“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dijous, 15 de març del 2007

EN NOM DELS FRACASSATS DE L'ART. (01-02-2005)

Porto uns quants dies donant-li voltes a un tema que em preocupa i que m’agradaria compartir amb vosaltres. Resulta que en el meu taller de teatre hi ha una noia que li han dit que no serveix per fer d’actriu. Un actor conegut, un director amb el que estava treballat i un amic (que no deu ser-ho tant) li han dit que s’oblidi de l’art de la interpretació per que segons ells no ho fa gens bé. En definitiva: que és una fracassada de l’art. Em sembla una afirmació terrible i sobre tot quan va dedicada a algú que s’està formant com a persona i el seu somni, equivocat o no, es pujar a un escenari. En cap moment jo no dic que aquesta gent tinguin o no tinguin raó. Aquesta opinió me la reservo per mi però si que tinc molt clar que qualsevol judici sobre la matèria sempre serà subjectiu i per tant no podem dir que una persona mai serà actor o actriu, sinó que jo sempre diria que cal preparar-se més, experimentar més i tenir més paciència que un sant si volem tastar el gust de sentir-se un veritable intèrpret d’un instrument que som nosaltres mateixos. A de ser la mateixa persona qui en el curs d’aquesta preparació decideixi si es això el que vol fer o si per el contrari es va equivocar en la seva percepció de l’ofici d’actor.
Totes aquestes reflexions, que per més d’un poden semblar banals, em venen al cap mentre viatjo en tren a Barcelona. Mentre el paisatge corre a l’altra costat de la finestra, el meu cervell viatja encara més de pressa i em transporta als anys que jo estudiava a l’Institut del Teatre. Recordo una tarda plujosa i grisa. Dic plujosa i grisa per que per recordar noms soc un desastre però per recordar moments lligats a una llum determinada o a un temps meteorològic concret, modèstia a part, crec que soc bastant bo. Doncs bé hi va haver una tarda de la meva vida que estàvem en una aula de l’escola d’art dramàtic preparant juntament amb dos companys una escena que el professor en havia demanat. Érem feliços jugant a ser grans actor, vivíem el nostre somni i fins i tot ens creiem que ho fèiem molt bé. Quan va arribar el moment de mostrar la nostra feina al professor aquest ens va dir que allò era una m.... i que ens dediquéssim a una altra cosa. Recordo exactament les seves paraules: “ Si tot això es el que sabeu fer val més que ho deixeu córrer...El públic no pagaria mai per veure aquesta m...” En aquell moment, i en un tres i no res, nosaltres acabàvem de passar a formar part d’aquesta inacabable llista dels fracassats de l’art. Mai vaig sentir tanta ràbia com llavors i em vaig prometre a mi mateix que no deixaria que ningú em tornes a fer tant de mal. Era injust... però haig d’admetre que com a revulsiu pedagògic va funcionar d’allò mes bé per que els tres ens vam posar a treballar com a bojos per que cap professor sense cor ens vingués a amargar una altra tarda de glòria innocent.
El gran Adolfo Marsillach explica a les seves memòries que en un dels seus viatges va anar a parar a una escola de Teatre Japonès i que allà s’anomena “Kabuki”. Només s’admeten 24 alumnes que viuen durant 5 anys un règim estricte de preparació enfocat només a interpretar un sol personatge. Els personatges d’aquest ancestral teatre japonès son sempre els mateixos, d’una manera similar com passa al teatre italià de la “Comedia del Arte”. L’Adolfo Marsillach explica que li va venir una pregunta maliciosa al cap: “ Si aquesta especialització es tan rigorosa que passa si un dels alumnes després d’un o dos anys veieu que no te aptituds per fer el personatge encomanat?” El director de l’escola del Sol Naixent va respondre sense immutar-se: “ Els alumnes que no tenen les aptitud per debutar damunt d’un escenari els hi garantim la feina com a professors”. Sense saber-ho, aquella anècdota em va reconfortar amb mi mateix i em va servir després de molts anys com una venjança contra aquell professor que un dia em va dir que jo no servia per fer teatre, només per que no ho fèiem com ell s’ho havia imaginat.
Ara estic fent un taller de teatre a Girona i aviat tindré el meu primer flirteig amb la direcció d’actors i algú pot pensar que tiro pedres sobre la meva teulada però, si el públic no decideix una altra cosa, no puc ni vull ser professor de teatre. No he estat cridat per aquest camí... A mi m’agradaria ser un actor que intenta transmetre una manera personal i artesanal d’entendre aquest ofici a unes persones que com jo fa molts anys, senten que això de posar-se davant d’algú i fer veure que ets un altre els pot fer molt de bé.
Jo només crec en les escoles de teatre on prima la qualitat sobre la quantitat i on les persones que imparteixen les receptes de l’ofici son gent que han après la docència com una opció, no com una obligació. I que quedi molt clar que mai aniria a demanar feina a una escola de teatre, en tot cas aniria a proposar un projecte que en aquell moment em vingués molt de gust de fer. La gent del teatre tenim una avantatge sobre el demés i es que si un dia ens quedem sense feina ens em podem inventar una altre. Una altra cosa es que ens paguin...però a això també un hi ha d’estar acostumant. Va implícit en aquesta opció de vida..
Bé. Acabo per que el tren ha arribat a Barcelona . El fet d’escriure això m’ha tret algunes preocupacions del cap. Ah! M’oblidava dir-vos que aquells dos companys meus que vam fracassar junts una tarda d’hivern davant d’aquell professor frustrat es deien Ariadna Gil i Jordi Mollà. Només és un petit aclariment. Gràcies.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.