Ja fa uns dies que m'ho va comunicar la família, i avui la companya tristesa, que encara s'arrapa a la notícia, m'empeny a enfrontar-me inexorablement a l'odiós concepte de pèrdua definitiva. El missatge públic del seu nét, comunicant el traspàs, era ple d'amor i amb aquella pàtina deliciosa i tan particular de dolor ancestral i poètic, que com un llegat fatal, passa de pares a fills, en aquesta societat argentina que tant admiro. "El abuelo nos dejó. Se fue de gira para siempre". I amb aquesta frase senzilla però tan afinada, es tancava la llarga, intensa i poc reconeguda vida d'Edberto Ulises Sureda, més conegut, pels seus, com a Cacho Sureda.
Serveixi aquest homenatge senzill, per posar sota la llum del reconeixement aquells constants i tossuts treballadors de l'art que des de les seves iniciatives a vegades massa anònimes, ens donen una gran lliçó. La lliçó més important si es vol perdurar en aquest mostrari d'egos que anomenem: món de la cultura. Perquè en aquesta selva aparentment civilitzada hi conviuen dues espècies molt diferenciades: els que fan cultura i els que s'aprofiten d'aquesta. Els primers s'aprimen dia a dia, donant-ho tot sense esperar res que no sigui respecte, regalant salut, diners, temps, relacions personals. Els segons cada dia estan mes grassos xuclant la salut, els diners, el temps i les relacions personals, d'aquells que nomes volien abastar un somni segurament impossible.
Ja fa uns anys, Cacho Sureda, assegut darrere la seva taula de despatx del seu "Teatro Girona", a la ciutat argentina de Belén de Escobar, va fer tancar la porta darrere meu a la seva filla Graziella, i em va convidar per unes hores a bussejar dins la seva quixotesca quimera personal d'actor, director i empresari teatral. Em va parlar de mestres i deixebles, de lluites quotidianes i derrotes amargues, records, victòries, premis i absències, confessions i sentències; vida cansada però plena d'un home que portava el teatre a la sang i a la butxaca. Estimava la nostra ciutat, Girona, perquè era l'espina de nostàlgia que el seu pare tenia clavada ben endins. I quan per fi en Cacho va ser amo d'alguna cosa, en gratitud i respecte a la figura del seu progenitor, va batejar aquest arriscat projecte personal amb el mot somniat del pare: Girona! Mai li estaré prou agraït per aquelles hores de complicitat i ensenyances vitals.
De les últimes coses que em va dir, parlant orgullós del seu petit teatre: "Martí, cuando yo compré este galpón, la rata más gran?de tocaba la guitarra... y míralo ahora!". La veritat d'aquest ofici s'amaga darrere l'esforç silent d'homes i dones que són feliços fent feliços els altres. Estar al costat de la gent i no per damunt de ningú, aquest és el mestratge que vaig aprendre d'en Cacho Sureda. Argentí d'amors i fets; i en la distància, gironí de cor. Els autèntics mestres de la vida se'n van sense fer fressa; i nosaltres ens hem de quedar aquí, una mica més solitaris, aguantant els sorollosos gurus d'un teatre cada cop més ?allu?nyat d'una societat cansada d'avorrir-se amb una modernitat escènica que construeix el seu present oblidant els que ja són passat.