“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 30 de novembre de 2009

LA FI DEL COR. ( 30-10-2010)

Quan llegeixin aquestes ratlles estarem entrant en l'última setmana de gravacions de la sèrie de TV3: El cor de la ciutat. Les últimes escenes de plató ja hauran quedat enrere i s'encararà definitivament la recta final d'emissió dels darrers capítols d'aquest dramàtic televisiu català que fa deu anys que surt per antena. Arribar a 1.906 capítols emesos vol dir molts actors, molts realitzadors, molts tècnics de tota mena, molts ?guionistes i sobretot molt públic fidel i d'altre intermitentment dissident, a les històries d'aquesta novel·la de barri televisada. Puc parlar amb coneixement de causa que aquests últims dies han estat especials en els estudis d'Hospitalet.És cert que ja feia un temps que hi havia un lògic cansament general en tots els ?equips de treball, perquè deu anys desgasten el personal més energètic i creatiu; però també és innegable que aquests darrers dies s'ha viscut un clima de comiat, de tristesa, de pèrdua que a tots ens atrapava una mica. Alguns lectors pensaran que aquesta reflexió pot ser banal i que hi ha actualment problemes al món, molt més importants que la tristor d'un col·lectiu televisiu. Moltes vegades he pensat que en algun moment de la història, algun dia concret, es devia destruir, perdre algun Velázquez o algun Picasso, i la vida ha continuat fluint al marge d'aquesta pèrdua artística irreparable. Permetin-me la broma i no vull comparar ni posar al mateix nivell la fi d'El cor de la ciutat amb la cremada d'un incunable o la desaparició d'alguna relíquia egípcia. El que vull dir és que en algun moment tot s'acaba, tot ha tenir o contemplar necessàriament un final; l'important és el valor que donem a cada cosa, aquell instant de comunicació emocional que ens ha aportat durant uns segons o durant segles. Tots sabem que en les feines artístiques els valors solen ser molt individuals i relatius...i també seria discutible si els productes televisius poden entrar en la categoria de treballs artístics.... El que sí tenim clar l'equip d'aquesta sèrie de televisió és que hem treballat per emocionar, per fer riure, per distreure, per fer pensar, per acompanyar o per ajudar a fer entrar bé una bona becaina. Aquest és el nostre tret diferencial. La televisió genera obra de consum ràpid però amb una difusió espectacular i una intensitat i intencionalitat emocional molt directe i afectiva. Estic convençut que molta gent ens trobarà a faltar, que es recordarà dels nostres personatges per molts anys. Segurament en vindran d'altres i aquesta tristesa serà molt efímera i passatgera. Però deu anys de convivència diària són massa per no creure que alguna cosa especial morirà i que amb la distància del temps es recordarà aquesta feina com una experiència única que segurament mai més es tornarà a donar.Aquests dies, durant les últimes escenes d'El cor, hi ha hagut molts moments per a la nostàlgia, però el que ha surat per damunt de tot és l'orgull d'haver participat d'un fet inusual. Jo sóc de l'opinió que tot és art si es fa amb ganes de comunicar i d'establir lligams i la seva duració en el temps no influeix en el seu efecte íntim. Deixem que aquest cor s'aturi, però si un dia els seus batecs els varen emocionar, recordin aquells instants com una vivència artística de sentir-se vius a través d'una ficció televisada.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

PLATAFORMA DE DRAMATURGS (05-10.2009)


