“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 30 de maig del 2011

CULTURA: ELITS I BASES (30-05-2011)

Tinc la sensació que, per fi, un adormit engranatge emocional, s'ha posat en marxa quasi involuntàriament en cadascun dels habitants del nostre país. Alguna cosa s'està gestant en el mes íntim dels ciutadans que ens pot portar a noves maneres d'entendre la nostra organització social i la nostra manera de relacionar-nos amb el poder i els representants que gestionen el nostre mandat d'organitzar-nos i representar-nos. La clau de l'èxit d'alguns escollits ha estat entendre que ja no serveixen antics manuals i ara toca arremangar-se i tractar de tu a tu el ciutadà.
Feina complexa, cansada, segurament poc agraïda i vistosa, però que dóna sentit a l'art de la política; en definitiva de les relacions humanes. Hem viscut una època de governants i governantes tancats en els castells del seus despatxos. Seriosos, distants, cofois dels seus actes, arrogants en alguns moments, però sobretot posant per davant els interessos del partit que els podia fer escalar posicions i oblidant que el poder que tenen emana del poble que els ha votat. Hi ha hagut una minoria que han sabut no tallar la comunicació amb la quotidianitat dels seus electors i aquesta actitud propera i d'acompanyament els hi ha reportat la recompensa de revalidar el seu desig personal de continuar treballant pel col·lectiu. En el mon de la cultura podríem dir que ha de passar tres quarts del mateix. Portem molts anys alimentant una elit arrogant i mal educada que ha preferit enfilar-se a la punta del triangle i no mirar la base popular que deixava enrere. Aquesta base mes anònima que amb els seus impostos a permès que s'aixequessin grans projectes de prestigi internacional i a vegades gens rendibles; i que al final només han servit per alimentar un olimp d'artistes escollits i un grapat de gestors culturals que van acumulant premis però que cada vegada estan mes sols.
M'agradaria que aquesta inèrcia nascuda a cops de socialisme incoherent, s'aturés i ens adonéssim tots plegats que la cultura que cal potenciar és la de proximitat.Hem de recuperar i treballar per educar una sensibilitat artística a les escoles. S'han d'obrir els espais culturals de pobles i ciutats a la gent que té ganes de fer coses i no posar pals a les rodes a la pròpia gent de casa. Cal tornar a potenciar l'associacionisme cultural i estar al costat de les iniciatives potser poc vistoses dels nostres barris, que en definitiva son la font d'una vida ciutadana desperta i compartida. Durant molts anys el sistema de subvencions ha tapat el desconeixement que molts polítics tenien sobre aquest tema i han aconseguit desballestar, desanimar i pervertir la rica base cultural que tenia la societat catalana. Algú ha de dir que s'ha acabat el temps d'abonar unes minories i que s'hauran de destronar els gurus que ens han volgut fer por amb el seu poder autoconcedit. Cal tornar al poble el que ell va fer néixer; per que en definitiva: CULTURA, és la rica, variada i fins i tot desigual expressió d'un poble; i no el negoci d'uns quants venedors de veritats úniques i poc rendibles en tots els sentits.

dilluns, 2 de maig del 2011

EL CANDIDAT DE LA IL.LUSIÓ.(02-05.2011)

Ja m'ho diuen sempre a casa que no em fiqui en política, però a aquestes alçades de la pel·lícula no voldran que canviï la meva inèrcia vital i passi a fer cas als pares, perquè segurament no sé ni com es fa. Ells saben que me'ls estimo molt, encara que sempre els hagi portat la contrària, perquè potser, en aquesta lluita d'anar contra corrent i rebutjar tot el que prové dels ordres preestablerts, alguns hem trobat la força, el segell propi i la sal particular de la vida.
Entenc que actualment ficar-se en política té molt mala premsa. I no em refereixo als que la comentem sense risc de guanyar o perdre, allunyats de les trinxeres, sinó que en aquest article em vull referir a totes aquelles dones i homes que malgrat la mala fama que té avui en dia l'ofici vocacional de la política surten de l'anònima col·lectivitat amb intencions molt variades per agafar el timó d'un país, d'una comunitat o d'un municipi. Ara que s'acosten les eleccions potser més viscudes, des de la proximitat que ens donen les nostres places i carrers, m'agradaria analitzar alguns aspectes dels candidats i candidates que hauran de passar pel mal tràngol de ser observats, investigats, interpel·lats i si tenen molta mala sort: fins i tot votats.
Bromes a part, el que jo tinc molt clar és que les eleccions municipals les guanyarà aquell o aquella que sàpiga transmetre la il·lusió de ser escollit. No entenc aquelles candidates o candidats amb riures forçats, amb desgana o amb excessiva agressivitat. Els humans tenim un sentit ocult que ens fa detectar qui és el nostre enemic natural. Finalment no deixem de ser una espècie animal "privilegiada" i "sofisticada". Estic convençut que quan tenim la possibilitat de creuar-nos físicament amb els candidats, se'ns dispara en algun racó amagat del nostre cervell alguna observació lligada als nostres orígens més ancestrals que fa que amb una dècima de segon tinguem tota la informació necessària per saber que aquella persona que tenim al davant forma part del ramat protector o si pel contrari apareix una desconfiança instintiva que fa que ens vulguem allunyar d'aquell nostre congènere.
Per a gran sort dels humans, aquesta qualitat d'empatia no s'educa ni es compra. Per tant, sempre he cregut que els programes polítics no són res si no hi ha algú que em transmet la confiança que els aplicarà si finalment surt escollit. Transmetre és la paraula clau. La intuïció és una qualitat desprestigiada, però en la selva de la política potser ja és l'única esperança que ens queda.

Escoltin, preguntin, conversin, però si al final tenen encara dubtes, acostin-se als nostres candidats i candidates i encaixin la mà amb ells per notar el tacte de la seva pell; aguantin la seva mirada i arribin fins al fons; observin de on neix el seu somriure; i un cop fet tot això: votin! Després ja vindrà la política.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.