“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dimecres, 26 de desembre del 2012

L'ENIMC ÉS A CASA (24-12-2012)

A vegades, paradoxalment, les grans dificultats de la vida ens aclareixen la visió de la realitat i els seus personatges; i aquella mirada sense força i potser massa domesticada pels temps de bonança i comoditats, recupera sobtadament la capacitat d'enfocar amb nitidesa i de copsar la cara oculta i maquillada d'actituds i persones. Dic això, perquè últimament irromp sobtadament dins el meu cap una idea que al llarg de la història del nostre poble ha anat apareixent, en diferents moments clau i de vital importància: els enemics dels catalans som nosaltres mateixos!
Hi ha una mena de catalans que em provoquen ràbia i pena al mateix temps. Aquells que anant de cultivats i viscuts, i que diuen tenir sempre la solució als grans problemes de la humanitat, quan arriba el moment d'arremangar-me i enfangar-se, llavors es caguen a les calces o no saben aplicar les seves pròpies lliçons. En aquesta mil·lenària peça teatral catalana, sempre hi ha sortit un personatge molt de casa i que es podria definir de moltes maneres, però que volent ser un protagonista dramàtic, jo el titllaria més aviat de secundari característic. Se li podria adjudicar el rol d'un heroi de fireta, un savi de pa sucat amb oli, un triomfador nascut de la suma dels seus fracassos o un poca pena disfressat d'intel·lectual. Són molts els seus papers a l'auca, però el que m'entristeix més no és la seva hipocresia, si no el mal que ens fa quan necessitem gent ferma i que no es doblegui davant les adversitats.
Hi ha moments a la vida on un ha de reconèixer que no ho sap tot, que no té tota la raó, que potser la seva força no és suficient; i que cedint el pas o posant-se al costat d'un altre, suma en benefici d'un bé col·lectiu. Em treu de les meves caselles aquesta gent que només veu els errors dels altres, que ja es desperten parlant malament de la gent com si fos la seva gasolina per sentir-se vius i que se'n van a dormir abrigant-se amb la manta de fracassos propers. Hi ha moments que un ha d'entendre que toca sacrificar les petites fites personals per un bé comú i que la meva humil renúncia o per què no íntima traïció, pot ajudar a construir un pont de més llarg recorregut, potser no ja per a mi, si no per a aquells que vindran darrere nostre. Quina tristesa em provoquen els petits egoismes, les capelletes tancades, els falsos salvadors de la pàtria. A vegades un ha d'intuir que la felicitat individual neix fent créixer felicitats col·lectives; i que l'afirmació d'un poble recau potser en la suma d'aquells petits èxits que renunciem a viure privadament.
A tots aquells professionals de l'egoisme, la crítica constant i la negativitat, els demanaria que per una vegada deixin de fixar la vista en les seves pròpies passes i mirin una mica més enllà de la seva feixuga ombra; estic segur que la visió d'un horitzó infinit els donarà una pau, una nova raó de ser i una tranquil·litat mai no experimentades.



SUPERANT SOMNIS ( 10-11-2012)

A vegades tinc la sensació que els catalans i les catalanes trobem el nostre nord com a poble més quan somniem que no pas quan ens toca estar desperts. Ens movem bé en el terreny de la il·lusió tràgica, però no sabem gestionar amb coherència la materialització dels anhels que ens haurien de fer sobreviure a la nostra particular tragèdia grega. És aquest el nostre destí com a col·lectiu maleït pels Déus? Haurem estat víctimes d'algun malefici ancestral que no ens deixa anar més enllà dels desitjos teòrics? Potser aquest anar engegant i parant el motor de la compartida felicitat perduda és la raó última, el destí final, el ser o no ser dels catalans i les catalanes d'avui. A vegades preferim riure per no plorar, i potser en aquesta frase es troba la clau de tota aquesta gran tragicomèdia que ja s'allarga una mica massa.
Sóc del parer que el poble que se sent realment català, per no defallir en el seu pedregós camí que li ha tocat viure des de fa segles, ha desenvolupat un sentit de no prendre's finalment seriosament les coses importants de la vida, i per tant, sempre ens amaguem darrera la màxima que diu: si avui no ens en sortim, ja ens en sortirem demà! Crec que hauríem de començar a adonar-nos que algun dia haurem de deixar aquest romiatge i lenta digestió de les nostres penes, i decidir queixalar fort d'una vegada, empassant-nos la carn encara calenta, quasi sense mastegar-la i sense tastar-ne ni el gust. A la vida no tot és romanticisme. No podem fer més el paper de voler que totes les coses ens surtin bé sense trencar un plat; que tothom estigui content i sense queixa; que l'equilibri sigui sempre just i equitatiu; que la idea que jo tinc de mi sigui la mateixa que tenen els altres també. Aquest camí de perfecció pot ser un parany. No som perfectes ni estem obligats a ser-ho. Alguna vegada haurem de trencar les normes, plantar cara sense remordiments, dir prou i treballar plegats perquè la nostra raó de ser passi del regne de Morfeu a la terra més pura i dura.
Jo pensava que això ho havíem entès i que sacrificàvem les nostres petites predileccions per construir un gegant fort que derroqués qualsevol mur d'incomprensió que es construís davant nostre. Però com sempre, quan arriba el moment clau de la pel·lícula, ens despertem del somni amb el primer gerro d'aigua freda que ens tiren a la cara; i llavors cada un de nosaltres reclama el nostre trosset de manta pròpia per no agafar fred de peus. I ens tornen a imposar una realitat, i els enemics ens retallen una mica més el matalàs i cada cop se'ns fa mes difícil tornar a agafar el son per trobar aquesta volàtil felicitat enganyosa. Per què d'una vegada i per totes no fem una cosa única tots plegats? Per què no deixem de banda les condicions i ens centrem en una sola missió? Dretes, esquerres, drets, deures, lleis i prohibicions, no tenen sentit si no s'apliquen a persones lliures, que poden decidir el seu propi futur com a poble sense por de res ni de ningú. Posem-nos a construir assenyadament però amb fermesa la nostra Catalunya, oberta, plural però amb una sola teulada. I quan estiguem a recer dels llamps i els trons que arriben de l'espai exterior, podrem passar a decidir com organitza cadascun el seu propi replà. Somniem plàcidament? O despertem d'una vegada?



COPS DE ROC (26-11-2012)

Fins fa poc mesos no vaig saber que un avi meu, Lluís Vayreda, també havia escrit articles periodístics. Ho va fer durant els anys 30 al Diari de Vilanova (Vilanova i la Geltrú), i dins d'una secció que ell mateix va titular: "Cops de roc". Quan la filtració familiar va arribar a les meves orelles no vaig saber si enfadar-me o sentir-me alleugerit. Enfadar-me per l'ocultació d'una informació per a mi valuosa o sentir-me alleugerit de la pressió que haguessin comportat les comparacions sempre odioses. Però per què ningú no m'ho havia dit? Durant més de 40 anys he estat desconeixedor de l'afició compartida que tenia amb el pare de la meva mare.
Tot i que la figura del besavi Marian Vayreda sempre ha estat un pes literari important a la meva espatlla, potser pel simple fet de no haver-lo conegut, la meva insolència literària no em va crear mai cap pressió ni temor a defraudar-lo. No puc dir el mateix de l'avi Lluís, que encara sura vagament en el mar indefinit dels records de la meva infància. El recordo a la taula del seu despatx, que conservo encara, escrivint, plegant papers, arreglant alguna cosa, creant petites obres d'art amb musclos i cargols de mar, o enganxant uns petits cupons blaus en una llibreta per a descomptes.
Tots els matins d'aquell últim estiu, jo m'introduïa d'amagat a la seva cambra, i ell ja malalt, estirat al llit, em donava el tresor d'una pastilla Juanola o un caramelet d'eucaliptus. Era el nostre secret i aquella mirada de complicitat em persegueix gratament. Ara vull pensar que aquell simple gest, era "el parany perfecte", i que el contacte infantil amb aquella mà tremolosa va ser l'acte transmissor totalment voluntari d'un llegat intangible, que com un virus artístic, em va ser inoculat en forma de carícia, sense jo saber-ho ni haver-ne mai fet cap mèrit ni ser-ne mereixedor.
Fa poques setmanes, assegut en una terrassa de Sevilla, la meva tia Dolors, de Jerez, em va fer l'encàrrec de perseguir aquests articles. Ella, exemple a la inversa d'alguns catalans i catalanes que s'han integrat d'una manera total, activa i compromesa en una societat andalusa acollidora i receptiva; va despertar en mi també la curiositat de saber què pensaria l'avi Lluís de tot el que està passant ara a Catalunya.
Després de dotze anys de treball constant pouant articles gironins, vull pensar que no tot el mèrit ha estat meu. Segurament tots portem alguna llavor heretada màgicament dels nostres avantpassats, que en uns queda aturada per sempre o en d'altres potser salta del marge d'una generació a la següent sense ser-ne conscients; i en molts pocs, ni millors ni pitjors, ajudada per la feina silenciosa d'una climatologia atzarosa, germinarà en la nostra voluntat fent florir els desitjos adormits d'aquells que ens varen precedir. A vegades llançant cops de rocs a l'infinit fem dianes invisibles que ens donen forces per continuar el viatge.



dimecres, 24 d’octubre del 2012

ON SON ELS ARTISTES? ( 15.10.2012)

Sóc conscient, com a la majoria de la meva generació, que m'ha tocat viure una de les èpoques més plàcides de la història mundial recent. I crec que també aquesta petita pau local de més de quaranta anys, potser també ha adormit la meva capacitat de "revolució". Les ?guerres, els conflictes territorials, la pobresa, en definitiva les desgràcies televisades, sempre queien lluny. Això s'ha acabat i ara vénen temps nous. En som conscients de veritat? No vull dir que el moment es torni tràgic ni catastròfic, sinó que arriben dies excepcionals en tots els sentits.
I de sobte, aquells que sempre han mantingut la bandera de la reivindicació més progressista ara es queden muts. Des del col·lectiu d'artistes de la vida, em sento decebut. Nosaltres que mai hem tingut res, que sempre hem estat al límit de la crítica i en boca de tothom, que ens hem hagut de buscar la vida per les cantonades, ara on som? Per què no opinem visiblement del que està passant i del que creiem que passarà?
Hem dit "No a la guerra" de països llunyans, hem sortit al carrer pel poble de Palestina i sahrauí, hem estat en contra del terrorisme d'altres comunitats, hem dormit a les portes de teatres que tancaven, hem salvat balenes, hem inundat les xarxes socials a favor de cantants russes tancades a la presó... i ara que Catalunya ens demana opinió i valentia, on som? On som els creadors de totes les bandes, d'un costat i l'altre, d'una cultura i de l'altra? Què ens passa? Tenim por? Ens han adormit amb la subvenció? Ens han domesticat amb la por a perdre la nostra petita parcel·la de treball?
Ara més que mai els artistes ens hem de posar al servei del país i a primera línia de foc. Estem acostumats a rebre, per tant, aquesta pedagogia de la llibertat de discurs la podem assumir perfectament. Des d'una obra de teatre, a un quadre, a un conte o a una performance, hi podem dir la nostra.
I amb això no parlo de fer proselitisme a favor d'un sí o d'un no; parlo de crear estats d'opinió, de despertar el debat i no conflicte amb les nostres obres; de fer pensar, de fer reflexionar, d'obrir els ulls a la gent perquè participi d'aquest moment clau. Aquí a casa, a l'Estat espanyol, a l'estranger, estiguem on estiguem, hem d'aportar la nostra capacitat de generar preguntes. Els que hem viscut de la cultura d'aquesta terra i ara no podem jugar al joc de mirar cap a una altra banda. Ara hem de fer un pas endavant i "crear" al servei d'una reflexió pacífica i democràtica.
Que cadascú es pregunti què pot aportar; i aquells que sempre hem presumit de la nostra identitat, siguem valents per defensar-la quan la història ens reclama. Les ficcions són per a l'escena, la realitat és al carrer. Ara carrer i escena és un tot. I aquell artista que defugi del debat serà còmplice d'un silenci vergonyós!



dilluns, 6 d’agost del 2012

DEL FITAG A LA GUERRA (06-08-2012)

Que ningú s'espanti per aquest títol, és com picar l'ullet a l'article-regal que ja fa unes setmanes va escriure la Marcela Topor en un altre mitjà de comunicació i que titulava: "Del Fitag a Canes". És ben cert que el Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag), ja amb 15 anys d'història, ha estat camí d'inici o de pas de molts actors i actrius no professionals i que alguns, a hores d'ara, segur que ja han fet el salt a la professionalitat; i també com s'ha comprovat, una minoria estan treballant en produccions de prestigi generant premis importants en certamens per a tots reconeguts.
Aquesta reflexió sobre carreres ascendents o reconeixements m'ha fet mirar cap enrere. Potser perquè sempre em trobo més solidari al costat dels perdedors, dels fracassats, dels marginats, dels que lluiten cada dia per ser ells mateixos sense l'ajuda o la protecció de ningú; aquests dies estic atrapat per un sentiment d'una trista nostàlgia. Cada vegada que escolto les notícies internacionals i veig les imatges del conflicte bèl·lic de Síria, m'assalta el pensament de saber com estaran el nostres amics sirians que ens varen visitar en l'edició del Fitag 2008. Actors joves que varen deixar petjada amb el seu teatre i amb els seus somriures.
Quan tens el plaer de dirigir una activitat cultural internacional t'adones que moltes vegades estàs sotmès a moltes problemàtiques geopolítiques, que mai t'haguessis imaginat que et podrien afectar tan de prop i que sense voler et condicionen i et fan capgirar els plans inicials. El Fitag ens ha permès viure moltes bones nits de teatre però sobretot ha regalat amics i amigues a tots aquells que s'hi han volgut acostar, descobrint de primera mà vivències i opinions directes de fets que a vegades ens cauen molt lluny.
El conflicte de Rússia amb Geòrgia, l'animadversió entre iranians i israelians, les converses amagades sobre la guerrilla de les FARC, el dissimulat conflicte dels portoriquenys amb els seus protectors americans, la guerra de Croàcia, les revoltes tunisianes han estat, entre d'altres, molts dels conflictes que el Fitag ens ha permès viure per dins. Aquest any el conflicte té accent econòmic i cauen amb tristesa del cartell proposat Bulgària i Sèrbia; però en canvi aprendrem històries, entre d'altres, d'egipcis i libis. Converses amb amics i amigues que ens han fet i ens faran més savis i més comprensius.
Però la tristesa no marxa i torno a recordar un altre cop els amics sirians que varen descobrir Girona a finals d'un estiu ara ja una mica llunyà, i vull pensar que estiguin on estiguin, si la vida no els ha tractat bé, quan vulguin trobar un moment de pau i felicitat tancaran els ulls i recordaran cinc dies feliços viscuts en germanor, en una petita ciutat catalana, voltada per quatre rius, i aplaudits per la seva gent amable i acollidora. Si el Fitag serveix també per marcar a foc en els nostres cors una referència de fugissera felicitat per quan els dies es tornin difícils, també ens donarem per ben pagats. A vegades l'èxit no es mesura només amb premis finals, sinó amb la suma de dies plàcids que anem posant al cistell del viure, mentre travessem una vida farcida d'entrebancs, males jugades i decepcions vitals.





