Estem a dissabte i aquesta tarda que es prometia de pau i tranquil·litat s’ha vist alterada per un moment de cabreig important. Es una cosa molt personal però deixeu-me si us plau que us ho expliqui i aixi em desfogo. Resulta que jo estaba estirat al sofà fent el meu esport digital per excel·lència que consisteix en quants canal de televisió puc veure i entendre en un minut de temps(altrament dit zaping) quant de sobte vaig veure a la petita pantalla el rostre messiànic de el nostre bufó teatral per excel·lència, l’actor i director teatral Albert Boadella. El dit se’m va quedar petrificat i aquest apèndix del meu cos es va negar a seguir practicant el meu repte sportelevisiu (estic content per que crec que he inventat una paraula nova i això no passa tots els dies) i va quedar sotmès als poders hipnòtics que sempre he pensat que aquest senyor tenia. Dic això per que sempre he cregut que en aquest país que tot es més que alguna cosa la Companyia Teatral Els Joglars també són més que un grup de teatre. Son els escollits per dignificar la professió d’actors i netejar-la d’aquests indesitjables que diuen que ens hem venut a la societat de consum i que mai hem entès ni un borrall del que significa fer teatre de veritat. Sempre he pensant que als actors que se’l obliga a viure aïllats a la muntanya dins d’una cúpula ecològica, que se’ls controla la seva carrera artística, que son arrencats del món real i que l’únic requisit que se’ls demana es que la seva fulla del currículum estigui en blanc son actors destinats a veure els món del teatre amb una visió totalment limitada i conduïda.
Una vegada estava enregistrant un capítol d’una sèrie de televisió i vaig conèixer una actriu que feia una petita col·laboració en aquell episodi. Mentre esperàvem per entrar al plató vàrem iniciar una petita conversa de cortesia i després d’una bona estona em va confessar que era actriu d’Els Joglars però que per favor no ho digues gaire per que ella venia a desgrat del seu director teatral per que els tenia prohibit participar en programes de televisió. Tot plegat em va semblar molt trist. Això crec que encara passa actualment i crec que en algun cas algun actor ha hagut de triar entre un projecte de televisió o ser membre de la companyia Els Joglars. No tinc res en contra d’aquest actors perquè si ha alguna cosa que ens uneix a tots els que sentim de veritat aquest ofici son les ganes de pujar a un escenari sigui amb qui sigui.
Perdoneu-me que estigui una mica alterat però es que crec que el Senyor Albert Boadella no pot disfressar la promoció del seu nou espectacle sortint a la televisió a explicar per enèsima vegada com es va escapar de la presó i donar lliçons a la concurrència de com s’ha de fer el veritable teatre. Se li veu massa el llautó. Finalment seria més honest que ens digués que ha fet un espectacle boníssim i que espera que tothom passi per taquilla. Ell ens pontifica: el teatre sense provocació no es art. En primer lloc crec que peca d’immodestia i hauria de dir que aquesta es simplement una opinió personal. Si només fos això no passaria res però es que amb aquesta afirmació desautoritza i exclou a la majoria de professionals d’aquest país que fa anys que estem per un teatre de qualitat, amb bons textos, actors preparats en la diversitat i una visió positiva i oberta de tot el que envolta el mon de l’art que jo crec a de ser lliure i plural. No m’agrada el teatre que dirigit per enfants terribles es limita a fer la crítica fàcil, l’acudit groller i a caricaturitzar personatges, això sí, amb una pàtina de poesia per que sembli una altra cosa. Sempre he pensat que hi ha gent que utilitza el teatre per atacar als seus enemics i que això ho vesteixen de crítica social, de servei a la societat o d’una mena de valentia que els demés no tenim. Però què passa quan les coses van bé i el país es tranquil·litza? Doncs que hem de ressuscitar a personatges polèmics que fa temps que estan morts i enterrats i no es poden defensar o crear nous escàndols desprestigiant a gent que mai han cregut en la provocació fàcil com a únic motor de l’art. Si aquests personatges tenen algun mèrit o alguna habilitat es aquesta mateixa de fer creure el públic de que allò que estan veient és art subversiu del més alt nivell. Després de sentir al Senyor Boadella ja tinc varies idees per ser un actor de la seva escola. Per carregar-me la monarquia puc fer un muntatge on sortir el personatge d’una família reial que tot el dia va amb la corona torta al cap ,és guenyo i que cada vegada que diu una mentida es fa un pet o si vull fer una crítica del mon del flamenc puc inventar-me a una bailaora que és coixa, alcohòlica i ludòpata que tota la seva existència va viure entre la lluita interna del seu art andalús i la creença que era la reencarnació de Sissí Emperadriu. Crec que son dos arguments sòlids, que aporten noves idees al mon del teatre, que poden donar molt de joc i que tothom riurà a la primera. Només em cal fer una bona promoció però al mateix temps que no sembli que necessito massa a la premsa, dir quatre estirabots contra algú perquè els periodistes caiguin al parany, queixar-me que a mi no em donen mai subvencions i al altres si i dir que els polítics de casa no m’estimen. ¡Feu-me cas, son faves contades!
Ara només espero que aquells que es passen la vida donant lliçons de com s’han de fer les coses, que no deixen res per verd i han trobat el seu modus vivendi en la crítica sistemàtica i l’inconformisme innat, sàpiguen encaixar aquestes humils reflexions d’un modest actor de províncies que encara li queda molt per aprendre, escoltar i veure.
Una vegada estava enregistrant un capítol d’una sèrie de televisió i vaig conèixer una actriu que feia una petita col·laboració en aquell episodi. Mentre esperàvem per entrar al plató vàrem iniciar una petita conversa de cortesia i després d’una bona estona em va confessar que era actriu d’Els Joglars però que per favor no ho digues gaire per que ella venia a desgrat del seu director teatral per que els tenia prohibit participar en programes de televisió. Tot plegat em va semblar molt trist. Això crec que encara passa actualment i crec que en algun cas algun actor ha hagut de triar entre un projecte de televisió o ser membre de la companyia Els Joglars. No tinc res en contra d’aquest actors perquè si ha alguna cosa que ens uneix a tots els que sentim de veritat aquest ofici son les ganes de pujar a un escenari sigui amb qui sigui.
Perdoneu-me que estigui una mica alterat però es que crec que el Senyor Albert Boadella no pot disfressar la promoció del seu nou espectacle sortint a la televisió a explicar per enèsima vegada com es va escapar de la presó i donar lliçons a la concurrència de com s’ha de fer el veritable teatre. Se li veu massa el llautó. Finalment seria més honest que ens digués que ha fet un espectacle boníssim i que espera que tothom passi per taquilla. Ell ens pontifica: el teatre sense provocació no es art. En primer lloc crec que peca d’immodestia i hauria de dir que aquesta es simplement una opinió personal. Si només fos això no passaria res però es que amb aquesta afirmació desautoritza i exclou a la majoria de professionals d’aquest país que fa anys que estem per un teatre de qualitat, amb bons textos, actors preparats en la diversitat i una visió positiva i oberta de tot el que envolta el mon de l’art que jo crec a de ser lliure i plural. No m’agrada el teatre que dirigit per enfants terribles es limita a fer la crítica fàcil, l’acudit groller i a caricaturitzar personatges, això sí, amb una pàtina de poesia per que sembli una altra cosa. Sempre he pensat que hi ha gent que utilitza el teatre per atacar als seus enemics i que això ho vesteixen de crítica social, de servei a la societat o d’una mena de valentia que els demés no tenim. Però què passa quan les coses van bé i el país es tranquil·litza? Doncs que hem de ressuscitar a personatges polèmics que fa temps que estan morts i enterrats i no es poden defensar o crear nous escàndols desprestigiant a gent que mai han cregut en la provocació fàcil com a únic motor de l’art. Si aquests personatges tenen algun mèrit o alguna habilitat es aquesta mateixa de fer creure el públic de que allò que estan veient és art subversiu del més alt nivell. Després de sentir al Senyor Boadella ja tinc varies idees per ser un actor de la seva escola. Per carregar-me la monarquia puc fer un muntatge on sortir el personatge d’una família reial que tot el dia va amb la corona torta al cap ,és guenyo i que cada vegada que diu una mentida es fa un pet o si vull fer una crítica del mon del flamenc puc inventar-me a una bailaora que és coixa, alcohòlica i ludòpata que tota la seva existència va viure entre la lluita interna del seu art andalús i la creença que era la reencarnació de Sissí Emperadriu. Crec que son dos arguments sòlids, que aporten noves idees al mon del teatre, que poden donar molt de joc i que tothom riurà a la primera. Només em cal fer una bona promoció però al mateix temps que no sembli que necessito massa a la premsa, dir quatre estirabots contra algú perquè els periodistes caiguin al parany, queixar-me que a mi no em donen mai subvencions i al altres si i dir que els polítics de casa no m’estimen. ¡Feu-me cas, son faves contades!
Ara només espero que aquells que es passen la vida donant lliçons de com s’han de fer les coses, que no deixen res per verd i han trobat el seu modus vivendi en la crítica sistemàtica i l’inconformisme innat, sàpiguen encaixar aquestes humils reflexions d’un modest actor de províncies que encara li queda molt per aprendre, escoltar i veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada