DONAR I REBRE (17-02-2014)

Potser perquè formo part d'una generació que va passar l'adolescència i joventut aixoplugats sota el sostre de les parròquies de barri, on els valors positius de la convivència, la generositat i el fet de compartir eren més treballats que no pas els mateixos dogmes de fe d'una Església catòlica, en aquells temps propera i gens inquisidora; crec que ara veig la vida més des de la perspectiva del "donar" que no pas del "rebre". Als anys vuitanta totes les parròquies gironines, i espero que ara també, acollien grups de nois i noies de totes les edats, que passaven els dies buscant diàleg i reflexió, envoltats del so de rialles i de guitarres. De tant en tant, l'escenografia del carrers deixava pas als paisatges de natura, que ens convidava a inoblidables campaments d'estiu i màgiques nits de foc de camp.
Segurament tot això ara semblarà antic i carrincló però estic convençut que els protagonistes d'aquells "dies de glòria" no ens molesta, sinó tot al contrari, ens sentim agraïts d'haver après a mirar el món amb ulls de col·lectivitat i no pas d'individualitat. I tot i que ara, a vegades, sents la injustícia de sentir-te massa generós i amb un punt d'ingenuïtat davant de les guilles de dues cames que ens envolten, no em penedeixo d'aquesta opció personal de donar-te als altres, perquè finalment, quan et poses al llit, amb res entre les mans però amb moltes coses viscudes al cor; i amb la felicitat de veure als altres més contents que no pas tu, creus que allò era el que havies de fer i no pas l'opció d'engreixar el teu ego devorant generositats d'altres.
Quan t'has format en un ambient noble i de companyia, en la colla d'amics i amigues on tots érem iguals i valíem el mateix, qualsevol mala jugada que intentis fer, qualsevol pretensió d'assemblar-te al teu enemic, qualsevol intent de cop d'estat contra la teva humilitat, serà passat pel sedàs dels dies de positivitat compartida i arribaràs a la conclusió que no paga la pena construir res per damunt dels altres; sempre millor al costat dels altres. Estic parlant de gent més bona que no pas tonta, més llesta que no pas pedant, més reflexiva que no pas impetuosa, més tranquil·la que no pas explosiva.
Aquesta ratlles van dedicades a totes i tots aquells que posen per davant la felicitat dels altres enfront de la seva, perquè sempre al final, si sents que has servit per alguna cosa, si les teves hores regalades han ajudat a fer créixer vivències del més propers, si aportant la teva experiència obres camins per enriquidores experiències d'altres, t'adonaràs que la felicitat es regenera un altre cop, torna a brollar, per tornar a ser regalada i compartida novament.