dilluns, 23 de juliol del 2012

EL SECTOR CULTURAL S'ENGRUNA. (21-07.2012)

No tinc gaire ganes d'escriure unes ratlles que contribueixin a augmentar el regust de pessimisme que tots tenim a la boca. Aquest sentiment d'angoixa vital es troba en el seu punt àlgid perquè encara si mirem enrere podem recordar la llum dels dies feliços i la dolça placidesa de la inconsciència; però si mirem endavant hi ha l'amenaçant foscor d'un túnel amb final desconegut. Ara que tot s'esquerda, jo crec que només hi ha una sortida: morir per tornar a renéixer; metafòricament parlant, clar. Voler apuntalar un edifici que s'ensorra és retardar ingènuament el moment d'acceptar que algun dia inevitablement ho farà. Per tant, reconeguem que hem fracassat en la gestió d'aquest model de "qui dia passa any empeny", i que les coses no s'han fet bé, ja sigui per acció o per omissió. Dit això, qui vulgui seguir plorant que plori, però la resta, arremanguem-nos i posem-nos a reinventar-nos.

El sector cultural ha patit de sempre una interna inseguretat crònica, que ara, sumada a la por dels que mai n'havien tingut ni sabien què volia dir incertesa, fa que aquesta part de l'economia productiva de la societat estigui patint més del compte, s'engruni, per no dir que assistim a la liquació de tot un teixit econòmic basat en la cultura i el seu entramat de negoci. Segurament hauríem de definir quina és la cultura productiva i quina la improductiva. Beneficis quantitatius o beneficis qualitatius? Una cultura per fer pinya o una cultura de tants caps tants barrets? Jo apostaria per la cultura de base, la que aporta un enfortiment de l'entramat associatiu i de país. La que cohesiona pobles i ciutats; i fa xarxa amb tot el territori. La que podem exportar i explica qui som. Després hi ha cultures d'aparador, de competència, la que alimenta es elits i deixa fora les classes mitjanes o inferiors. La dels individus i la d'aquests savis de laboratori que ho van a veure tot, sense saber el que és pagar mai una entrada.
Si hem de tornar a començar, si ens toca partir de zero un altre cop, per què no provem d'apostar pels fonaments i no per les teulades. Han estat més de trenta anys creant un entramat cultural basat en la protecció del pare Estat i ara que el progenitor estar arruïnat, alguns carreguen contra la família protectora i d'altres desapareixen per manca d'esperit de supervivència. Això no és una critica, és una opinió personal totalment discutible. En tot cas, ara es veurà què hi ha de cert en els ambients culturals, els que hi eren per vocació o els que hi eren per la comoditat i protecció de la subvenció. En el negoci de la cultura hi ha d'haver un 50% d'ambició laboral i un 50% d'entrega total. Els que tenen els percentatges desequilibrats fan honor a l'adjectiu. L'injust garbell de la crisi s'ha posat a treballar. Els que sobrevisquin tindran l'important missió de ser la llavor que regeneri el nostre renovat jardí cultural. Això no té marxa enrere, tot el temps que perdem emprenyant-nos, el restem del que necessitarem per refer-nos.





dilluns, 11 de juny del 2012

CALLAR O NO CALLAR ( 11-06-2012)

Una de les frases que sempre m'ha provocat més controvèrsia interna és la de "tu calla que aniràs millor". Amb cinc paraules no es pot resumir més contundentment una manera de ser molt "catalaneta", que parteix de la creença que, no destapant conflictes, el riu de la vida et portarà corrent avall pels marges plàcidament. És un consell molt casolà que ve de temps immemorials i que va passant de pares a fills, com una tara genètica que el nostre poble arrossega i hem de suportar.
És verificable que en tot col·lectiu sempre surt algú que és rebel·la contra aquesta submissió que segurament portem diluïda a la sang. Sempre aquests personatges han estat vistos com uns quixots necessaris per demostrar la teoria dels porucs, que diu que encara que et posis "guerrero", mai serveix de res. Per tant: "Tu calla que aniràs millor".
Segurament plantar cara i voler sortir del ramat comporta ferides assegurades, però els prometo que no hi ha plaer millor que dir o escriure el que penses, malgrat tot i tothom.
Dit això, dintre del grupet dels qui no accepten el silenci com a mitjà per subsistir, hi ha els que ho fan per convicció i els que ho fan per frustració. És molt important detectar quins són els motors de les ànsies de llibertat: si és per construir o per destruir. Convertir-te en una Joana d'Arc perquè els altres tinguin un futur millor té un cert mèrit, encara que només sigui pel risc de sortir-ne socarrimat. Decidir jugar a Maquiavel, per fer-te un lloc en la història, és la valentia dels covards.
Però la gran pregunta que segurament tots ens hem fet davant d'una acció que et demana reacció és: callar o no callar? El consell que et suggereix amagar el cap sota l'ala em sembla lícit si parteix dels qui t'estimen; però immoral perquè t'acostuma a un còmode esclavatge, on si caus en la seva placidesa enganyosa, ja no en podràs sortir mai més. Hem d'enviar els nostres fills a la batalla? Els hem d'encoratjar a plantar cara i no deixar-se trepitjar per ningú que els vulgui anul·lar com a individus? Entenc que estimar vol dir protegir però no és incompatible amb voler que aquella persona sigui ella mateixa i que ningú destrueixi els seus somnis. Per tant, un pot arribar a la conclusió que si algú vol el teu bé t'hauria de dir: "No callis, sigues tu mateix!".
En aquest meu país encara hi ha massa gent que està esclavitzada per tirans de fireta. Aquesta mentalitat massa provinciana de no fer soroll per no ser descobert, m'indigna. I així ens va! Segurament molts han trobat la seva petita i egoista pau caminant per damunt de cadàvers d'idealistes visionaris, però sóc dels qui pensa que viure no és una cursa donant voltes dins d'un estadi tancat, amb la mirada fixa al davant i amb l'únic desig que finalment algú et posi una medalla.
Conviure es tracta d'un viatge sense destí final, mirant el que t'envolta i ple d'aventures perilloses però també d'amics i enemics reals; i sobretot, podent dir el que penses lliurement, amb la convicció generosa que un dia tot pot fer un canvi a millor.



dilluns, 28 de maig del 2012

LA SUBVENCIÓ CREA ADICCIÓ. ( 28.05.2012)

Suposo que aquest article farà emprenyar més d'un o una, dins el col·lectiu de creadors d'arts escèniques d'aquesta ciutat; però a aquestes alçades de la pel·lícula poder dir el que penso em genera una satisfacció molt més gran que no pas la preocupació d'adquirir nous enemics disfressats d'amics.
Segons expliquen, avui es presentarà al regidor de Cultura de l'Ajuntament de Girona un manifest elaborat per una part del sector teatral de la ciutat, en què es detalla el descontentament d'una part de la professió cultural escènica envers alguns punts de les beques Kreas, que el Consistori gironí acaba de concedir.
En primer lloc, em resulta molt estrany que aquestes queixes es concretin en forma de manifest, un cop el resultat de les concessions ha sortit a la llum pública. També em fa pensar que els responsables d'aquest escrit siguin creadors que en algun moment o altre, en legislatures anteriors i no tots, han rebut suport d'aquest Ajuntament. No vull ser malpensat però tinc la lleugera sensació que aquí hi ha una mica de trampa i de reivindicació partidista. És evident que 30 anys d'Ajuntament socialista han donat per a molt, i que les inèrcies culturals també han creat corrents proteccionistes envers alguns creadors i col·lectius culturals. Perdre la protecció de la Casa Gran sempre genera un desconcert i un tornar a començar. Què hi farem... caure i aixecar-se també és aprendre.
No voldria ferir sensibilitats però ningú em negarà que durant molts anys hi ha hagut un sector cultural gironí recolzat de manera velada; i un altre que s'ho ha hagut d'anar fent com podia, rebent cops per totes bandes, indiferència i la mirada altiva i displicent dels que gaudien sempre de vents favorables. Ara les coses han canviat una mica, i sense entrar a valorar si aquestes beques estan ben repartides o no (la veritat no hi penso perdre ni un minut i el jurat sabrà defensar la seva decisió), em molesta profundament que ara alguns s'emboliquin amb la bandera de la protecció a la cultura gironina i s'erigeixin en els guardians de la puresa i la veritat de la creació artística de la nostra ciutat. El teatre professional també és un negoci, i com a tal, sempre he estat a favor d'un sistema de subvenció que generi la possibilitat de moure i generar benefici: si m'ajuden jo he d'aportar alguna cosa també. En alguns països les subvencions s'han de tornar. Si aquest fos el cas, m'agradaria saber quanta gent del món del teatre presentaria peticions d'ajut.
Ara veig que l'Ajuntament gironí opta per una repartició més per a tothom, més popular i sense premiar la continuïtat. És una opció que respecto i tenen dret a intentar-ho. Quan hi ha hagut diners a la caixa tota ajuda ha estat bona. Ara s'han acabat el temps de fer experiments sense recorregut, amb diner públic. S'ha de fomentar la creació i la nostra evolució cultural, però també s'ha de posar un límit a l'elitisme i l'efímera creació privada que s'allunya de la societat.
Estic al costat del poble, de les bases, dels que comencen, dels que arrisquen, dels que gaudeixen amb el que fan, dels perdedors, dels criticats, dels que sense res construeixen el seu tot. Estic al costat de la cultura que abraça i no de la que exclou. I ara, a rebre!



diumenge, 13 de maig del 2012

PREMIS I REIVINDICACIONS (14-05-2012)

