“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 28 de novembre de 2011

POSTAL DES DE PALMA (28-11-2012)

M'adono que la iniciativa d'escriure postals quan es marxa uns quants dies fora de casa ja és un costum més que se suma a tots els costums que han passat al rebost invisible de les accions oblidades. Copsar la impressió general d'un viatge i intentar comprimir-la en quatre ratlletes és una missió molt agosarada i inconscient. Voler resumir damunt un cartronet tot el que has vist, així com expressar literàriament des de la distància l'afecte per la persona a la qual dirigeixes la missiva és d'una candidesa molt tendra. Però jo dec ser encara de l'última generació d'aquells joves nostàlgics i no desisteixo d'intentar condensar impressions i em llenço a l'aventura de comunicar una postal visual i sonora que fa pocs dies vaig viure assegut a una terrassa de la ciutat de Palma de Mallorca.
Al meu darrere dues noies d'alt nivell adquisitiu i de dicció castellana perfecta tenien una conversa d'una gran sinceritat. La meva curiositat d'actor em va fer enfocar el canal auditiu cap a aquella direcció. Una de les joves es lamentava que malgrat tenir-ho tot se sentia sola i buida. Feia poques setmanes havia confessat al seu psicòleg que la seva angoixa vital l'alliberava anant a comprar i que quan acabava de passar la visa pel datàfon ja se sentia millor. Després, al cap dels dies, obria el maleter i s'adonava que estava ple de bosses amb les seves adquisicions terapèutiques ja oblidades.

A l'altre costat de la terrassa, davant meu, un conjunt d'africans, agrupats i esporuguits, intentaven vendre als turistes que passaven la seva mercaderia: bosses i ulleres d'imitació; mentre un ensenyava a un altre el document d'expulsió que feia pocs dies la policia li havia fet arribar.
I jo em trobava atrapat en mig de l'absurditat i la injustícia. Darrere meu un món que s'ofega en la buidor més íntima per no saber gestionar l'abundància i, al meu davant, tota la tristesa d'uns homes que, lluny de la seva terra, es mouen empesos pel vent de la pobresa. Damunt d'una illa enmig del Mediterrani, em sento navegar en un mar d'incoherències. Què ens està passant? Com podrem recuperar una mica el seny dins una societat insatisfeta en la seva elit i espantada en la seva base? Estic convençut que el remei a aquesta deriva es troba en el propi curs dels esdeveniments. Aprenent del que ens passa i ajudant a qui ho necessita. Som una espècie més del planeta. L'hem dominat, l'hem manipulat, l'hem exprimit i ara plorem per tenir massa o per no tenir res.
Viatjar és magnífic perquè t'obre els ulls i t'afina les orelles. Només apuntant aquestes notes damunt aquesta megapostal ja m'he fet conscient de dues coses: un problema i una necessitat. El problema de no saber què volem i la necessitat de tornar-nos a trobar com a éssers humans.
Segurament quan rebin aquestes lletres jo ja hauré arribat a casa. Això també sol ser típic de les postals, que igual com els éssers humans, sempre la vivència es fa present (la cartolina ens arriba a les mans), quan ja fa dies que tot va passar. No renunciem a l'exercici d'escriure postals, perquè en la necessitat de condensar informació hi ha el premi de trobar el que realment és essencial per viure en pau quan tornis del viatge.

dimecres, 31 d’agost de 2011

FESTIVALS I FESTIVALETS (22-08-2011)

