EL TEATRE POPULAR (13-07-2009)

Tinc la lleugera sensació que el teatre popular està desapareixent. No em refereixo a un tipus de teatre comercial actual pensat legítimament per omplir les platees dels teatres i fer caixa, sinó a un altre tipus de teatre: el que neix del poble i està fet pel mateix poble. No explicaré res de nou si dic que Catalunya ha viscut històricament el teatre com un complement reivindicatiu, divulgador, amplificador de la seva expressió històrica i cultural més lligada a les arrels, el tronc i les branques d'un poble mil·lenari. Llibres com: Història del teatre català: dels orígens al 1800, de Francesc Massip o també Aproximació al teatre català modern, de Xavier Fàbregas, ens il·lustren d'una manera entenedora el llarg camí teatral d'una cultura que ha deixat empremta amb un estil propi de pujar a l'escena. Una mirada diferent sobre els grans temes religiosos o polítics que van des de les conegudes histories universals fins a les més casolanes. Sempre, els pobles han tingut la necessitat visceral de plasmar visualment tot allò que els ha marcat, transformat i ajudat, amb la recreació escènica d'al·legories literàries, contes a la vora del foc, pessebres vivents, comèdies als teatres dels casinos, folklore popular o amb imatgeria festiva de festes majors. És evident que Catalunya no ha tingut l'exclusivitat de crear amb els segles una mirada diferent, una utilització personal de l'art de l'escena i totes les seves derivades. Cada cultura ha fet el seu camí particular, a vegades amb trets identitaris del territori i en altres moments experimentat amb experiències que ens arribaven de terres llunyanes, però sempre amb l'esforç voluntariós de personatges més o menys anònims... A casa nostra, teatralment parlant, tenim segell propi: els pastorets, les passions, els balls parlats, una llarga tradició titellaire i més enllà de les nostres terres: els moros i cristians, el misteri d'Elx, el compromís de Casp, i centenars d'espectacles històrics, religiosos, polítics o anecdòtics que narren les peripècies de ciutats i pobles, amb majúscula i amb minúscula, sempre depenent de qui les expliqui i com les hagi viscut. Però el que sí que és cert és que l'essència del teatre, la necessitat d'explicar o d'instruir, neix lligada al poble treballador. Als humils homes, dones i nens de qualsevol vila, gran o petita, que han mantingut encesa la flama d'aquest llenguatge particular i en evolució constant. Ara aquesta nissaga d'actors i directors anònims s'està perdent i intueixo que la culpa la tenim els professionals. El teatre no és titularitat dels que es poden guanyar la vida fent-lo, el teatre és simplement dels que tenen ganes de fer-ne.

LA CULTURA I EL FUTBOL ( 15-006-2009)

Aquests és un d'aquells articles incòmodes d'escriure. Quan un es fica amb els poders fàctics de la societat sap que en pot sortir escaldat del comentari, però quan ja entrés en el terreny del futbol, la sorpresa en forma de crítica, pot ser descomunal. Vivim en un país on et deixen fer mentre no emprenyis; però si la teva reflexió remou males consciències, ja passes a formar part de la llista de personatges il·luminats i egocèntrics que lluiten per la còmica salvació de la humanitat. La calma d'aquests dies de poc moviment futbolístic, fa que per contrast, t'adonis que hi ha vida més enllà de la pilota. Aquesta pau esportiva és relativa, per que tots sabem que la bèstia descansa, agafa forces dins el cau, estudia el ?terreny que arrasarà amb el seu foc unificador, i quan ja semblava que l'havíem oblidat, salta per començar a devorar voluntats i temps d'oci. Els que vivim de la cultura coneixem perfectament aquesta batalla perduda. Els programadors d'activitats culturals, ara ja fan les seves agendes d'activitats en funció dels partits que es jugaran. Hem caigut en una tirania medieval que fa que tota energia cultural giri i es desinfli quan 24 esportistes comencen a corre a toc d'un xiulet. Quan es va deixar de lluitar? Quan ens vàrem donar per vençuts? Hi ha una possibilitat de recuperar-nos, almenys de conviure dignament les dues aficions? Jo em pixo de riure quan diuen que el futbol també és cultura. Què queda després d'un partit? Què és el que un ha après? Anar al futbol és un acte visceral i fruit d'alienacions acceptades. No dic que no ajudin a calmar la societat, que la distreguin de pensar en d'altres problemes mes greus i complicats. Accepto la seva missió balsàmica, però és una medecina de poques hores. En canvi la cultura, et dóna una tranquil·litat de per vida. Dóna sentit a les teves hores vitals. Sentir que ha valgut la pena viure per admirar la bellesa d'una obra, viure vides d'altres, reflexionar amb tranquil·litat davant la pregunta invisible d'una proposta visual o literària, això sí que és viure. La cultura demana un esforç a vegades fruit d'un hàbit poc treballat. El futbol és el fast-food del temps lliure. I que no em vinguin amb la cantarella que no tots els amants del futbol son incultes; és evident que no. El que sí que els diria a aquells que han triat com a eix central del seu pas per aquesta vida mirar com roda un pilota sobra una catifa verda, que reflexionin ara que hi són a temps. Només vivim una vegada. Poden cremar dies o fer-los créixer. Per què quedar-nos en un planeta esquifit i pobre, si la cultura ens permet viatjar a galàxies diferents i misterioses a cada instant?

EL DIA MUNDIAL DEL TEATRE (23-03-2009)

D’aquí quatre dies, el 27 de març, celebrarem el dia mundial del teatre. Com cada any, l’ITI (International Theatre Institut), encarrega a una personalitat important d’aquesta disciplina l’escriptura d’un manifest que es llegirà a tots els teatres i places del mon que ho celebrin. Enguany, Augusto Boal, dramaturg, escriptor i director de teatre brasiler, ha estat l’escollit. Aquest treballador incansable és conegut mundialment per desenvolupar un mètode personal que s’anomena: teatre de l’oprimit. Una formulació teatral que s’orienta a desenvolupar un teatre lligat a les bases mes populars. No he pogut resistir la temptació de compartir amb els meus lectors aquest text deliciós, lúcid i alhora reivindicatiu. Aquí en tenen alguns fragments: Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en moments especials. Encara que, inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre! No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre. Som tots artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta a la vista, però que som incapaços de veure de tan poc habituats que estem a mirar. El que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il·lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana. El setembre de l’any passat ens va sorprendre una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes, tortures que succeïen, si, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres, que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o a les mans d’un honest corredor de Borsa, fórem informats de que aquells diners no existien, eren virtuals, una lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser teatre del dolent amb un embolic trist, on uns pocs hi guanyaven i uns molts ho perdien tot. Els polítics de països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà en sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem fent d’espectadors, asseguts al galliner del teatre. Fa vint anys vaig dirigir Fedra, de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: pel terra, pells de vaca; al voltant, bambús. Abans de començar, els hi deia als meus actors: “Ara s’acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, ningú tindrà dret a mentir. El Teatre és la Veritat Amagada”. Veient el teatre, a més de les aparences, veiem a opressors i oprimits a totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes. Veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. El teatre no pot ser només un acte social, és una forma de vida! Actors som tots nosaltres, el ciutadà no és el que viu en societat, és el que la transforma.

PENÉLOPE I RUBIANES ( 06-03-09)

Ha nascut una estrella mundial i ens ha deixat un showman del poble. L’atzar del viure ens dona i ens pren aire a la seva voluntat. Posats així de costat podria sembla que la Penélope Cruz i el Pepe Rubianes tenen poques coses en comú. Deixant de banda que tots dos tenen un nom propi que comença per la síl·laba Pe, potser el que més connecta les seves trajectòries professionals seria un mot: popularitat. Però també la popularitat, com tantes d’altres coses en aquest mon, esta dividida en categories segons el seu radi d’afectació. Si parlem d’en Pepe Rubianes podem dir que gaudia d’una popularitat propera, quotidiana i d’esquerres. Omplia teatres i envelats fruit d’una mútua necessitat de comunicació entre actor-espectador. Sintonitzava sempre en la part mes lliure i transgressora d’un públic, a vegades poc valent, que expressava la seva queixa intima i social rient i aplaudint les gràcies d’un bufó modern auto expulsat de la cort. La Penélope Cruz és de llarg molt més popular que en Pepe, i la seva popularitat és caracteritza per que és valor que cotitza a borsa. La Penélope ha sortit catapultada a l’univers del negoci mundial cinematogràfic i tot el que fa destil·la glamur. Afirmo rotundament que els dos son actors, intèrprets i evidentment persones que han lluitat, cadascun amb les seves armes per arribar el mes lluny possible. Per que la popularitat és un terreny pantanós: primer te la donen amb un somriure als llavis però a vegades després te la fan pagar; te la reclamen o t’utilitzen per haver acceptat aquesta caixa de bombons on de tant en tant en surt algun d’enverinat. A la Penelope Cruz ja li estan amargant el seu premi amb campanyes anònimes per internet on li retreuen que tot el seu talent es troba de cintura per avall. I al Pepe Rubianes el volen fer un sant laic; l’entronitzen dedicant-li carrers i places i el volen fer transitar per aquells salons que ell sempre havia satiritzat. Admiro a aquest dos personatges. Amb tots dos he tingut el plaer de conversar. Darrera la màscara hi havia molta humanitat. Son exemple de tenacitat, enginy, perseverança i personalitat pròpia. I ara, cadascun a la seva manera, mirarà enrera i se’n riurà de tots aquells que mai van creure en ells. I què volen que els digui, de tant en tant, fer balanç i rememorar el camí fet, davant d’un premi o d’una vida que s’apaga, et fa sentir que potser no han estat endebades totes les crítiques, els dubtes, les llàgrimes i els amics que hem deixat darrera perseguint una meravellosa fita imaginària.

CARTA DE D'ISRAEL ( 09-01-2009)

Algunes vegades, quan n’he sentit la profunda necessitat, m’he permès la llicència de cedir aquesta columna a veus més implicades que jo, segons el tema que em vingui de gust reflexionar. Ja fa dies que els atacs d’Israel sobre la franja de Gaza em fan pensar quina és la meva posició intima davant d’un tema tant trist i massa sagnant. M’arriba una carta de l’Efraim Barkan, un bon amic de Girona, de la gent del Fitag i per tant, un home de teatre amb qui he tingut la sort de poder conversar llargament i aprendre moltes coses de la seva experiència. Sense prendre partit per cap bàndol, els hi transmeto la missiva que ens escriu des del cor del conflicte i del dolor personal. És el poc que puc fer per un bon amic que pateix: “Benvolguts amics de Girona, comparteixo amb vosaltres el fàstic que em fa la guerra i la innecessària pèrdua de vides humanes. Però algú va dir una vegada: “El que es veu des d’aquí no es veu des d’allí”. No sé el que vol dir “resposta desmesurada”, com molts han definit la reacció del poble israelí. Però si que sé el que significa estar durant anys i anys, sota la amenaça i caiguda de míssils i morters, tenint en el millor dels casos, entre 15 i 30 segons per protegir-se, entre l’alarma i l’explosió. És cert que a Israel hi ha hagut pocs morts en aquest conflicte, però l’estadística no ens consola. Aquí tenim respecte per la vida humana. Aquí durant anys ens hem hagut de gastar els diners en construir refugis, sistemes d’alarmes i proveir-nos d’armes per defensar-nos. Quantes escoles, biblioteques, teatres o hospitals haguéssim pogut fer amb aquests diners? Si els que prediques a les mesquites de Gaza pensessin com nosaltres i tinguessin una mica de respecte a la vida humana, sigui del poble que sigui, deixant de difondre missatges d’extermini o de venerar la mort dels seus suïcides, la realitat que ens envolta seria molt diferent i la franja de Gaza podria començar a sortir de la seva horrible i inacceptable pobresa. Però no, ells repeteixen dia i nit, que no abandonaran les armes fins a exterminar el poble d’Israel. I què volen, que els aplaudim? Pensen que no ens defensarem? No tenim res contra el poble Palestí, si no contra els terroristes de Hamas, que no s’estimen ni a la seva pròpia gent. S’amaguen a les cases de civils, a les escoles, a les mesquites. Això fa que morin nens i vells. Aquestes morts son molt rentables per a ells i provoquen manifestacions de suport. Fa tres anys que Israel va treure a la força els propis colons que ocupaven aquesta franja i va donar als palestins l’oportunitat de construir-hi el seu estat. Europa els va ajudar econòmicament i tot s’ho van gastar en aprovisionar-se de mes armes. Israel és l’únic país del mon que no pot perdre una guerra per que perdre vol dir desaparèixer. Perdoneu-me si les meves paraules us molesten, però explicar el que sento és el mínim que puc fer com a ésser humà i com artista, si és que les dues coses es poden separar. Podeu pensar el que vulgueu. Només demano que m’escoltin. Espero que aquest malson acabi aviat i ens veiem a Girona gaudint dels temps de pau. Us estimo molt. Una abraçada. Efraim.”

MIQUEL BAUÇÀ ( 22-01-2009)

La Consol i en Lluís del restaurant La Penyora de Girona son una gent collonuda. Posats a definir-los d’una manera més fina, podríem dir que son uns dels últims espècimens en actiu d’una generació d’activistes culturals que varen viure l’esplendor ja llunyà d’un país que bategava per créixer intel·lectualment, per trobar un espai propi de reflexió i per generar debat col·lectiu i constructiu que ajudés a fer una societat més lliure i més independent, fora dels canons preestablerts. Han convertit els seu personal restaurant en una petita república independent de la cultura i aquest conegut local gastronòmic es converteix de tant en tant en gran auditori, en magnífic teatre, en lluminosa sala d’exposicions o en una airejada plaça pública sota teulada; però sobre tot, sempre és una concorreguda aula magna de la universitat de la vida. L’any passat és varen inventar una nova proposta cultural per la ciutat i com no podia ser d’una altra manera havien de treballar fora dels circuits i els personatges més lligats a la cultura quotidiana i institucional. Al 2008 va néixer el Festival d’Art independent Pepe Sales i ara al 2009 tocava posar la segona pedra d’aquell primer èxit de convocatòria. El personatge escollit enguany també ha estat un poeta: Miquel Bauçà (Felanitx, Mallorca 1940-Barcelona 2005). Molts dels que ara ens trobem implicats emocionalment i voluntàriament amb aquesta proposta de segon Festival Pepe Sales, desconeixíem la figura del poeta mallorquí. Aquesta és la grandesa de la convocatòria: donar a conèixer personatges importantissims i de gran qualitat però que han viscut al marge de la correcció i dels fets previsibles. Joan Sales parla epistolarment de Miquel Bauçà a Mercè Rodoreda: “Te talent i cosa rara encara, va pel seu compte, diu allò que li passa pel cap i no fa aquest BEEE uniforme que avui s’estila entre els joves lletraferits. És exactament nihilista....”. Amb una obra crítica envers la societat: “No hi ha res més trist i misteriós que la màgia i la religió” i amb un manifest rebuig al mon contemporani que li havia tocat viure: “Només un mateix pot ser mestre d’un mateix”, Bauçà deixa una obra vital, d’una gran radicalitat i, com a tal, difícilment classificable. El dimarts 27 de gener, a partir de les 20h, el centre cultural La Mercè de Girona, (també al Truffaut), serà un espai obert a tothom i lliure de condicionaments culturals estipulats per la indústria i la societat. Coordinat per Deambulats i amb mes de 40 artistes de molt variades disciplines, l’univers del poeta Bauçà, que sempre va buscar l’invisibilitat, es farà present per unes hores, i podrem tastar el dolç i amarg d’una existència clarivident i torturada, per que com ell deia: “Vagarejar entre imbècils només condueix a l’infortuni”.

CENTRES D'ARTS ESCÈNIQUES. ( 05-02-2009)

Escric aquestes ratlles des de Reus, ciutat amb personalitat pròpia, plena de vida i estimada pels seus habitants. Estirat al llit de l’hotel reflexiono sobre el que m’ha portat fins aquí. Hores abans de l’estrena, quan els nervis estan descansant i revisant mentalment la feina feta, puc pensar que el projecte teatral que ara m’ocupa té una singularitat digna de ser comentada i compartida. No vull fer publicitat de la peça teatral que avui estrenarem. No és l’objectiu d’aquest article. El que si vull és parlar de l’inici d’un camí que si es fa un manteniment correcte i no es deixa perdre ni s’oblida, ens pot portar molt lluny dins l’àmbit de la producció teatral catalana. Parlo de l’obligació moral que tenen els nostres polítics, i també els nostres gestors culturals, d’equilibrar el territori i de donar les mateixes oportunitats a tots aquells creadors, artistes i amants de l’art professional, que han pres l’opció de viure i treballar fora del nucli potent, aclaparador i a vegades desesperant de la gran capital Barcelona. Aquesta peça teatral que avui es posarà a disposició de la critica particular i individual dels reusencs, després serà dels illencs de Palma, i mes endavant dels terrassencs i morirà davant dels ulls de saltencs i gironins. Els tres centres d’arts escèniques de Catalunya ( el CAER de Reus, el CAET de Terrassa i el Centre d’Arts escèniques El Canal de Salt-Girona), més La Fundació Teatre Principal de Palma de Mallorca s’han posat d’acord per impulsar una peça teatral que des de la perifèria cultural intenta competir amb les abassegadores produccions que neixen insolents des de Barcelona. Dos actors gironins, tres de Reus, dos de Palma i una actriu de Barcelona estrenen un text d’un autor contemporani mallorquí. Els 4 teatres s’uneixen en xarxa i construeixen un petit circuit d’exhibició i genera una feina similar a una producció barcelonina que neix i mor en aquesta mateixa ciutat. Per primera vegada un té la sensació que no cal passar pel melic de Catalunya per treballar en igualtat de condicions. Mica en mica s’han d’anar capgirant les direccions centralistes i apostar per la distribució de les oportunitats sobre un territori que clama un equilibri real. Aquestes potser son les primeres passes de gent tossuda que aposta per la diversificació en front de la concentració. El talent no entén d’areas d’influència. La creació és lliure i s’han d’obrir portes i finestres per que ens arribi l’airet fresc de la cultura de tothom i per a tothom. Parlo del que neix i no del que es compra. A alguns ens tocarà bufar i a d’altres només voldran respirar-lo i gaudir-lo. En tot cas, el que estar clar és que s’ha de poder generar i sentir aquest repte creatiu de la mateixa manera, estiguem on estiguem. Que és prepari la capital per que les perifèries desperten.

CONTE DE NADAL ( 28-12-2008) Dedicat al meu enemic de guardia!

Una vegada, fa ja molts i molts anys, en una ciutat força semblant a Girona, hi vivia un personatge gris. Un tirà de pa sucat amb oli que havia forjat el seu imperi del respecte, amb arts maquiavèliques, insults carre. Un home fosc, sense veritables amics, un ressentit disfressat de professional del seu ofici. Un personatge que s’alimentava de robar la vitalitat i la llum dels seus conciutadans. No és que anés vestit d’aquest color, ni que la seva pell tingués una tonalitat cendrosa, simplement, era un home que no havia conegut la bondat. No una bondat religiosa, si no una bondat humana, lògica i necessària. El nostre home gris vivia d’apagar il·lusions veïnes i no s’estimava ni a ell mateix. Tothom per davant li feia el paperet i li reia les gràcies però per darrera ningú tenia per a ell cap paraula amable. Vivia de la por que generava i menjava dels beneficis de la seva destrucció planificada. Un dia, va ser per Nadal, si li va creuar una nena en el seu camí. Ella, només li va dir que es deia Esperança i li va agafar la mà. El nostre pobre home estava incòmode. El tacte suau d’aquella maneta desconeguda el descol·locava. Per curiositat professional va accedir a seguir l’embranzida d’aquella nova acompanyat i caminant, caminant es va trobar davant d’una porta desconeguda per ell, on hi brillava un rètol lluminós que resava: “canvi”. En el seu afany de ser el primer en tot es va deixar anar de la seva menuda guia i va fer girar aquell pom brillant. Al passar el llindar de la porta, la nena ja no hi era i àvid de noves notícies per devorar va avançar cap a un espai desconegut. De sobte un raig celestial, con el de l’Arcàngel Sant Gabriel als pastorets, li va cegar la vista. Quan es va poder refer de la fogonada, tot havia canviat. Davant seu van començar a desfilar, un a un, tots els seus actes. Una processo de situacions ben delimitades anaven marcant el pas. Cap a la dreta les bones accions i cap a l’esquerra aquelles que havien generat dolor, ràbia, impotència o tristor. Les justes s’anaven arrenglerant formant un petit i humil caminet de curt recorregut, però les injustes s’apilonaven a bon ritme fent créixer una piràmide cada cop mes majestuosa. L’home gris es va veure atrapat pels seus actes, va voler fugir però ja no tenia escapatòria. Estava condemnat a reviure’ls un darrera l’altra. No li agradava el que veia i en un atac de lucidesa va començar a escalar la muntanya d’actes poc nobles i així poder escapar per una finestra que s’endevinava dalt de tot d’aquell magatzem de fets propis. Va saltar desesperat per la finestra i per sort va caure damunt del seu llit. Aquell dia, quan va posar el peu a terra, va sentir la necessitat de no acumular tanta maldat i va sentir dintre seu una “esperança de canvi”. Va entendre que l’odi i el rancor només construeixen precipicis de soledat i que les bones accions delimiten sempre un camí planer i feliçment transitat que et porta sempre a paisatges millors. Els meus millors desitjós per aquest 2009 que ja ens observa.

