“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dimarts, 28 de maig del 2013

EL TEATRE PER L'AIGÜERA (27.05.2013)

Si escric aquestes dures i segur que polèmiques ratlles, és perquè sóc optimista de mena i em sento amb més forces que mai per tirar del carro dels dies futurs. Reconec que no és fàcil fer autocrítica i admetre que el teatre està en caiguda lliure cap a la part més residual del temps lliure d'aquesta societat que lluita senzillament per arribar a final de mes. I si dic això és perquè potser ja és hora de reconèixer quins han estat els grans errors d'aquest sector cultural que malda per sobreviure. No parlo dels extrems del debat, és a dir, de les elits teatrals com Lliures i Nacionals, ni tampoc del teatre amateur, que amb més o menys fortuna fa el seu camí local, sense dependre de res ni de ningú. Parlo d'una classe mitjana teatral que agonitza fruit de molts errors, uns basats en polítiques culturals de competició i d'altres assentats en la trampa de les subvencions; i que totes sumades ens han portat fins aquí. En la nostra recent història trobarem pocs col·lectius teatrals que s'han autoalimentat amb el que ells mateixos generaven, o han entès que la seva feina havia de generar benefici per reinvertir i no prendre-s'ho com unes vacances pagades. Hem acceptat com a normal viure del coixí públic i anar estrenant obres de teatre, un dia sí i un altre també. Hem viscut unes dècades en què era més important anar sumant títols que no pas esprémer cada una de les propostes presentades. Segurament el fet d'aquesta promiscuïtat de produccions ha fet que els circuits es veiessin sempre assortits de propostes deficitàries de tots preus i qualitats. No calia cap mena de coherència en les planificacions teatrals ni en la fidelització d'un públic àvid de consumir teatre com a símbol de normalitat cultural, perquè la cosa anava sola. En aquesta guerra hem volgut ser els més moderns i hem utilitzat el teatre en benefici dels creadors, oblidant que aquesta cursa s'ha de fer acompanyat d'un amic que es diu "espectador fidel que paga". Hem intel·lectualitzat un art i l'hem justificat en nom d'avantguardes massa egoistes. I ara tenim un país ple de teatres buits, sense contingut, o amb programacions massa saltejades perquè aparentin normalitat. Tenim el que hem volgut tenir. Però els cops durs de la vida serveixen per fer-nos reflexionar i treure'n lliçons. Tocarem fons, viurem dins la cova, però un dia sortirà el Sol i tornarem a notar l'escalfor d'algú que ens mira amb interès a canvi de res. Espero que els col·leccionistes de medalles i de cadàvers, que els depredadors de currículums i els experimentadors amb diner públic s'hagin adonat que els radicalismes escènics només ens condueixen cap a la soledat més absoluta. Jo sóc més de taller i no pas de laboratori, més d'escola que no pas de càtedra. Un fracassat com tants. Fer pensar, distreure, divertir i cultivar l'espectador es pot fer de moltes maneres, però mai amb prepotència, pedanteria ni a cops de talonari. Som el que hem anant construint obra rere obra, i aquell edifici envejat que crèiem sòlid i envejat, ara es desfà com sucre en dia d'estiu. Ara toca arremangar-nos, posar el tap a l'aigüera i aprendre que en el teatre tots hi tornarem a tenir lloc si el reconstruïm en horitzontal i no pas en vertical com fins ara.

dimarts, 14 de maig del 2013

MES ENLLÀ DE LA POR (13-05-2'13)


En aquest camí cap a l'Estat propi crec que la feina íntima que ha de fer cadascun dels catalans i catalanes d'aquest país és desactivar la por ancestral que tot ésser humà té de perdre el poc o molt que ha aconseguit, tant en qüestions materials com en l'aspecte d'estabilitats i tranquil·litats. Segurament els "artistes" podríem donar bones lliçons de com es gestiona la por quotidiana de no saber què passarà demà, què menjarem o qui ens acollirà; però aquesta "fera ferotge" moderna, multiforme i unilingüe de la qual parlo avui, és molt més nova i poderosa. Aquest monstre d'afilades ungles s'ha institucionalitzat i ara plana per damunt dels caps dels indecisos i indecises, que encara no saben si el dia que toqui trobaran el valor de saltar o no saltar del trampolí cap a una piscina de la qual desconeixem la seva profunditat, ni tan sols si té aigua. La clau, el secret per trobar el valor de fer el pas endavant cap a la incertesa necessària, no resideix en la reflexió intel·lectual sobre el futur, sinó a posar la mirada en els records familiars i pensar en tots aquells convençuts i convençudes que ens van precedir i que somniaven amb el que avui tenim a un pam dels nassos. Penso en els nostres avis i àvies. En aquells que els va tocar dormir a la humida i freda sorra de la platja d'Argelers o els que varen ser ignominiosament obligats a signar documents d'adhesions franquistes simplement per protegir els seus fills i filles d'unes pressions massa perilloses. Ja no parlo dels que varen perdre la vida, perquè aquests van descansar amb la gratitud eterna dels que els varen haver d'enterrar amb la ràbia continguda dins uns llavis forçadament closos. Allò sí que era por i no la nostra. Als nostres avantpassats sí que els van tremolar les cames de veritat i varen viure sempre amb una llavor d'odi reprimida en els seus somriures últims de vellets i velletes adorables. La por d'avui és ridícula davant de les adversitats i les angoixes reals de milers de catalans i catalanes que varen viure guerres, exilis i repressions. Per aquesta por autèntica, adormida a la nostra sang, és pel que no hem de tenir por avui. Tenim sostre, tenim pa, tenim amics i tenim la nostra raó. Si ens queda encara alguna capacitat de gratitud envers els que durant 300 anys han mantingut viva, amb més o menys fermesa, amb més o menys convenciment, la flama de la nostra identitat com a poble; ara no els podem fallar. No estem davant d'un caprici de poble arrauxat, ni de cap febrada com alguns ens volen fer creure. Estem al capdavant d'una cordada mil·lenària, que ens pot dur al cim. Pel camí del temps s'hi han quedat molts que ho haurien donat tot per arribar on som avui, per estar dins la nostra pell i viure la nostra por acomodada. Som fills d'uns anhels i hereus d'uns desitjos incomplerts. Tenim el deure d'intentar-ho. Ja no pels que vindran i que hauran de continuar construint el país, sinó pels que varen dissenyar, posar la primera pedra i plantar els fonaments, d'aquest edifici que es diu Catalunya, i que a nosaltres ens ha tocat decidir si l'inaugurem per viure-hi en pau i fraternitat amb els veïns; o deixem que ens l'enderroquin definitivament enterrant amb aquesta runa la silenciada lluita de tants.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.