He seguit la gala dels Premis Max amb cert interès, però el que m'ha interessat encara més és tot el que ha vingut després de l'entrega dels guardons d'aquesta edició. La polèmica sobre si la tallada del discurs reivindicatiu a algun premiat va ser censura o obligada reducció de la durada de l'emissió en diferit em resulta bastant curiosa.
Seria d'innocents pensar que aquests premis són del tot justos i ben repartits; com també seria molt ingenu pensar que en l'organització i la filosofia de l'acte hi són representades totes les tendències polítiques. Els mesos previs a la gala, les xarxes socials van plenes de productores i candidats demanant el vot, encara que no hagis vist l'espectacle ni hagis pogut valorar cap interpretació actoral. Evidentment que la simpatia és una de les mesures que conformen els petits i modelables pesos que finalment fan decantar la balança cap a un costat o cap a l'altre.
En tot cas, el que a mi em sembla més important quan parlem d'aquests premis és la promoció que les arts escèniques poden esgarrapar dins dels mitjans de comunicació i desenganyem-nos, els premis són necessaris per fer bullir l'olla i escalfar les calderes del negoci, del qual molts malvivim. Però un cop acceptes les regles del joc, em sembla de mal gust aprofitar l'altaveu del reconeixement per carregar contra allò amb què no estàs d'acord. Principalment, perquè aquells que arriben a la tarima dels premiats, segurament tenen vies més directes i més facilitats per encarar-se amb el poder i fer alguna cosa per intentar arreglar allò que creuen que no és correcte; més que no pas els que ens ho mirem des de casa. Anar a recollir un premi i mentre te'l donen ja estar repartint bufetades, no em sembla ni de bona educació ni cap gest de valentia. Més aviat diria que és una boutade perquè els col·legues de birra et donin el copet a l'espatlla.
A mi m'agradaria més veure aquestes persones al capdavant d'una manifestació popular o fent acte de presència en una plantada davant d'algun organisme que incompleix promeses o equivoca la seva política cultural. Sempre m'han provocat animadversió els que parlen de les guerres des dels despatxos o els que s'entristeixen per la fam que hi ha al món tot sopant en un restaurant amb estrelles Michelin. Parlar de bots salvavides quan alguns s'ho han mirat molt temps des d'un creuer de luxe, ja té nassos. Què passa? Que als creuers se'ls està acabant el gasoil?
Aquests dies circula per Internet una fotografia d'un Premi Max amb un croissant enganxat al cap damunt, tot simulant unes transgressores banyes de dimoni de pastorets. Reconec que visualment la imatge té la seva gràcia, però després penso en tots aquells a qui els hauria agradat tenir aquella pometa platejada a casa seva. Als que creien de veritat que es mereixen aquell premi per tot l'esforç nascut del fruit de moltes derrotes. A aquells que arrisquen els diners de la seva butxaca, sense ser addictes a la subvenció; i que han arribat a la conclusió inevitable que la seva vida i el que fan, és una única cosa.
Els premis s'han d'agrair i les reivindicacions s'han de lluitar. Cada cosa al seu lloc i sóc de l'opinió que qui ho barreja finalment no serveix ni al somni ni a la causa.



dimarts, 20 de març del 2012

UN HAMMAM PERDUT (19-03-2012)

Els viatges sempre són un retrobament amb nosaltres mateixos. Sortir de la closca protectora del nostre paisatge amable i escapar-nos de l'esclavitud d'una seguretat quotidiana és una medicina molt recomanable, si no vols que la grisor se t'empassi i et tornis un fòssil abans d'hora. Posar-te davant d'altres realitats culturals et fa adonar que viure és molt més que deixar-te atrapar per la rutina. Alguns ens rebel·lem contra el contagi de la monotonia encara que el cost sigui estar sempre vivint al límit de moltes precarietats i fent equilibris entre la raó i el desig.
Fa pocs dies, aprofitant un viatge llampec per promocionar el Festival Internacional de Teatre amateur de Girona ?(Fitag), vaig poder escapar-me un matí seguint aquesta necessitat d'omplir la maleta de vivències generadores de pensament i creativitat. Jo sabia que em volia perdre una mica i els bons consells dels meus amics actors tunisians em vam portar a un hammam perdut a l'interior de les muntanyes d'aquest país del nord d'Africa, tan a prop i tan lluny alhora.
La gran lliçó que ens dóna el nostra planeta terra és que, igual que com a la vida, les aparences enganyen. Com pot ser que d'una terra polsosa, encerclada de muntanyes de pedra seca i sense cap mena de vegetació, en puguin sortir dolls d'aigua calenta generadores de vida i de cultura. Al peu d'uns petits cims pelats hi ha el poblet de Zriba; i al final del poble, ja com una mica als afores, ens barra el pas del carrer un edifici blanc, de portes blaves emmarcades en un groc de color desert. Tres cúpules de ceràmica verda reposen sobre un teulat pla com l'horitzó que no es veu. Tres senzilles i humils cúpules àrabs que bé podrien ser els embrions perduts de les nostres altives i megalòmanes cúpules cristianes.
I sota d'elles, entre els vapors que t'amaren i els rajos de llum que s'escolen pels forats del sostre i que se solidifiquen màgicament davant meu, la vida antiga i els rituals de la higiene col·lectiva es conserven en una litúrgia que segurament, aquesta societat nostra a vegades tan prepotent i assedegada d'avenços industrials, ha deixat que es diluís en el temps l'herència més sàvia dels nostres avantpassats, intercanviant amb avarícia, tecnologia per tradició.
De sobte t'adones que el soroll antic que fa l'aigua contra l'aigua és d'una potència balsàmica absoluta. Que la pausada conversa entre vapors és d'una intranscendència necessària però il·lustradora d'uns forts lligams entre veïns amics. Em crida l'atenció com llisca la convivència natural enmig de totes les edats i tothom parla amb tothom. I els homes riuen com deuen riure les dones que no veig, a l'altre costat del mur. I els cossos nus només són això, perquè hi ha la innocència de les societats que encara no hi han mercadejat. I al meu costat un pare renta amorosament el seu fill d'uns tres anys durant més de mitja hora, mentre li fa un dolç massatge que ja el voldria per a mi. I jo, allà al mig, com un estrambòtic cromo d'una altra col·lecció, m'adono que, afortunadament, no tot està perdut.

dimecres, 7 de març del 2012

VALENTS COVARDS ( 05.03.2012)

Intento protegir-me de la gent que té doble cara però no sempre ho aconsegueixo. La meva soledat autoimposada no és suficient com per veure'm a vegades obligat a tractar amb persones que et diuen una cosa i saps perfectament que en pensen una altra. És divertidíssim comprovar com, sobretot en ambients provincians, els grans "amos de la veritat", perden raó i credibilitat, pels forats correctors del viure quotidià. No hi ha convicció falsa que resisteixi un grapat de dies, ni aparença prefabricada que duri més enllà de quatre envestides de naturalitat sincera. Abans segurament era més fàcil amagar les contradiccions personals que són inherents a la raça humana, però ara, amb tot això de la tecnologia i de les xarxes socials, t'adones que vius envoltat d'un grapat d'homes i dones, que per a la seva desgràcia, tenen una personalitat íntima i una altra de pública. Segurament no tota la culpa és d'ells. La societat ens ha posat el dilema de ser tu mateix o ser com els altres volen que siguis; i això, en descàrrec dels interpel·lats, és una grandíssima mala jugada.
La gran trampa en què tothom cau quan et sedueix la tecnologia de la comunicació, és pensar que tot allò que escrius a les xarxes socials a cops de puny de sinceritat, no ho llegirà el que et tracta en la teva vessant mes formal.
Últimament llegeixo al Twitter unes reflexions plenes de valentia mal entesa o poc coherent. Escrits que surten de la visceralitat més animal i que, quan poses cara a l'escriptor de l'exabrupte, et quedes més parat per la identificació de l'autoria que no pas de la manifestació en si mateixa. Estem davant de l'aparició d'una nova raça de "valents covards" que viuen parapetats darrere d'un escut informàtic i allunyats del perill, gràcies a una distància cibernètica; però que serien incapaços de dir en veu alta i clara allò que han escrit; això sí, amb l'habilitat meritòria de resumir-ho en 140 caràcters.
Per a mi, qualsevol apreciació a la conducta dels altres no té cap mena de valor ni d'interès si neix des d'una trinxera protectora. La valentia es demostra en el camp de batalla real; en el compromís amb la societat. En una associació, en una ONG, en un partit polític, o simplement sortint al carrer a donar la cara per defensar el que tu creus que és la teva manera d'entendre el món. A mi, i crec que a molta més gent, ens interessen les xarxes socials per mostrar la feina feta i convidar a compartir mirades i camins; provocar debat i fins i tot filosofar del no-res.
Quan la tecnologia serveix per créixer és meravellosa, però quan s'utilitza per escriure brillantment allò que mai tindràs el valor de verbalitzar, llavors tot agafa un caire de mesquinesa. Perquè no oblidem que encara la paraula, el crit, o el propi silenci respirat té més valor que una freda piulada. El dia que la nostra societat accepti sense qüestió o valori molt més el que mostra una pantalla líquida que no pas el que brolla d'uns llavis carnosos; llavors podrem donar per començat l'inici virtual de la nostra apagada humana.

dilluns, 20 de febrer del 2012

LLAGRIMES D'HOME. (20-02-2012)

