“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dijous, 12 d’abril del 2007

IMPRESSIONS DESPRÉS DE L'ESTRENA DE "CANIGÓ".(17-05-2002)


El compromís adquirit amb els lectors d’aquest diari no entén de cansaments, obligacions professionals i estats d’ànims. Es per això que em veig en l’obligació de posar-me davant d’una pantalla d’ordinador amenaçadorament blanca, per fer aquesta columna, molt poques hores després de l’estrena d’un espectacle de teatre. De què puc parlar? Què puc dir? Què puc escriure que connecti amb el lector? La sensació de buit mental es tan important, que encara que intento fer l’esforç d’obrir una porta a algun tema per a la reflexió no puc deixar de sentir a la llunyania els passos, els plors , els laments dels personatges de l’obra resistint-se a desaparèixer. Algú pot pensar que aquests del teatre estem una mica sonats i potser tenen raó però quan es passa tants mesos convivint dins d’una història irreal, conversant mentalment amb uns personatges invisibles, imaginats unes situacions que mai van existir però que intentes reproduir segons la teva capacitat creativa et dicta, tot això pren una dimensió perillosament desequilibrant. El que per a uns és un esforç titànic per a d’altres pot semblar una pèrdua de temps. Per els que pensen que una cosa és banal i infantil per a d’altres aquell compromís es pot convertir en el motor que dona sentit a les seves vides. El teatre ho és tot i no és rés. Però deixi’m que els proposi un joc mental: imaginin que hem construït un vaixell. Arriba el dia de l’estrena, el moment culminant de deixar relliscar damunt de l’aigua aquesta maquina construïda seguint uns plànols inventats i amb gran esforç per part de molts. Surarà? Serà prou fort per aguantar la pressió del líquid element? Haurem reclutat la tripulació que ens cal per resistir una travessia que promet ser moguda i plena de perills? Estarem preparats per no caure en les trampes de pirates i enganys de vaixells enemics? Els armadors estaran contents de la inversió realitzada? Però el dubte potser més gran i potser la necessitat més vital: trobarem habitants de terra ferma que ens donin la confiança per fer entrar la nostra barca en el seu port mental i particular? Hores després de l’esperada estrena jo ja tinc resposta per a totes aquestes preguntes. Respostes que no penso revelar però per si els serveix aquesta pista poden imaginar un capità de vaixell feliçment cansat, somrient per dins i per fora, agafant amb decisió el timó sense tenir cap dubte que la ruta que s’ha escollit és la correcta i que ens portarà a veure països acollidors, mirant com la tripulació dorm tranquil·la a la coberta després d’una nit de lluitar i vèncer a la tempesta, i sentint com una brisa marina refresca les seves idees sota un cel blau i la mirada perduda a l’infinit. Aquest vaixell que ahir va salpar es diu “Canigó” i aquestes son les primeres impressions després de la seva estrena.

LA LLIÇO DE NÚRIA ESPERT.( 11-04-2002)


De petit, amb 10 anys, vaig anar amb el col·legi al Teatre Municipal de Girona a veure la Nuria Espert. Ho recordo com si fos ara! Una platja immensa feta amb grans d’arròs i un cel blavíssim eren el marc imaginari per explicar aquella obra de teatre que algú va dir que es deia Laia de Salvador Espriu. Jo, des del balcó del primer pis, estava meravellat i no entenia com els 600 nens restants que compartien amb mi aquell trencament de rutina diària, no quedaven silenciosament extasiats veient aquella senyora, amb un llarg vestit blanc, passejant descalça per sobre d’aquella catifa enlluernadorament blanca. Recordo el recitar misteriós de les seves paraules, com si fos una oració dita en veu alta i em ve vivament a la memòria la música de les seves petjades molt semblant al soroll que fem al mastegar una torrada. Els nens de les primeres files van fer córrer fins a dalt de tot del galliner, la munició de grans d’arròs que hi havia per terra i com si allò fos una fira de poble, el teatre és va convertir en una gran caseta de tir i tot aquell que feia diana sobre la dama del teatre amb la seva sarbatana d’arròs, era obsequiat amb una sorollosa riallada general d’aquell nombrós grup de petits simis assilvestrats. La senyors Espert se’n va cansar i parant la seva actuació és va dirigir cap al prosceni i va maleir al belicós públic amb aquestes paraules: No em molesteu a mi, esteu molestant a tots aquells que tenien ganes d’ escoltar una història i si no apreneu a escoltar ara, ja no escoltareu mai més. Va girar cua i va desaparèixer. Després d’aquell dia no la vaig tornar a veure fins passats 20 anys i quan ens vam saludar li vaig recordar aquella anècdota. Ella encara guardava a la seva memòria aquella amarga experiència viscuda a la nostra ciutat i encara creia que la infància és el moment crític de la vida. Els que ja han experimentat el plaer i el sofriment de veure i viure el mon des d’una altra perspectiva més espiritual, s’entristeixen per tots aquells que no han estat degudament preparats per experimentar aquesta altra mirada. Quan veig aquestes carretades de joves turistes que aquest dies arriben a la nostra ciutat i que són capaços de passar per davant de la catedral sense aixecar la vista de terra o del cul de la noia que tenen al davant, em sap greu per ells. No saben tot el que es perden i la llarga, feixuga i monòtona vida que els espera si no tenen aquesta curiositat necessària per anar-se enriquint de les seves pròpies reflexions. Per que els plaers materials o superficials sempre es poden comprar o robar però els plaers espirituals només poden ser fruit d’una educació en els sentiments, de les percepcions personals i de la potenciació d’una infància rica amb estímuls artístics que potenciïn una manera d’entendre la vida des del prisma de la curiositat, de la pregunta constant, del dubte creatiu. Com deia l’Espert cal aprendre a escoltar i aprendre a observar el pas de la vida amb una mirada diferent.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.