Disculpin si sóc massa pesat, però no puc deixar de parlar d'aquelles coses que m'ocupen el dia i em fan somniar de nit. Cada any, a finals d'agost, l'equip del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag), encara l'últim tram de l'escalada. Segurament per això, després de dotze mesos de donar-hi voltes, l'última setmana és com enfilar els darrers cent metres abans de fer el cim esperat. La intensitat de les vivències es disparen, les idees es materialitzen i suposo que fruit de l'emoció final, la percepció de les coses es torna clara, diàfana i potser a vegades un punt massa sensible.
Fa un parell de setmanes vaig tenir una controlada discussió amb una autoritat bastant reconeguda dins del món del teatre barceloní. Ell manifestava amb certa ironia que a Catalunya cada poble tenia el seu festival i que aquest excés de voluntat organitzativa perifèrica potser no era gaire bo ni gaire rendible per a un país tan petit com el nostre. Ell acabava el seu discurs dient: "Estic cansat de tants festivalets!".
Des de quan la cultura s'ha mesurat en termes de rendibilitat? Que trist que algú vinculat directament al propi sector que ara ens ocupa pugui esdevenir el primer censor de manifestacions culturals modestes, fetes amb més voluntat que recursos i fruit de necessitats de dinamització del territori mitjançant el teatre, la música o qualsevol tipus de manifestació artística que es pugui compartir. Segurament la idea de Catalunya ciutat està calant en les ments pensants del nostre territori; ara, del que es tracta és de crear grans pols culturals i que sigui la gent la que es desplaci. A mi no em sembla del tot malament, però hauríem de continuar respectant la llibertat organitzativa de pobles petits i ciutats mitjanes.
Hi ha festivals per penjar-se medalles i hi ha festivals per viure'ls des de dins. Festivals per buscar el prestigi exterior i festivals per crear públic que avali aquest prestigi que alguns persegueixen. Festivals fets a cops de talonari i festivals programats des d'una honestedat pressupostària insultant. Per mi, a diferència d'alguns il·luminats que pensen al contrari, tots tenen dret a existir mentre uns no mirin per damunt de l'espatlla als altres. La capital no pot treure la raó a la perifèria. I la perifèria té tot al dret a inventar els seus mecanismes culturals per crear instants de felicitat i de joia compartida. No podem donar legitimitat a una idea pròpia, destruint les idees que envolten la nostra proposta, per quedar-se lliure d'ombres ni de companys de viatge poc glamurosos. Si volem un país ric culturalment hem de deixar que tothom s'expressi lliurament i que tingui accés al seu somni. No hi ha festivals contra festivalets. Hi ha gent positiva i neta contra gent negativa i interessada. Treballem per convèncer els arrogants de la cultura, que en aquesta xarxa hi ha lloc per a tots els nusos.

dilluns, 27 de juny de 2011

JA RES SERÀ EL MATEIX (10-06-2011)

L'anècdota és molt curta però emocionant: dia 19 de juny. La manifestació d'indignats convocada per aquella tarda s'acosta al Teatre Principal de Palma de Mallorca. A dins s'hi estan fent els últims assajos de l'opera La Traviata. Els cantants escolten des de l'escenari els crits del poble. Algú atura la feina. Surten a les escales laterals del teatre amb els seus vestits d'escena, els seus pentinats d'època i els maquillatges una mica exagerats. Volen també manifestar el seu recolzament a la indignació general dels illencs. Aquesta solidaritat és aplaudida pels manifestants.
De sobte, s'obren els porticons d'un balcó lateral del teatre i apareix la figura del tenor Bruno Ribeiro. Observa la iniciativa popular i de sobte, sense que ningú li demani, es posa a cantar el tema més conegut de l'òpera que estan a punt de representar: el brindis. La resta de la companyia, al peu del balcó del tenor, el segueix i sorgeix el moment màgic: el poble s'hi apunta cantant tots plegats festivament, la tornada musical: tots a una sola veu. El que sempre ha significat l'elit de la cultura musical dóna la mà a la gent del carrer que es mobilitza per fer sentir el seu descontentament general. No hi ha retrets, ja no hi ha mons separats. Uns instants que suposo inoblidables per als qui els van viure i una connexió que no ens hauria de passar per alt.
Segurament la gent del món de la cultura hem desenvolupat una capacitat antiga de viure entre ambigüitats i males èpoques. Potser per això, ara, en temps de retirada econòmica, portem amb més dignitat la misèria que tot ho amara i que coneixem bé. Malgrat els atacs ha resistit la nostra il·lusió per aconseguir un fi. Potser l'error està en deixar la recerca d'una solució futura i per a tots en mans d'encarcarats tècnics de despatx, d'economistes de llibre, de polítics de demostrada ineficàcia. Potser aquesta vegada toca posar-nos en mans dels que veuen més enllà de xifres i balanços. Està demostrat que els que han basat la seva felicitat amb fer créixer números bancaris ens han portat a la infelicitat col·lectiva. Potser ja és hora que parli la gent que coneix bé el camí de les emocions grupals.
Perquè està clar que la riquesa material no tornarà, però potser el secret està en poder tornar a retrobar un estat d'ànim positiu acceptant sense problemes que ja mai més res no tornarà a ser el mateix. Recuperar autoestima; tornar a reconèixer els moments de felicitat perduda; trobar novament el sentit positiu de les coses.
No serà fàcil. Jo crec que aquesta recuperació anímica està en mans de la gent de la cultura que ara, erròniament, estan escanyant i provocant una extinció silenciosa i progressiva. Un altre error més. De moment, la unió de cel i terra, l'he vist a través d'una cançó italiana, en una illa al mig del Mediterrani; i això ens hauria de donar alguna pista.

dimecres, 22 de juny de 2011

30 ANYS D'AADPC (13-06-2011)

Fa una setmana que es va celebrar el trentè aniversari de l'Associació d'actors i directors professionals de Catalunya (AADPC) i en temps d'indignats caldria mirar enrere per prendre exemple i aprendre d'indignacions passades. Evidentment el motor de tot va ser una qüestió política: amb la mort d'en Franco, en aquest país, hi va haver un esclat d'il·lusió importantíssima. La família del teatre a Barcelona va estar d'acord que s'havien de començar a reivindicar millores i també cal dir que la professió en aquell moment estava vivint una greu crisi laboral. Gairebé tothom militava en algun partit polític, amb més o menys implicació i es pot dir que el col·lectiu d'actrius i actors professionals no arribava als 200; per tant cal reconèixer que era molt més fàcil mobilitzar el personal.
D'aquesta primera onada de lluita en va néixer el festival autogestionat Grec 76. Va ser un èxit total. El problema va venir perquè al final d'aquell Grec, es va decidir proposar a l'Assemblea d'Actors adherir-se a l'Assemblea de Catalunya. La part més àcrata no hi va estar d'acord i va venir la ruptura. Els de l'esquerra més parlamentària van decidir tirar endavant la següent programació del Grec 77 i la part més anarquista va muntar el Saló Diana. Divisió dura, trista, d'enemistats personals.
Varen passar molts mesos i un dia, una persona de la professió que sempre barrinava, l'actor Carles Lloret, va dir a la seva gent més pròxima: hauríem de fer una Associació d'Actors, perquè aquesta situació que tenim ara no pot continuar, és un desgavell. Ja havia parlat amb en Rafel Anglada, en Joan Miralles i en Jaume Nadal. A aquelles primeres reunions també s'hi varen incorporar l'Alfred Lucchetti i la Montserrat Carulla. Es trobaven en un bar de davant d'on vivia en Carles Lloret i que es deia Can Pere; i allà es va redactar una carta on convocaven una primera assemblea d'actors i actrius al Teatre Romea.
La pregunta era: a qui convoquem després del que ha passat ? La resposta clau va ser: a tothom! En va sortir un llistat de 800 persones. En aquella mítica assemblea al Romea va passar una cosa molt maca. La gent hi va anar sense recels, oblidant mals moments anteriors. Suposo que la gent va entendre que pel camí de la disputa no s'anava enlloc. És va llançar una consigna: Aquesta vegada no és farà política ideològica. Només ens associem per resoldre problemes professionals, laborals i culturals.
Finalment el juny del 81 es va presentar oficialment l'estatut consensuat i va néixer legalment: l'AADPC. A partir d'aquí ja va ser un sindicat reconegut i es podia anar a negociar qualsevol qüestió laboral del nostre col·lectiu professional que creguéssim que s'havia de millorar.
I aquesta és la crònica molt resumida dels fets: indignar-se però no marginar-se. Si vols canviar el sistema és millor estar a dins. Segurament la reforma serà menys vistosa i mediàtica però serà més honesta, valenta, amb coneixement de causa i conseqüent.

dilluns, 30 de maig de 2011

CULTURA: ELITS I BASES (30-05-2011)

Tinc la sensació que, per fi, un adormit engranatge emocional, s'ha posat en marxa quasi involuntàriament en cadascun dels habitants del nostre país. Alguna cosa s'està gestant en el mes íntim dels ciutadans que ens pot portar a noves maneres d'entendre la nostra organització social i la nostra manera de relacionar-nos amb el poder i els representants que gestionen el nostre mandat d'organitzar-nos i representar-nos. La clau de l'èxit d'alguns escollits ha estat entendre que ja no serveixen antics manuals i ara toca arremangar-se i tractar de tu a tu el ciutadà.
Feina complexa, cansada, segurament poc agraïda i vistosa, però que dóna sentit a l'art de la política; en definitiva de les relacions humanes. Hem viscut una època de governants i governantes tancats en els castells del seus despatxos. Seriosos, distants, cofois dels seus actes, arrogants en alguns moments, però sobretot posant per davant els interessos del partit que els podia fer escalar posicions i oblidant que el poder que tenen emana del poble que els ha votat. Hi ha hagut una minoria que han sabut no tallar la comunicació amb la quotidianitat dels seus electors i aquesta actitud propera i d'acompanyament els hi ha reportat la recompensa de revalidar el seu desig personal de continuar treballant pel col·lectiu. En el mon de la cultura podríem dir que ha de passar tres quarts del mateix. Portem molts anys alimentant una elit arrogant i mal educada que ha preferit enfilar-se a la punta del triangle i no mirar la base popular que deixava enrere. Aquesta base mes anònima que amb els seus impostos a permès que s'aixequessin grans projectes de prestigi internacional i a vegades gens rendibles; i que al final només han servit per alimentar un olimp d'artistes escollits i un grapat de gestors culturals que van acumulant premis però que cada vegada estan mes sols.
M'agradaria que aquesta inèrcia nascuda a cops de socialisme incoherent, s'aturés i ens adonéssim tots plegats que la cultura que cal potenciar és la de proximitat.Hem de recuperar i treballar per educar una sensibilitat artística a les escoles. S'han d'obrir els espais culturals de pobles i ciutats a la gent que té ganes de fer coses i no posar pals a les rodes a la pròpia gent de casa. Cal tornar a potenciar l'associacionisme cultural i estar al costat de les iniciatives potser poc vistoses dels nostres barris, que en definitiva son la font d'una vida ciutadana desperta i compartida. Durant molts anys el sistema de subvencions ha tapat el desconeixement que molts polítics tenien sobre aquest tema i han aconseguit desballestar, desanimar i pervertir la rica base cultural que tenia la societat catalana. Algú ha de dir que s'ha acabat el temps d'abonar unes minories i que s'hauran de destronar els gurus que ens han volgut fer por amb el seu poder autoconcedit. Cal tornar al poble el que ell va fer néixer; per que en definitiva: CULTURA, és la rica, variada i fins i tot desigual expressió d'un poble; i no el negoci d'uns quants venedors de veritats úniques i poc rendibles en tots els sentits.

dilluns, 2 de maig de 2011

EL CANDIDAT DE LA IL.LUSIÓ.(02-05.2011)

Ja m'ho diuen sempre a casa que no em fiqui en política, però a aquestes alçades de la pel·lícula no voldran que canviï la meva inèrcia vital i passi a fer cas als pares, perquè segurament no sé ni com es fa. Ells saben que me'ls estimo molt, encara que sempre els hagi portat la contrària, perquè potser, en aquesta lluita d'anar contra corrent i rebutjar tot el que prové dels ordres preestablerts, alguns hem trobat la força, el segell propi i la sal particular de la vida.
Entenc que actualment ficar-se en política té molt mala premsa. I no em refereixo als que la comentem sense risc de guanyar o perdre, allunyats de les trinxeres, sinó que en aquest article em vull referir a totes aquelles dones i homes que malgrat la mala fama que té avui en dia l'ofici vocacional de la política surten de l'anònima col·lectivitat amb intencions molt variades per agafar el timó d'un país, d'una comunitat o d'un municipi. Ara que s'acosten les eleccions potser més viscudes, des de la proximitat que ens donen les nostres places i carrers, m'agradaria analitzar alguns aspectes dels candidats i candidates que hauran de passar pel mal tràngol de ser observats, investigats, interpel·lats i si tenen molta mala sort: fins i tot votats.
Bromes a part, el que jo tinc molt clar és que les eleccions municipals les guanyarà aquell o aquella que sàpiga transmetre la il·lusió de ser escollit. No entenc aquelles candidates o candidats amb riures forçats, amb desgana o amb excessiva agressivitat. Els humans tenim un sentit ocult que ens fa detectar qui és el nostre enemic natural. Finalment no deixem de ser una espècie animal "privilegiada" i "sofisticada". Estic convençut que quan tenim la possibilitat de creuar-nos físicament amb els candidats, se'ns dispara en algun racó amagat del nostre cervell alguna observació lligada als nostres orígens més ancestrals que fa que amb una dècima de segon tinguem tota la informació necessària per saber que aquella persona que tenim al davant forma part del ramat protector o si pel contrari apareix una desconfiança instintiva que fa que ens vulguem allunyar d'aquell nostre congènere.
Per a gran sort dels humans, aquesta qualitat d'empatia no s'educa ni es compra. Per tant, sempre he cregut que els programes polítics no són res si no hi ha algú que em transmet la confiança que els aplicarà si finalment surt escollit. Transmetre és la paraula clau. La intuïció és una qualitat desprestigiada, però en la selva de la política potser ja és l'única esperança que ens queda.