Tinc pocs records impactants de la meva infància, però potser un dels que ha quedat més resguardat al bagul transparent de la meva memòria, va ser el dia que vaig veure plorar el meu pare. Jo encara era un nen, però vaig entendre perfectament que el pare s'havia quedat sense feina; i que de la nit al dia, el terra on es fonamentavala nostra tranquil·litat quotidiana, se li havia desfet sota els seus peus d'home fort i segur. Segurament i per transmissió cultural ell sempre va prioritzar, per damunt d'altres obligacions, el compromís ancestral de mascle, que consistia a tirar endavant el clan familiar que ell havia organitzat juntament amb la meva mare. El fet sobtat, inesperat, de perdre la seguretat d'un "anar tirant" econòmicament parlant, li va fer viure un grapat de dies tristos. És possible que avui ell s'enfadi amb mi per revelar un passatge íntim de la seva vida més personal; però com que jo sóc del parer que plorar és com riure, li demanaria que, com moltes altres coses, no m'ho tingués en compte.
Porto a la llum aquesta vivència de nen,perquè si algú em fes definir aquesta època que ens està tocant viure, li posaria el nom de: "els dies que varen fer plorar els homes". Aquesta crisi despietada i una mica injusta que toca viure haurà portat més d'una llàgrima a moltes famílies, que avui veuen, impotents, com els seus recursos econòmics minven o desapareixen. Segurament ara, a diferència de fa quaranta anys, les llàgrimes que es vessen en els menjadors de moltes cases, són a parts iguals d'homes i dones. Em sap greu dir-ho però amb això hem millorat una mica: homes i dones comparteixen indistintament la responsabilitat d'aportar seguretat a la família, però el motiu de la impotència continua sent el mateix que en d'altres crisis viscudes anteriorment dins la nostra societat a vegades massa impersonal.
La tristesa de la por i de la incertesa ha tornat salvatgement a moltes llars i a vegades segurament només en primera instància apareix el plor desesperat, que no entén de gèneres, ni de fortaleses, ni d'aparences. No deu ser bo que els fills vegin els seus pares espantats mostrant els símptomes més externs de les esquerdes que apareixen en les nostres vides; però sóc de l'opinió que deixar rajar aquesta feblesa emocional tampoc fa cap mal que no es pugui reparar amb l'àrnica del temps. Mostrar la debilitat de l'estructura familiar, l'ensopegada, compartir-la amb tendresa, segurament enforteix el clan familiar amb lligams de comprensió incombustibles.
Homes i dones ploren aquests dies davant de fills i filles; i aquests últims, segurament ara desconcertats i espantats, entendran anys més tard, que aquelles llàgrimes que un dia van entrar per la porta de casa sense esperar-les, eren fruit del lligam sanguini que ens provoca la necessitat de protegir aquells que més estimes. Unes llàgrimes que no són el final de res sinó que s'han de viure com l'nici d'un temps diferent i amb la certesa absoluta que aquestes llàgrimes ara d'impotència seran la benzina per al motor de futures i millorades oportunitats que ens esperen.

dilluns, 9 de gener del 2012

D'HEROIS I TIRANS (09-01-2012)

Escric aquestes ratlles l'últim dia de l'any i mirant enrere. Tinc la sensació que el pitjor ja ha passat. En una tragèdia, tant en el teatre com en la vida, el clímax, el cop dur és quan reps la funesta notícia que dóna pas a la incertesa. Quan el drama comença, quasi sempre els personatges estan perduts perquè no coneixen ni volen acceptar el seu nou estat d'emergència sentimental. Les grans històries de l'escena, com també de les nostres existències, comencen quan un bon dia, la quieta pau d'un ésser humà, d'una família, d'un poble és trasbalsa sobtadament, amb motius o sense. Però un cop assumit el nou estat d'ànim i la nova pel·lícula que et toca viure, comença una travessia que no deixar de ser moguda, dolorosa i compli?cada. Però ja coneixent l'enemic que et tortura, les accions poden prendre un aire de combat i pots abandonar el sempre neguitós estat d'incertesa, fent avançar la història vital o teatral, cap a un desenllaç victoriós, o no. I ara estem a meitat de l'obra. I és en aquest moment on apareixen els herois i els tirans. Ara, quan el terra es desfà sota els nostres peus, hi haurà els que agafaran el timó dels seus equips, de les seves famílies o dels seus seguidors; i sabran arromangar-se, estar al costat dels que ho passen malament i donar exemple amb les seves accions. Els líders-herois són els que en l'adversitat saben mantenir el grup cohesionat, motivat, escoltant tothom i trobant la paraula i l'acció justa per a cada lament. És el que sap esborrar les jerarquies i sense perdre l'autoritat, abandona el despatx per sortir al carrer a compartir la misèria pròpia i la dels altres. El que entén que el secret no es troba en el capital econòmic sinó en el capital humà. En canvi, el lider-tirà és el que volent salvar el seu honor, la seva imatge, el seu prestigi, trepitja qualsevol en nom d'una falsa lleialtat. Somriu davant teu i no fa cap mal gest però quan has girat la cantonada utilitza la debilitat de l'amic per agafar-se fort al seu càrrec. Primer és ell, les seves idees i el seu compte corrent. No valora la feina feta i el més important és fer quadrar els balanços encara que perquè això passi t'hagis d'oblidar del teu objectiu primer: servir el poble. I servir vol dir escoltar els que en saben, respectar els camins fets, acompanyar, i a vegades no molestar. Però, per sort, tot el que comença acaba i quan la tempesta amaina i el vaixell arriba a port, l'heroi esgotat desembarca seguit d'una multitud també cansada però encara generosa que l'aclama i li agraeix la seva entrega i el seu desgast compartit. En canvi, el tirà, quan posa el peu a terra, net i polit, inflat d'orgull i gras de prepotència, envoltat d'un complet silenci, mira enrere i no troba ningú que el segueixi. Generosament la nova terra serà per a tots dos i tots dos tindran opció a tornar-ho a intentar; noves oportunitats d'encert i d'error. Aquesta és la gràcia de la vida: que mentre escalfi el Sol, tots tenim dret a corregir-nos o tornar-nos a equivocar. I jo? Qui sóc jo per donar consells? Ningú. Simplement un incòmode trobador passavolant, que amb la seva pobre llibertat de no ser ningú, gaudeix recitant en places virtuals i literàries les sempre eternes i cícliques històries d'herois i tirans.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.