EL LLIURE JA NO ÉS TAN LLIURE. (22-02-2002)

Aquesta vegada haig de donar la raó al Sr. Albert Boadella quan parla de l’embolicat conflicte de la nova seu del Teatre Lliure. Hi ha companyies de teatre que han jugat la carta del risc i han guanyat i n’hi ha d’altres que ens han volgut fer creure que administraven una independència plena en les seves obres però tenien un coixí econòmic molt ben treballat. Ser arriscat en les propostes de treball pensant que si no surten bé demà te la pots tornar a jugar una altra vegada, és com anar robar un banc i saber que la policia està mirant cap a un altre costat. El Teatre Lliure sempre ha estat un referent de nivell en el nostre panorama teatral però també la seva trajectòria va anar canviat amb el temps i va passar de ser un laboratori de treball a una fabrica de productes en sèrie que ja estaven venuts abans de ser comercialitzats. Amb això vull dir que el nom de Teatre Lliure ha estat durant molt temps una marca on també s’han amagat productes de dubtosa qualitat. Mai he entès com és podien rentabilitzar aquelles produccions teatrals amb un aforament de sala tant reduït, uns actors que no treballen per quatre duros i unes escenografies molt ben pensades. A mi mai em que sortien els números. Però aquesta vegada l’ambició els ha traït i s’ha vist la tramoia. Quan El Lliure era El Lliure autèntic, als polítics els va interessar potenciar aquell focus de resistència intel·lectual, de artesana modernitat, de renom internacional dins els cercles teatrals de prestigi. És per això que van ajudar a mantenir aquell petit local del barri de Gràcia. Però l’ambició artística va créixer i la casa es va fer petita. Sota l’excusa del somni de Fabià Puigserver, els polítics van començar a prometre i els tontos dels artistes sempre ens els creiem. Vaig conèixer molt poc a en Fabià però estic segur que els hauria enviat a tots a fer punyetes i hagués inventat un nou teatre en qualsevol nau abandonada de la perifèria. A la companyia Teatre Lliure els hi hem regalat un teatre de 6.000 milions i ningú és queixa en canvi quan és va fer el Teatre Nacional tothom va posar el crit al cel. Per mi quina és la gran diferència? Doncs que el TNC pot canviar cada quatre anys de director i per tant de manera de gestionar i programar aquella sala, mentre que el Nou Teatre Lliure sempre serà la casa de la família. De totes maneres no em molesta tant que els clans teatrals existeixin i fins hi tot a vegades és productivament bo. El que em molesta més és que aquell estàndard del teatre combatiu, imaginatiu, alternatiu, obert, progressista, provocador ara es faci enrera per por a que els diners no els arribin per pagar totes les produccions que pensen fer. Per arribar a aquest panorama tant patètic i aclaridor hagués estat millor no sortir de casa.