Escoltin, preguntin, conversin, però si al final tenen encara dubtes, acostin-se als nostres candidats i candidates i encaixin la mà amb ells per notar el tacte de la seva pell; aguantin la seva mirada i arribin fins al fons; observin de on neix el seu somriure; i un cop fet tot això: votin! Després ja vindrà la política.

dilluns, 21 de març de 2011

OLOT,CULTURA AMB VALENTIA. ( 21-03-2011)

Olot va ser, durant la meva infància, la ciutat somniada i captivadora: la meva Atenes particular. Era lògic, perquè tot allò que a mi m'enlluernava i que jo admirava artísticament al meu voltant provenia d'aquelles contrades. Creia, des de la soledat més íntima, que la meva "personal i diferent" percepció de les coses provenia de l'empremta genètica que em lligava d'una manera invisible a la nissaga creativa familiar que va habitar en aquelles cases, places i carrers que, per desgràcia, visitava massa poc. Anar a Olot em provocava una felicitat interna, poc compartida en aquells moments, i que, després de molts anys, encara revisc cada vegada que la trepitjo.
Fa pocs dies he tornat a experimentar aquesta sensació tan especial i estranya al mateix temps. Però ara, amb la racionalitat que et dóna el celebrar anys, sento que aquella intuïció infantil de ciutat diferent es materialitza i es justifica observant la diversitat cultural d'aquest municipi i la valentia de totes les propostes que tira endavant. No he vist mai tanta iniciativa cultural en tan pocs metres quadrats i no he conegut tanta modernitat en les seves propostes en un municipi que per situació geogràfica hauria de tendir a ser un reducte de conservadorisme. No em vull perdre citant tots els projectes lligats a l'activitat cultural d'Olot , i que es coordinen des de l'Institut de Cultura de la Ciutat, pequè per a això ja hi ha les vies de difusió pertinents.
Del que sí em ve de gust reflexionar és per què un lloc de tradició opaca i estructura tancada s'ha convertit, des de ja fa anys, en una capital cultural oberta, moderna i valenta. La necessària i ben feta remodelació del Teatre Principal en temps d'estretors és l'exemple més clar que els governants i gestors d'Olot creuen i aposten per la cultura com a eina de formació, integració i dinamització de la seva ciutat. Intercanvis culturals, residències, beques, laboratoris, programacions arriscades, que combinades amb la rica tradició folklòrica i l'estima a les arrels mes populars de la ciutat, fan que Olot sigui un exemple de municipi diferent i "original" en la seva manera d'entendre el creixement i la celebració cultural dels seus residents. Conec de les dificultats econòmiques que com tots els gestors culturals dels nostres pobles i ciutats proclamen, també Olot està patint. Però estic convençut que el camí de la diferenciació i la especialització cultural que Olot ha escollit en el seu dia a dia, farà que aguanti el cop i encari el futur amb noves expectatives. De petit vaig intuir que Olot era un oasi de somnis familiars i ara ja de gran confirmo que aquesta ciutat també es volcànica amb les seves propostes culturals i que prefereix més projectar-se cap a un futur innovador i no acomodar-se en un present conformista i aigualit.

dimarts, 8 de març de 2011

CARNAVALS OBLIGATORIS (07.03.2011)