RedactarEdición de HTMLÉs evident que la ciutat de Girona té una relació especial amb el teatre. No sabria explicar quan va néixer aquest idil·li públic i notori. En part em sento un humil treballador i partícip d'una etapa revolucionària i lluitadora, on juntament amb molts altres artistes i creadors, ens varen proposar, amb més il·lusió que estratègia, trencar la grisor d'aquesta ciutat a la dècada dels vuitanta. La combinació d'aquella joventut estrafolària i bohèmia, juntament amb un Teatre Municipal que des de fa dècades va obrint les seves portes per mostrar el millor teatre possible; i la constància de molts amants del teatre: directors, actors i públic, que mai deixaren buits els escenaris de la ciutat; tota aquesta combinació d'elements, va posar la silent i ara ja vella llavor d'aquesta Girona efervescent d'arts escèniques que comença a ser envejada arreu del món. Si ara s'hagués de fer una valoració de la feina feta fins a aquests moments a les nostre comarques, podríem dir que el col·lectiu d'actors i directors potser podria ser el grup més visible i el que s'ha intentar protegir més. L'Agrupació Gironina de Teatre i un futur Centre d'Arts Escèniques ens fan pensar que la part més coneguda i popular de la creació teatral estarà protegida i en alerta constant. Però en el món del teatre sabem que, sense dramatúrgia, no hi ha direcció i encara menys interpretació. Tota peça de teatre parteix d'una història i qualsevol argument té el seu inici en la sinapsis neuronal d'un autor més aviat solitari i vergonyós. Ara, els escriptors de literatura teatral de les comarques gironines s'han mobilitzat i han decidit unir esforços per fer-se presents i no quedar-se a la cua d'aquest impuls escènic que viuen els nostres pobles i ciutats. Són un grup de persones que tenen en comú la dedicació d'escriure per al teatre i que comparteixen la voluntat d'engegar un nou projecte col·lectiu per a l'escriptura teatral amb els objectius, entre d'altres, de donar suport a la creació dramatúrgica a casa nostra i divulgar l'activitat artística dels escriptors teatrals ja actius prèviament i estimulant al mateix temps l'aparició de nous talents. També volen actuar com a enllaç amb els altres creadors d'arts escèniques i establir un diàleg fluid entre directors i directores, actors i actrius, escenògrafs... per tal d'incentivar projectes comuns. Ara potser ja es comença a tancar el cercle d'una planificació imaginària perfecta. Si s'abonen, es protegeixen i s'esperonen les tres potes principals del fet teatral: l'autor, el director i l'actor, potser podem començar a dir que la base creativa comença a tenir estructures sòlides. Si treballem tots junts, sense presses,amb constància i amb respecte, potser sí serà veritat, allò que tothom ja diu, que Girona i el teatre s'estimen.

dimecres, 29 de juliol de 2009

EL TEATRE POPULAR (13-07-2009)

Tinc la lleugera sensació que el teatre popular està desapareixent. No em refereixo a un tipus de teatre comercial actual pensat legítimament per omplir les platees dels teatres i fer caixa, sinó a un altre tipus de teatre: el que neix del poble i està fet pel mateix poble. No explicaré res de nou si dic que Catalunya ha viscut històricament el teatre com un complement reivindicatiu, divulgador, amplificador de la seva expressió històrica i cultural més lligada a les arrels, el tronc i les branques d'un poble mil·lenari. Llibres com: Història del teatre català: dels orígens al 1800, de Francesc Massip o també Aproximació al teatre català modern, de Xavier Fàbregas, ens il·lustren d'una manera entenedora el llarg camí teatral d'una cultura que ha deixat empremta amb un estil propi de pujar a l'escena. Una mirada diferent sobre els grans temes religiosos o polítics que van des de les conegudes histories universals fins a les més casolanes. Sempre, els pobles han tingut la necessitat visceral de plasmar visualment tot allò que els ha marcat, transformat i ajudat, amb la recreació escènica d'al·legories literàries, contes a la vora del foc, pessebres vivents, comèdies als teatres dels casinos, folklore popular o amb imatgeria festiva de festes majors. És evident que Catalunya no ha tingut l'exclusivitat de crear amb els segles una mirada diferent, una utilització personal de l'art de l'escena i totes les seves derivades. Cada cultura ha fet el seu camí particular, a vegades amb trets identitaris del territori i en altres moments experimentat amb experiències que ens arribaven de terres llunyanes, però sempre amb l'esforç voluntariós de personatges més o menys anònims... A casa nostra, teatralment parlant, tenim segell propi: els pastorets, les passions, els balls parlats, una llarga tradició titellaire i més enllà de les nostres terres: els moros i cristians, el misteri d'Elx, el compromís de Casp, i centenars d'espectacles històrics, religiosos, polítics o anecdòtics que narren les peripècies de ciutats i pobles, amb majúscula i amb minúscula, sempre depenent de qui les expliqui i com les hagi viscut. Però el que sí que és cert és que l'essència del teatre, la necessitat d'explicar o d'instruir, neix lligada al poble treballador. Als humils homes, dones i nens de qualsevol vila, gran o petita, que han mantingut encesa la flama d'aquest llenguatge particular i en evolució constant. Ara aquesta nissaga d'actors i directors anònims s'està perdent i intueixo que la culpa la tenim els professionals. El teatre no és titularitat dels que es poden guanyar la vida fent-lo, el teatre és simplement dels que tenen ganes de fer-ne.

dilluns, 15 de juny de 2009

LA CULTURA I EL FUTBOL ( 15-006-2009)

Aquests és un d'aquells articles incòmodes d'escriure. Quan un es fica amb els poders fàctics de la societat sap que en pot sortir escaldat del comentari, però quan ja entrés en el terreny del futbol, la sorpresa en forma de crítica, pot ser descomunal. Vivim en un país on et deixen fer mentre no emprenyis; però si la teva reflexió remou males consciències, ja passes a formar part de la llista de personatges il·luminats i egocèntrics que lluiten per la còmica salvació de la humanitat. La calma d'aquests dies de poc moviment futbolístic, fa que per contrast, t'adonis que hi ha vida més enllà de la pilota. Aquesta pau esportiva és relativa, per que tots sabem que la bèstia descansa, agafa forces dins el cau, estudia el ?terreny que arrasarà amb el seu foc unificador, i quan ja semblava que l'havíem oblidat, salta per començar a devorar voluntats i temps d'oci. Els que vivim de la cultura coneixem perfectament aquesta batalla perduda. Els programadors d'activitats culturals, ara ja fan les seves agendes d'activitats en funció dels partits que es jugaran. Hem caigut en una tirania medieval que fa que tota energia cultural giri i es desinfli quan 24 esportistes comencen a corre a toc d'un xiulet. Quan es va deixar de lluitar? Quan ens vàrem donar per vençuts? Hi ha una possibilitat de recuperar-nos, almenys de conviure dignament les dues aficions? Jo em pixo de riure quan diuen que el futbol també és cultura. Què queda després d'un partit? Què és el que un ha après? Anar al futbol és un acte visceral i fruit d'alienacions acceptades. No dic que no ajudin a calmar la societat, que la distreguin de pensar en d'altres problemes mes greus i complicats. Accepto la seva missió balsàmica, però és una medecina de poques hores. En canvi la cultura, et dóna una tranquil·litat de per vida. Dóna sentit a les teves hores vitals. Sentir que ha valgut la pena viure per admirar la bellesa d'una obra, viure vides d'altres, reflexionar amb tranquil·litat davant la pregunta invisible d'una proposta visual o literària, això sí que és viure. La cultura demana un esforç a vegades fruit d'un hàbit poc treballat. El futbol és el fast-food del temps lliure. I que no em vinguin amb la cantarella que no tots els amants del futbol son incultes; és evident que no. El que sí que els diria a aquells que han triat com a eix central del seu pas per aquesta vida mirar com roda un pilota sobra una catifa verda, que reflexionin ara que hi són a temps. Només vivim una vegada. Poden cremar dies o fer-los créixer. Per què quedar-nos en un planeta esquifit i pobre, si la cultura ens permet viatjar a galàxies diferents i misterioses a cada instant?

dimecres, 18 de març de 2009

EL DIA MUNDIAL DEL TEATRE (23-03-2009)

D’aquí quatre dies, el 27 de març, celebrarem el dia mundial del teatre. Com cada any, l’ITI (International Theatre Institut), encarrega a una personalitat important d’aquesta disciplina l’escriptura d’un manifest que es llegirà a tots els teatres i places del mon que ho celebrin. Enguany, Augusto Boal, dramaturg, escriptor i director de teatre brasiler, ha estat l’escollit. Aquest treballador incansable és conegut mundialment per desenvolupar un mètode personal que s’anomena: teatre de l’oprimit. Una formulació teatral que s’orienta a desenvolupar un teatre lligat a les bases mes populars. No he pogut resistir la temptació de compartir amb els meus lectors aquest text deliciós, lúcid i alhora reivindicatiu. Aquí en tenen alguns fragments: Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en moments especials. Encara que, inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre! No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre. Som tots artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta a la vista, però que som incapaços de veure de tan poc habituats que estem a mirar. El que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il·lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana. El setembre de l’any passat ens va sorprendre una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes, tortures que succeïen, si, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres, que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o a les mans d’un honest corredor de Borsa, fórem informats de que aquells diners no existien, eren virtuals, una lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser teatre del dolent amb un embolic trist, on uns pocs hi guanyaven i uns molts ho perdien tot. Els polítics de països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà en sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem fent d’espectadors, asseguts al galliner del teatre. Fa vint anys vaig dirigir Fedra, de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: pel terra, pells de vaca; al voltant, bambús. Abans de començar, els hi deia als meus actors: “Ara s’acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, ningú tindrà dret a mentir. El Teatre és la Veritat Amagada”. Veient el teatre, a més de les aparences, veiem a opressors i oprimits a totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes. Veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. El teatre no pot ser només un acte social, és una forma de vida! Actors som tots nosaltres, el ciutadà no és el que viu en societat, és el que la transforma.

divendres, 6 de març de 2009

PENÉLOPE I RUBIANES ( 06-03-09)

Ha nascut una estrella mundial i ens ha deixat un showman del poble. L’atzar del viure ens dona i ens pren aire a la seva voluntat. Posats així de costat podria sembla que la Penélope Cruz i el Pepe Rubianes tenen poques coses en comú. Deixant de banda que tots dos tenen un nom propi que comença per la síl·laba Pe, potser el que més connecta les seves trajectòries professionals seria un mot: popularitat. Però també la popularitat, com tantes d’altres coses en aquest mon, esta dividida en categories segons el seu radi d’afectació. Si parlem d’en Pepe Rubianes podem dir que gaudia d’una popularitat propera, quotidiana i d’esquerres. Omplia teatres i envelats fruit d’una mútua necessitat de comunicació entre actor-espectador. Sintonitzava sempre en la part mes lliure i transgressora d’un públic, a vegades poc valent, que expressava la seva queixa intima i social rient i aplaudint les gràcies d’un bufó modern auto expulsat de la cort. La Penélope Cruz és de llarg molt més popular que en Pepe, i la seva popularitat és caracteritza per que és valor que cotitza a borsa. La Penélope ha sortit catapultada a l’univers del negoci mundial cinematogràfic i tot el que fa destil·la glamur. Afirmo rotundament que els dos son actors, intèrprets i evidentment persones que han lluitat, cadascun amb les seves armes per arribar el mes lluny possible. Per que la popularitat és un terreny pantanós: primer te la donen amb un somriure als llavis però a vegades després te la fan pagar; te la reclamen o t’utilitzen per haver acceptat aquesta caixa de bombons on de tant en tant en surt algun d’enverinat. A la Penelope Cruz ja li estan amargant el seu premi amb campanyes anònimes per internet on li retreuen que tot el seu talent es troba de cintura per avall. I al Pepe Rubianes el volen fer un sant laic; l’entronitzen dedicant-li carrers i places i el volen fer transitar per aquells salons que ell sempre havia satiritzat. Admiro a aquest dos personatges. Amb tots dos he tingut el plaer de conversar. Darrera la màscara hi havia molta humanitat. Son exemple de tenacitat, enginy, perseverança i personalitat pròpia. I ara, cadascun a la seva manera, mirarà enrera i se’n riurà de tots aquells que mai van creure en ells. I què volen que els digui, de tant en tant, fer balanç i rememorar el camí fet, davant d’un premi o d’una vida que s’apaga, et fa sentir que potser no han estat endebades totes les crítiques, els dubtes, les llàgrimes i els amics que hem deixat darrera perseguint una meravellosa fita imaginària.

divendres, 20 de febrer de 2009

CARTA DE D'ISRAEL ( 09-01-2009)

Algunes vegades, quan n’he sentit la profunda necessitat, m’he permès la llicència de cedir aquesta columna a veus més implicades que jo, segons el tema que em vingui de gust reflexionar. Ja fa dies que els atacs d’Israel sobre la franja de Gaza em fan pensar quina és la meva posició intima davant d’un tema tant trist i massa sagnant. M’arriba una carta de l’Efraim Barkan, un bon amic de Girona, de la gent del Fitag i per tant, un home de teatre amb qui he tingut la sort de poder conversar llargament i aprendre moltes coses de la seva experiència. Sense prendre partit per cap bàndol, els hi transmeto la missiva que ens escriu des del cor del conflicte i del dolor personal. És el poc que puc fer per un bon amic que pateix: “Benvolguts amics de Girona, comparteixo amb vosaltres el fàstic que em fa la guerra i la innecessària pèrdua de vides humanes. Però algú va dir una vegada: “El que es veu des d’aquí no es veu des d’allí”. No sé el que vol dir “resposta desmesurada”, com molts han definit la reacció del poble israelí. Però si que sé el que significa estar durant anys i anys, sota la amenaça i caiguda de míssils i morters, tenint en el millor dels casos, entre 15 i 30 segons per protegir-se, entre l’alarma i l’explosió. És cert que a Israel hi ha hagut pocs morts en aquest conflicte, però l’estadística no ens consola. Aquí tenim respecte per la vida humana. Aquí durant anys ens hem hagut de gastar els diners en construir refugis, sistemes d’alarmes i proveir-nos d’armes per defensar-nos. Quantes escoles, biblioteques, teatres o hospitals haguéssim pogut fer amb aquests diners? Si els que prediques a les mesquites de Gaza pensessin com nosaltres i tinguessin una mica de respecte a la vida humana, sigui del poble que sigui, deixant de difondre missatges d’extermini o de venerar la mort dels seus suïcides, la realitat que ens envolta seria molt diferent i la franja de Gaza podria començar a sortir de la seva horrible i inacceptable pobresa. Però no, ells repeteixen dia i nit, que no abandonaran les armes fins a exterminar el poble d’Israel. I què volen, que els aplaudim? Pensen que no ens defensarem? No tenim res contra el poble Palestí, si no contra els terroristes de Hamas, que no s’estimen ni a la seva pròpia gent. S’amaguen a les cases de civils, a les escoles, a les mesquites. Això fa que morin nens i vells. Aquestes morts son molt rentables per a ells i provoquen manifestacions de suport. Fa tres anys que Israel va treure a la força els propis colons que ocupaven aquesta franja i va donar als palestins l’oportunitat de construir-hi el seu estat. Europa els va ajudar econòmicament i tot s’ho van gastar en aprovisionar-se de mes armes. Israel és l’únic país del mon que no pot perdre una guerra per que perdre vol dir desaparèixer. Perdoneu-me si les meves paraules us molesten, però explicar el que sento és el mínim que puc fer com a ésser humà i com artista, si és que les dues coses es poden separar. Podeu pensar el que vulgueu. Només demano que m’escoltin. Espero que aquest malson acabi aviat i ens veiem a Girona gaudint dels temps de pau. Us estimo molt. Una abraçada. Efraim.”

MIQUEL BAUÇÀ ( 22-01-2009)

La Consol i en Lluís del restaurant La Penyora de Girona son una gent collonuda. Posats a definir-los d’una manera més fina, podríem dir que son uns dels últims espècimens en actiu d’una generació d’activistes culturals que varen viure l’esplendor ja llunyà d’un país que bategava per créixer intel·lectualment, per trobar un espai propi de reflexió i per generar debat col·lectiu i constructiu que ajudés a fer una societat més lliure i més independent, fora dels canons preestablerts. Han convertit els seu personal restaurant en una petita república independent de la cultura i aquest conegut local gastronòmic es converteix de tant en tant en gran auditori, en magnífic teatre, en lluminosa sala d’exposicions o en una airejada plaça pública sota teulada; però sobre tot, sempre és una concorreguda aula magna de la universitat de la vida. L’any passat és varen inventar una nova proposta cultural per la ciutat i com no podia ser d’una altra manera havien de treballar fora dels circuits i els personatges més lligats a la cultura quotidiana i institucional. Al 2008 va néixer el Festival d’Art independent Pepe Sales i ara al 2009 tocava posar la segona pedra d’aquell primer èxit de convocatòria. El personatge escollit enguany també ha estat un poeta: Miquel Bauçà (Felanitx, Mallorca 1940-Barcelona 2005). Molts dels que ara ens trobem implicats emocionalment i voluntàriament amb aquesta proposta de segon Festival Pepe Sales, desconeixíem la figura del poeta mallorquí. Aquesta és la grandesa de la convocatòria: donar a conèixer personatges importantissims i de gran qualitat però que han viscut al marge de la correcció i dels fets previsibles. Joan Sales parla epistolarment de Miquel Bauçà a Mercè Rodoreda: “Te talent i cosa rara encara, va pel seu compte, diu allò que li passa pel cap i no fa aquest BEEE uniforme que avui s’estila entre els joves lletraferits. És exactament nihilista....”. Amb una obra crítica envers la societat: “No hi ha res més trist i misteriós que la màgia i la religió” i amb un manifest rebuig al mon contemporani que li havia tocat viure: “Només un mateix pot ser mestre d’un mateix”, Bauçà deixa una obra vital, d’una gran radicalitat i, com a tal, difícilment classificable. El dimarts 27 de gener, a partir de les 20h, el centre cultural La Mercè de Girona, (també al Truffaut), serà un espai obert a tothom i lliure de condicionaments culturals estipulats per la indústria i la societat. Coordinat per Deambulats i amb mes de 40 artistes de molt variades disciplines, l’univers del poeta Bauçà, que sempre va buscar l’invisibilitat, es farà present per unes hores, i podrem tastar el dolç i amarg d’una existència clarivident i torturada, per que com ell deia: “Vagarejar entre imbècils només condueix a l’infortuni”.

CENTRES D'ARTS ESCÈNIQUES. ( 05-02-2009)

Escric aquestes ratlles des de Reus, ciutat amb personalitat pròpia, plena de vida i estimada pels seus habitants. Estirat al llit de l’hotel reflexiono sobre el que m’ha portat fins aquí. Hores abans de l’estrena, quan els nervis estan descansant i revisant mentalment la feina feta, puc pensar que el projecte teatral que ara m’ocupa té una singularitat digna de ser comentada i compartida. No vull fer publicitat de la peça teatral que avui estrenarem. No és l’objectiu d’aquest article. El que si vull és parlar de l’inici d’un camí que si es fa un manteniment correcte i no es deixa perdre ni s’oblida, ens pot portar molt lluny dins l’àmbit de la producció teatral catalana. Parlo de l’obligació moral que tenen els nostres polítics, i també els nostres gestors culturals, d’equilibrar el territori i de donar les mateixes oportunitats a tots aquells creadors, artistes i amants de l’art professional, que han pres l’opció de viure i treballar fora del nucli potent, aclaparador i a vegades desesperant de la gran capital Barcelona. Aquesta peça teatral que avui es posarà a disposició de la critica particular i individual dels reusencs, després serà dels illencs de Palma, i mes endavant dels terrassencs i morirà davant dels ulls de saltencs i gironins. Els tres centres d’arts escèniques de Catalunya ( el CAER de Reus, el CAET de Terrassa i el Centre d’Arts escèniques El Canal de Salt-Girona), més La Fundació Teatre Principal de Palma de Mallorca s’han posat d’acord per impulsar una peça teatral que des de la perifèria cultural intenta competir amb les abassegadores produccions que neixen insolents des de Barcelona. Dos actors gironins, tres de Reus, dos de Palma i una actriu de Barcelona estrenen un text d’un autor contemporani mallorquí. Els 4 teatres s’uneixen en xarxa i construeixen un petit circuit d’exhibició i genera una feina similar a una producció barcelonina que neix i mor en aquesta mateixa ciutat. Per primera vegada un té la sensació que no cal passar pel melic de Catalunya per treballar en igualtat de condicions. Mica en mica s’han d’anar capgirant les direccions centralistes i apostar per la distribució de les oportunitats sobre un territori que clama un equilibri real. Aquestes potser son les primeres passes de gent tossuda que aposta per la diversificació en front de la concentració. El talent no entén d’areas d’influència. La creació és lliure i s’han d’obrir portes i finestres per que ens arribi l’airet fresc de la cultura de tothom i per a tothom. Parlo del que neix i no del que es compra. A alguns ens tocarà bufar i a d’altres només voldran respirar-lo i gaudir-lo. En tot cas, el que estar clar és que s’ha de poder generar i sentir aquest repte creatiu de la mateixa manera, estiguem on estiguem. Que és prepari la capital per que les perifèries desperten.

dimecres, 7 de gener de 2009

CONTE DE NADAL ( 28-12-2008) Dedicat al meu enemic de guardia!

Una vegada, fa ja molts i molts anys, en una ciutat força semblant a Girona, hi vivia un personatge gris. Un tirà de pa sucat amb oli que havia forjat el seu imperi del respecte, amb arts maquiavèliques, insults carre. Un home fosc, sense veritables amics, un ressentit disfressat de professional del seu ofici. Un personatge que s’alimentava de robar la vitalitat i la llum dels seus conciutadans. No és que anés vestit d’aquest color, ni que la seva pell tingués una tonalitat cendrosa, simplement, era un home que no havia conegut la bondat. No una bondat religiosa, si no una bondat humana, lògica i necessària. El nostre home gris vivia d’apagar il·lusions veïnes i no s’estimava ni a ell mateix. Tothom per davant li feia el paperet i li reia les gràcies però per darrera ningú tenia per a ell cap paraula amable. Vivia de la por que generava i menjava dels beneficis de la seva destrucció planificada. Un dia, va ser per Nadal, si li va creuar una nena en el seu camí. Ella, només li va dir que es deia Esperança i li va agafar la mà. El nostre pobre home estava incòmode. El tacte suau d’aquella maneta desconeguda el descol·locava. Per curiositat professional va accedir a seguir l’embranzida d’aquella nova acompanyat i caminant, caminant es va trobar davant d’una porta desconeguda per ell, on hi brillava un rètol lluminós que resava: “canvi”. En el seu afany de ser el primer en tot es va deixar anar de la seva menuda guia i va fer girar aquell pom brillant. Al passar el llindar de la porta, la nena ja no hi era i àvid de noves notícies per devorar va avançar cap a un espai desconegut. De sobte un raig celestial, con el de l’Arcàngel Sant Gabriel als pastorets, li va cegar la vista. Quan es va poder refer de la fogonada, tot havia canviat. Davant seu van començar a desfilar, un a un, tots els seus actes. Una processo de situacions ben delimitades anaven marcant el pas. Cap a la dreta les bones accions i cap a l’esquerra aquelles que havien generat dolor, ràbia, impotència o tristor. Les justes s’anaven arrenglerant formant un petit i humil caminet de curt recorregut, però les injustes s’apilonaven a bon ritme fent créixer una piràmide cada cop mes majestuosa. L’home gris es va veure atrapat pels seus actes, va voler fugir però ja no tenia escapatòria. Estava condemnat a reviure’ls un darrera l’altra. No li agradava el que veia i en un atac de lucidesa va començar a escalar la muntanya d’actes poc nobles i així poder escapar per una finestra que s’endevinava dalt de tot d’aquell magatzem de fets propis. Va saltar desesperat per la finestra i per sort va caure damunt del seu llit. Aquell dia, quan va posar el peu a terra, va sentir la necessitat de no acumular tanta maldat i va sentir dintre seu una “esperança de canvi”. Va entendre que l’odi i el rancor només construeixen precipicis de soledat i que les bones accions delimiten sempre un camí planer i feliçment transitat que et porta sempre a paisatges millors. Els meus millors desitjós per aquest 2009 que ja ens observa.

EL CLICK ( 28-11-2008)

Durant la nostra llarga o curta o millor dit, imprevisible trajectòria vital, hi ha moments molt concrets que la vida fa un “click”. Em refereixo a aquells tres interminables segons on des de fora o des de dins, el sentit de la nostra existència canvia i agafa una altra direcció diferent a la que teníem fins a aquell moment. Potser per que el teatre és el gran laboratori de les emocions, m’interessa moltíssim l’anàlisi acurat i la reflexió mística, d’aquells minuts, d’aquells instants on apareix davant teu, volent i sense voler, la bifurcació del teu esdevenir. En un tres i no res has de prendre partit sense saber on et portarà el resultat de la teva important decisió o l’efecte que provocarà l’elecció de resolució d’aquell fet atzarós que la tómbola de la vida et regala. Molta gent no és conscient o no pot aïllar-se mentalment per comprendre que es troba davant del seu minut d’or vital, que s’enfronta a un reajustament d’engranatges que li marcaran un canvi de ritme desconegut. Però si fem un esforç, si escoltem dins el nostre interior, sentirem un delicat “click” que anuncia que ja mai més tornarem a ser com érem uns instants abans. Les rodes dentades del rellotge neuronal s’aturen, canvien d’eix, reajusten les seves molles carregades de sensibilitat, es revisa la pressió del lubricant emocional i l’ordinador vital es torna a posar en marxa amb una ordre només revisada o renovada. La percepció personal que un pot tenir de tot aquest rebombori químic queda reduït a un senzill “click” interior. A vegades aquest “click” es tradueix en la senzillesa fonètica de pronunciar un “si” o un “no”; pot passar per tancar una porta darrera teu o quedar-te a dins de l’habitació; per parar la teva marxa o continuar caminant; per aguantar-te l’impuls de trencar-li la cara a algú o mossegar-te la llengua; per polsar la tecla de l’ordinador que diu “enviar” o la que diu “suprimir”; per donar un peto o guardar-te’l per tu. Quantes vegades hem marcat un número de telèfon i hem penjat abans de que ens contestin?, quantes vegades hem pujat una escala i no hem trucat a la porta?, quantes vegades hem parlat amb el coixí i aquest ens ha dit que ens espaviléssim nosaltres mateixos. Algú va dir que viure és sembrar dubtes per recollir preguntes. La vida és una suma de petites decisions amb possibilitat de grans canvis. La vida també pot ser un petit concert de “clicks”, uns més suaus, d’altres més escandalosos, més dolços o més amargs, que si els poséssim un darrera l’altra, ens farien escoltar la nostra personal melodia, s’executaria una intransferible partitura que, com a virtuosos intèrprets d’un únics instrument, farà que ens sumem al gran concert silenciós d’una humanitat que sobreviu individualment com pot entre un “click” i el següent.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.