la penúria. Ara vindrà el temps dels forts en l'adversitat. Hi ha tota una sèrie de col·lectius i professions que varen aprendre a conviure amb la dificultat i que en aquests moments d'incògnites estan millor adaptats a sobreviure sense que el desànim els paralitzi. Aquells que varen construir els fonaments de la seva felicitat amb riqueses immaterials, ara són els avantatjats en aquesta cursa cap a la subsistència. És evident que hem creat una societat basada en el consum i l'economia , però els humans amb visió "artística" de la vida segur que no noten tan la baixada de la cotització a borsa del valor anomenat estabilitat emocional.
Tanquem portes i calaixos. Abaixem persianes i apaguem aparadors. El paraigües de la por dels poderosos aixopluga els petits aprenents d'acumuladors de riqueses enverinades. Tenim el que ens mereixem? Segurament no tots. Però en tot cas hi ha una llum dins la foscor. No tot està perdut, perquè en el perdre hi ha la força per tornar a guanyar. Haurem de tornar a creure en els "artistes" de les idees. Haurem de seguir les passes dels estalviadors de monedes màgiques i generadors de somnis nous. Una altra vegada tocarà als honestos salvar als corromputs. Els que abans eren titllats d'idealistes i sonats per part dels especuladors fanfarrons, ara els tocarà liderar el canvi amb les seves propostes imaginatives i nascudes d'una pobresa acceptada i quotidiana. Espero que aquest cop haguem après la lliçó, però em temo que per molt que diguin que els homes i les dones d'aquest planeta aprenen dels seus errors, crec estem abocats al cicle vital de llums i foscors. Morir per tornar a renéixer. La foscor ja ha fet la seva feina i la llum ha de comença a despuntar. Primer vindrà com un desig i després ens il·luminarà com una realitat inevitable. Que ningú s'espanti. Estem condemnats a sobreviure.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.