La meva mare es filla de Vilanova i la Geltrú, l'actual capital del Garraf. Una vila marinera i sobretot festiva, com poques he conegut. Els vilanovins i vilanovines porten la festa enganxada a la pell i això ho vaig descobrir de ben petit. Un dels records més antics que tinc és la nit del dissabte de Carnestoltes a la Rambla Principal de Vilanova, plena de gom a gom, impossible de fer un pas, i envaïda per milers de persones disfressades de qualsevol cosa, gaudint d'una catarsi col·lectiva, compartint gresca,soroll i felicitat. L'endemà: diumenge de comparses. Corrues de parelles saltant pels carrers al ritme de la banda i després guerra de caramels a la plaça de la Vila. No en va, Vilanova i la Geltrú va ser l'única població catalana que mai no va deixar de celebrar el seu Carnestoltes, malgrat les prohibicions franquistes. Aquesta rebel·lió popular i festiva imprimeix caràcter, es vulgui o no.
Així vaig viure els meus carnavals d'infància i adolescència. Quan vaig fer el pas a la joventut, aquella festa se'm va fer massa familiar i llavors vaig descobrir la luxúria, el pecat i la provocació del Carnaval de Sitges. Però jo, durant la resta de ?l'any, era gironí i mai, enmig de tanta disbauxa, vaig sentir la necessitat de disfressar-me. Sempre vaig ser un espectador passiu d'aquella bogeria de músiques, revolta de fantasia i competició de mons imaginaris. Hi ha pobles nascuts per celebrar i pobles nascuts per observar com els altres celebren. Ciutadans capaços d'oblidar qui són i d'altres d'incapaços de trencar amb la seva imatge quotidiana. Girona mai ha estat una vila amb tendència als excessos. Tot sempre ha estat mesurat per l'autoritat, controlat pel què diran i reprimit per uns segles d'història potser massa lligada a la grisor d'unes pedres consagrades i vigilants.
Aquests dies de Carnaval la reflexió és obligada: cal disfressar-se si no se'n tenen ganes? No em refereixo a les festes orga?nitzades amb una finalitat lucrativa, imposada o estandarditzada, si no a la festa improvisada i necessària. Parlo d'un Carnestoltes autèntic, d'aquella festa ancestral que conserva l'essència del seu punt de partida. Potser avui en dia no té sentit transvestir-se o amagar-se darrere una màscara. Algunes societats ja han oblidat l'instint de la transgressió, d'altres no l'han cultivat mai i una minoria conserven agònicament una festa que perd espontaneïtat i guanya comercialitat. Tinc la sensació que el Carnaval va sorgir com una necessitat de trencar amb la norma i la correcció i ara la correcció i la norma l'han domesticat i descafeïnat. Quina sort haver conegut l'espontaneïtat de la incorrecció i quina tristesa que no tothom l'hagi tastada alguna vegada. Tota la resta: convencions.


dilluns, 21 de febrer de 2011

UN GRAN DILEMA (21.02.2011)

L'anunci que el conseller de Cultura, Sr. Ferran Mascarell, ha fet al Parlament de Catalunya aquesta setmana, de retallar un 20 per cent els fons que la Generalitat aportarà als equipaments culturals del nostre país, m'ha fet pensar una mica i m'ha despertat un gran dilema personal i que, m'atreviria a dir, és molt compartit pels col·legues d'ofici. En cap cas aquesta retallada m'ha sorprès. Era d'esperar. El sector cultural, com és evident, també ha d'aportar la seva part de solidaritat en aquest gran esforç mai abans experimentat, de redreçar les finances d'un poble, mal gestionades per una minoria i poc aprofitades per la majoria.
Els que porten vinculats d'una manera o altra a la producció i dinamització d'esdeveniments culturals, ja fa un parell d'anys que anem convivint amb la tisora i la goma d'esborrar. La retallada, afirma el conseller, no serà lineal i les solucions hauran de venir de la mà del rigor i de la imaginació. Em temo que el rigor el voldran aportar els politics i la imaginació ens tocarà administrar-la nosaltres, com sempre.
Però en temps d'estretors econòmiques i mercats que s'enfonsen, hi ha un debat que em tortura: hem de continuar dins el minúscul i endogàmic mercat català o hem d'oblidar-nos de patriotismes i començar a barrejar-nos i traduir-nos? El teatre i la literatura potser son les arts més atrapades per aquest gran dilema: o caixa (fer calaix) o faixa (defensar la nostra identitat lingüística). La meva imaginació ja no dóna per a més i començo a "imaginar-me" fora del territori protector i sentimental. Aquesta crisi ens portarà a dissoldre'ns una mica més com a poble? Les necessitats de subsistència passaran per damunt del nostre convenciment patriòtic. Serem els més catalans del cementiri cultural?
Aquesta és la meva gran contradicció compartida. Estimo aquest país però la seva petitesa ara ens escanya. Els que vivim de la paraula potser haurem de decidir entre ser màrtirs o traïdors. Suposo que la meva vena dramàtica ara s'accentua però la reflexió de canviar de llengua per poder mantenir-se, comença a prendre cos i camins de realitat. Tinc la sensació que uns quants s'estan fregant les mans veient com alguns catalans s'han d'empassar l'orgull i han de començar a parlar llengües estrangeres. Que bonic que seria poder viure sense estretors dins el teu propi país i que normal hauria de ser poder-nos expressar culturalment amb la nostra llengua, a territoris de països veïns.
Ara ens demanen imaginació per combatre la misèria cultural. Està bé, buscarem solucions però que ningú s'escandalitzi si les trobem fora de casa. Espero que la nostra identitat catalana més íntima no se'n ressenti i que la gent de la cultura sapiguem troba una fórmula d'obrir mercats sense deixar de treballar per Catalunya.

