POSTAL DES DE BUENOS AIRES (II)

Assegut a la cafeteria de l'emblemàtic teatre San Martín del carrer Corrientes de Buenos Aires, tinc la sensació que el meu rellotge biològic detecta algun senyal d'alerta. Hi ha quelcom que m'intranquil·litza. Una gran sensació de desubicació m'envaeix. Observo la gent que és al meu voltant, miro atentament l'entorn escenogràfic que m'envolta, escolto indiscret el ritme i la música de les converses que m'arriben. En aquest precís instant, accepto, sense cap mena de dubte, que els viatges astrals existeixen i si hi ha alguna porta que t'introdueix en una imaginària i capriciosa màquina del temps, aquesta es troba a l'entrada d'aquest històric i nostàlgic teatre argentí.
He anat 30 anys enrere. Els vestits, les cares, els maquillatges, les actituds, els somriures, els silencis, els complements, les begudes, les mirades, els pentinats, el caminar, el coqueteig, la soledat, l'espera,tot, tot és antic, tot esta fora de lloc per algú que bé de la moderna, arrogant i trencadora Europa. Per a algú que viu de l'observació, aquesta experiència de diumenge a la tarda al San Martín és l'expressió més pura i real del metateatre: teatre dins del teatre
No vull dir que aquell segment de la societat de Buenos Aires que ha decidit sortir al carrer per veure un Shakespeare tronat siguin millors o pitjors que aquest gironí perdut enmig d'aquesta sacsejada espai-temps. Em refereixo que un s'adona que el temps visual va molt lligat a l'evolució econòmica d'un estat. L'Argentina ha subsistit durant molts anys amb més imaginació que possibles. En un món que avança sense compassió, podem veure societats estancades, que no han pogut seguir el pas i que han perdut el tren dels estats mes avançats. L'Argentina era un país que aspirava a jugar a primera divisió; i tenia recursos per fer-ho. Uns quants van destruir el somni de molts, per comprar els seus paradisos particulars. Quan violes un país, l'espantes, el traumatitzes i el congeles.
Sona el tercer timbre a la sa?la. Entro a la immensa platea; està igual que als anys setanta. Olor de resclosit, butaques folrades de tela verda i parets de fusta fosca envernissada. Al meu costat una dona molt gran que em diu que va ser amiga d'Alberto Closas i davant meu un gastat teló granatós molt més modern que el grup d'espectadors que el contempla. L'Argentina d'aquest meu últim diumenge a la tarda segur que no és tota l'Argentina. Potser aquest públic envellit però elegant només és l'últim representat d'una societat que va poder ser i no la van deixar. La dignitat és l'ultim que es perd, si la cultura ha fet la seva feina. Ara comença una cursa imparable pels que pugen des de baix, espero que no s'oblidin d'aquelles generacions que quasi sense identitat pròpia, els varen obligar a fer de pont entre el passat i el futur. Silenci. Comença la funció.

POSTAL DES DE BUENOS AIRES (I)

Ara farà uns dos mesos vaig rebre un mail de la meva amiga Virginia. Em deia: si alguna vegada tornes a Buenos Aires, truca'm, ara visc en aquesta ciutat i voldria que coneguessis un projecte cultural que m'ha fascinat i que m'ha canviat la vida. A vegades el dia a dia té aquestes coses màgiques; ella em parlava d'un canvi profund en la seva existència i, sense que la interessada ho sabés, jo ja tenia el bitllet comprat per anar a desentrellar aquest misteri una mica místic. Vaig conèixer la Virginia i la Marian quan el Fitag i el Festival Meridiano Cero de Casp es varen agermanar. La Marian era la directora i la Virginia feia tasques de producció. Quan la companyia teatral Teatro Che y Moche, on elles treballaven, va decidir muntar el primer festival de teatre amateur internacional en aquesta població aragonesa, ens varen demanar si podien viure amb nosaltres el Fitag 2006, per aprendre i intercanviar experiències. Ara aquest festival, que també vaig tenir la sort de conèixer personalment, ha desaparegut per problemes sempre de pressupostos, però l'amistat que vàrem fer néixer amb aquestes "manyes" no se la podrà carregar cap administració pública per més ganes que hi posi.
Però tornant a la història, no vaig contestar aquell mail. Quan ja em trobava a la capital argentina vaig decidir donar-li la sorpresa: hola Virginia, què fas demà? Fem un cafè? Crec que em vols explicar alguna cosa. Va passar de la sorpresa a l'alegria i em va citar per al dia següent a un barri de Buenos Aires que es diu Barracas. Un barri senzill, modest, amb alguna zona de misèria, però amb una vida al carrer impressionant. Anava acompanyada d'en Ricardo Talento, alma mater i director del projecte teatral Circuito Cultural Barracas. Em varen convidar a presenciar un assaig de la Murga de Carnaval: "Cambio climático o recalentamiento barrial". Aquella tarda-vespre, una de les més emocionants de la meva vida professional, vaig entendre perquè la Virginia havia vist la llum. En Ricardo i la Corin em van explicar que el Circuito Cultural Barracas és un projecte artístic comunitari que promou a través de l'art processos de transformació social per a la construcció de ciutadania, promoció de la igualtat i de la integració social. Treballen des de l'any 1996 en aquest barri i en el seu col·lectiu hi ha molts veïns de diferents edats i estatus socials, joves en situació de vulnerabilitat i professionals del sector que regalen part del seu temps en aquest projecte on a través d'accions artístiques reivindiquen millores pel barri, lluiten contra la pobresa, fan pinya i sobretot parlen i comparteixen els seus problemes i les seves alegries. El teatre, la música, la cultura en general eren uns vehicles i no uns resultats. Cultura social que agermana contra la cultura elitista que ens divideix.
Em vaig acomiadar d'aquella gent encantadora i de la Virginia, amb moltes preguntes dins el meu cap i amb l'espurna d'una petita nova flameta que si un dia fa foc gros, busco aquest camí on la feina en l'art és col·lectiva i es fa per aportar alguna cosa als altres; no per omplir currículums solitaris en paper mullat.

UN BON ENEMIC. (11-01-2010)

Tinc un bon amic que sempre deia que jo no seria ningú fins que no arreplegués un bon grapat d'enemics de qualitat. Aquesta afirmació sempre m'havia intranquil·litzat una mica perquè no sé si l'enemic s'havia de buscar o ja em sortiria sol. Sempre havia cregut que per arribar a ser el millor en alguna cosa t'havies d'envoltar de gent bona que t'ajudessin a fer el camí, però ara resulta, que el que et fa anar en direcció ascendent són les maniobres premeditades d'aquells que no et suporten, que et critiquen i que et voldrien veure a la cua de l'atur o d'urgències de l'hospital. El meu amic savi també sempre deia que aquesta via de consolidació professional té un nom científic i s'anomena teoria de l'èxit per negativitat. Si analitzem aquest fet minuciosament i amb precisió de laboratori, podríem trobar-hi una relació amb l'estudi que va fer un físic nuclear de pa sucat amb oli i que afirmava que el que impulsa millor un coet humà cap amunt és la seva energia contraria cap avall. Però posats a filosofar sobre la qualitat dels enemics em pregunto quin és millor, aquell que t'has anat treballant mica en mica, amb tota la intenció del mon o l'altre que apareix un dia sense que tu no tinguessis cap noció de la seva existència. Jo sempre havia presumit que no tenia enemics, i ara m'adono que estava presumint d'una qualitat buida de possibilitats. Des de fa un temps, crec que començo a tenir opcions de transcendir i sortir de la monotonia del senzill èxit quotidià: ja tinc un bon enemic! En un moment lúcid d'inspiració vaig inventar-me un títol informal pel personatge que m'havia de treure del camí del positiu avorriment i que m'havia d'ajudar a ser algú en aquesta vida de placidesa estèril, l'anomenaria el meu enemic de guàrdia. Els agrada aquest títols in nobiliari? No es pensin que m'hi he posat per poc, aquest enemic de guàrdia és una patum important dins el seu àmbit, sempre està molt atent a tot i per allà on trepitja imposa la seva magnífica presència. No em saluda quan em troba pel carrer. Ignora la meva feina. Destrueix públicament els meus projectes. Minimitza la feina realitzada. En definitiva, compleix a la perfecció el seu paper d'enemic custodi, i tinc la sort de poder dir que no és de rebaixes sinó de categoria superior. Alguns mals amics me'l volen prendre i jo els he dit que ni tocar-lo. M'ha costat els meus anys d'ofici poder aconseguir aquest exemplar i que amb les coses de menjar no es pot jugar. Per Nadal li vaig dedicar un conte molt bonic publicat en aquesta columna i a vegades, quan el veig deambular solitari pels carrers de la meva ciutat, em vénen ganes d'abraçar-lo i agrair-li tot el que està fent per mi. Espero que no es cansi mai d'estar al meu costat perquè de la seva companyia en depèn la meva existència pública i notòria.

TENNESSEE (W). 07-01-2010

El començament d'un nou projecte teatral sempre està ple de pors i de dubtes. Els actors que som amos, per sort o per desgràcia, de les nostres pròpies carreres, hem d'estirar dels carros personals amb més convicció i més fermesa que no pas aquells companys privilegiats, o no, que el mercat ja els va oferint el que han de fer a cada temporada. Triar és apassionant i també és angoixant. Trobar el motor del que t'ocuparà en els propers mesos, o si va bé anys, et fa estar neguitós fins que no trobés l'espurna que encén el foc de la il·lusió creativa. Quan deixes enrere un personatge teatral que t'ho ha donat tot, costa trobar-ne un altre que t'engresqui a seguir valorant la possibilitat de patir, de gaudir, d'aprendre, de continuar lluitant en aquest difícil i complicat món de l'escena catalana.
El meu Van Gogh personal ja queda ?lluny i ara tocava un altra repte; i de sobte, sense esperar-ho, truca a la porta un altre home, un altre vehicle per volar, un altre maldecap en forma de prova solitària. Tennessee Williams, un dels més importants i coneguts dramaturgs del segle XX, no només pel teatre del seu país, els Estats Units, sinó també per tota l'escena mundial, es presenta davant meu i em diu: "Jo t'acompanyaré i creixerem junts". No pateixin que no ha estat una aparició fantasmagòrica, ni una revelació mística, ha estat llegint un fragment de les seves memòries que he oberts els ulls i he dit: "D'acord, tu seràs el meu nou company de viatge".
Permetin-me que comparteixi amb vostès aquestes paraules que m'han fet decidir quin serà el nou projecte de la meva companyia teatral. Tennessee diu: "Sempre he escrit per raons més fortes que no pas les que hi ha darrere del mot professional, i tinc clar que aquesta força superior a vegades ha estat perjudicial per a la meva carrera. Carrera? No, potser no és aquesta la paraula adequada. Potser hauria de dir "vocació"? No, tampoc, sona massa petulant. El que sí tinc clar és que mai se'm va presentar cap altra alternativa que la de ser escriptor. Ara semblo un vell cocodril, però si es fixen bé en la meva pell dura, descobriran que l'única cosa capaç de deixar-hi alguna marca ostensible, seria l'incisiu tall d'un diamant o el frec d'un borrissol de dent de lleó que levita per l'aire en un captard de finals d'estiu".
No em diran que aquestes paraules no són reveladores. Davant d'un personatge amb aquesta sensibilitat, cap actor li pot donar l'esquena. Ara toca treballar. Elaborar una dramatúrgia que engresqui l'espectador. Crear un equip de professionals que sintonitzin com jo amb aquesta sensibilitat. Buscar finançament i algú que aculli l'estrena. Queda molt perquè s'obrin les llums damunt l'escena de Tennessee (W), però l'engranatge de la sensibilitat s'ha posat en marxa; i espero que en alguna platea els atrapi i els sedueixi aquesta nova aventura teatral que neix des de les comarques gironines per seduir a tots aquells que, com Tennessee Williams, no saben fer res més que viure a consciència.

LA FI DEL COR. ( 30-10-2010)

Quan llegeixin aquestes ratlles estarem entrant en l'última setmana de gravacions de la sèrie de TV3: El cor de la ciutat. Les últimes escenes de plató ja hauran quedat enrere i s'encararà definitivament la recta final d'emissió dels darrers capítols d'aquest dramàtic televisiu català que fa deu anys que surt per antena. Arribar a 1.906 capítols emesos vol dir molts actors, molts realitzadors, molts tècnics de tota mena, molts ?guionistes i sobretot molt públic fidel i d'altre intermitentment dissident, a les històries d'aquesta novel·la de barri televisada. Puc parlar amb coneixement de causa que aquests últims dies han estat especials en els estudis d'Hospitalet.És cert que ja feia un temps que hi havia un lògic cansament general en tots els ?equips de treball, perquè deu anys desgasten el personal més energètic i creatiu; però també és innegable que aquests darrers dies s'ha viscut un clima de comiat, de tristesa, de pèrdua que a tots ens atrapava una mica. Alguns lectors pensaran que aquesta reflexió pot ser banal i que hi ha actualment problemes al món, molt més importants que la tristor d'un col·lectiu televisiu. Moltes vegades he pensat que en algun moment de la història, algun dia concret, es devia destruir, perdre algun Velázquez o algun Picasso, i la vida ha continuat fluint al marge d'aquesta pèrdua artística irreparable. Permetin-me la broma i no vull comparar ni posar al mateix nivell la fi d'El cor de la ciutat amb la cremada d'un incunable o la desaparició d'alguna relíquia egípcia. El que vull dir és que en algun moment tot s'acaba, tot ha tenir o contemplar necessàriament un final; l'important és el valor que donem a cada cosa, aquell instant de comunicació emocional que ens ha aportat durant uns segons o durant segles. Tots sabem que en les feines artístiques els valors solen ser molt individuals i relatius...i també seria discutible si els productes televisius poden entrar en la categoria de treballs artístics.... El que sí tenim clar l'equip d'aquesta sèrie de televisió és que hem treballat per emocionar, per fer riure, per distreure, per fer pensar, per acompanyar o per ajudar a fer entrar bé una bona becaina. Aquest és el nostre tret diferencial. La televisió genera obra de consum ràpid però amb una difusió espectacular i una intensitat i intencionalitat emocional molt directe i afectiva. Estic convençut que molta gent ens trobarà a faltar, que es recordarà dels nostres personatges per molts anys. Segurament en vindran d'altres i aquesta tristesa serà molt efímera i passatgera. Però deu anys de convivència diària són massa per no creure que alguna cosa especial morirà i que amb la distància del temps es recordarà aquesta feina com una experiència única que segurament mai més es tornarà a donar.Aquests dies, durant les últimes escenes d'El cor, hi ha hagut molts moments per a la nostàlgia, però el que ha surat per damunt de tot és l'orgull d'haver participat d'un fet inusual. Jo sóc de l'opinió que tot és art si es fa amb ganes de comunicar i d'establir lligams i la seva duració en el temps no influeix en el seu efecte íntim. Deixem que aquest cor s'aturi, però si un dia els seus batecs els varen emocionar, recordin aquells instants com una vivència artística de sentir-se vius a través d'una ficció televisada.

PLATAFORMA DE DRAMATURGS (05-10.2009)

RedactarEdición de HTMLÉs evident que la ciutat de Girona té una relació especial amb el teatre. No sabria explicar quan va néixer aquest idil·li públic i notori. En part em sento un humil treballador i partícip d'una etapa revolucionària i lluitadora, on juntament amb molts altres artistes i creadors, ens varen proposar, amb més il·lusió que estratègia, trencar la grisor d'aquesta ciutat a la dècada dels vuitanta. La combinació d'aquella joventut estrafolària i bohèmia, juntament amb un Teatre Municipal que des de fa dècades va obrint les seves portes per mostrar el millor teatre possible; i la constància de molts amants del teatre: directors, actors i públic, que mai deixaren buits els escenaris de la ciutat; tota aquesta combinació d'elements, va posar la silent i ara ja vella llavor d'aquesta Girona efervescent d'arts escèniques que comença a ser envejada arreu del món. Si ara s'hagués de fer una valoració de la feina feta fins a aquests moments a les nostre comarques, podríem dir que el col·lectiu d'actors i directors potser podria ser el grup més visible i el que s'ha intentar protegir més. L'Agrupació Gironina de Teatre i un futur Centre d'Arts Escèniques ens fan pensar que la part més coneguda i popular de la creació teatral estarà protegida i en alerta constant. Però en el món del teatre sabem que, sense dramatúrgia, no hi ha direcció i encara menys interpretació. Tota peça de teatre parteix d'una història i qualsevol argument té el seu inici en la sinapsis neuronal d'un autor més aviat solitari i vergonyós. Ara, els escriptors de literatura teatral de les comarques gironines s'han mobilitzat i han decidit unir esforços per fer-se presents i no quedar-se a la cua d'aquest impuls escènic que viuen els nostres pobles i ciutats. Són un grup de persones que tenen en comú la dedicació d'escriure per al teatre i que comparteixen la voluntat d'engegar un nou projecte col·lectiu per a l'escriptura teatral amb els objectius, entre d'altres, de donar suport a la creació dramatúrgica a casa nostra i divulgar l'activitat artística dels escriptors teatrals ja actius prèviament i estimulant al mateix temps l'aparició de nous talents. També volen actuar com a enllaç amb els altres creadors d'arts escèniques i establir un diàleg fluid entre directors i directores, actors i actrius, escenògrafs... per tal d'incentivar projectes comuns. Ara potser ja es comença a tancar el cercle d'una planificació imaginària perfecta. Si s'abonen, es protegeixen i s'esperonen les tres potes principals del fet teatral: l'autor, el director i l'actor, potser podem començar a dir que la base creativa comença a tenir estructures sòlides. Si treballem tots junts, sense presses,amb constància i amb respecte, potser sí serà veritat, allò que tothom ja diu, que Girona i el teatre s'estimen.

EL TEATRE POPULAR (13-07-2009)

Tinc la lleugera sensació que el teatre popular està desapareixent. No em refereixo a un tipus de teatre comercial actual pensat legítimament per omplir les platees dels teatres i fer caixa, sinó a un altre tipus de teatre: el que neix del poble i està fet pel mateix poble. No explicaré res de nou si dic que Catalunya ha viscut històricament el teatre com un complement reivindicatiu, divulgador, amplificador de la seva expressió històrica i cultural més lligada a les arrels, el tronc i les branques d'un poble mil·lenari. Llibres com: Història del teatre català: dels orígens al 1800, de Francesc Massip o també Aproximació al teatre català modern, de Xavier Fàbregas, ens il·lustren d'una manera entenedora el llarg camí teatral d'una cultura que ha deixat empremta amb un estil propi de pujar a l'escena. Una mirada diferent sobre els grans temes religiosos o polítics que van des de les conegudes histories universals fins a les més casolanes. Sempre, els pobles han tingut la necessitat visceral de plasmar visualment tot allò que els ha marcat, transformat i ajudat, amb la recreació escènica d'al·legories literàries, contes a la vora del foc, pessebres vivents, comèdies als teatres dels casinos, folklore popular o amb imatgeria festiva de festes majors. És evident que Catalunya no ha tingut l'exclusivitat de crear amb els segles una mirada diferent, una utilització personal de l'art de l'escena i totes les seves derivades. Cada cultura ha fet el seu camí particular, a vegades amb trets identitaris del territori i en altres moments experimentat amb experiències que ens arribaven de terres llunyanes, però sempre amb l'esforç voluntariós de personatges més o menys anònims... A casa nostra, teatralment parlant, tenim segell propi: els pastorets, les passions, els balls parlats, una llarga tradició titellaire i més enllà de les nostres terres: els moros i cristians, el misteri d'Elx, el compromís de Casp, i centenars d'espectacles històrics, religiosos, polítics o anecdòtics que narren les peripècies de ciutats i pobles, amb majúscula i amb minúscula, sempre depenent de qui les expliqui i com les hagi viscut. Però el que sí que és cert és que l'essència del teatre, la necessitat d'explicar o d'instruir, neix lligada al poble treballador. Als humils homes, dones i nens de qualsevol vila, gran o petita, que han mantingut encesa la flama d'aquest llenguatge particular i en evolució constant. Ara aquesta nissaga d'actors i directors anònims s'està perdent i intueixo que la culpa la tenim els professionals. El teatre no és titularitat dels que es poden guanyar la vida fent-lo, el teatre és simplement dels que tenen ganes de fer-ne.

LA CULTURA I EL FUTBOL ( 15-006-2009)

Aquests és un d'aquells articles incòmodes d'escriure. Quan un es fica amb els poders fàctics de la societat sap que en pot sortir escaldat del comentari, però quan ja entrés en el terreny del futbol, la sorpresa en forma de crítica, pot ser descomunal. Vivim en un país on et deixen fer mentre no emprenyis; però si la teva reflexió remou males consciències, ja passes a formar part de la llista de personatges il·luminats i egocèntrics que lluiten per la còmica salvació de la humanitat. La calma d'aquests dies de poc moviment futbolístic, fa que per contrast, t'adonis que hi ha vida més enllà de la pilota. Aquesta pau esportiva és relativa, per que tots sabem que la bèstia descansa, agafa forces dins el cau, estudia el ?terreny que arrasarà amb el seu foc unificador, i quan ja semblava que l'havíem oblidat, salta per començar a devorar voluntats i temps d'oci. Els que vivim de la cultura coneixem perfectament aquesta batalla perduda. Els programadors d'activitats culturals, ara ja fan les seves agendes d'activitats en funció dels partits que es jugaran. Hem caigut en una tirania medieval que fa que tota energia cultural giri i es desinfli quan 24 esportistes comencen a corre a toc d'un xiulet. Quan es va deixar de lluitar? Quan ens vàrem donar per vençuts? Hi ha una possibilitat de recuperar-nos, almenys de conviure dignament les dues aficions? Jo em pixo de riure quan diuen que el futbol també és cultura. Què queda després d'un partit? Què és el que un ha après? Anar al futbol és un acte visceral i fruit d'alienacions acceptades. No dic que no ajudin a calmar la societat, que la distreguin de pensar en d'altres problemes mes greus i complicats. Accepto la seva missió balsàmica, però és una medecina de poques hores. En canvi la cultura, et dóna una tranquil·litat de per vida. Dóna sentit a les teves hores vitals. Sentir que ha valgut la pena viure per admirar la bellesa d'una obra, viure vides d'altres, reflexionar amb tranquil·litat davant la pregunta invisible d'una proposta visual o literària, això sí que és viure. La cultura demana un esforç a vegades fruit d'un hàbit poc treballat. El futbol és el fast-food del temps lliure. I que no em vinguin amb la cantarella que no tots els amants del futbol son incultes; és evident que no. El que sí que els diria a aquells que han triat com a eix central del seu pas per aquesta vida mirar com roda un pilota sobra una catifa verda, que reflexionin ara que hi són a temps. Només vivim una vegada. Poden cremar dies o fer-los créixer. Per què quedar-nos en un planeta esquifit i pobre, si la cultura ens permet viatjar a galàxies diferents i misterioses a cada instant?

