Tinc una bona amiga argentina que sempre finalitza els seus mails amb una frase deliciosa: "y recuerda siempre que este país vive entre el amor i el espanto". Jo no sé si la traducció exacta seria la que figura en l'encapçalament d'aquest article; però el que m'agradaria que els lectors copsessin és la fragilitat i la senzillesa amb la qual una nació pot definir amb tanta justesa el seu estat d'ànim, el seu passat i el seu futur alhora. Resto meravellat amb el poder del llenguatge: tres paraules, només tres, però ben triades i ben col·locades, ordenades d'una manera preciosa i delicada, poden definir segles i estats d'ànim, en només el temps que tarden a ser recitades. És evident que els argentins tenen a favor seu tot el pes de la seva cultura idiomàtica. Mai he vist un país on la gent més humil construeixi tan bé un discurs. Mai he escoltat gent tan senzilla, amb tanta riquesa de vocabulari. A vegades ens les donem de llestos quan som els més tontos de la pel·lícula. Perquè amb això de la cultura, no és més savi el que més ho explica; ni més culte el que marca tendència. La sort de països allunyats de tot és que no han estat contaminats de la pedanteria del primer món cibernètic i cruel. Pensant-hi molt, he arribat a la conclusió que la combinació de patiment i cultura, dóna una societat resignada però plena de raons. Les societats que han nedat en l'abundància van directes a ser engolides pel no-res. Segurament les èpoques més creatives són aquelles on la cosa material desapareix i quedem sols davant els nostres pensaments.
S'acosten temps on haurem d'estar amb el nostre propi temps. Potser no podrem comprar antídots contra l'avorriment i ens haurem d'encarar a ell, com un mirall, que ens retorna el contingut de la pròpia maleta vital. Jo avui tenia la tarda lliure i he pensat, com puc jugar a definir a l'estil de la meva amiga argentina i he pensat la frase, amb la qual acabaré el proper mail que li escrigui: "I recorda amiga que el nostre país sempre viu entre el desig i el pacte". No, aquest sona massa a rotllo polític. Potser quedaria millor: "I recorda amiga, que el nostre país sempre viu entre la història i la quotidianitat". No, potser aquesta sentència és massa acadèmica. Si em poso sentimental diria: "I recorda amiga que el nostre país viu entre el que vol ser i el que ens deixen". Tampoc. Ho deixo córrer. Intueixo que fracassaré sempre en l'intent de poetitzar una realitat, perquè l'art de la senzillesa requereix un bon i pausat passeig pels mots i aquí, al meu país, sempre hem volgut fer drecera per arribar a on estem ara.
S'acosten temps on haurem d'estar amb el nostre propi temps. Potser no podrem comprar antídots contra l'avorriment i ens haurem d'encarar a ell, com un mirall, que ens retorna el contingut de la pròpia maleta vital. Jo avui tenia la tarda lliure i he pensat, com puc jugar a definir a l'estil de la meva amiga argentina i he pensat la frase, amb la qual acabaré el proper mail que li escrigui: "I recorda amiga que el nostre país sempre viu entre el desig i el pacte". No, aquest sona massa a rotllo polític. Potser quedaria millor: "I recorda amiga, que el nostre país sempre viu entre la història i la quotidianitat". No, potser aquesta sentència és massa acadèmica. Si em poso sentimental diria: "I recorda amiga que el nostre país viu entre el que vol ser i el que ens deixen". Tampoc. Ho deixo córrer. Intueixo que fracassaré sempre en l'intent de poetitzar una realitat, perquè l'art de la senzillesa requereix un bon i pausat passeig pels mots i aquí, al meu país, sempre hem volgut fer drecera per arribar a on estem ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada