I ARA,CULTURALMENT, QUE? (07-03-2008)

En el moment d’escriure aquest article, a l’estat espanyol, encara no sabem qui ens presidirà els propers quatre anys. Però pel cas que vull reflexionar amb vostès, em sembla que ens és completament igual. Surti qui surti, continuarem estan en un racó de l’estat on a vegades tinc la sensació que fem més nosa que servei, tot i que continuem donant servei malgrat la nosa que fem. Ningú pot negar que Catalunya a estat durant molts anys motor cultural d’una nació centralista, on mentre una gran part dels seus habitants, durant anys i panys es van miraven el melic, aquí sempre teníem una antena parabòlica dirigida cap a l’aire net del nord, que la majoria de les vegades, enviava experiències fresques, lliures i despullades de falsos prejudicis. Si parlem de la nostra història creativa més recent podem entendre que era inevitable que apareguessin dos camins culturals oposats: una cultura catalana que, dins d’una brillant càpsula, sortia disparada cap a l’espai exterior impulsada pel combustible retingut a pressió per quaranta anys de dictadura; i una cultura castellana que viatjava dins d’un faraònic contenidor de càrrega, estirat per una vella i pesada locomotora diesel que transitava segura per una via única i ben vigilada. Trenta anys de democràcia ens ha permès viure moltes coses, la majoria bones pel bé comú, però per desgràcia particular, hem estat a vegades espectadors i a vegades col·laboradors del desballestament lent i progressiu d’aquell il·lusionant artilugi volador, anomenat cultura catalana, que somniava en orbitar lliure per una part de l’univers cultural de l’espai exterior. Per altra banda hem estat obligat a presenciar com aquella empresa rància de la vella locomotora i els seus polsegosos vagons, es convertia en una segura multinacional de trens bala, anomenada “Café para todos” i pagada amb la venda de les desferres de la nostra ingènua i brillant càpsula sideral. Ara és innegable que vivim millor, mes tranquils, mes dòcils, més protegits, més hipotecats, més distrets, en definitiva més neutralitzats. Segurament és el que hem triat entre tots. Però també vivim més tristos, més angoixats, més perduts. Vàrem triar l’opció de l’economia per evitar caure en una pobresa propera però hem oblidat protegir la cultura com a riquesa antiga. Ara som rics de coses materials i pobres de vida cultural. Tenim una economia força saludable i una cultura catalana malalta que es dilueix dia a dia. Ara hem renovat la confiança amb aquells que volem que gestionin el nostre futur mes pròxim. Jo només els hi demano que respectin la voluntat dels pobles i no la voluntat de les butxaques. Sr.President, sigui qui sigui, no abarateixi la riquesa cultural de l’estat espanyol a canvi d’una falsa prosperitat, per que una economia ensorrada es pot recuperar però una cultura oblidada és perd per sempre.

TALENT A GRANEL (22-02-2008)

Els que no ens amaguem de ser uns consumidors de televisió habituals, tenim certa autoritat per afirmar que aquest mitjà de comunicació és la més gran màquina de mentides que una ment humana hagi pogut idear. Aquest electrodomèstic de grans possibilitats teòriques ha quedat reduït a una simple finestra virtual des d’on tot el paisatge que s’hi pot albirar és a vegades de cartró pedra i a vegades d’una crueltat estèril. Quan un té el grau suficient d’intel·ligència per comprendre que tot el que veiem per televisió és una realitat guionitzada o manipulada o sintetitzada, encara pot considerar-se un esperit lliure, però si et creus tot el que la televisió et posa al davant ets home mort. Fent un pas mes enllà, avui en dia ja no solament trobem els casos clínics de persones adduïdes per una veritat televisiva. Des de fa ja uns quants anys la caixa tonta a entès que aquests zombis electromagnètics, aquests vampirs de raigs catòdics, aquests drogoaddictes de les “625 lineas”, són carnassa perfecte per retro alimentar la bèstia. Actualment, un pot veure a la graella televisiva, la proliferació de programes on s’esmercen tots els esforços per trobar la reencarnació en carn i ossos, d’una paraula màgica: talent. Com si busquessin el Sant Grial, cadenes públiques i privades, emeten formats televisius per on desfilen milers d’homes i dones que creuen ser posseïdors de la combinació secreta que els catapultarà a l’èxit mes immediat i brillant. Els que vivim humilment d’un ofici on la paraula talent va lligada als deu manaments per poder subsistir, observem a vegades amb certa tristesa i a vegades amb cert sadisme, aquest espectacle cruel de destrucció de somnis, de ridículs gratuïts, de manca de preparació o d’ingenuïtat absoluta. Caramel enverinat que alguns televidents tasten quan han decidit temeràriament creuar la ratlla invisible que els separa del sofà del menjador de casa a un plató de televisió. La idea del circ Romà retorna al cap dels anys amb més força que mai, però aquesta vegada els cristians ja no son empesos a l’arena per ser devorats per lleons famèlics. Ara, l’objecte d’una desquarterització més subtil però d’igual efectivitat son uns narcotitzats aspirants a artistes, que sense treure’ls-hi cap dret a ser-ho, s’han equivocat d’escenari per mostrar la seva tècnica o la seva afecció mes creativa. Per que no ens enganyem: el talent no és una cosa tangible, absoluta ni constant, que es pugui mesurar El talent no té res de màgic. El talent és la combinació de factors personals, culturals, econòmics i socials. El que si puc afirmar és que si algú, per uns instants, posseís un mínim d’aquest suposat estat de privilegi creatiu, no escolliria un programa de televisió per donar a conèixer el fruit d’un treball artístic tocat pel do de la fortuna.

DE GIRONA AL GIRONA (01-02-2008)

La curiositat d’un actor de teatre hauria de ser infinita i la capacitat de buscar l’emoció en estat pur necessriament ha de ser sempre constant. Ja fa un parell d’any vaig flairar el rastre d’una història particular, diferent i única, que podia engreixar el meu bagatge sentimental i omplir així egoistament el rebost personal sempre necessitat de material sensible. Com un gos perdiguer tossut, amb les orelles aixecades i el nas engaixat a terra, he seguit el rastre que varen deixar aquelles passes humanes d’una misteriosa dona de teatre pel nostres carrers de Girona a finals d’agost del 2006. El rastreig infatigable i obsessiu m’ha portat fins a Escobar, un bonic poble d’una Argentina tan llunyana en la geografia però tan propera en la escenografia vital d’aquest país. Ara son les 11 del matí i en ple mes de gener em trobo instal·lat en un jardí deliciós respirant la frescor vegetal d’un estiu que està essent molt calorós. Transportades per aquest airet reparador tan agradable m’arriba una melodia de Piazzola interpretada al piano delicadament per Dario Borscosque Sureda, el fill d’aquella dona plena d’energia que va enamorar al públic teatral del Fitag 2006 i que a mi em va atrapar en l’espiral emotiva de la seva història i de la seva nissaga. Ella és la Graciela Sureda, la neta del senyor Joan Sureda que ja fa molt anys va deixar la seva fleca del carrer Santa Clara numero 25, per començar una nova vida lluny de la seva terra que mai va deixar d’estimar. Aquest amor a Catalunya i aquest sentiment per la seva ciutat el va deixar com una herència invisible al seu fill en Cacho Sureda, i ell va transformar aquest capital tan poc rendible en una casa d’art, en un espai de treball, en un obrador de talent, que avui, apunt de fer els seus 20 anys, tothom coneix a la ciutat d’Escobar com: El Teatro Girona. Els constants cants de sirena de la Graciela Sureda, la personificació viva de la força del teatre, m’han portat finalment fins al Girona i he trobat una sala antiga, petita, deliciosa, amb les marques visibles d’un temps que no ha passat en va. Un temps transformat unes vides dedicades altruistament a l’art de l’escena però també a difondre el nom de la nostra ciutat tan lluny de l’Onyar, de la Devesa, de la Catedral i Sant Feliu. Aquest viatge m’ha demostrat que l’enyorança no és un sentiment estèril, que moltes llàgrimes de nostàlgia poder arribar a destil·lar un dolç licor de felicitat. Que l’amor en la distància es pot convertir en motor de noves experiències i que la tristor d’un passat que no tornarà pot generar un prometedor futur per a noves generacions que estimaran l’art sense saber perquè. Gràcies al Sr. Joan, a en Cacho, a la Graciela i a en Dario, a la família Sureda avui la nostra humil ambaixada teatral mes llunyana és viva, activa i té salut per molts anys. En dono fe i com a gironins no em de permetre que el seu esforç caigui en l’oblit.

FAMA O POPULARITAT? (19-10-2007)

De tots és ben sabut que als actors ens paguen per esperar. En aquestes interminables hores d’espera surten converses de tot tipus. Són molt freqüents les explicacions d’anècdotes referides a la relació a vegades surrealista que el públic estableix amb els actors en general. La norma més senzilla que podríem establir dins d’aquest intercanvi necessari entre espectador i actor seria que: el cinema et fa famós, la televisió et fa popular i el teatre et fa invisible. Aquesta simplificació teòrica després podria tenir uns quants matisos, però és ben cert que els tres mitjans d’exhibició actoral tenen cadascun diferents impactes en la percepció del nostre ofici. Jo sóc del parer que ens n’hauríem d’oblidar del que la gent pensa de nosaltres i que el més important és que vinguessin a veure la feina que fem. Però vivim en una societat que últimament, en la majoria dels casos, influeix molt per aconseguir un treball, el grau de coneixement que el públic sobirà té sobre la teva persona i no pas si tens la capacitat absoluta per enfrontar-te a aquell paper i exprimir-ne tot el suc. Posats a triar entre fama, popularitat o ser invisible, em quedo amb la segona opció. Per sort he pogut conviure amb espècimens de les tres categories i me’n adono que la que fa menys mal és la popularitat. Per posar un exemple concret dels tres casos diria que l’Ariadna Gil és famosa, l’Amparo Moreno és popular i en Xavi Idañez, a pesar de ser un bon actor, és invisible als ulls del poble català. El que és evident és que la fama t’allunya de la gent, t’aïlla i et fa buscar una auto protecció que acabarà per afectar la teva naturalitat i relació amb els demés. La popularitat, encara que a vegades és cansada de portar, t’acosta al teu públic i et fa sentir estimat. Normalment la fama és molt buscada, treballada, somniada; mentre que la popularitat te la donen sense haver-la demanada. Jo tinc una petitat teoria sobre el tema: la popularitat es guanya si ets tu mateix, si ets conscient que treballes per al públic i no per a tu mateix. No és una situació de servilisme si no acte de generositat pactat i amb un preu baix de sortida. És viure el dia a dia entre la gent. En canvi quan sortir al carrer et molesta, les mirades de la gent t’enfaden i sempre poses preus elevats als teus actes socials oblidant que a vegades cal ser generós amb el públic com ell ho és amb tu, això vol dir que la fama esta començat a mostrar els seus primers símptomes d’instal·lar-se a la caixa del ego. Cal protegir-se contra aquesta temptació de falsa riquesa per que en aquesta muntanya russa de la vida, a vegades no totes les històries tenen final feliç. Per tant, com més t’hagis apropat a la realitat quotidiana que t’envolta, més braços trobaràs que et recullin si algun dia gira la truita de l’èxit i es socarrima.

EL PÚBLIC I L'ACTOR (05-10-2007)

Una vegada em van preguntar què vaig trobar a faltar en la meva formació acadèmica a l’Institut del Teatre de Barcelona i sense pensar-m’ho dues vegades vaig respondre que hagués estat molt profitós tenir una assignatura que es digués: públics. Si aquests dies Girona es converteix en la capital europea del teatre gràcies a “Temporada Alta”, de retruc també ho serà del públic teatral. Fer de públic, de bon públic, de públic militant, a vegades no és fàcil. S’ha de tenir una formació important, un esperit aventurer, un olfacte digne d’un bon caçador de peces úniques, una paciència de sant per obrir un altre cop la butxaca quan creus que l’última cosa que has vist ha estat una estafa, i per sobre de tot, un desig irrefrenable de consumir moments preciosos mitjançant imatges, paraules, lletres, sons, silencis,... sabent transformar tot això, en material íntim per a la construcció de la pròpia persona. Però si parlem del públic des del punt de vista de l’actor, llavors les coses canvien. Hi ha directors que diuen que el públic és un pur accident dins de l’acte de la creació artística i n’hi ha d’altres que diuen que no té sentit ser artista si no hi ha un públic per admirar o destruir el teu propi art. L’actor ha de transitar per damunt d’un cable estret i perillós oblidant-se que algú l’està observant però sense deixar de mantenir tibada la corda que uneix l’acte de compromís que hi ha entre un actor i un espectador. Això que podria semblar una contradicció, per mi és una regla d’or. Jo demano als meus actors que tinguin una orella per escoltar als companys d’escena i una altre per escoltar la respiració de la sala. És important tenir un sisè sentit per saber si el teu contrincant més poderós està amb tu o contra tu. L’actor a d’experimentar la gran varietat de públics amb els que es pot trobar per que només així aprendrà a administrar la seva energia i les seves armes per guanyar la sempre difícil batalla de convèncer amb elements tant volàtils i transparents com son les paraules i les imatges. He treballat amb actors que una petita tos els feia perdre la concentració i d’altres que només esperaven que algú de la sala fes qualsevol cosa imprevista per incorporar aquell accident a l’espectacle. De tots ells he après que el públic és un element viu i per tant és el baròmetre mes fiable, directe i automàtic del ritual del teatre. Respectant-nos mútuament trobarem un camí de dolços moments compartits en la foscor d’una sala i el camí de les emocions tindrà un bitllet d’anada i tornada.

UN ALTRA COP LA CRÍTICA (05-11-2007)

El metge m’ha recomanat que no llegeixi les critiques de teatre. Diu que em fan pujar la pressió, m’alteren el ritme cardíac i que a la llarga tots aquests desgavells de salut es paguen. Però jo com que sóc tossut de mena no li faig cas i m’agrada auto flagel·lar-me amb alguns dels escrits que surten publicats aquests dies als diaris de casa nostra explicat què és el que s’ha vist en aquest fantàstic, ample i generós mostrari escènics que es diu Temporada Alta. La gran pregunta que ens plantegem els que de veritat vivim i mengem d’aquest ofici és la següent: és necessària la crítica de teatre? Serveix d’alguna cosa? Té raó d’existir? La majoria d’actors i directors que conec creuen que no o en tot cas que el seu servei s’ha desvirtuat. Voldria recordar que inicialment, segles enrera, l’exercici literari de glossar una obra teatral era per informar i en tot cas acostar la gent a veure-la. Ara tot és molt diferent. Del que és vol informar és de l’erudició intel·lectual del crític, que la veritat ens importa un rave, i de rebot s’allunya a l’espectador de l’acte teatral menyspreant-lo per la seva insultant incultura. Son moltes les ànimes càndides que seguint els dictats dels crítics han sortit escaldats del teatre, per que la màxima que circula dins l’ofici teatral sempre se sol complir: “l’obra que el crític en canta les excel·lències sol ser avorrida, pedant i elitista. Aquella peça teatral que destrueix, que ignora o que és un atac a la seva intel·ligència, segurament a complert la primera funció d’aquest art efímer que és la de distreure i formar nous espectadors”. Per tant potser ja és el moment que algú desemmascari aquesta injustícia. Com en aquell conte popular on el rei anava despullat i tothom, per por o servilisme deia que anava vestit, algú hauria de començar a denunciar que ens estant prenent el pel una mica. Que el poble també té criteri i que ja no cal que ningú ens digui què es el que està ben fet i el que està mal fet. Crec que l’ofici del teatre és l’únic gremi on el que marca tendència i opinió no és un graduat “cum laude” en experiència i treball trepitjant escenaris. Públic en general: vagin al teatre, s’informin, paguin, mirin, escoltin, i després ho expliquin. Tenen tot el dret i tota la llibertat per aplaudir, avorrir-se, reflexionar, no entendre-hi res, emocionar-se, aguantar-se el badalls, riure com beneïts o no tornar-hi mai més. Però per sobre de tot això no es deixin manipular el seu propi criteri artístic. Allò que vostè senti o experimenti serà la crítica més justa i encertada.

DESCENTRALITZAR EL TEATRE( 10-09-2007)

Suposo que no descobreixo cap secret d´Estat si dic que uns mesos abans de plegar, l´expresident Maragall va voler fer un sopar privat amb una quinzena de gironins de professions variades i alguns amb militància desconeguda. El més segur és que volgués conversar i palpar quin era l´estat de l´opinió pública en aquesta part del territori, en diferents sectors de la societat.Deixant de banda alguna que altra anècdota, en aquella trobada vaig poder adreçar directament al Sr. Maragall dues qüestions relacionades amb el món del teatre. La primera reflexió era sobre la inexplicable fuga de cervells teatrals fora de casa nostra: Mario Gas, Josep Maria Flotats, Lluís Pascual, Albert Boadella, Núria Espert... Aquest tema donaria per a una altra columna.La segona qüestió que vaig plantejar a l´expresident va ser l´encert de projectar una xarxa de centres d´arts escèniques que descentralitzés el nucli absorbent de creació teatral en tots els seus àmbits, que des de fa ja molts anys, planteja Barcelona com a ciutat mare.Fa quatre dies he observat amb molta satisfacció en aquest diari, la foto de tres directors de centres d´arts escèniques (Sunyer-Pla-Madico), explicant plegats el que serà en un futur una xarxa de producció i intercanvi de projectes teatrals de qualitat nascuts en ciutats com Salt/Girona, Terrassa i Reus. Per fi veig cristal·litzat un dels meus somnis com a actor: igualtat d´oportunitats indistintament de la ciutat on vius.Ara comença un període emocionant. Sempre quan neix un projecte es disparen les expectatives i es difícil gestionar les il·lusions projectades sense caure en el desànim. Tinc confiança plena amb en Salvador Sunyer, que sabrà gestionar amb eficàcia i realitat la paraula descentralització.Com a actor gironí n´espero molt d´aquesta nova etapa. Demano que no ens convertim en una sucursal de producció barcelonina on la quota gironina sigui relegada a papers de figuració. El cap em bull de preguntes. Per exemple: quan un actor d´aquí va a treballar a Barcelona s´ha de pagar el desplaçament de la seva butxaca. Pagarem les dietes del actors barcelonins per venir un mes a treballar a Girona? És aquí on l´AGT, ( Agrupació Teatral Gironina) ha de començar a fer valer la seva força sindical com a Associació d´Actors i Directors Professionals Gironins.No serà fàcil trobar un just equilibri però estarem atents perquè la paraula descentralització sigui una realitat i no un pastís que engreixa sempre els mateixos. Molta força Salvador!

MAI PASSA RES. ( 26-07-2007)

Durant la meva estada laboral a la capital de l’estat vaig tenir molts privilegis i uns quant disgustos. Qualsevol etapa de la vida, si l’analitzem per separat pot resultar una petita vida en si mateixa. Per tant, la nostra existència es podria resumir en una suma de petits retalls de vida, que posats un darrera l’altra conformen una llarga tirallonga d’instants agrupats, una bufanda intangible, teixida amb llana de tots colors, ara d’hivern, ara d’estiu. Però potser el que sempre em torna a la memòria amb més insistència, és la frase solemne que un dia em va engaltar una reconeguda actriu d’edat avançada i amb una dilatada trajectòria teatral: “malgrat els nostres èxits i els nostres fracassos, en aquesta vida del teatre mai passa res”. Quanta raó tenia i quina trista realitat que em va posar davant els ulls. És ben cert que vivim en un país certament mediocre respecte a tot el que fa a reconeixements culturals. A diferència dels nostres il·lustrats veïns francesos que tracten als actors amb un respecte majúscul i valoren la dificultat del seu ofici, aquí, a casa nostra, tractem als artistes com uns personatges de segona categoria. S’ha pervertit l’estima cap a l’art de la interpretació i cada vegada els espectadors s’allunyen més de la singularitat del fet teatral per abraçar amb un fervor religiós el magnètic aparell de la televisió, tot i el risc que suposa exposar les neurones a tantes radiacions catòdiques. En aquesta batalla perduda tots hi tenim una mica de culpa: dramaturgs egocèntrics que pensen més en el seu reconeixement que no pas amb un benestar del públic basat en un equilibri de diversió i reflexió. Actors encegats en acumular espectacles sense pensar que els projectes son per lluitar-los, defensar-los i perdurar ; no per engreixar els currículums. Programadors esclaus de les estadístiques i els seus caps polítics. Crítics messiànics que creuen saber-ho tot i que no son més que destructors de felicitat, il·lusions i treball, per alimentar amb el dolor dels companys, la seva fam de reconeixement teatral. I en mig d’aquest panorama desolador, homes i dones ingenus, que estimen el que fan i tenen l’esquena dura de rebre tants pals. Potser per que sempre m’ha interessat més el dèbil que el poderós, gaudeixo plantant cara i treballo amb qui més difícil ho té. Per que com deia al començament, vaig aprendre bé la lliçó d’aquells que ens sabem molt més que jo: “malgrat els èxits i els fracassos, mai passa res”. Posats a que mai passi res, i donant per fet que l’avara mort a tots ens espera, trobo més honest treballar en positiu i pels demés, que no pas per un mateix i a cops de colze. Sóc del parer que el millor èxit individual propi s’aconsegueix provocant èxits col·lectius en d’altres. Diguin-me tonto.

FIGURANTS. (01-02-2005)

Una vegada vaig conèixer un figurant de cinema que tenia mes currículum que el López Vázquez i el Fernando Fernan-Gomez junts. Posats un darrera l’altre tots els títols de pel·lícules en les quals havia participat, feien una llarga llista on es podia resumir la història del cinema des dels anys setanta fins als nostres dies. Era un professional de la figuració. Un excel·lent artista del caminar, del llegir un diari en una terrassa, del sortir corrents espantat, del picar de mans amb eufòria, del fer una cua inacabable, del forma part d’una espectacular formació militar, de fer el mort, de fer el viu, i de tot allò que és insignificant però necessari. Sempre he admirat aquesta gent que gaudeixen d’una feina tan sacrificada i mal pagada. M’agrada acostar-me a ells i conversar de les seves motivacions i del seu amor als rodatges. Estic parlant d’aquells homes i dones anònims que gaudeixen fent aquesta feina, que se l’estimen, que no demanem mes del que els pertoca sabent que el seu lloc es el de l’adotzenament i el passar desapercebut. Però dintre del mon dels figurants hi ha una raça perillosa. Un grup de inconformistes que es creuen que el protagonista el farien millor ells, que lluiten invisiblement a vida o mort per sortir a la pantalla mes que qualsevol altra de la seva categoria laboral i que en tot moment es miren als actor professionals com els seus enemics mes profunds. En aquest grup s’hi amaguen moltes frustracions mal païdes que no deixen gaudir del moment a tots aquells que només volien fer allò que han vingut a fer. Aquesta gent es la que fan córrer el rumors de si aquest actor és un antipàtic o que si aquella actriu és una diva, (no dic que a vegades no tinguin raó) però algú els hi hauria d’explicar que aquesta feina de figurant no es per aspirants a actors si no per persones normals i corrents que només se’ls demana fer d’ells mateixos i donar un tros de la seva veritat encara no manipulada. Hi ha una obra de teatre de José Sanchis Sinisterra, autor de “Ai Carmela” o “El cerco de Leningrado”, que es titula “Los figurantes” i que ens explica com un dia, els figurants d’una obra de teatre d’èxit, tanquen en els camerinos als actors protagonistes, per agafar ells el poder i la glòria de l’obra que estan representant conjuntament. El “campesino 1”, el “soldado 4”, la “pueblo 2”, entre d’altres, experimenten la sensació de manar i decidir, cosa que mai no havien pogut fer. Quan se n’adonen que això no es tan senzill ni tan gratificant com ells creuen, tornen l’autoritat a qui li correspon i accepten que cada lloc, independentment de la seva projecció mediàtica, té el seu punt de felicitat i de moment únic, si es fa plenament conscient que és allò el que de veritat vols fer.

L'ÀNGEL D'EN BOADELLA. (13-06-2002)

Ningú em negarà que Albert Boadella és un gran director i potser és qui coneix millor la química justa per fer que el públic begui del seu beuratge transgesor, particular i personal, que com un flautista de Hamelin fa seguir a tots aquells que es creuen que el teatre serveix per cuinar venjances, riure’s dels qui no es pot defensar i apaivagar frustracions que ni un mateix sap que les te, això si, deixant sempre al espectador un regust de antissitema d’estar per casa, fins i tot divertit, i de consum ràpid però sense cap mena de profunditat en el discurs ni pòsit per a una reflexió posterior. Jo sempre estaré al costat dels directors que estan al servei del teatre i no als que fan servir el teatre per al seu servei, és una opinió molt personal. M’agraden els directors que estan a l’ombra i només parla la seva feina per que els que busquen polèmica per després traduir-ho amb taquillatge se’ls veu massa el llautó. Barrejar teatre i show mediàtic pot ser “pa per avui i gana per demà”. Potser soc massa jove per tenir memòria d’un temps de repressió cultural catalana i no vaig tenir la sort o la desgràcia de viure amb intensitat el temps d’anar a cridar “llibertat d’expressió” però per això mateix i vist des d’una perspectiva menys intoxicada de temps passats no puc entendre el procés mental d’un creador que abanderant una lluita que molta gent va seguir amb els ulls tancats, ara es posa al costat dels fills d’aquells que un dia el volien silenciar. Les trajectòries no son res si un dia deixes de seguir-les i agafes el camí totalment contrari. Les lliçons perden el seu valor si et troben fent tot allò que vas predicar que mai faries. Els reconeixements es guanyen si malgrat els cants de sirenes a que tots estem exposats ens mantenim ferms en la travessia que un dia vam iniciar amb esforç. Jo no vull que es retiri el premi a ningú però si que m’agradaria que tots aquells que han votat per premiar una carrera artística i personal coneguin en profunditat qui hi ha darrera del personatge escollit. I en aquest cas crec que estan fent un favor mes gran a la cultura catalana un grapat de gent senzilla i desenganyem-nos “anònima” recollint un grapat de signatures, que no pas un creador conegut internacionalment que considero que ens ha clavat el ganivet per l’espatlla. Finalment aquesta és un debat de sentiments i opinions però aquesta fugida cap endavant del creador es tan perillosa com poc creïble i demana actitud mes valentes per que amb les manifestacions del Senyor Boadella només estem donant motius als de fora per que pensin que ser català és una broma, és un accident de la natura, que la barretina i l’espardenya és l’única cosa que ens identifica i que Catalunya es fruit de gent paranoica, obsessionada per fer diners i envejosa. Si un es capaç d’afirmar que s’estima una terra vol dir que l’amor està per sobre de tot i en aquest cas jo crec que s’estima amb condicionats, un dia si i un altre no i segons bufa el vent dels afalacs i de la història. Malgrat que els organitzadors de La segona nit de la Comunicació i defensors mediàtics de la concessió del premi Àngel de Bronze vulguin ara deslligar la trajectòria artística de la trajectòria personal del personatge per salvar la imatge de persones compromeses amb el país, crec que ho tindran molt difícil, per que si hi ha algú que ha fet de la seva feina l’explicació de les seves idees aquest és el Sr. Boadella. Respecto al director teatral com artista i creador però el premi a tota una trajectòria crec que se’l mereixen mes tots aquells que després de trenta anys encara creuen que la nostra cultura necessita protegir-la, engreixar-la i vigilar-la. Podem estar-hi d’acord o no, però aquesta fidelitat si que es mereix un premi.

"OPERACIÓN"....REFLEXIÓ.(21-02-2002)

Per desgràcia de tots aquells que vivim del mon del teatre, la televisió ens està passant la mà per la cara. En aquesta lluita desigual, sempre hi sortirem perdent els que creiem que el teatre està per damunt de qualsevol negoci i que la dignitat, l’esforç, el talent i les idees no poden ser comprats ni manipulats per fer d’aquest estil de viure un espectacle de ràpid consum. Hi ha una família de creadors, que esperonats per aquesta crisi teatral que ens persegueix des del temps de la tragèdia grega, han intentat portar el format i el ritme televisiu, als escenaris d’avui en dia. Per tant, estem envoltats d’espectacles lleugers, buits de contingut, fets amb el mínim esforç i amb la pobre i única aspiració de distreure al personal per que aquest pobre públic ja té prou mal de caps durant tota la setmana de feina esgotadora. Aquesta idea del teatre com a mitjà d’evasió és pròpia d’aquells que creuen que a la influència de la televisió se la de combatre amb les seves pròpies armes. És una aspiració totalment legítima i a vegades irremeiable per poder sobreviure, però qui practica la “cuina ràpida” sobre un escenari està col·laborant a la desintegració lenta i agònica del teatre escrits per autors de pes, d’un teatre compromès amb les idees, militant d’una exigència necessària per a la reflexió immediata o posterior; en definitiva aquesta fugida cap endavant ens portarà a allò que diuen els castellans: “pan para hoy y hambre para mañana”. La gent a perdut l’interès pel teatre i si no som capaços de tornar a il·lusionar a l’espectador, no trigarem gaire a veure’ns obligats a treballar per un públic tirà, que jugant amb les nostres necessitats i com a inconscient venjança de la seva falta d’aptituds artístiques, en obligarà a vendre el nostre talent i coneixements, per aconseguir aquest fals però tan buscat minut de glòria. Alguna ment perversa està intentat pervertir la dignitat de ser artista i ens vol fer creure que això es tant fàcil com apuntar-se a una acadèmia. Ens ensenyen alumnes que ja no necessitaven cap professor per que el talent és innat i el poble ignorant cau en la trampa que tothom porta a dins un Joan Manel Serrat o una Anna Belen. Qui es pensi que amb quatre mesos es pot passar d’un senzill anonimat a un reconeixement mundial, sense que no hi hagi cap negoci especulatiu pel mig, és d’una ingenuïtat i una candidesa digne de la més ensucrada pel·lícula de Walt Disney

IMPRESSIONS DESPRÉS DE L'ESTRENA DE "CANIGÓ".(17-05-2002)

El compromís adquirit amb els lectors d’aquest diari no entén de cansaments, obligacions professionals i estats d’ànims. Es per això que em veig en l’obligació de posar-me davant d’una pantalla d’ordinador amenaçadorament blanca, per fer aquesta columna, molt poques hores després de l’estrena d’un espectacle de teatre. De què puc parlar? Què puc dir? Què puc escriure que connecti amb el lector? La sensació de buit mental es tan important, que encara que intento fer l’esforç d’obrir una porta a algun tema per a la reflexió no puc deixar de sentir a la llunyania els passos, els plors , els laments dels personatges de l’obra resistint-se a desaparèixer. Algú pot pensar que aquests del teatre estem una mica sonats i potser tenen raó però quan es passa tants mesos convivint dins d’una història irreal, conversant mentalment amb uns personatges invisibles, imaginats unes situacions que mai van existir però que intentes reproduir segons la teva capacitat creativa et dicta, tot això pren una dimensió perillosament desequilibrant. El que per a uns és un esforç titànic per a d’altres pot semblar una pèrdua de temps. Per els que pensen que una cosa és banal i infantil per a d’altres aquell compromís es pot convertir en el motor que dona sentit a les seves vides. El teatre ho és tot i no és rés. Però deixi’m que els proposi un joc mental: imaginin que hem construït un vaixell. Arriba el dia de l’estrena, el moment culminant de deixar relliscar damunt de l’aigua aquesta maquina construïda seguint uns plànols inventats i amb gran esforç per part de molts. Surarà? Serà prou fort per aguantar la pressió del líquid element? Haurem reclutat la tripulació que ens cal per resistir una travessia que promet ser moguda i plena de perills? Estarem preparats per no caure en les trampes de pirates i enganys de vaixells enemics? Els armadors estaran contents de la inversió realitzada? Però el dubte potser més gran i potser la necessitat més vital: trobarem habitants de terra ferma que ens donin la confiança per fer entrar la nostra barca en el seu port mental i particular? Hores després de l’esperada estrena jo ja tinc resposta per a totes aquestes preguntes. Respostes que no penso revelar però per si els serveix aquesta pista poden imaginar un capità de vaixell feliçment cansat, somrient per dins i per fora, agafant amb decisió el timó sense tenir cap dubte que la ruta que s’ha escollit és la correcta i que ens portarà a veure països acollidors, mirant com la tripulació dorm tranquil·la a la coberta després d’una nit de lluitar i vèncer a la tempesta, i sentint com una brisa marina refresca les seves idees sota un cel blau i la mirada perduda a l’infinit. Aquest vaixell que ahir va salpar es diu “Canigó” i aquestes son les primeres impressions després de la seva estrena.

LA LLIÇO DE NÚRIA ESPERT.( 11-04-2002)

De petit, amb 10 anys, vaig anar amb el col·legi al Teatre Municipal de Girona a veure la Nuria Espert. Ho recordo com si fos ara! Una platja immensa feta amb grans d’arròs i un cel blavíssim eren el marc imaginari per explicar aquella obra de teatre que algú va dir que es deia Laia de Salvador Espriu. Jo, des del balcó del primer pis, estava meravellat i no entenia com els 600 nens restants que compartien amb mi aquell trencament de rutina diària, no quedaven silenciosament extasiats veient aquella senyora, amb un llarg vestit blanc, passejant descalça per sobre d’aquella catifa enlluernadorament blanca. Recordo el recitar misteriós de les seves paraules, com si fos una oració dita en veu alta i em ve vivament a la memòria la música de les seves petjades molt semblant al soroll que fem al mastegar una torrada. Els nens de les primeres files van fer córrer fins a dalt de tot del galliner, la munició de grans d’arròs que hi havia per terra i com si allò fos una fira de poble, el teatre és va convertir en una gran caseta de tir i tot aquell que feia diana sobre la dama del teatre amb la seva sarbatana d’arròs, era obsequiat amb una sorollosa riallada general d’aquell nombrós grup de petits simis assilvestrats. La senyors Espert se’n va cansar i parant la seva actuació és va dirigir cap al prosceni i va maleir al belicós públic amb aquestes paraules: No em molesteu a mi, esteu molestant a tots aquells que tenien ganes d’ escoltar una història i si no apreneu a escoltar ara, ja no escoltareu mai més. Va girar cua i va desaparèixer. Després d’aquell dia no la vaig tornar a veure fins passats 20 anys i quan ens vam saludar li vaig recordar aquella anècdota. Ella encara guardava a la seva memòria aquella amarga experiència viscuda a la nostra ciutat i encara creia que la infància és el moment crític de la vida. Els que ja han experimentat el plaer i el sofriment de veure i viure el mon des d’una altra perspectiva més espiritual, s’entristeixen per tots aquells que no han estat degudament preparats per experimentar aquesta altra mirada. Quan veig aquestes carretades de joves turistes que aquest dies arriben a la nostra ciutat i que són capaços de passar per davant de la catedral sense aixecar la vista de terra o del cul de la noia que tenen al davant, em sap greu per ells. No saben tot el que es perden i la llarga, feixuga i monòtona vida que els espera si no tenen aquesta curiositat necessària per anar-se enriquint de les seves pròpies reflexions. Per que els plaers materials o superficials sempre es poden comprar o robar però els plaers espirituals només poden ser fruit d’una educació en els sentiments, de les percepcions personals i de la potenciació d’una infància rica amb estímuls artístics que potenciïn una manera d’entendre la vida des del prisma de la curiositat, de la pregunta constant, del dubte creatiu. Com deia l’Espert cal aprendre a escoltar i aprendre a observar el pas de la vida amb una mirada diferent.

LA CRÍTICA TEATRAL (02-05-2002)

La diferència entre estrenar una obra de teatre a Girona o estrenar-la a Barcelona és que en el primer dels casos, entre algunes altres desigualtats, no hi ha la pressió afegida de la presència, sempre angoixant i torbadora, de la figura del crític de teatre. No sé si això es bo o dolent però en tot cas és una mancança que evidència que potser encara no estem del tot normalitzats teatralment parlant. Amb això no vull dir que de tan en tan no puguem llegir a la nostra premsa alguna crítica de teatre però el públic gironí no té la possibilitat de formar-se en l’hàbit de lectura de crítiques teatrals, ni pot trobar d’una manera sistematitzada una presència constant de la visió aclaridora i motivadora, per part d’un entès en la matèria, de tot allò que s’estrena o es representa a les sales de les comarques gironines, tan sigui professional com amateur. Ens toca viure en una ciutat on la producció teatral pròpia encara està molt lluny de estabilitzar-se, on la línia de la qualitat és fràgil, movible, aleatòria i on el concepte de professionalitat no està gaire clar i només es regeix per comparacions amb altres productes i no pel que significa el terme realment. Jo soc del parer que ens faltaria un personatge que amb una visió amplia, oberta i experimentada, fes d’àrbitre d’aquest garbuix de talents despistats; que fes d’agent clarificador de propostes sabent quins son els objectius i els projectes de cada companyia que es presenta; un guardià d’un ordre teatral preestablert que defenses aquelles iniciatives que neixen a cada moment i ajudés amb els seus escrits a provocar un debat i una major difusió del que s’està fent dia a dia sobre els escenaris que tenim mes propers. Segurament estic reclamant un personatge que em donaria molta guerra, molts maldecaps i algun disgust laboral, però els que vivim d’això hauríem d’exigir la crítica d’un savi autèntic, que ens estimules d’una manera educada i respectuosa, a corregir i superar tot allò que no s’ha pogut assolir i no pas haver d’aguantar les lliçons d’alguns que, sense sortir del seu teulat protector i sense encara no haver demostrat res, creuen que ho saben tot, permetent-se el luxe d’opinar d’allò que ells mai seran capaços de produir, dirigir, escriure o representar. Criticar per fer mal es massa senzill, criticar per ser escoltat i respectat exigeix estil, elegància i moltes hores de vol, unes qualitats, que per desgràcia, no tothom es capaç d’aportar.

MALS FINALS. (05-04-2002)

En el mon del teatre circula una norma no escrita que diu que un bon final sempre arregla una obra mediocre. No crec que aquesta afirmació tan categòrica funcioni sempre com una veritat infal·lible, però “els finals” potser és el moment més delicat i difícil per qualsevol experiència artística que circula per un espai de temps determinat. Ho és tant per al creador, que ha de deixar ben lligat tot allò que ha decidit remoure sense demanar permís i ho és per a l’espectador, que s’ha deixat emportar per una mentida pactada i no vol sentir que aquest viatge, fruit d’un vot de confiança envers unes referències que ens arriben del nostre entorn, no li ha servit per a res. Tota aquesta reflexió tan rebuscada i espessa es per dir que en els moments finals d’una obra de teatre, d’un llibre o d’una pel·lícula es decideix si salvem al creador i ens l’emportem al calaix mental de les bones experiències o si per al contrari el nostre cervell decideix esborrar-lo per sempre i passem directament a pensar què farem demà per dinar. De totes maneres, no sempre les coses passen com estan previstes i tant en la lectura com en el visionat d’un espectacle a vegades apareixen “elements” encarregats d’espatllar això que sembla un procés tan normal i lògic. Em refereixo concretament a dos personatges que ens trobem normalment pel carrer i que conviuen entre nosaltres però que mereixerien ser desterrats del nostre costat de per vida. Un primer és aquell que sabent que estàs llegint un llibre amb tota la il·lusió del mon, i també a vegades amb molt d’esforç per esgarrapar el temps d’on sigui, apareix i ens explica el final sense cap mania o, si no ho fa directament, es dedica a fer una crítica mes narrativa que el propi autor o ha donar indicacions tan detallades de tots els elements claus, que és impossible no estar contaminat d’una visió aliena de l’obra i per tant ja no cal ni que tornis a agafar el llibre si no és per fotre-li pel cap. El segon personatge és aquell acomodador anònim, que empès pel deure que l’obliga, irromp inesperadament dins la sala fosca i travessa corrent el passadís central de butaques com aquell que va a apagar foc i obre la porta de sortida que es troba sota la pantalla per inundar de llum un moment decisiu, un moment íntim, un moment on tothom està endreçant les sensacions provocades, recollint les emocions que s’han vessat i per que no, també pensant que si no fos per algunes persones sense cap mena de sensibilitat, potser seriem una mica més feliços.

EL LLIURE JA NO ÉS TAN LLIURE. (22-02-2002)

Aquesta vegada haig de donar la raó al Sr. Albert Boadella quan parla de l’embolicat conflicte de la nova seu del Teatre Lliure. Hi ha companyies de teatre que han jugat la carta del risc i han guanyat i n’hi ha d’altres que ens han volgut fer creure que administraven una independència plena en les seves obres però tenien un coixí econòmic molt ben treballat. Ser arriscat en les propostes de treball pensant que si no surten bé demà te la pots tornar a jugar una altra vegada, és com anar robar un banc i saber que la policia està mirant cap a un altre costat. El Teatre Lliure sempre ha estat un referent de nivell en el nostre panorama teatral però també la seva trajectòria va anar canviat amb el temps i va passar de ser un laboratori de treball a una fabrica de productes en sèrie que ja estaven venuts abans de ser comercialitzats. Amb això vull dir que el nom de Teatre Lliure ha estat durant molt temps una marca on també s’han amagat productes de dubtosa qualitat. Mai he entès com és podien rentabilitzar aquelles produccions teatrals amb un aforament de sala tant reduït, uns actors que no treballen per quatre duros i unes escenografies molt ben pensades. A mi mai em que sortien els números. Però aquesta vegada l’ambició els ha traït i s’ha vist la tramoia. Quan El Lliure era El Lliure autèntic, als polítics els va interessar potenciar aquell focus de resistència intel·lectual, de artesana modernitat, de renom internacional dins els cercles teatrals de prestigi. És per això que van ajudar a mantenir aquell petit local del barri de Gràcia. Però l’ambició artística va créixer i la casa es va fer petita. Sota l’excusa del somni de Fabià Puigserver, els polítics van començar a prometre i els tontos dels artistes sempre ens els creiem. Vaig conèixer molt poc a en Fabià però estic segur que els hauria enviat a tots a fer punyetes i hagués inventat un nou teatre en qualsevol nau abandonada de la perifèria. A la companyia Teatre Lliure els hi hem regalat un teatre de 6.000 milions i ningú és queixa en canvi quan és va fer el Teatre Nacional tothom va posar el crit al cel. Per mi quina és la gran diferència? Doncs que el TNC pot canviar cada quatre anys de director i per tant de manera de gestionar i programar aquella sala, mentre que el Nou Teatre Lliure sempre serà la casa de la família. De totes maneres no em molesta tant que els clans teatrals existeixin i fins hi tot a vegades és productivament bo. El que em molesta més és que aquell estàndard del teatre combatiu, imaginatiu, alternatiu, obert, progressista, provocador ara es faci enrera per por a que els diners no els arribin per pagar totes les produccions que pensen fer. Per arribar a aquest panorama tant patètic i aclaridor hagués estat millor no sortir de casa.

ADOLFO MARSILLACH. (24-01-2002)

Les dues vegades que vaig parlar amb el senyor Adolfo Marsillach vaig tenir sempre la mateixa sensació. La primera vegada va ser per una entrevista de presentació al Teatro de la Comedia de Madrid. Jo era un nou vingut a la capital i ell era un català que em podia donar un cop de mà. Li vaig preguntar, quasi afirmant, si podíem parlar amb la nostra llengua materna i ell em va contestar rotundament: “No!”. La segona vegada que ens vam veure va ser en un sopar a casa d’una periodista d’El Pais. Jo ja estava treballant en un teatre i al veure’m es va dirigir a mi en un català perfecte: “¿Què fa el de Girona? ¿Suposo que la funció per la qual t’han contractat és en castellà, no?. Doncs practica aquest idioma per que és aquest el que ara necessites”. Tenia tota la raó del mon. Jo el mirava i davant meu veia una persona dura exteriorment, coherent amb el seu mestratge i en alguns moments distant i prepotent, però si t’hi fixaves molt i rascaves una mica mirant-lo als ulls fixament podies entreveure una fragilitat interior, una tristor antiga i una sensibilitat estranyament vergonyosa que guardava com un tresor maleït, com una arma que els seus detractors podien utilitzar en qualsevol moment per enfonsar aquell segur, majestuós i elegant transatlàntic del teatre. Va ser un senyor que es va fer a ell mateix i per tan, això vol dir que va deixar pel camí a molts cadàvers i ferits en aquesta guerra d’anar cap endavant per fer-se un lloc en el mon artístic. Hi ha un tipus de persones que els agrada tenir enemics, necessiten sentir la pressió de les crítiques i fins hi tot la mala fama els estimula com un motor per seguir creant obres més importants i arriscades. Adolfo Marsillach era una persona molt respectada en els ambients teatrals de Madrid i per això mateix una de les mes envejades i odiades. El que és indiscutible és la seva gran aportació a l’art de l’escena, tan per la seva obra escrita, com pels muntatges dirigits i la seva aportació per recuperar el teatre clàssic castellà i ordenar política i burocràticament aquest caòtic mon del teatre. Els catalans no li podem retreure que no fos un abanderat de la nostra cultura, per que per sobre d’una lectura simplista de que tot català ha de treballar en català, ell anava més lluny i pensava que tot català que es vulgui dedicar a l’art de l’escena ha de treballar posant els sentiments per davant dels territoris.

UN MOTOR ANOMENAT IL·LUSIÓ. (14-12-2001)

Per mi, la il·lusió és el carburant de la vida i el motor que ens hauria de fer moure per aconseguir els nostres reptes. Els que treballem amb materials tant transparents, volàtils i poc rentables, com poden ser els necessaris per viure de l’art de l’escena, estem condemnats a ser uns pobres simpàtics i eixelebrats, davant d’una societat cada vegada mes materialista que es regeix pel lema de: “tant tens, tant vals”. L’actor construeix amb paraules les seves propietats, compra i ven sentiments i emmagatzema experiències pròpies i estranyes per retocar-les, repintar-les, actualitzar-les i torna-les a posar al mercat dels consumidors de moments únics. Per la gran majoria és un trist patrimoni i per uns pocs és un tresor únic i intransferible. Jo estic amb els que, no tenint res, ho tenen tot. Per que n’hi ha molts que després de treballar tota una vida per tenir-ho tot, s’adonen que no tenen res. És difícil, per no dir impossible, convèncer a tots aquells que mesuren l’èxit de la vida amb anar posant zeros al compte del banc, que fer un llistat d’il·lusions acomplertes, és també una manera d’anar-se fent ric i que transmetre la joia de viure intensament té mes valor que qualsevol herència material que puguem deixar. En definitiva, tenir il·lusions vol dir tenir un camí ample i infinit davant nostre per perdre’s i tornar-se a trobar. En front d’un avorrit “anar tirant” hi ha l’actitud d’un grup de gent que per sobre de tot, prefereix el verb ser abans que el verb tenir. Alguns pensaran que el que dic respon a un joc de paraules, a un divertiment literari per fer bonic o simplement diran que és filosofia barata. Però qui llegint aquestes paraules s’hagin aturat dos segons per reflexionar el missatge que hi ha darrera de tot això, li diria: “benvingut a club dels perdedors privilegiats”. Segurament i com sempre, els demés s’expliquen millor que jo, per tan m’agradaria que el resum d’aquesta meva reflexió, vingués donat per l’enginy d’un francès anònim que pensant amb el seu epitafi es va fer escriure el següent a la seva làpida: “He lluitat i he perdut. He estimat i la he perdut. He creat i tot s’ha perdut. Però no us entristiu per mi, per que per arribar a ser aquest gran perdedor que aquí descansa, ha estat necessari viure una vida intensa, moguda, plena d’il·lusions i en definitiva: meravellosa.”

LA MARATÓ DE TV3 I UN BOIG QUE ELS PARLA(06-12-2000)

Aquest any La Marató de TV3 està dedicada a les malalties mentals greus i el fet que m’hagin convidat a col·laborar-hi m’ha posat la mosca darrera l’orella. No voldria tenir mals pensaments ni dubtar del motiu últim d’aquest invitació i em creuré que ha estat per que tinc bones relacions amb aquesta televisió i també bons amics, (en aquest cas amigues). Bromes a part les persones que per sort o per desgràcia ens dediquem a móns virtuals i creatius sempre haurem de viure amb el dubte de saber si som fruit d’una veritable vocació o si per el contrari tot ens ve d’un cargol mal ajustat. En el món laboral en el que em bellugo es molt freqüent que no se’ns prenguin gaire seriosament i que les mirades de compassió siguin el pa de cada dia quan ens reafirmem en la voluntat de viure d’una cosa tan abstracta com és això de l’art, ja sigui en el camp de la interpretació, de la pintura , l’escriptura... Dir que vols ser artista i que et qualifiquin de boig es tota una mateixa cosa. I a mi això sempre m’ha agradat per que em dona la pauta justa de saber que vaig pel bon camí. Que la meva opció és diferent de la majoria i que si més no, tinc la sort d’anar per lliure. Mai m’ho he pres malament quan m’han dit que estava boig per que m’ha semblat que estar boig és una bonica definició per dir que ets diferent. Jo sóc dels que creuen que només pots ser creatiu si no et deixes atrapar per la gran massa humana i la seva inèrcia avorrida que tot ho dilueix i despersonifica. No voldria frivolitzar sobre el tema de les malalties mentals per que sé que hi ha famílies que pateixen molt directament les conseqüències de tenir algun membre atrapat per aquestes boires permanents o transitòries que ofusquen el cervell dels malalts i fan que deixin de tenir el control sobre ells mateixos. La meva intenció és simplement intentar transmetre un missatge solidari i amb el meu testimoni explicar que jo també estic una mica boig o això és el que m’ha dit sempre. Potser la diferència entre un malalt mental diagnosticat i jo és que ell a passat per una consulta mèdica i a mi encara no m’han convençut d’anar-hi. Com aquella campanya publicitària on molta gent coneguda afirmava: “jo també puc tenir la sida” aquesta vegada, i encara amb més raó jo diria que tots portem la llavor de les malalties mentals i la loteria de la vida et pot premiar amb l’adob per a la seva germinació. Ara que estic inspirat i posats a fer literatura científica, si algun dia alguna divinitat superior em deixés triar la malaltia que m’hauria de consumir fins al final dels meus dies potser triaria una malaltia mental que em fes volar, que m’adormis el cervell i ja no fos conscient de qui soc, ni em preocupés l’ordre social ni moral que regeix la nostra societat. D’aquesta manera potser podria acabar tota aquesta comèdia de la vida pensant que només és moren els altres o en un deliri màxim de grandesa creure que jo no em moriré mai. Seria genial viure sense la pressió de la mort... En el món de l’art la bogeria o els estat mentals defectuosos sempre han estat un tema recurrent per justificar grans personatges o grans carreres creatives. Estic completament d’acord que la personalitat artística és la que té una visió diferent de les coses i la que trenca l’ordre preestablert que la societat més conservadora imposa. Però el problema pot començar quan aquesta anarquia interna controlada es desferma i trenca els límits d’una mínima convivència social. Llavors apareix el rebuig real i alló que en principi feia gràcia o es tolerava ens comença a fer por per que no sabem si pot agredir la nostra tranquil·litat i la nostra consciència. Per tant arribo a la conclusió que la societat permet o tolera a una sèrie de bojos inofensius per que els diverteix i són necessaris per portar color a unes vides una mica grises. Però quan algú és passa de la ratlla o no controla el motor d’aquesta diferència que és el propi cervell, llavors els tanquem entre quatre parets per que no emprenyin gaire. Es necessari que prenguem consciència que existeix un col·lectiu de malalts mentals que tenim oblidats per que creiem que ja no hi ha rés a fer. ¿ N’estem segur que no hi ha res a fer? o ¿potser pensem que ja està tot perdut i per això els posem últims a la llista per l’investigació de les seves malalties? Durant un temps es va creure que construint manicomis ja fèiem prou per aquesta pobre gent, però si som sincers amb nosaltres mateixos ¿aquesta mesura de tancament en centres especialitzats era per afavorir al malalt o per apartar-lo de la nostra delicada visió? No ens em de sentir culpables d’haver-ho fet malament però ara tenim l’oportunitat de fer-ho una mica millor. Aportem el que puguem, no per fer callar un cop més la nostra consciència sinó perquè investigant aquestes malalties potser algun dia podrem agrair l’existència d’estudis o d’algun fàrmac que ens ajudarà a no traspassar aquesta ratlla tan fina i tan fràgil que separa el nostre mon d’infinitats altres móns.

POLÍTIQUES CULTURAL. (12-07-2001)

Aquest dies s’està parlant de si Girona és una ciutat avorrida o divertida i aquest debat és tan antic com complicat és d’arribar a una conclusió al respecte. Seguint el fil de les converses polítiques que s’estan vivint a l’Ajuntament de la nostra ciutat sobre les propostes de crear centres lúdics a les afores, m’agradaria encetar un parell de reflexions sense cap ànim d’ofendre a ningú. En primer lloc dir que la hipocresia dels gironins és majúscula pel que fa al tema del divertiment i l’oci nocturn per que tothom és queixa de la falta de locals per anar un vespre d’hivern a fer el toc sense haver d’agafar el cotxe, però ningú en vol tenir cap a sota de casa i si el tenen son els primer de trucar a la policia municipal quan algú fa un crit a mitja nit. Finalment això es podria solucionar amb una feina de conscienciació ciutadana del respecte a la convivència. Però per a mi el problema més greu és quan entrem a debatre sobre la vida cultural nocturna que tota ciutat necessita després d’un llarg dia de productivitat, per fer que a més a més de ser un nucli de cases una al costat de l’altre, també sigui un marc per a la formació intel·lectual, riquesa d’experiències i rebost d’aliment per a l’esperit. En aquest cas sempre arribo a la mateixa conclusió i és que en l’aspecte de dinamitzar culturalment una ciutat no és pot tenir content a tothom. Per tant s’ha de tenir un pla estratègic molt clar, a llarg termini, on la batalla contra les ments tancades i encarcarades serà diària però si això es fa amb respecte i amb fermesa finalment la cultura s’imposa sobre la comoditat i la curiositat guanya al desconeixement. Amb tot això vull dir que potser les polítiques tan exteses de festivals i temporades és una manera de fer callar als que és queixen que mai es fa res i d’engreixar estadístiques i rankings de consumidors de cultura. Però sempre he cregut que, re-interpretant un refrany xinès, és millor comprar una canya per pescar que no que em convidin a un plat del peix més fresc. Què hi farem...son maneres de pensar però a mi m’agradaria més diners per insonoritzar bars on poder fer sessions de Jazz; més ajudes per crear sales de teatre alternatiu; espais de concerts on la gent jove pogués ensenyar el que estan fent; ateneus culturals, sales d’exposicions obertes a tothom,... en definitiva invertir des de la base i en petites infrastructures que quedarien al servei del ciutadà i per tant a favor d’un teixit cultural estable i viu. No es pot competir amb la gran oferta de Barcelona i potser no es tant necessari posar el nom de Girona al món si quan després tota aquesta gent que ve seduïda per una imatge de ciutat cultural es troba, en el seu dia a dia, que quan son les 12 del vespre no sap on pot anar per escoltar una mica de música en directe, triar entre un parell de peces de teatre ben fet dins de programacions estables, un cafè concert o si més no fer un passeig nocturn pels nostres bells carrer sense pensar que Girona és una ciutat fantasmal i deshabitada. A la gent que caigui en aquest parany sempre els quedarà el consol d’anar a visitar la nostra “joia de la corona”: el dolç negoci de les crispetes disfressat de la més gran oferta cinematogràfica. Santa innocència...