EL DIA MUNDIAL DEL TEATRE (23-03-2009)

D’aquí quatre dies, el 27 de març, celebrarem el dia mundial del teatre. Com cada any, l’ITI (International Theatre Institut), encarrega a una personalitat important d’aquesta disciplina l’escriptura d’un manifest que es llegirà a tots els teatres i places del mon que ho celebrin. Enguany, Augusto Boal, dramaturg, escriptor i director de teatre brasiler, ha estat l’escollit. Aquest treballador incansable és conegut mundialment per desenvolupar un mètode personal que s’anomena: teatre de l’oprimit. Una formulació teatral que s’orienta a desenvolupar un teatre lligat a les bases mes populars. No he pogut resistir la temptació de compartir amb els meus lectors aquest text deliciós, lúcid i alhora reivindicatiu. Aquí en tenen alguns fragments: Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en moments especials. Encara que, inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre! No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre. Som tots artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta a la vista, però que som incapaços de veure de tan poc habituats que estem a mirar. El que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il·lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana. El setembre de l’any passat ens va sorprendre una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes, tortures que succeïen, si, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres, que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o a les mans d’un honest corredor de Borsa, fórem informats de que aquells diners no existien, eren virtuals, una lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser teatre del dolent amb un embolic trist, on uns pocs hi guanyaven i uns molts ho perdien tot. Els polítics de països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà en sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem fent d’espectadors, asseguts al galliner del teatre. Fa vint anys vaig dirigir Fedra, de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: pel terra, pells de vaca; al voltant, bambús. Abans de començar, els hi deia als meus actors: “Ara s’acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, ningú tindrà dret a mentir. El Teatre és la Veritat Amagada”. Veient el teatre, a més de les aparences, veiem a opressors i oprimits a totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes. Veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. El teatre no pot ser només un acte social, és una forma de vida! Actors som tots nosaltres, el ciutadà no és el que viu en societat, és el que la transforma.

PENÉLOPE I RUBIANES ( 06-03-09)

Ha nascut una estrella mundial i ens ha deixat un showman del poble. L’atzar del viure ens dona i ens pren aire a la seva voluntat. Posats així de costat podria sembla que la Penélope Cruz i el Pepe Rubianes tenen poques coses en comú. Deixant de banda que tots dos tenen un nom propi que comença per la síl·laba Pe, potser el que més connecta les seves trajectòries professionals seria un mot: popularitat. Però també la popularitat, com tantes d’altres coses en aquest mon, esta dividida en categories segons el seu radi d’afectació. Si parlem d’en Pepe Rubianes podem dir que gaudia d’una popularitat propera, quotidiana i d’esquerres. Omplia teatres i envelats fruit d’una mútua necessitat de comunicació entre actor-espectador. Sintonitzava sempre en la part mes lliure i transgressora d’un públic, a vegades poc valent, que expressava la seva queixa intima i social rient i aplaudint les gràcies d’un bufó modern auto expulsat de la cort. La Penélope Cruz és de llarg molt més popular que en Pepe, i la seva popularitat és caracteritza per que és valor que cotitza a borsa. La Penélope ha sortit catapultada a l’univers del negoci mundial cinematogràfic i tot el que fa destil·la glamur. Afirmo rotundament que els dos son actors, intèrprets i evidentment persones que han lluitat, cadascun amb les seves armes per arribar el mes lluny possible. Per que la popularitat és un terreny pantanós: primer te la donen amb un somriure als llavis però a vegades després te la fan pagar; te la reclamen o t’utilitzen per haver acceptat aquesta caixa de bombons on de tant en tant en surt algun d’enverinat. A la Penelope Cruz ja li estan amargant el seu premi amb campanyes anònimes per internet on li retreuen que tot el seu talent es troba de cintura per avall. I al Pepe Rubianes el volen fer un sant laic; l’entronitzen dedicant-li carrers i places i el volen fer transitar per aquells salons que ell sempre havia satiritzat. Admiro a aquest dos personatges. Amb tots dos he tingut el plaer de conversar. Darrera la màscara hi havia molta humanitat. Son exemple de tenacitat, enginy, perseverança i personalitat pròpia. I ara, cadascun a la seva manera, mirarà enrera i se’n riurà de tots aquells que mai van creure en ells. I què volen que els digui, de tant en tant, fer balanç i rememorar el camí fet, davant d’un premi o d’una vida que s’apaga, et fa sentir que potser no han estat endebades totes les crítiques, els dubtes, les llàgrimes i els amics que hem deixat darrera perseguint una meravellosa fita imaginària.

CARTA DE D'ISRAEL ( 09-01-2009)

Algunes vegades, quan n’he sentit la profunda necessitat, m’he permès la llicència de cedir aquesta columna a veus més implicades que jo, segons el tema que em vingui de gust reflexionar. Ja fa dies que els atacs d’Israel sobre la franja de Gaza em fan pensar quina és la meva posició intima davant d’un tema tant trist i massa sagnant. M’arriba una carta de l’Efraim Barkan, un bon amic de Girona, de la gent del Fitag i per tant, un home de teatre amb qui he tingut la sort de poder conversar llargament i aprendre moltes coses de la seva experiència. Sense prendre partit per cap bàndol, els hi transmeto la missiva que ens escriu des del cor del conflicte i del dolor personal. És el poc que puc fer per un bon amic que pateix: “Benvolguts amics de Girona, comparteixo amb vosaltres el fàstic que em fa la guerra i la innecessària pèrdua de vides humanes. Però algú va dir una vegada: “El que es veu des d’aquí no es veu des d’allí”. No sé el que vol dir “resposta desmesurada”, com molts han definit la reacció del poble israelí. Però si que sé el que significa estar durant anys i anys, sota la amenaça i caiguda de míssils i morters, tenint en el millor dels casos, entre 15 i 30 segons per protegir-se, entre l’alarma i l’explosió. És cert que a Israel hi ha hagut pocs morts en aquest conflicte, però l’estadística no ens consola. Aquí tenim respecte per la vida humana. Aquí durant anys ens hem hagut de gastar els diners en construir refugis, sistemes d’alarmes i proveir-nos d’armes per defensar-nos. Quantes escoles, biblioteques, teatres o hospitals haguéssim pogut fer amb aquests diners? Si els que prediques a les mesquites de Gaza pensessin com nosaltres i tinguessin una mica de respecte a la vida humana, sigui del poble que sigui, deixant de difondre missatges d’extermini o de venerar la mort dels seus suïcides, la realitat que ens envolta seria molt diferent i la franja de Gaza podria començar a sortir de la seva horrible i inacceptable pobresa. Però no, ells repeteixen dia i nit, que no abandonaran les armes fins a exterminar el poble d’Israel. I què volen, que els aplaudim? Pensen que no ens defensarem? No tenim res contra el poble Palestí, si no contra els terroristes de Hamas, que no s’estimen ni a la seva pròpia gent. S’amaguen a les cases de civils, a les escoles, a les mesquites. Això fa que morin nens i vells. Aquestes morts son molt rentables per a ells i provoquen manifestacions de suport. Fa tres anys que Israel va treure a la força els propis colons que ocupaven aquesta franja i va donar als palestins l’oportunitat de construir-hi el seu estat. Europa els va ajudar econòmicament i tot s’ho van gastar en aprovisionar-se de mes armes. Israel és l’únic país del mon que no pot perdre una guerra per que perdre vol dir desaparèixer. Perdoneu-me si les meves paraules us molesten, però explicar el que sento és el mínim que puc fer com a ésser humà i com artista, si és que les dues coses es poden separar. Podeu pensar el que vulgueu. Només demano que m’escoltin. Espero que aquest malson acabi aviat i ens veiem a Girona gaudint dels temps de pau. Us estimo molt. Una abraçada. Efraim.”

MIQUEL BAUÇÀ ( 22-01-2009)

La Consol i en Lluís del restaurant La Penyora de Girona son una gent collonuda. Posats a definir-los d’una manera més fina, podríem dir que son uns dels últims espècimens en actiu d’una generació d’activistes culturals que varen viure l’esplendor ja llunyà d’un país que bategava per créixer intel·lectualment, per trobar un espai propi de reflexió i per generar debat col·lectiu i constructiu que ajudés a fer una societat més lliure i més independent, fora dels canons preestablerts. Han convertit els seu personal restaurant en una petita república independent de la cultura i aquest conegut local gastronòmic es converteix de tant en tant en gran auditori, en magnífic teatre, en lluminosa sala d’exposicions o en una airejada plaça pública sota teulada; però sobre tot, sempre és una concorreguda aula magna de la universitat de la vida. L’any passat és varen inventar una nova proposta cultural per la ciutat i com no podia ser d’una altra manera havien de treballar fora dels circuits i els personatges més lligats a la cultura quotidiana i institucional. Al 2008 va néixer el Festival d’Art independent Pepe Sales i ara al 2009 tocava posar la segona pedra d’aquell primer èxit de convocatòria. El personatge escollit enguany també ha estat un poeta: Miquel Bauçà (Felanitx, Mallorca 1940-Barcelona 2005). Molts dels que ara ens trobem implicats emocionalment i voluntàriament amb aquesta proposta de segon Festival Pepe Sales, desconeixíem la figura del poeta mallorquí. Aquesta és la grandesa de la convocatòria: donar a conèixer personatges importantissims i de gran qualitat però que han viscut al marge de la correcció i dels fets previsibles. Joan Sales parla epistolarment de Miquel Bauçà a Mercè Rodoreda: “Te talent i cosa rara encara, va pel seu compte, diu allò que li passa pel cap i no fa aquest BEEE uniforme que avui s’estila entre els joves lletraferits. És exactament nihilista....”. Amb una obra crítica envers la societat: “No hi ha res més trist i misteriós que la màgia i la religió” i amb un manifest rebuig al mon contemporani que li havia tocat viure: “Només un mateix pot ser mestre d’un mateix”, Bauçà deixa una obra vital, d’una gran radicalitat i, com a tal, difícilment classificable. El dimarts 27 de gener, a partir de les 20h, el centre cultural La Mercè de Girona, (també al Truffaut), serà un espai obert a tothom i lliure de condicionaments culturals estipulats per la indústria i la societat. Coordinat per Deambulats i amb mes de 40 artistes de molt variades disciplines, l’univers del poeta Bauçà, que sempre va buscar l’invisibilitat, es farà present per unes hores, i podrem tastar el dolç i amarg d’una existència clarivident i torturada, per que com ell deia: “Vagarejar entre imbècils només condueix a l’infortuni”.

CENTRES D'ARTS ESCÈNIQUES. ( 05-02-2009)

Escric aquestes ratlles des de Reus, ciutat amb personalitat pròpia, plena de vida i estimada pels seus habitants. Estirat al llit de l’hotel reflexiono sobre el que m’ha portat fins aquí. Hores abans de l’estrena, quan els nervis estan descansant i revisant mentalment la feina feta, puc pensar que el projecte teatral que ara m’ocupa té una singularitat digna de ser comentada i compartida. No vull fer publicitat de la peça teatral que avui estrenarem. No és l’objectiu d’aquest article. El que si vull és parlar de l’inici d’un camí que si es fa un manteniment correcte i no es deixa perdre ni s’oblida, ens pot portar molt lluny dins l’àmbit de la producció teatral catalana. Parlo de l’obligació moral que tenen els nostres polítics, i també els nostres gestors culturals, d’equilibrar el territori i de donar les mateixes oportunitats a tots aquells creadors, artistes i amants de l’art professional, que han pres l’opció de viure i treballar fora del nucli potent, aclaparador i a vegades desesperant de la gran capital Barcelona. Aquesta peça teatral que avui es posarà a disposició de la critica particular i individual dels reusencs, després serà dels illencs de Palma, i mes endavant dels terrassencs i morirà davant dels ulls de saltencs i gironins. Els tres centres d’arts escèniques de Catalunya ( el CAER de Reus, el CAET de Terrassa i el Centre d’Arts escèniques El Canal de Salt-Girona), més La Fundació Teatre Principal de Palma de Mallorca s’han posat d’acord per impulsar una peça teatral que des de la perifèria cultural intenta competir amb les abassegadores produccions que neixen insolents des de Barcelona. Dos actors gironins, tres de Reus, dos de Palma i una actriu de Barcelona estrenen un text d’un autor contemporani mallorquí. Els 4 teatres s’uneixen en xarxa i construeixen un petit circuit d’exhibició i genera una feina similar a una producció barcelonina que neix i mor en aquesta mateixa ciutat. Per primera vegada un té la sensació que no cal passar pel melic de Catalunya per treballar en igualtat de condicions. Mica en mica s’han d’anar capgirant les direccions centralistes i apostar per la distribució de les oportunitats sobre un territori que clama un equilibri real. Aquestes potser son les primeres passes de gent tossuda que aposta per la diversificació en front de la concentració. El talent no entén d’areas d’influència. La creació és lliure i s’han d’obrir portes i finestres per que ens arribi l’airet fresc de la cultura de tothom i per a tothom. Parlo del que neix i no del que es compra. A alguns ens tocarà bufar i a d’altres només voldran respirar-lo i gaudir-lo. En tot cas, el que estar clar és que s’ha de poder generar i sentir aquest repte creatiu de la mateixa manera, estiguem on estiguem. Que és prepari la capital per que les perifèries desperten.