EL CLICK ( 28-11-2008)

Durant la nostra llarga o curta o millor dit, imprevisible trajectòria vital, hi ha moments molt concrets que la vida fa un “click”. Em refereixo a aquells tres interminables segons on des de fora o des de dins, el sentit de la nostra existència canvia i agafa una altra direcció diferent a la que teníem fins a aquell moment. Potser per que el teatre és el gran laboratori de les emocions, m’interessa moltíssim l’anàlisi acurat i la reflexió mística, d’aquells minuts, d’aquells instants on apareix davant teu, volent i sense voler, la bifurcació del teu esdevenir. En un tres i no res has de prendre partit sense saber on et portarà el resultat de la teva important decisió o l’efecte que provocarà l’elecció de resolució d’aquell fet atzarós que la tómbola de la vida et regala. Molta gent no és conscient o no pot aïllar-se mentalment per comprendre que es troba davant del seu minut d’or vital, que s’enfronta a un reajustament d’engranatges que li marcaran un canvi de ritme desconegut. Però si fem un esforç, si escoltem dins el nostre interior, sentirem un delicat “click” que anuncia que ja mai més tornarem a ser com érem uns instants abans. Les rodes dentades del rellotge neuronal s’aturen, canvien d’eix, reajusten les seves molles carregades de sensibilitat, es revisa la pressió del lubricant emocional i l’ordinador vital es torna a posar en marxa amb una ordre només revisada o renovada. La percepció personal que un pot tenir de tot aquest rebombori químic queda reduït a un senzill “click” interior. A vegades aquest “click” es tradueix en la senzillesa fonètica de pronunciar un “si” o un “no”; pot passar per tancar una porta darrera teu o quedar-te a dins de l’habitació; per parar la teva marxa o continuar caminant; per aguantar-te l’impuls de trencar-li la cara a algú o mossegar-te la llengua; per polsar la tecla de l’ordinador que diu “enviar” o la que diu “suprimir”; per donar un peto o guardar-te’l per tu. Quantes vegades hem marcat un número de telèfon i hem penjat abans de que ens contestin?, quantes vegades hem pujat una escala i no hem trucat a la porta?, quantes vegades hem parlat amb el coixí i aquest ens ha dit que ens espaviléssim nosaltres mateixos. Algú va dir que viure és sembrar dubtes per recollir preguntes. La vida és una suma de petites decisions amb possibilitat de grans canvis. La vida també pot ser un petit concert de “clicks”, uns més suaus, d’altres més escandalosos, més dolços o més amargs, que si els poséssim un darrera l’altra, ens farien escoltar la nostra personal melodia, s’executaria una intransferible partitura que, com a virtuosos intèrprets d’un únics instrument, farà que ens sumem al gran concert silenciós d’una humanitat que sobreviu individualment com pot entre un “click” i el següent.

JOAQUIM ARMENGOL (20-10-2008)

Estic decepcionat amb l’Associació Gironina de Teatre. Torna Temporada Alta i tornen les critiques teatrals del Sr. Joaquim Armengol. Durant l’any ja estem acostumats a les crítiques i sortides de tó del nostre ”enfant terrible” oficial, però aquest dies s’hi incorpora al joc dels desproposits un bon ajudant. El mes trist és que el nostre “sindicat” d’actors mira cap a una altra banda sempre més preocupats per generar feina que no pas defensar els que ja la generen. Quan plantarem cara als que en nom de la critica teatral carreguen insolentment i de males maneres contra el resultat del nostre esforç? No podem tolerar que facin pseudo literatura amb el nostre ofici i que aboquin els seus intelectualitzats coneixements de biblioteca damunt de la nostra dura realitat laboral. S’ha de dir: prou!, com va fer el Sr. Cuní i treballar per tornar al públic el seu poder d’opinió i decisió, que un dia va ser robat pels que somnien amb un talent teatral que mai tindran ni experimentaran. Alguns pensaran que no acceptem les crítiques i d’altres diran que estem dolguts pels cops rebut, però a títol personal penso i defenso que la crítica teatral es necessaria sempre que sigui des del respecte i les bones maneres. Tot es pot dir si es diu amb màxima educació. És dur tirar endavant un projecte i molt més de de la perifèria del territori, estem disposats a que la opinió d’un “entès” tingui més pes que la de tot un auditori convençut ? Jo ja estic saturat de tanta prepotència, cal organitzar-nos i plantar cara. Per posar una exemple d’aquesta mala educació els transcric alguns fragments de la crítica que va fer a la meva obra Sols al cel, la titulava: “La petulància o l’àngel caigut” i deia entre d’altres coses: “.....Com us ho diria, hem arribat a un punt poca-solta en què s'ha dissolt qualsevol diferència entre criteri i opinió. Avui dia qualsevol potiner té l'atreviment i la possibilitat d'autoproclamar-se d'interès públic. Així és fàcil observar, en qualsevol plataforma visual, espectacles de pati de col·legi que passen per exemples de creativitat prodigiosa”; “...De vegades el contacte amb la gent deprimeix.” De l’obra Soterrani en va titular la critica: “Mal d’estòmac”,i deia“…Els actors semblaven un parell d'estaques clavades. Cossos sense sang. La interpretació correcta i avorridíssima...a cops s'enfarfega i s'empassa les vocals, s'esmunyen lluny i es dissolen en una mena de murmuri inintel·ligible. Redéu, quin ensopiment!” A L’Any del pensament màgic, titulava “Asèpsia” i deia: “....divendres no, no hi va haver prodigi a l'acollidora sala La Planeta...” Sr. Armengol...nosaltres intentem fer teatre, no miracles! La setmana passada va tocar el rebre als bons professionals i companys de la Cellera, els de 4produccions. Els hi estripa el final i els redueix a un grupet d’amics que aspiren ingenuament a fer teatre professional. Fins quan permetrem aquesta manca de respecte envers el nostre ofici ? Reclamo un debat urgent dins la professió gironina!

ELS BATECS DEL TURÓ: L’AVENTURA TEATRAL D’UN POBLE.(11-07-2008)

Tinc la lleugera sensació que el teatre popular està desapareixent. No em refereixo a un tipus de teatre comercial actual pensat legítimament per omplir les platees dels teatres i fer caixa, sinó a un altra tipus de teatre: el que neix del poble i està fet pel mateix poble. No explicaré res de nou si dic que Catalunya ha viscut històricament el teatre com un complement reivindicatiu, divulgador, amplificador de la seva expressió històrica i cultural més lligada a les arrels, el tronc i les branques d’un poble mil·lenari. Llibres com: “Història del teatre català: dels orígens al 1800” de Francesc Massip o també “Aproximació al teatre català modern” de Xavier Fàbregas, en il·lustren d’una manera entenedora el llarg camí teatral d’una cultura que ha deixat empremta amb un estil propi de pujar a l’escena. Una mirada diferent sobre els grans temes religiosos o polítics que van des de les conegudes histories universals fins a les més casolanes. Sempre, els pobles, han tingut la necessitat visceral de plasmar visualment tot allà que els ha marcat, transformat i ajudat, amb la recreació escènica d’al·legories literàries, contes a la vora del foc, pessebres vivents, comèdies als teatres dels casinos ,folklore popular o amb imatgeria festiva de festes majors. És evident que Catalunya no ha tingut l’exclusivitat de crear amb els segles una mirada diferent, una utilització personal de l’art de l’escena i totes les seves derivades. Cada cultura ha fet el seu camí particular, a vegades amb trets identitaris del territori i en d’altres moments experimentat amb experiències que ens arribaven de terres llunyanes, però sempre amb l’esforç voluntariós de personatges més o menys anònims.. A casa nostre, teatralment parlant, tenim segell propi: els pastorets, les passions, els balls parlats, una llarga tradició titellaire i més enllà de les nostres terres: els moros i cristians, el misteri d’Elx, El compromiso de Caspe, i centenars d’espectacles històrics, religiosos, polítics o anecdòtics, que narren les peripècies de ciutats i pobles, amb majúscula i amb minúscula, sempre depenent de qui les expliqui i com les hagi viscut. Però el que si que és cert és que l’essència del teatre, la necessitat d’explicar o d’instruir, neix lligada al poble treballador. Als humils homes, dones i nens de qualsevol vila, gran o petita, que han mantingut encesa la flama d’aquest llenguatge particular i en evolució constant. Ara aquesta nissaga d’actors i directors anònims s’està perdent i intueixo que la culpa la tenim els professional. Com més treballo amb els aficionats al teatre, amb els amateurs, més me n’adono que els professionals hi hem robat l’eina, ens l’hem apropiada, els hem allunyat d’aquest art, els hem relegat a senzills admiradors del nostre talent i a més a més, per davant els engresquem infantilment a que no perdin l’afició, però per darrera reben la nostre crítica més humiliant. Aquesta darrera etapa de la nostra història teatral és fruït d’un espoli. El teatre no és titolaritat dels que es poden guanyar la vida fent-lo, el teatre és simplement dels que tenen ganes de fer-ne. Primer va ser el poble i després els professional, no ho oblidem mai. Ara els professionals tenim un deure i una oportunitat de tornar-nos a trobar en el mateix camí per fer-lo junts. Llagostera, com tantes d’altres viles de Catalunya, comença a redreçar aquesta injustícia i ha entès clarament que la dinamització cultural dels seus ciutadans passa, entre moltes altres propostes, per retornar al propietari allò que ja era seu. L’encàrrec d’escriure i dirigir “Els batecs del Turò”, era molt clar: teatre fet pel poble i que parli del poble. Una anècdota popular explicada per més de cinquanta llagosterencs que estimen el teatre. Teatre per donar espectacle però també teatre per fer pinya, per divertir-se, per crear afició, per fer néixer espectadors i per explicar, en aquest cas, un bocí de la rica història de la vila de Llagostera. Convido, a tothom que ho desitgi a venir a la plaça de l’església i acompanyar-nos, els dies 11 i 13 de juliol en aquesta aventura teatral plena d’esforç, d’il·lusió, d’hores robades a la son i a la feina, per assistir a una humil restitució històrica, que molts altres ajuntaments valents haurien de copiar, el retorn del teatre al seu impulsor primer, un camí ja mai s’haurà de tornar embardissar i que si el caminem tots junts, estarem fent un servei a la nostra cultura i al nostre país.

I ARA,CULTURALMENT, QUE? (07-03-2008)

En el moment d’escriure aquest article, a l’estat espanyol, encara no sabem qui ens presidirà els propers quatre anys. Però pel cas que vull reflexionar amb vostès, em sembla que ens és completament igual. Surti qui surti, continuarem estan en un racó de l’estat on a vegades tinc la sensació que fem més nosa que servei, tot i que continuem donant servei malgrat la nosa que fem. Ningú pot negar que Catalunya a estat durant molts anys motor cultural d’una nació centralista, on mentre una gran part dels seus habitants, durant anys i panys es van miraven el melic, aquí sempre teníem una antena parabòlica dirigida cap a l’aire net del nord, que la majoria de les vegades, enviava experiències fresques, lliures i despullades de falsos prejudicis. Si parlem de la nostra història creativa més recent podem entendre que era inevitable que apareguessin dos camins culturals oposats: una cultura catalana que, dins d’una brillant càpsula, sortia disparada cap a l’espai exterior impulsada pel combustible retingut a pressió per quaranta anys de dictadura; i una cultura castellana que viatjava dins d’un faraònic contenidor de càrrega, estirat per una vella i pesada locomotora diesel que transitava segura per una via única i ben vigilada. Trenta anys de democràcia ens ha permès viure moltes coses, la majoria bones pel bé comú, però per desgràcia particular, hem estat a vegades espectadors i a vegades col·laboradors del desballestament lent i progressiu d’aquell il·lusionant artilugi volador, anomenat cultura catalana, que somniava en orbitar lliure per una part de l’univers cultural de l’espai exterior. Per altra banda hem estat obligat a presenciar com aquella empresa rància de la vella locomotora i els seus polsegosos vagons, es convertia en una segura multinacional de trens bala, anomenada “Café para todos” i pagada amb la venda de les desferres de la nostra ingènua i brillant càpsula sideral. Ara és innegable que vivim millor, mes tranquils, mes dòcils, més protegits, més hipotecats, més distrets, en definitiva més neutralitzats. Segurament és el que hem triat entre tots. Però també vivim més tristos, més angoixats, més perduts. Vàrem triar l’opció de l’economia per evitar caure en una pobresa propera però hem oblidat protegir la cultura com a riquesa antiga. Ara som rics de coses materials i pobres de vida cultural. Tenim una economia força saludable i una cultura catalana malalta que es dilueix dia a dia. Ara hem renovat la confiança amb aquells que volem que gestionin el nostre futur mes pròxim. Jo només els hi demano que respectin la voluntat dels pobles i no la voluntat de les butxaques. Sr.President, sigui qui sigui, no abarateixi la riquesa cultural de l’estat espanyol a canvi d’una falsa prosperitat, per que una economia ensorrada es pot recuperar però una cultura oblidada és perd per sempre.

TALENT A GRANEL (22-02-2008)

Els que no ens amaguem de ser uns consumidors de televisió habituals, tenim certa autoritat per afirmar que aquest mitjà de comunicació és la més gran màquina de mentides que una ment humana hagi pogut idear. Aquest electrodomèstic de grans possibilitats teòriques ha quedat reduït a una simple finestra virtual des d’on tot el paisatge que s’hi pot albirar és a vegades de cartró pedra i a vegades d’una crueltat estèril. Quan un té el grau suficient d’intel·ligència per comprendre que tot el que veiem per televisió és una realitat guionitzada o manipulada o sintetitzada, encara pot considerar-se un esperit lliure, però si et creus tot el que la televisió et posa al davant ets home mort. Fent un pas mes enllà, avui en dia ja no solament trobem els casos clínics de persones adduïdes per una veritat televisiva. Des de fa ja uns quants anys la caixa tonta a entès que aquests zombis electromagnètics, aquests vampirs de raigs catòdics, aquests drogoaddictes de les “625 lineas”, són carnassa perfecte per retro alimentar la bèstia. Actualment, un pot veure a la graella televisiva, la proliferació de programes on s’esmercen tots els esforços per trobar la reencarnació en carn i ossos, d’una paraula màgica: talent. Com si busquessin el Sant Grial, cadenes públiques i privades, emeten formats televisius per on desfilen milers d’homes i dones que creuen ser posseïdors de la combinació secreta que els catapultarà a l’èxit mes immediat i brillant. Els que vivim humilment d’un ofici on la paraula talent va lligada als deu manaments per poder subsistir, observem a vegades amb certa tristesa i a vegades amb cert sadisme, aquest espectacle cruel de destrucció de somnis, de ridículs gratuïts, de manca de preparació o d’ingenuïtat absoluta. Caramel enverinat que alguns televidents tasten quan han decidit temeràriament creuar la ratlla invisible que els separa del sofà del menjador de casa a un plató de televisió. La idea del circ Romà retorna al cap dels anys amb més força que mai, però aquesta vegada els cristians ja no son empesos a l’arena per ser devorats per lleons famèlics. Ara, l’objecte d’una desquarterització més subtil però d’igual efectivitat son uns narcotitzats aspirants a artistes, que sense treure’ls-hi cap dret a ser-ho, s’han equivocat d’escenari per mostrar la seva tècnica o la seva afecció mes creativa. Per que no ens enganyem: el talent no és una cosa tangible, absoluta ni constant, que es pugui mesurar El talent no té res de màgic. El talent és la combinació de factors personals, culturals, econòmics i socials. El que si puc afirmar és que si algú, per uns instants, posseís un mínim d’aquest suposat estat de privilegi creatiu, no escolliria un programa de televisió per donar a conèixer el fruit d’un treball artístic tocat pel do de la fortuna.

DE GIRONA AL GIRONA (01-02-2008)

La curiositat d’un actor de teatre hauria de ser infinita i la capacitat de buscar l’emoció en estat pur necessriament ha de ser sempre constant. Ja fa un parell d’any vaig flairar el rastre d’una història particular, diferent i única, que podia engreixar el meu bagatge sentimental i omplir així egoistament el rebost personal sempre necessitat de material sensible. Com un gos perdiguer tossut, amb les orelles aixecades i el nas engaixat a terra, he seguit el rastre que varen deixar aquelles passes humanes d’una misteriosa dona de teatre pel nostres carrers de Girona a finals d’agost del 2006. El rastreig infatigable i obsessiu m’ha portat fins a Escobar, un bonic poble d’una Argentina tan llunyana en la geografia però tan propera en la escenografia vital d’aquest país. Ara son les 11 del matí i en ple mes de gener em trobo instal·lat en un jardí deliciós respirant la frescor vegetal d’un estiu que està essent molt calorós. Transportades per aquest airet reparador tan agradable m’arriba una melodia de Piazzola interpretada al piano delicadament per Dario Borscosque Sureda, el fill d’aquella dona plena d’energia que va enamorar al públic teatral del Fitag 2006 i que a mi em va atrapar en l’espiral emotiva de la seva història i de la seva nissaga. Ella és la Graciela Sureda, la neta del senyor Joan Sureda que ja fa molt anys va deixar la seva fleca del carrer Santa Clara numero 25, per començar una nova vida lluny de la seva terra que mai va deixar d’estimar. Aquest amor a Catalunya i aquest sentiment per la seva ciutat el va deixar com una herència invisible al seu fill en Cacho Sureda, i ell va transformar aquest capital tan poc rendible en una casa d’art, en un espai de treball, en un obrador de talent, que avui, apunt de fer els seus 20 anys, tothom coneix a la ciutat d’Escobar com: El Teatro Girona. Els constants cants de sirena de la Graciela Sureda, la personificació viva de la força del teatre, m’han portat finalment fins al Girona i he trobat una sala antiga, petita, deliciosa, amb les marques visibles d’un temps que no ha passat en va. Un temps transformat unes vides dedicades altruistament a l’art de l’escena però també a difondre el nom de la nostra ciutat tan lluny de l’Onyar, de la Devesa, de la Catedral i Sant Feliu. Aquest viatge m’ha demostrat que l’enyorança no és un sentiment estèril, que moltes llàgrimes de nostàlgia poder arribar a destil·lar un dolç licor de felicitat. Que l’amor en la distància es pot convertir en motor de noves experiències i que la tristor d’un passat que no tornarà pot generar un prometedor futur per a noves generacions que estimaran l’art sense saber perquè. Gràcies al Sr. Joan, a en Cacho, a la Graciela i a en Dario, a la família Sureda avui la nostra humil ambaixada teatral mes llunyana és viva, activa i té salut per molts anys. En dono fe i com a gironins no em de permetre que el seu esforç caigui en l’oblit.

FAMA O POPULARITAT? (19-10-2007)

De tots és ben sabut que als actors ens paguen per esperar. En aquestes interminables hores d’espera surten converses de tot tipus. Són molt freqüents les explicacions d’anècdotes referides a la relació a vegades surrealista que el públic estableix amb els actors en general. La norma més senzilla que podríem establir dins d’aquest intercanvi necessari entre espectador i actor seria que: el cinema et fa famós, la televisió et fa popular i el teatre et fa invisible. Aquesta simplificació teòrica després podria tenir uns quants matisos, però és ben cert que els tres mitjans d’exhibició actoral tenen cadascun diferents impactes en la percepció del nostre ofici. Jo sóc del parer que ens n’hauríem d’oblidar del que la gent pensa de nosaltres i que el més important és que vinguessin a veure la feina que fem. Però vivim en una societat que últimament, en la majoria dels casos, influeix molt per aconseguir un treball, el grau de coneixement que el públic sobirà té sobre la teva persona i no pas si tens la capacitat absoluta per enfrontar-te a aquell paper i exprimir-ne tot el suc. Posats a triar entre fama, popularitat o ser invisible, em quedo amb la segona opció. Per sort he pogut conviure amb espècimens de les tres categories i me’n adono que la que fa menys mal és la popularitat. Per posar un exemple concret dels tres casos diria que l’Ariadna Gil és famosa, l’Amparo Moreno és popular i en Xavi Idañez, a pesar de ser un bon actor, és invisible als ulls del poble català. El que és evident és que la fama t’allunya de la gent, t’aïlla i et fa buscar una auto protecció que acabarà per afectar la teva naturalitat i relació amb els demés. La popularitat, encara que a vegades és cansada de portar, t’acosta al teu públic i et fa sentir estimat. Normalment la fama és molt buscada, treballada, somniada; mentre que la popularitat te la donen sense haver-la demanada. Jo tinc una petitat teoria sobre el tema: la popularitat es guanya si ets tu mateix, si ets conscient que treballes per al públic i no per a tu mateix. No és una situació de servilisme si no acte de generositat pactat i amb un preu baix de sortida. És viure el dia a dia entre la gent. En canvi quan sortir al carrer et molesta, les mirades de la gent t’enfaden i sempre poses preus elevats als teus actes socials oblidant que a vegades cal ser generós amb el públic com ell ho és amb tu, això vol dir que la fama esta començat a mostrar els seus primers símptomes d’instal·lar-se a la caixa del ego. Cal protegir-se contra aquesta temptació de falsa riquesa per que en aquesta muntanya russa de la vida, a vegades no totes les històries tenen final feliç. Per tant, com més t’hagis apropat a la realitat quotidiana que t’envolta, més braços trobaràs que et recullin si algun dia gira la truita de l’èxit i es socarrima.

EL PÚBLIC I L'ACTOR (05-10-2007)

Una vegada em van preguntar què vaig trobar a faltar en la meva formació acadèmica a l’Institut del Teatre de Barcelona i sense pensar-m’ho dues vegades vaig respondre que hagués estat molt profitós tenir una assignatura que es digués: públics. Si aquests dies Girona es converteix en la capital europea del teatre gràcies a “Temporada Alta”, de retruc també ho serà del públic teatral. Fer de públic, de bon públic, de públic militant, a vegades no és fàcil. S’ha de tenir una formació important, un esperit aventurer, un olfacte digne d’un bon caçador de peces úniques, una paciència de sant per obrir un altre cop la butxaca quan creus que l’última cosa que has vist ha estat una estafa, i per sobre de tot, un desig irrefrenable de consumir moments preciosos mitjançant imatges, paraules, lletres, sons, silencis,... sabent transformar tot això, en material íntim per a la construcció de la pròpia persona. Però si parlem del públic des del punt de vista de l’actor, llavors les coses canvien. Hi ha directors que diuen que el públic és un pur accident dins de l’acte de la creació artística i n’hi ha d’altres que diuen que no té sentit ser artista si no hi ha un públic per admirar o destruir el teu propi art. L’actor ha de transitar per damunt d’un cable estret i perillós oblidant-se que algú l’està observant però sense deixar de mantenir tibada la corda que uneix l’acte de compromís que hi ha entre un actor i un espectador. Això que podria semblar una contradicció, per mi és una regla d’or. Jo demano als meus actors que tinguin una orella per escoltar als companys d’escena i una altre per escoltar la respiració de la sala. És important tenir un sisè sentit per saber si el teu contrincant més poderós està amb tu o contra tu. L’actor a d’experimentar la gran varietat de públics amb els que es pot trobar per que només així aprendrà a administrar la seva energia i les seves armes per guanyar la sempre difícil batalla de convèncer amb elements tant volàtils i transparents com son les paraules i les imatges. He treballat amb actors que una petita tos els feia perdre la concentració i d’altres que només esperaven que algú de la sala fes qualsevol cosa imprevista per incorporar aquell accident a l’espectacle. De tots ells he après que el públic és un element viu i per tant és el baròmetre mes fiable, directe i automàtic del ritual del teatre. Respectant-nos mútuament trobarem un camí de dolços moments compartits en la foscor d’una sala i el camí de les emocions tindrà un bitllet d’anada i tornada.

UN ALTRA COP LA CRÍTICA (05-11-2007)

El metge m’ha recomanat que no llegeixi les critiques de teatre. Diu que em fan pujar la pressió, m’alteren el ritme cardíac i que a la llarga tots aquests desgavells de salut es paguen. Però jo com que sóc tossut de mena no li faig cas i m’agrada auto flagel·lar-me amb alguns dels escrits que surten publicats aquests dies als diaris de casa nostra explicat què és el que s’ha vist en aquest fantàstic, ample i generós mostrari escènics que es diu Temporada Alta. La gran pregunta que ens plantegem els que de veritat vivim i mengem d’aquest ofici és la següent: és necessària la crítica de teatre? Serveix d’alguna cosa? Té raó d’existir? La majoria d’actors i directors que conec creuen que no o en tot cas que el seu servei s’ha desvirtuat. Voldria recordar que inicialment, segles enrera, l’exercici literari de glossar una obra teatral era per informar i en tot cas acostar la gent a veure-la. Ara tot és molt diferent. Del que és vol informar és de l’erudició intel·lectual del crític, que la veritat ens importa un rave, i de rebot s’allunya a l’espectador de l’acte teatral menyspreant-lo per la seva insultant incultura. Son moltes les ànimes càndides que seguint els dictats dels crítics han sortit escaldats del teatre, per que la màxima que circula dins l’ofici teatral sempre se sol complir: “l’obra que el crític en canta les excel·lències sol ser avorrida, pedant i elitista. Aquella peça teatral que destrueix, que ignora o que és un atac a la seva intel·ligència, segurament a complert la primera funció d’aquest art efímer que és la de distreure i formar nous espectadors”. Per tant potser ja és el moment que algú desemmascari aquesta injustícia. Com en aquell conte popular on el rei anava despullat i tothom, per por o servilisme deia que anava vestit, algú hauria de començar a denunciar que ens estant prenent el pel una mica. Que el poble també té criteri i que ja no cal que ningú ens digui què es el que està ben fet i el que està mal fet. Crec que l’ofici del teatre és l’únic gremi on el que marca tendència i opinió no és un graduat “cum laude” en experiència i treball trepitjant escenaris. Públic en general: vagin al teatre, s’informin, paguin, mirin, escoltin, i després ho expliquin. Tenen tot el dret i tota la llibertat per aplaudir, avorrir-se, reflexionar, no entendre-hi res, emocionar-se, aguantar-se el badalls, riure com beneïts o no tornar-hi mai més. Però per sobre de tot això no es deixin manipular el seu propi criteri artístic. Allò que vostè senti o experimenti serà la crítica més justa i encertada.

DESCENTRALITZAR EL TEATRE( 10-09-2007)

Suposo que no descobreixo cap secret d´Estat si dic que uns mesos abans de plegar, l´expresident Maragall va voler fer un sopar privat amb una quinzena de gironins de professions variades i alguns amb militància desconeguda. El més segur és que volgués conversar i palpar quin era l´estat de l´opinió pública en aquesta part del territori, en diferents sectors de la societat.Deixant de banda alguna que altra anècdota, en aquella trobada vaig poder adreçar directament al Sr. Maragall dues qüestions relacionades amb el món del teatre. La primera reflexió era sobre la inexplicable fuga de cervells teatrals fora de casa nostra: Mario Gas, Josep Maria Flotats, Lluís Pascual, Albert Boadella, Núria Espert... Aquest tema donaria per a una altra columna.La segona qüestió que vaig plantejar a l´expresident va ser l´encert de projectar una xarxa de centres d´arts escèniques que descentralitzés el nucli absorbent de creació teatral en tots els seus àmbits, que des de fa ja molts anys, planteja Barcelona com a ciutat mare.Fa quatre dies he observat amb molta satisfacció en aquest diari, la foto de tres directors de centres d´arts escèniques (Sunyer-Pla-Madico), explicant plegats el que serà en un futur una xarxa de producció i intercanvi de projectes teatrals de qualitat nascuts en ciutats com Salt/Girona, Terrassa i Reus. Per fi veig cristal·litzat un dels meus somnis com a actor: igualtat d´oportunitats indistintament de la ciutat on vius.Ara comença un període emocionant. Sempre quan neix un projecte es disparen les expectatives i es difícil gestionar les il·lusions projectades sense caure en el desànim. Tinc confiança plena amb en Salvador Sunyer, que sabrà gestionar amb eficàcia i realitat la paraula descentralització.Com a actor gironí n´espero molt d´aquesta nova etapa. Demano que no ens convertim en una sucursal de producció barcelonina on la quota gironina sigui relegada a papers de figuració. El cap em bull de preguntes. Per exemple: quan un actor d´aquí va a treballar a Barcelona s´ha de pagar el desplaçament de la seva butxaca. Pagarem les dietes del actors barcelonins per venir un mes a treballar a Girona? És aquí on l´AGT, ( Agrupació Teatral Gironina) ha de començar a fer valer la seva força sindical com a Associació d´Actors i Directors Professionals Gironins.No serà fàcil trobar un just equilibri però estarem atents perquè la paraula descentralització sigui una realitat i no un pastís que engreixa sempre els mateixos. Molta força Salvador!

MAI PASSA RES. ( 26-07-2007)

Durant la meva estada laboral a la capital de l’estat vaig tenir molts privilegis i uns quant disgustos. Qualsevol etapa de la vida, si l’analitzem per separat pot resultar una petita vida en si mateixa. Per tant, la nostra existència es podria resumir en una suma de petits retalls de vida, que posats un darrera l’altra conformen una llarga tirallonga d’instants agrupats, una bufanda intangible, teixida amb llana de tots colors, ara d’hivern, ara d’estiu. Però potser el que sempre em torna a la memòria amb més insistència, és la frase solemne que un dia em va engaltar una reconeguda actriu d’edat avançada i amb una dilatada trajectòria teatral: “malgrat els nostres èxits i els nostres fracassos, en aquesta vida del teatre mai passa res”. Quanta raó tenia i quina trista realitat que em va posar davant els ulls. És ben cert que vivim en un país certament mediocre respecte a tot el que fa a reconeixements culturals. A diferència dels nostres il·lustrats veïns francesos que tracten als actors amb un respecte majúscul i valoren la dificultat del seu ofici, aquí, a casa nostra, tractem als artistes com uns personatges de segona categoria. S’ha pervertit l’estima cap a l’art de la interpretació i cada vegada els espectadors s’allunyen més de la singularitat del fet teatral per abraçar amb un fervor religiós el magnètic aparell de la televisió, tot i el risc que suposa exposar les neurones a tantes radiacions catòdiques. En aquesta batalla perduda tots hi tenim una mica de culpa: dramaturgs egocèntrics que pensen més en el seu reconeixement que no pas amb un benestar del públic basat en un equilibri de diversió i reflexió. Actors encegats en acumular espectacles sense pensar que els projectes son per lluitar-los, defensar-los i perdurar ; no per engreixar els currículums. Programadors esclaus de les estadístiques i els seus caps polítics. Crítics messiànics que creuen saber-ho tot i que no son més que destructors de felicitat, il·lusions i treball, per alimentar amb el dolor dels companys, la seva fam de reconeixement teatral. I en mig d’aquest panorama desolador, homes i dones ingenus, que estimen el que fan i tenen l’esquena dura de rebre tants pals. Potser per que sempre m’ha interessat més el dèbil que el poderós, gaudeixo plantant cara i treballo amb qui més difícil ho té. Per que com deia al començament, vaig aprendre bé la lliçó d’aquells que ens sabem molt més que jo: “malgrat els èxits i els fracassos, mai passa res”. Posats a que mai passi res, i donant per fet que l’avara mort a tots ens espera, trobo més honest treballar en positiu i pels demés, que no pas per un mateix i a cops de colze. Sóc del parer que el millor èxit individual propi s’aconsegueix provocant èxits col·lectius en d’altres. Diguin-me tonto.

FIGURANTS. (01-02-2005)

Una vegada vaig conèixer un figurant de cinema que tenia mes currículum que el López Vázquez i el Fernando Fernan-Gomez junts. Posats un darrera l’altre tots els títols de pel·lícules en les quals havia participat, feien una llarga llista on es podia resumir la història del cinema des dels anys setanta fins als nostres dies. Era un professional de la figuració. Un excel·lent artista del caminar, del llegir un diari en una terrassa, del sortir corrents espantat, del picar de mans amb eufòria, del fer una cua inacabable, del forma part d’una espectacular formació militar, de fer el mort, de fer el viu, i de tot allò que és insignificant però necessari. Sempre he admirat aquesta gent que gaudeixen d’una feina tan sacrificada i mal pagada. M’agrada acostar-me a ells i conversar de les seves motivacions i del seu amor als rodatges. Estic parlant d’aquells homes i dones anònims que gaudeixen fent aquesta feina, que se l’estimen, que no demanem mes del que els pertoca sabent que el seu lloc es el de l’adotzenament i el passar desapercebut. Però dintre del mon dels figurants hi ha una raça perillosa. Un grup de inconformistes que es creuen que el protagonista el farien millor ells, que lluiten invisiblement a vida o mort per sortir a la pantalla mes que qualsevol altra de la seva categoria laboral i que en tot moment es miren als actor professionals com els seus enemics mes profunds. En aquest grup s’hi amaguen moltes frustracions mal païdes que no deixen gaudir del moment a tots aquells que només volien fer allò que han vingut a fer. Aquesta gent es la que fan córrer el rumors de si aquest actor és un antipàtic o que si aquella actriu és una diva, (no dic que a vegades no tinguin raó) però algú els hi hauria d’explicar que aquesta feina de figurant no es per aspirants a actors si no per persones normals i corrents que només se’ls demana fer d’ells mateixos i donar un tros de la seva veritat encara no manipulada. Hi ha una obra de teatre de José Sanchis Sinisterra, autor de “Ai Carmela” o “El cerco de Leningrado”, que es titula “Los figurantes” i que ens explica com un dia, els figurants d’una obra de teatre d’èxit, tanquen en els camerinos als actors protagonistes, per agafar ells el poder i la glòria de l’obra que estan representant conjuntament. El “campesino 1”, el “soldado 4”, la “pueblo 2”, entre d’altres, experimenten la sensació de manar i decidir, cosa que mai no havien pogut fer. Quan se n’adonen que això no es tan senzill ni tan gratificant com ells creuen, tornen l’autoritat a qui li correspon i accepten que cada lloc, independentment de la seva projecció mediàtica, té el seu punt de felicitat i de moment únic, si es fa plenament conscient que és allò el que de veritat vols fer.