POSTAL DES DE PALMA (28-11-2012)

M'adono que la iniciativa d'escriure postals quan es marxa uns quants dies fora de casa ja és un costum més que se suma a tots els costums que han passat al rebost invisible de les accions oblidades. Copsar la impressió general d'un viatge i intentar comprimir-la en quatre ratlletes és una missió molt agosarada i inconscient. Voler resumir damunt un cartronet tot el que has vist, així com expressar literàriament des de la distància l'afecte per la persona a la qual dirigeixes la missiva és d'una candidesa molt tendra. Però jo dec ser encara de l'última generació d'aquells joves nostàlgics i no desisteixo d'intentar condensar impressions i em llenço a l'aventura de comunicar una postal visual i sonora que fa pocs dies vaig viure assegut a una terrassa de la ciutat de Palma de Mallorca.
Al meu darrere dues noies d'alt nivell adquisitiu i de dicció castellana perfecta tenien una conversa d'una gran sinceritat. La meva curiositat d'actor em va fer enfocar el canal auditiu cap a aquella direcció. Una de les joves es lamentava que malgrat tenir-ho tot se sentia sola i buida. Feia poques setmanes havia confessat al seu psicòleg que la seva angoixa vital l'alliberava anant a comprar i que quan acabava de passar la visa pel datàfon ja se sentia millor. Després, al cap dels dies, obria el maleter i s'adonava que estava ple de bosses amb les seves adquisicions terapèutiques ja oblidades.

A l'altre costat de la terrassa, davant meu, un conjunt d'africans, agrupats i esporuguits, intentaven vendre als turistes que passaven la seva mercaderia: bosses i ulleres d'imitació; mentre un ensenyava a un altre el document d'expulsió que feia pocs dies la policia li havia fet arribar.
I jo em trobava atrapat en mig de l'absurditat i la injustícia. Darrere meu un món que s'ofega en la buidor més íntima per no saber gestionar l'abundància i, al meu davant, tota la tristesa d'uns homes que, lluny de la seva terra, es mouen empesos pel vent de la pobresa. Damunt d'una illa enmig del Mediterrani, em sento navegar en un mar d'incoherències. Què ens està passant? Com podrem recuperar una mica el seny dins una societat insatisfeta en la seva elit i espantada en la seva base? Estic convençut que el remei a aquesta deriva es troba en el propi curs dels esdeveniments. Aprenent del que ens passa i ajudant a qui ho necessita. Som una espècie més del planeta. L'hem dominat, l'hem manipulat, l'hem exprimit i ara plorem per tenir massa o per no tenir res.
Viatjar és magnífic perquè t'obre els ulls i t'afina les orelles. Només apuntant aquestes notes damunt aquesta megapostal ja m'he fet conscient de dues coses: un problema i una necessitat. El problema de no saber què volem i la necessitat de tornar-nos a trobar com a éssers humans.
Segurament quan rebin aquestes lletres jo ja hauré arribat a casa. Això també sol ser típic de les postals, que igual com els éssers humans, sempre la vivència es fa present (la cartolina ens arriba a les mans), quan ja fa dies que tot va passar. No renunciem a l'exercici d'escriure postals, perquè en la necessitat de condensar informació hi ha el premi de trobar el que realment és essencial per viure en pau quan tornis del viatge.