CONTE DE NADAL ( 28-12-2008) Dedicat al meu enemic de guardia!

Una vegada, fa ja molts i molts anys, en una ciutat força semblant a Girona, hi vivia un personatge gris. Un tirà de pa sucat amb oli que havia forjat el seu imperi del respecte, amb arts maquiavèliques, insults carre. Un home fosc, sense veritables amics, un ressentit disfressat de professional del seu ofici. Un personatge que s’alimentava de robar la vitalitat i la llum dels seus conciutadans. No és que anés vestit d’aquest color, ni que la seva pell tingués una tonalitat cendrosa, simplement, era un home que no havia conegut la bondat. No una bondat religiosa, si no una bondat humana, lògica i necessària. El nostre home gris vivia d’apagar il·lusions veïnes i no s’estimava ni a ell mateix. Tothom per davant li feia el paperet i li reia les gràcies però per darrera ningú tenia per a ell cap paraula amable. Vivia de la por que generava i menjava dels beneficis de la seva destrucció planificada. Un dia, va ser per Nadal, si li va creuar una nena en el seu camí. Ella, només li va dir que es deia Esperança i li va agafar la mà. El nostre pobre home estava incòmode. El tacte suau d’aquella maneta desconeguda el descol·locava. Per curiositat professional va accedir a seguir l’embranzida d’aquella nova acompanyat i caminant, caminant es va trobar davant d’una porta desconeguda per ell, on hi brillava un rètol lluminós que resava: “canvi”. En el seu afany de ser el primer en tot es va deixar anar de la seva menuda guia i va fer girar aquell pom brillant. Al passar el llindar de la porta, la nena ja no hi era i àvid de noves notícies per devorar va avançar cap a un espai desconegut. De sobte un raig celestial, con el de l’Arcàngel Sant Gabriel als pastorets, li va cegar la vista. Quan es va poder refer de la fogonada, tot havia canviat. Davant seu van començar a desfilar, un a un, tots els seus actes. Una processo de situacions ben delimitades anaven marcant el pas. Cap a la dreta les bones accions i cap a l’esquerra aquelles que havien generat dolor, ràbia, impotència o tristor. Les justes s’anaven arrenglerant formant un petit i humil caminet de curt recorregut, però les injustes s’apilonaven a bon ritme fent créixer una piràmide cada cop mes majestuosa. L’home gris es va veure atrapat pels seus actes, va voler fugir però ja no tenia escapatòria. Estava condemnat a reviure’ls un darrera l’altra. No li agradava el que veia i en un atac de lucidesa va començar a escalar la muntanya d’actes poc nobles i així poder escapar per una finestra que s’endevinava dalt de tot d’aquell magatzem de fets propis. Va saltar desesperat per la finestra i per sort va caure damunt del seu llit. Aquell dia, quan va posar el peu a terra, va sentir la necessitat de no acumular tanta maldat i va sentir dintre seu una “esperança de canvi”. Va entendre que l’odi i el rancor només construeixen precipicis de soledat i que les bones accions delimiten sempre un camí planer i feliçment transitat que et porta sempre a paisatges millors. Els meus millors desitjós per aquest 2009 que ja ens observa.

EL CLICK ( 28-11-2008)

Durant la nostra llarga o curta o millor dit, imprevisible trajectòria vital, hi ha moments molt concrets que la vida fa un “click”. Em refereixo a aquells tres interminables segons on des de fora o des de dins, el sentit de la nostra existència canvia i agafa una altra direcció diferent a la que teníem fins a aquell moment. Potser per que el teatre és el gran laboratori de les emocions, m’interessa moltíssim l’anàlisi acurat i la reflexió mística, d’aquells minuts, d’aquells instants on apareix davant teu, volent i sense voler, la bifurcació del teu esdevenir. En un tres i no res has de prendre partit sense saber on et portarà el resultat de la teva important decisió o l’efecte que provocarà l’elecció de resolució d’aquell fet atzarós que la tómbola de la vida et regala. Molta gent no és conscient o no pot aïllar-se mentalment per comprendre que es troba davant del seu minut d’or vital, que s’enfronta a un reajustament d’engranatges que li marcaran un canvi de ritme desconegut. Però si fem un esforç, si escoltem dins el nostre interior, sentirem un delicat “click” que anuncia que ja mai més tornarem a ser com érem uns instants abans. Les rodes dentades del rellotge neuronal s’aturen, canvien d’eix, reajusten les seves molles carregades de sensibilitat, es revisa la pressió del lubricant emocional i l’ordinador vital es torna a posar en marxa amb una ordre només revisada o renovada. La percepció personal que un pot tenir de tot aquest rebombori químic queda reduït a un senzill “click” interior. A vegades aquest “click” es tradueix en la senzillesa fonètica de pronunciar un “si” o un “no”; pot passar per tancar una porta darrera teu o quedar-te a dins de l’habitació; per parar la teva marxa o continuar caminant; per aguantar-te l’impuls de trencar-li la cara a algú o mossegar-te la llengua; per polsar la tecla de l’ordinador que diu “enviar” o la que diu “suprimir”; per donar un peto o guardar-te’l per tu. Quantes vegades hem marcat un número de telèfon i hem penjat abans de que ens contestin?, quantes vegades hem pujat una escala i no hem trucat a la porta?, quantes vegades hem parlat amb el coixí i aquest ens ha dit que ens espaviléssim nosaltres mateixos. Algú va dir que viure és sembrar dubtes per recollir preguntes. La vida és una suma de petites decisions amb possibilitat de grans canvis. La vida també pot ser un petit concert de “clicks”, uns més suaus, d’altres més escandalosos, més dolços o més amargs, que si els poséssim un darrera l’altra, ens farien escoltar la nostra personal melodia, s’executaria una intransferible partitura que, com a virtuosos intèrprets d’un únics instrument, farà que ens sumem al gran concert silenciós d’una humanitat que sobreviu individualment com pot entre un “click” i el següent.

JOAQUIM ARMENGOL (20-10-2008)

Estic decepcionat amb l’Associació Gironina de Teatre. Torna Temporada Alta i tornen les critiques teatrals del Sr. Joaquim Armengol. Durant l’any ja estem acostumats a les crítiques i sortides de tó del nostre ”enfant terrible” oficial, però aquest dies s’hi incorpora al joc dels desproposits un bon ajudant. El mes trist és que el nostre “sindicat” d’actors mira cap a una altra banda sempre més preocupats per generar feina que no pas defensar els que ja la generen. Quan plantarem cara als que en nom de la critica teatral carreguen insolentment i de males maneres contra el resultat del nostre esforç? No podem tolerar que facin pseudo literatura amb el nostre ofici i que aboquin els seus intelectualitzats coneixements de biblioteca damunt de la nostra dura realitat laboral. S’ha de dir: prou!, com va fer el Sr. Cuní i treballar per tornar al públic el seu poder d’opinió i decisió, que un dia va ser robat pels que somnien amb un talent teatral que mai tindran ni experimentaran. Alguns pensaran que no acceptem les crítiques i d’altres diran que estem dolguts pels cops rebut, però a títol personal penso i defenso que la crítica teatral es necessaria sempre que sigui des del respecte i les bones maneres. Tot es pot dir si es diu amb màxima educació. És dur tirar endavant un projecte i molt més de de la perifèria del territori, estem disposats a que la opinió d’un “entès” tingui més pes que la de tot un auditori convençut ? Jo ja estic saturat de tanta prepotència, cal organitzar-nos i plantar cara. Per posar una exemple d’aquesta mala educació els transcric alguns fragments de la crítica que va fer a la meva obra Sols al cel, la titulava: “La petulància o l’àngel caigut” i deia entre d’altres coses: “.....Com us ho diria, hem arribat a un punt poca-solta en què s'ha dissolt qualsevol diferència entre criteri i opinió. Avui dia qualsevol potiner té l'atreviment i la possibilitat d'autoproclamar-se d'interès públic. Així és fàcil observar, en qualsevol plataforma visual, espectacles de pati de col·legi que passen per exemples de creativitat prodigiosa”; “...De vegades el contacte amb la gent deprimeix.” De l’obra Soterrani en va titular la critica: “Mal d’estòmac”,i deia“…Els actors semblaven un parell d'estaques clavades. Cossos sense sang. La interpretació correcta i avorridíssima...a cops s'enfarfega i s'empassa les vocals, s'esmunyen lluny i es dissolen en una mena de murmuri inintel·ligible. Redéu, quin ensopiment!” A L’Any del pensament màgic, titulava “Asèpsia” i deia: “....divendres no, no hi va haver prodigi a l'acollidora sala La Planeta...” Sr. Armengol...nosaltres intentem fer teatre, no miracles! La setmana passada va tocar el rebre als bons professionals i companys de la Cellera, els de 4produccions. Els hi estripa el final i els redueix a un grupet d’amics que aspiren ingenuament a fer teatre professional. Fins quan permetrem aquesta manca de respecte envers el nostre ofici ? Reclamo un debat urgent dins la professió gironina!

ELS BATECS DEL TURÓ: L’AVENTURA TEATRAL D’UN POBLE.(11-07-2008)

Tinc la lleugera sensació que el teatre popular està desapareixent. No em refereixo a un tipus de teatre comercial actual pensat legítimament per omplir les platees dels teatres i fer caixa, sinó a un altra tipus de teatre: el que neix del poble i està fet pel mateix poble. No explicaré res de nou si dic que Catalunya ha viscut històricament el teatre com un complement reivindicatiu, divulgador, amplificador de la seva expressió històrica i cultural més lligada a les arrels, el tronc i les branques d’un poble mil·lenari. Llibres com: “Història del teatre català: dels orígens al 1800” de Francesc Massip o també “Aproximació al teatre català modern” de Xavier Fàbregas, en il·lustren d’una manera entenedora el llarg camí teatral d’una cultura que ha deixat empremta amb un estil propi de pujar a l’escena. Una mirada diferent sobre els grans temes religiosos o polítics que van des de les conegudes histories universals fins a les més casolanes. Sempre, els pobles, han tingut la necessitat visceral de plasmar visualment tot allà que els ha marcat, transformat i ajudat, amb la recreació escènica d’al·legories literàries, contes a la vora del foc, pessebres vivents, comèdies als teatres dels casinos ,folklore popular o amb imatgeria festiva de festes majors. És evident que Catalunya no ha tingut l’exclusivitat de crear amb els segles una mirada diferent, una utilització personal de l’art de l’escena i totes les seves derivades. Cada cultura ha fet el seu camí particular, a vegades amb trets identitaris del territori i en d’altres moments experimentat amb experiències que ens arribaven de terres llunyanes, però sempre amb l’esforç voluntariós de personatges més o menys anònims.. A casa nostre, teatralment parlant, tenim segell propi: els pastorets, les passions, els balls parlats, una llarga tradició titellaire i més enllà de les nostres terres: els moros i cristians, el misteri d’Elx, El compromiso de Caspe, i centenars d’espectacles històrics, religiosos, polítics o anecdòtics, que narren les peripècies de ciutats i pobles, amb majúscula i amb minúscula, sempre depenent de qui les expliqui i com les hagi viscut. Però el que si que és cert és que l’essència del teatre, la necessitat d’explicar o d’instruir, neix lligada al poble treballador. Als humils homes, dones i nens de qualsevol vila, gran o petita, que han mantingut encesa la flama d’aquest llenguatge particular i en evolució constant. Ara aquesta nissaga d’actors i directors anònims s’està perdent i intueixo que la culpa la tenim els professional. Com més treballo amb els aficionats al teatre, amb els amateurs, més me n’adono que els professionals hi hem robat l’eina, ens l’hem apropiada, els hem allunyat d’aquest art, els hem relegat a senzills admiradors del nostre talent i a més a més, per davant els engresquem infantilment a que no perdin l’afició, però per darrera reben la nostre crítica més humiliant. Aquesta darrera etapa de la nostra història teatral és fruït d’un espoli. El teatre no és titolaritat dels que es poden guanyar la vida fent-lo, el teatre és simplement dels que tenen ganes de fer-ne. Primer va ser el poble i després els professional, no ho oblidem mai. Ara els professionals tenim un deure i una oportunitat de tornar-nos a trobar en el mateix camí per fer-lo junts. Llagostera, com tantes d’altres viles de Catalunya, comença a redreçar aquesta injustícia i ha entès clarament que la dinamització cultural dels seus ciutadans passa, entre moltes altres propostes, per retornar al propietari allò que ja era seu. L’encàrrec d’escriure i dirigir “Els batecs del Turò”, era molt clar: teatre fet pel poble i que parli del poble. Una anècdota popular explicada per més de cinquanta llagosterencs que estimen el teatre. Teatre per donar espectacle però també teatre per fer pinya, per divertir-se, per crear afició, per fer néixer espectadors i per explicar, en aquest cas, un bocí de la rica història de la vila de Llagostera. Convido, a tothom que ho desitgi a venir a la plaça de l’església i acompanyar-nos, els dies 11 i 13 de juliol en aquesta aventura teatral plena d’esforç, d’il·lusió, d’hores robades a la son i a la feina, per assistir a una humil restitució històrica, que molts altres ajuntaments valents haurien de copiar, el retorn del teatre al seu impulsor primer, un camí ja mai s’haurà de tornar embardissar i que si el caminem tots junts, estarem fent un servei a la nostra cultura i al nostre país.

I ARA,CULTURALMENT, QUE? (07-03-2008)

En el moment d’escriure aquest article, a l’estat espanyol, encara no sabem qui ens presidirà els propers quatre anys. Però pel cas que vull reflexionar amb vostès, em sembla que ens és completament igual. Surti qui surti, continuarem estan en un racó de l’estat on a vegades tinc la sensació que fem més nosa que servei, tot i que continuem donant servei malgrat la nosa que fem. Ningú pot negar que Catalunya a estat durant molts anys motor cultural d’una nació centralista, on mentre una gran part dels seus habitants, durant anys i panys es van miraven el melic, aquí sempre teníem una antena parabòlica dirigida cap a l’aire net del nord, que la majoria de les vegades, enviava experiències fresques, lliures i despullades de falsos prejudicis. Si parlem de la nostra història creativa més recent podem entendre que era inevitable que apareguessin dos camins culturals oposats: una cultura catalana que, dins d’una brillant càpsula, sortia disparada cap a l’espai exterior impulsada pel combustible retingut a pressió per quaranta anys de dictadura; i una cultura castellana que viatjava dins d’un faraònic contenidor de càrrega, estirat per una vella i pesada locomotora diesel que transitava segura per una via única i ben vigilada. Trenta anys de democràcia ens ha permès viure moltes coses, la majoria bones pel bé comú, però per desgràcia particular, hem estat a vegades espectadors i a vegades col·laboradors del desballestament lent i progressiu d’aquell il·lusionant artilugi volador, anomenat cultura catalana, que somniava en orbitar lliure per una part de l’univers cultural de l’espai exterior. Per altra banda hem estat obligat a presenciar com aquella empresa rància de la vella locomotora i els seus polsegosos vagons, es convertia en una segura multinacional de trens bala, anomenada “Café para todos” i pagada amb la venda de les desferres de la nostra ingènua i brillant càpsula sideral. Ara és innegable que vivim millor, mes tranquils, mes dòcils, més protegits, més hipotecats, més distrets, en definitiva més neutralitzats. Segurament és el que hem triat entre tots. Però també vivim més tristos, més angoixats, més perduts. Vàrem triar l’opció de l’economia per evitar caure en una pobresa propera però hem oblidat protegir la cultura com a riquesa antiga. Ara som rics de coses materials i pobres de vida cultural. Tenim una economia força saludable i una cultura catalana malalta que es dilueix dia a dia. Ara hem renovat la confiança amb aquells que volem que gestionin el nostre futur mes pròxim. Jo només els hi demano que respectin la voluntat dels pobles i no la voluntat de les butxaques. Sr.President, sigui qui sigui, no abarateixi la riquesa cultural de l’estat espanyol a canvi d’una falsa prosperitat, per que una economia ensorrada es pot recuperar però una cultura oblidada és perd per sempre.

TALENT A GRANEL (22-02-2008)

Els que no ens amaguem de ser uns consumidors de televisió habituals, tenim certa autoritat per afirmar que aquest mitjà de comunicació és la més gran màquina de mentides que una ment humana hagi pogut idear. Aquest electrodomèstic de grans possibilitats teòriques ha quedat reduït a una simple finestra virtual des d’on tot el paisatge que s’hi pot albirar és a vegades de cartró pedra i a vegades d’una crueltat estèril. Quan un té el grau suficient d’intel·ligència per comprendre que tot el que veiem per televisió és una realitat guionitzada o manipulada o sintetitzada, encara pot considerar-se un esperit lliure, però si et creus tot el que la televisió et posa al davant ets home mort. Fent un pas mes enllà, avui en dia ja no solament trobem els casos clínics de persones adduïdes per una veritat televisiva. Des de fa ja uns quants anys la caixa tonta a entès que aquests zombis electromagnètics, aquests vampirs de raigs catòdics, aquests drogoaddictes de les “625 lineas”, són carnassa perfecte per retro alimentar la bèstia. Actualment, un pot veure a la graella televisiva, la proliferació de programes on s’esmercen tots els esforços per trobar la reencarnació en carn i ossos, d’una paraula màgica: talent. Com si busquessin el Sant Grial, cadenes públiques i privades, emeten formats televisius per on desfilen milers d’homes i dones que creuen ser posseïdors de la combinació secreta que els catapultarà a l’èxit mes immediat i brillant. Els que vivim humilment d’un ofici on la paraula talent va lligada als deu manaments per poder subsistir, observem a vegades amb certa tristesa i a vegades amb cert sadisme, aquest espectacle cruel de destrucció de somnis, de ridículs gratuïts, de manca de preparació o d’ingenuïtat absoluta. Caramel enverinat que alguns televidents tasten quan han decidit temeràriament creuar la ratlla invisible que els separa del sofà del menjador de casa a un plató de televisió. La idea del circ Romà retorna al cap dels anys amb més força que mai, però aquesta vegada els cristians ja no son empesos a l’arena per ser devorats per lleons famèlics. Ara, l’objecte d’una desquarterització més subtil però d’igual efectivitat son uns narcotitzats aspirants a artistes, que sense treure’ls-hi cap dret a ser-ho, s’han equivocat d’escenari per mostrar la seva tècnica o la seva afecció mes creativa. Per que no ens enganyem: el talent no és una cosa tangible, absoluta ni constant, que es pugui mesurar El talent no té res de màgic. El talent és la combinació de factors personals, culturals, econòmics i socials. El que si puc afirmar és que si algú, per uns instants, posseís un mínim d’aquest suposat estat de privilegi creatiu, no escolliria un programa de televisió per donar a conèixer el fruit d’un treball artístic tocat pel do de la fortuna.

DE GIRONA AL GIRONA (01-02-2008)

La curiositat d’un actor de teatre hauria de ser infinita i la capacitat de buscar l’emoció en estat pur necessriament ha de ser sempre constant. Ja fa un parell d’any vaig flairar el rastre d’una història particular, diferent i única, que podia engreixar el meu bagatge sentimental i omplir així egoistament el rebost personal sempre necessitat de material sensible. Com un gos perdiguer tossut, amb les orelles aixecades i el nas engaixat a terra, he seguit el rastre que varen deixar aquelles passes humanes d’una misteriosa dona de teatre pel nostres carrers de Girona a finals d’agost del 2006. El rastreig infatigable i obsessiu m’ha portat fins a Escobar, un bonic poble d’una Argentina tan llunyana en la geografia però tan propera en la escenografia vital d’aquest país. Ara son les 11 del matí i en ple mes de gener em trobo instal·lat en un jardí deliciós respirant la frescor vegetal d’un estiu que està essent molt calorós. Transportades per aquest airet reparador tan agradable m’arriba una melodia de Piazzola interpretada al piano delicadament per Dario Borscosque Sureda, el fill d’aquella dona plena d’energia que va enamorar al públic teatral del Fitag 2006 i que a mi em va atrapar en l’espiral emotiva de la seva història i de la seva nissaga. Ella és la Graciela Sureda, la neta del senyor Joan Sureda que ja fa molt anys va deixar la seva fleca del carrer Santa Clara numero 25, per començar una nova vida lluny de la seva terra que mai va deixar d’estimar. Aquest amor a Catalunya i aquest sentiment per la seva ciutat el va deixar com una herència invisible al seu fill en Cacho Sureda, i ell va transformar aquest capital tan poc rendible en una casa d’art, en un espai de treball, en un obrador de talent, que avui, apunt de fer els seus 20 anys, tothom coneix a la ciutat d’Escobar com: El Teatro Girona. Els constants cants de sirena de la Graciela Sureda, la personificació viva de la força del teatre, m’han portat finalment fins al Girona i he trobat una sala antiga, petita, deliciosa, amb les marques visibles d’un temps que no ha passat en va. Un temps transformat unes vides dedicades altruistament a l’art de l’escena però també a difondre el nom de la nostra ciutat tan lluny de l’Onyar, de la Devesa, de la Catedral i Sant Feliu. Aquest viatge m’ha demostrat que l’enyorança no és un sentiment estèril, que moltes llàgrimes de nostàlgia poder arribar a destil·lar un dolç licor de felicitat. Que l’amor en la distància es pot convertir en motor de noves experiències i que la tristor d’un passat que no tornarà pot generar un prometedor futur per a noves generacions que estimaran l’art sense saber perquè. Gràcies al Sr. Joan, a en Cacho, a la Graciela i a en Dario, a la família Sureda avui la nostra humil ambaixada teatral mes llunyana és viva, activa i té salut per molts anys. En dono fe i com a gironins no em de permetre que el seu esforç caigui en l’oblit.