dijous, 10 de febrer de 2011

UNS LLUM DINS LA FOSCOR (07-02-2011)

És evident que el desànim ja s'ha instal·lat a la nostra societat amb la intenció de quedar-s'hi una bona temporada. Venim d'un camí de baixada constant cap a la por i ara ja podem dir que hem arribat a la planta baixa de la incertesa. És com si una onada de fred invisible ens hagués congelat la iniciativa i la nostra capacitat de generar nova activitat hagués quedat desactivada per un virus de procedència coneguda. Sabíem que això arribaria i ningú va fer res per frenar-ho. Ara tots plegats diem que ja es veia a venir però en el moment de les vaques grasses, vaticinar el desastre era mal vist i preferíem mirar cap a una altra banda. A mi em sap greu per aquells que ja no tenien res i ara tenen molt menys; i no em preocupa tant la dissort d'aquells altres que volent tenir molt van fer que ara tots tinguem menys que abans.
És possible que, com a la selva, ara sobrevisquin els més adaptats a la penúria. Ara vindrà el temps dels forts en l'adversitat. Hi ha tota una sèrie de col·lectius i professions que varen aprendre a conviure amb la dificultat i que en aquests moments d'incògnites estan millor adaptats a sobreviure sense que el desànim els paralitzi. Aquells que varen construir els fonaments de la seva felicitat amb riqueses immaterials, ara són els avantatjats en aquesta cursa cap a la subsistència. És evident que hem creat una societat basada en el consum i l'economia , però els humans amb visió "artística" de la vida segur que no noten tan la baixada de la cotització a borsa del valor anomenat estabilitat emocional.
Tanquem portes i calaixos. Abaixem persianes i apaguem aparadors. El paraigües de la por dels poderosos aixopluga els petits aprenents d'acumuladors de riqueses enverinades. Tenim el que ens mereixem? Segurament no tots. Però en tot cas hi ha una llum dins la foscor. No tot està perdut, perquè en el perdre hi ha la força per tornar a guanyar. Haurem de tornar a creure en els "artistes" de les idees. Haurem de seguir les passes dels estalviadors de monedes màgiques i generadors de somnis nous. Una altra vegada tocarà als honestos salvar als corromputs. Els que abans eren titllats d'idealistes i sonats per part dels especuladors fanfarrons, ara els tocarà liderar el canvi amb les seves propostes imaginatives i nascudes d'una pobresa acceptada i quotidiana. Espero que aquest cop haguem après la lliçó, però em temo que per molt que diguin que els homes i les dones d'aquest planeta aprenen dels seus errors, crec estem abocats al cicle vital de llums i foscors. Morir per tornar a renéixer. La foscor ja ha fet la seva feina i la llum ha de comença a despuntar. Primer vindrà com un desig i després ens il·luminarà com una realitat inevitable. Que ningú s'espanti. Estem condemnats a sobreviure.

UNS LLUM DINS LA FOSCOR (07-02-2011)

