Ahir vaig anar al cinema amb en Josep Maria Flotats. Després vam passejar una mica per la “Gran Via” i ens vam asseure a xerrar de les nostres coses en una terrasseta tocant a “ Plaza Mayor”. Fa un bon setembre aquí a Madrid després d’un agost asfixiant. Aviat fará un any que visc a la capital d’ Espanya.Aprofito aquestes ratlles per saludar a tots el bons amics que sempre em recriminen que no els truco,peró ja sabeu que mai no he sigut gaire sociable . Després de finalitzar la grabació de la série “Sitges” per TV3 i mentres estava fent un espectacle de poesia grega a la sala “Versus
Teatre” de Barcelona vaig rebre una trucada del meu representant per anar a fer una prova a Madrid. Ja no vaig tornar... Fa quasi un any que estic voltant per tota Espanya fent una comèdia amb l’Esperanza Roy i que potser no pasará a la história del teatre per ser un gran espectacle peró pasará a la història de la meva vida per fer-me veure que hi ha alguna cosa més enllà de la terra que tant anyoro.
Ja fa uns mesos,l’atzar va fer que en Josep Maria Flotats i jo, fossim veins aquí, a Madrid. Jo he anat seguint per la premsa tot l’embolic de TNC i us haig de dir que quan algun company actor em preguntava que es el que estava passant a Barcelona amb el nostre recent teatre Nacional us haig de dir que no sabia com explicar-ho.
Algunes de les poques coses que sé de teatre les he aprés amb aquest senyor. Us parlo del teatre de veritat,del que a mi m’agrada ,del que va al fons de les coses. Del teatre que ens fa creixer per dins y que quan sortim de la representació som una mica més feliços.També us haig de dir que ningú a sigut mai tant crític i tant dur amb la meva feina com ell. Peró sempre amb positiu. He vist molts directors que només t’expliquen per on entres i per on surts i tot el que passi entre aquestes dues accions és el teu problema....D’altres directors que només demanen que cantis una mica bé i que no et queixis gaire alhora de cobrar i d’altres que mentrés els acompanyis a prendre una copa quan es troben sols sempre tindran un paperet per tu...Que voleu que us digui: una mica pobre tot plegat,no? Amb en Josep Maria Flotats vaig aprendre la meva máxima teatral,alló que sempre em repeteixo quan haig de pujar sobre un escenari. “Amb la intel.ligència dramàtica no en tens prou si no hi ha sentiment”. Reconec que em falta molt per arribar a ser un bon actor peró el que si puc afirmar es que estic disposat a aprendre de totes aquelles persones que senten el teatre,l’art de la interpretació, com un acte d’amor i que estan lligats a ell d’una manera trágica i misteriosa.
Es per aixó que se’m fa estrany que una part de la professió s´hagi posat en contra d’un projecte com el TNC. Deien que no era necesari? No sé que dir....Si voltem una mica per Europa veurem que qualsevol país té un Teatre que ens dignifica a tots als que formen part d’aquella cultura. Un aparador que ens fa sentir orgullosos del que som i del que sabem fer. El problema ha estat que: “com que no m’han cridat a mi per estar dins aquest aparador doncs a trencar els vidres i sortir corrents”. Quina poca paciència a tingut la gent!!! A mi tampoc em van contractar i em sembla extraordinari tot el que he vist al TNC. Em sembla que se’ls hi ha vist el “plumero” a molts. Tots aquells que van posar el crit al cel ara ja son a dins disfrutant d’unes instal.lacions que abans els hi semblaven innecesaries.
Que en Josep Maria Flotats es un mal gestor? Quí no ha tingut només mil pessetes a la butxaca per arribar a final de més i no se les ha gastades per comprar un llibre. A tots aquells que sentim l’art no ens ha preocupat massa arribar a final de mès. Sempre hem cregut en la imaginació i el talent per al moment en que s’acaben els diners.Quin problema hi havia? Que es gastaba massa i malament? Aixó sempre seria molt discutible. Crec que el problema estava en que: “si els diners van cap a una banda després jo me’n quedaré sense”. Doncs en tot cas ataqueu al que reparteix no a qui els reb. O potser fa por ficar-se amb el repartidor dels diners???? Jo també una vegada vaig demanar una subvenció pel meu espectacle i em van dir que ja no quedava ni un ral.Que hi farem! Vaig continuar anant al teatre i no se’m va ocorrer pensar que tot alló que estaba veient es feia gracies als diners que a mi no m’havien donat. Quanta hipocresia....
Feia molt temps que no ens veiem. L’última vegada no ho oblidaré mai. Era el dia després de la meva estrena a la Sala Muntar de Barcelona,(14-11-97). En aquells moments era una sala nova i jo em presentava amb un monóleg escrit per mi mateix sota el pseudònim de M.P.Vayreda, en homenantge al meu besavi escriptor Marian Vayreda.
L’estrena va ser un èxit peró al dia següent només havien passat deu persones per la guixeta. Quan vaig començar l’espectacle vaig reconeixer a la segona fila a en Josep Maria Flotat. Davant d’aquella sala buida em vaig sentir l’actor més feliç del mon. A més a més de ser el meu mestre:erem amics!!!!
Us puc dir que he trobat un Josep Maria Flotats feliç,engrescat en la seva nova feina. Alliberat d’un munt de preocupacions que potser ja no el deixava disfrutar del teatre tant com ho havia fet abans. De tant en tant apareix a la conversa un instant fugaç de tristor per la impotència d’un projecte inacabat.Peró tot seguit ja salta la broma i qualsevol comentari ens fa riure. No sé si la processó va per dins peró si es així, no es veu ni la llum dels ciris....
En fí....que hi farém.Segurament aquí a Madrid tot aixó no els hi va ni els hi vé ,peró ja comencen a sortir d’aquest predomini del teatre una mica ranci i “frivol” que potser als catalans no ens agrada. Ja han vingut moltes companyies catalanes i els mes llestos han prés bona nota.Comencen a intuir que hi ha una manera mes honesta de treballar i aixó els engresca. Els actors joves de Madrid comencen a perdre els complexos i també lluiten ja contra aquest teatre una mica tronat que a mi em sembla “entranyable”.
A vegades les coses no son tan dolentes com semblen i potser gràcies a l’actitud d’alguns companys catalans els actors de Madrid tenen un altre bon mestre per aprendre,es dignifica una mica més la cartellera teatral i jo he recuperat un bon amic per anar al cinema els diumenges a la tarda.
Teatre” de Barcelona vaig rebre una trucada del meu representant per anar a fer una prova a Madrid. Ja no vaig tornar... Fa quasi un any que estic voltant per tota Espanya fent una comèdia amb l’Esperanza Roy i que potser no pasará a la história del teatre per ser un gran espectacle peró pasará a la història de la meva vida per fer-me veure que hi ha alguna cosa més enllà de la terra que tant anyoro.
Ja fa uns mesos,l’atzar va fer que en Josep Maria Flotats i jo, fossim veins aquí, a Madrid. Jo he anat seguint per la premsa tot l’embolic de TNC i us haig de dir que quan algun company actor em preguntava que es el que estava passant a Barcelona amb el nostre recent teatre Nacional us haig de dir que no sabia com explicar-ho.
Algunes de les poques coses que sé de teatre les he aprés amb aquest senyor. Us parlo del teatre de veritat,del que a mi m’agrada ,del que va al fons de les coses. Del teatre que ens fa creixer per dins y que quan sortim de la representació som una mica més feliços.També us haig de dir que ningú a sigut mai tant crític i tant dur amb la meva feina com ell. Peró sempre amb positiu. He vist molts directors que només t’expliquen per on entres i per on surts i tot el que passi entre aquestes dues accions és el teu problema....D’altres directors que només demanen que cantis una mica bé i que no et queixis gaire alhora de cobrar i d’altres que mentrés els acompanyis a prendre una copa quan es troben sols sempre tindran un paperet per tu...Que voleu que us digui: una mica pobre tot plegat,no? Amb en Josep Maria Flotats vaig aprendre la meva máxima teatral,alló que sempre em repeteixo quan haig de pujar sobre un escenari. “Amb la intel.ligència dramàtica no en tens prou si no hi ha sentiment”. Reconec que em falta molt per arribar a ser un bon actor peró el que si puc afirmar es que estic disposat a aprendre de totes aquelles persones que senten el teatre,l’art de la interpretació, com un acte d’amor i que estan lligats a ell d’una manera trágica i misteriosa.
Es per aixó que se’m fa estrany que una part de la professió s´hagi posat en contra d’un projecte com el TNC. Deien que no era necesari? No sé que dir....Si voltem una mica per Europa veurem que qualsevol país té un Teatre que ens dignifica a tots als que formen part d’aquella cultura. Un aparador que ens fa sentir orgullosos del que som i del que sabem fer. El problema ha estat que: “com que no m’han cridat a mi per estar dins aquest aparador doncs a trencar els vidres i sortir corrents”. Quina poca paciència a tingut la gent!!! A mi tampoc em van contractar i em sembla extraordinari tot el que he vist al TNC. Em sembla que se’ls hi ha vist el “plumero” a molts. Tots aquells que van posar el crit al cel ara ja son a dins disfrutant d’unes instal.lacions que abans els hi semblaven innecesaries.
Que en Josep Maria Flotats es un mal gestor? Quí no ha tingut només mil pessetes a la butxaca per arribar a final de més i no se les ha gastades per comprar un llibre. A tots aquells que sentim l’art no ens ha preocupat massa arribar a final de mès. Sempre hem cregut en la imaginació i el talent per al moment en que s’acaben els diners.Quin problema hi havia? Que es gastaba massa i malament? Aixó sempre seria molt discutible. Crec que el problema estava en que: “si els diners van cap a una banda després jo me’n quedaré sense”. Doncs en tot cas ataqueu al que reparteix no a qui els reb. O potser fa por ficar-se amb el repartidor dels diners???? Jo també una vegada vaig demanar una subvenció pel meu espectacle i em van dir que ja no quedava ni un ral.Que hi farem! Vaig continuar anant al teatre i no se’m va ocorrer pensar que tot alló que estaba veient es feia gracies als diners que a mi no m’havien donat. Quanta hipocresia....
Feia molt temps que no ens veiem. L’última vegada no ho oblidaré mai. Era el dia després de la meva estrena a la Sala Muntar de Barcelona,(14-11-97). En aquells moments era una sala nova i jo em presentava amb un monóleg escrit per mi mateix sota el pseudònim de M.P.Vayreda, en homenantge al meu besavi escriptor Marian Vayreda.
L’estrena va ser un èxit peró al dia següent només havien passat deu persones per la guixeta. Quan vaig començar l’espectacle vaig reconeixer a la segona fila a en Josep Maria Flotat. Davant d’aquella sala buida em vaig sentir l’actor més feliç del mon. A més a més de ser el meu mestre:erem amics!!!!
Us puc dir que he trobat un Josep Maria Flotats feliç,engrescat en la seva nova feina. Alliberat d’un munt de preocupacions que potser ja no el deixava disfrutar del teatre tant com ho havia fet abans. De tant en tant apareix a la conversa un instant fugaç de tristor per la impotència d’un projecte inacabat.Peró tot seguit ja salta la broma i qualsevol comentari ens fa riure. No sé si la processó va per dins peró si es així, no es veu ni la llum dels ciris....
En fí....que hi farém.Segurament aquí a Madrid tot aixó no els hi va ni els hi vé ,peró ja comencen a sortir d’aquest predomini del teatre una mica ranci i “frivol” que potser als catalans no ens agrada. Ja han vingut moltes companyies catalanes i els mes llestos han prés bona nota.Comencen a intuir que hi ha una manera mes honesta de treballar i aixó els engresca. Els actors joves de Madrid comencen a perdre els complexos i també lluiten ja contra aquest teatre una mica tronat que a mi em sembla “entranyable”.
A vegades les coses no son tan dolentes com semblen i potser gràcies a l’actitud d’alguns companys catalans els actors de Madrid tenen un altre bon mestre per aprendre,es dignifica una mica més la cartellera teatral i jo he recuperat un bon amic per anar al cinema els diumenges a la tarda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada