LA CRUELTAT DEL CANVI (8-07-2013)

Parlo des de la més ingènua i pura intuïció però crec que només jugant a fer una mica d'antropologia casolana però benintencionada, viatjant agosaradament en cinc minuts cent cinquanta anys enrere, podem entendre alguna cosa i trobar tot un rastre invisible, antic i viscut, de com el futur marcava i marca el present de les diferents generacions d'homes i dones del país. Estic convençut que els nostres avis i àvies vivien el seu present acceptant amb resignació que el seu món era aquell, el de la casa i la feina, la plaça, el poble o la ciutat, i que no dedicaven ni un minut a pensar com seria la societat en futures generacions perquè intuïen que era un temps perdut, força inútil i poc productiu. Viure ja era molt i els que creien en nous horitzons, diferents i millors, eren uns visionaris eixelebrats. Uns anys més tard. Els nostres pares ja van créixer combinant com van poder el respecte als seus progenitors amb l'esperança que els seus fills no viurien en aquella seva terra de ningú, tan estranya i amb felicitats de tan poc recorregut. La seva conformitat i respecte amb els més grans i el regust d'una rebel·lia intuïda però no afrontada, les convertien en il·lusió de canvi per als més menuts de la casa. Finalment quan van descobrir que el futur era obert, que canviar no era només somniar, també van entendre que ja era massa tard per a ells. I llavors, vàrem arribar nosaltres, els privilegiats, els surfers del canvi, el resultat generacional d'una lenta destil·lació d'antics desitjos no experimentats. Tot semblava possible i de fet ho va ser, amb certesa o amb mentides, vàrem arribar al cim de la gran onada de l'estat del benestar i ens vàrem coronar com els garants d'una societat on canviar era sinònim d'escalada lenta però segura. Canviar era millorar. I de la nit al dia, quasi sense avisar, l'ascensor social i personal comença a fer batzegades, s'atura i tenim por de caure a l'abisme del pou. Ens toca acceptar que els canvis salvatges, sense control, interessats, ens devoren i ens reclamen el cobrament per viure a crèdit dies de vins i de roses? Som la generació del 50%. Mitja vida gaudint de l'èxit i mitja vida pagant el preu de la felicitat, la pau social i el gran miratge d'un futur pròsper. Vàrem ser educats per no tenir por de transformar les coses, per impulsar idees i reptes, per pensar que a la vida tot és possible si lluites i creus en tu mateix. I ho vàrem fer, en homenatge als nostres pares i mares, treballadors desinteressats i gens egoistes de la nostra tranquil·litat; i per als nostres avis i àvies, esclaus resignats d'uns temps monolítics. Podem donar gràcies pel que hem viscut o ens podem lamentar del que ens queda per viure. Potser ens tocarà aprendre dels nostres fills i filles, perquè per a ells el canvi constant, desbocat, deslligat del benestar i del consumisme, serà sinònim que tot va bé i que el seu futur es construeix.