És evident que el desànim ja s'ha instal·lat a la nostra societat amb la intenció de quedar-s'hi una bona temporada. Venim d'un camí de baixada constant cap a la por i ara ja podem dir que hem arribat a la planta baixa de la incertesa. És com si una onada de fred invisible ens hagués congelat la iniciativa i la nostra capacitat de generar nova activitat hagués quedat desactivada per un virus de procedència coneguda. Sabíem que això arribaria i ningú va fer res per frenar-ho. Ara tots plegats diem que ja es veia a venir però en el moment de les vaques grasses, vaticinar el desastre era mal vist i preferíem mirar cap a una altra banda. A mi em sap greu per aquells que ja no tenien res i ara tenen molt menys; i no em preocupa tant la dissort d'aquells altres que volent tenir molt van fer que ara tots tinguem menys que abans.
És possible que, com a la selva, ara sobrevisquin els més adaptats a la penúria. Ara vindrà el temps dels forts en l'adversitat. Hi ha tota una sèrie de col·lectius i professions que varen aprendre a conviure amb la dificultat i que en aquests moments d'incògnites estan millor adaptats a sobreviure sense que el desànim els paralitzi. Aquells que varen construir els fonaments de la seva felicitat amb riqueses immaterials, ara són els avantatjats en aquesta cursa cap a la subsistència. És evident que hem creat una societat basada en el consum i l'economia , però els humans amb visió "artística" de la vida segur que no noten tan la baixada de la cotització a borsa del valor anomenat estabilitat emocional.
Tanquem portes i calaixos. Abaixem persianes i apaguem aparadors. El paraigües de la por dels poderosos aixopluga els petits aprenents d'acumuladors de riqueses enverinades. Tenim el que ens mereixem? Segurament no tots. Però en tot cas hi ha una llum dins la foscor. No tot està perdut, perquè en el perdre hi ha la força per tornar a guanyar. Haurem de tornar a creure en els "artistes" de les idees. Haurem de seguir les passes dels estalviadors de monedes màgiques i generadors de somnis nous. Una altra vegada tocarà als honestos salvar als corromputs. Els que abans eren titllats d'idealistes i sonats per part dels especuladors fanfarrons, ara els tocarà liderar el canvi amb les seves propostes imaginatives i nascudes d'una pobresa acceptada i quotidiana. Espero que aquest cop haguem après la lliçó, però em temo que per molt que diguin que els homes i les dones d'aquest planeta aprenen dels seus errors, crec estem abocats al cicle vital de llums i foscors. Morir per tornar a renéixer. La foscor ja ha fet la seva feina i la llum ha de comença a despuntar. Primer vindrà com un desig i després ens il·luminarà com una realitat inevitable. Que ningú s'espanti. Estem condemnats a sobreviure.

dimarts, 25 de gener de 2011

CULTURA DE PROXIMITAT (24.01.2011)

Alguns candidats municipals d'arreu del territori català ja han començat la seva cursa personal per arribar a agafar amb fermesa la desitjada vara que els autoritzarà a presidir el govern dels seus pobles o ciutats. Quasi tots segur que tenen molt clar el seu programa electoral. Potser un dels punts més ambigus de la personalitat política és la cultura, perquè aquesta regidoria municipal és tan àmplia com fonedissa; tan amable com perillosa. Molts creuen que l'èxit d'una bona política cultural municipal està en la capacitat de disposar recursos econòmics, però poder endegar programacions, beques, subvencions o encàrrecs. La pregunta més freqüent és: què creus que fa falta en aquesta ciutat en temes de cultura?
Al meu parer la resposta no podria ser més senzilla: no fan falta coses, fan falta persones. M'explico: l'àmbit de la cultura municipal no té res a veure amb el tractament que s'ha de fer d'aquesta mateixa àrea des del govern de la nació. El país marca els reptes i els municipis fan el que poden. No parlo de la ciutat-estat que és Barcelona. Aquesta gestió cultural de la capital no és tan agraïda perquè serveix a interessos que moltes vegades van més enllà del marc de la pròpia ciutat. Em vull referir als centenars de municipis catalans, que amb res ho han de fer tot. I aquí és on apareix el mag, la malabarista, l'enamorat o la romàntica, convertit en regidor o regidora de cultura. Perquè a diferència d'altres càrrecs municipals, aquest últim només té sentit si qui l'assumeix té per damunt del seu interès personal o de partit el compromís per la cultura en el seu sentit mes popular, més compartit, més de proximitat.
Cada càrrec comporta la seva cara i la seva creu. Les regidories de cultura municipals requereixen dones i homes disposats a donar-ho tot pel gaudi dels altres. Ha d'estar al costat de la gent, parar l'orella, estar quan no se l'espera, deixar que parlin els altres, cedir la veu als que en saben i, sobretot, pensar que la cultura no dorm ni descansa. La cultura no es viu als despatxos ni es vesteix de roba de marca. Qui es comprometi a aquest càrrec tan ple de vivències ha d'estar disposat a compartir i regalar tot el seu temps personal necessari. No és anar a l'oficina. La cultura només la pot gestionar gent amb mentalitat d'artista sense voler ser-ho. Perquè el funcionariat i la burocràcia no casen bé amb l'art de comunicar, de compartir, de morir una mica cada dia i de renéixer en cada fet creatiu. Hi ha pobles o ciutats que han perdut el temps buscant el prestigi cultural a fora i no s'han adonat que el tresor més preuat el tenien a tocar dels seus carrers i places. Alguns estem cansats d'elits culturals. Som uns quants que volem que la cultura torni a anar a peu i no amb AVE. No és qüestió de grans pressupostos, ni de grans plans estratègics. Escoltar. Acompanyar. Dialogar. Aquesta és la meva travessa pública per a una bona gestió cultural de proximitat.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.