Que ningú s'espanti per aquest títol, és com picar l'ullet a l'article-regal que ja fa unes setmanes va escriure la Marcela Topor en un altre mitjà de comunicació i que titulava: "Del Fitag a Canes". És ben cert que el Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag), ja amb 15 anys d'història, ha estat camí d'inici o de pas de molts actors i actrius no professionals i que alguns, a hores d'ara, segur que ja han fet el salt a la professionalitat; i també com s'ha comprovat, una minoria estan treballant en produccions de prestigi generant premis importants en certamens per a tots reconeguts.
Aquesta reflexió sobre carreres ascendents o reconeixements m'ha fet mirar cap enrere. Potser perquè sempre em trobo més solidari al costat dels perdedors, dels fracassats, dels marginats, dels que lluiten cada dia per ser ells mateixos sense l'ajuda o la protecció de ningú; aquests dies estic atrapat per un sentiment d'una trista nostàlgia. Cada vegada que escolto les notícies internacionals i veig les imatges del conflicte bèl·lic de Síria, m'assalta el pensament de saber com estaran el nostres amics sirians que ens varen visitar en l'edició del Fitag 2008. Actors joves que varen deixar petjada amb el seu teatre i amb els seus somriures.
Quan tens el plaer de dirigir una activitat cultural internacional t'adones que moltes vegades estàs sotmès a moltes problemàtiques geopolítiques, que mai t'haguessis imaginat que et podrien afectar tan de prop i que sense voler et condicionen i et fan capgirar els plans inicials. El Fitag ens ha permès viure moltes bones nits de teatre però sobretot ha regalat amics i amigues a tots aquells que s'hi han volgut acostar, descobrint de primera mà vivències i opinions directes de fets que a vegades ens cauen molt lluny.
El conflicte de Rússia amb Geòrgia, l'animadversió entre iranians i israelians, les converses amagades sobre la guerrilla de les FARC, el dissimulat conflicte dels portoriquenys amb els seus protectors americans, la guerra de Croàcia, les revoltes tunisianes han estat, entre d'altres, molts dels conflictes que el Fitag ens ha permès viure per dins. Aquest any el conflicte té accent econòmic i cauen amb tristesa del cartell proposat Bulgària i Sèrbia; però en canvi aprendrem històries, entre d'altres, d'egipcis i libis. Converses amb amics i amigues que ens han fet i ens faran més savis i més comprensius.
Però la tristesa no marxa i torno a recordar un altre cop els amics sirians que varen descobrir Girona a finals d'un estiu ara ja una mica llunyà, i vull pensar que estiguin on estiguin, si la vida no els ha tractat bé, quan vulguin trobar un moment de pau i felicitat tancaran els ulls i recordaran cinc dies feliços viscuts en germanor, en una petita ciutat catalana, voltada per quatre rius, i aplaudits per la seva gent amable i acollidora. Si el Fitag serveix també per marcar a foc en els nostres cors una referència de fugissera felicitat per quan els dies es tornin difícils, també ens donarem per ben pagats. A vegades l'èxit no es mesura només amb premis finals, sinó amb la suma de dies plàcids que anem posant al cistell del viure, mentre travessem una vida farcida d'entrebancs, males jugades i decepcions vitals.