“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 15 de novembre de 2010

VAMPIRS D'EXIT(15-11-2010)

Una de les preguntes més freqüents que es fan als actors en general és: Què representa l'èxit per a tu? Jo sempre contesto el mateix: L'èxit és com un gustós caramel, que si el desfàs a poc a poc a la boca, pots gaudir intensament del seu sabor i la seva dolçor, però si tens pressa, el mastegues amb neguit i te l'empasses, et pot provocar una mala digestió de conseqüències a vegades imprevisibles.
Però també, i suposo que amb els anys, comences a redefinir i redimensionar l'abast d'aquesta paraula i comences a veure una llum clarificadora al final d'aquesta ensucrada persecució ingènua. És evident que la força d'aquesta idea rau en la seva volatilitat i relativitat, però el que et dóna la pista més gran de que t'hi estàs acostant és quan apareix el joc brut. Perquè en el món dels que volem trobar l'equilibri personal sempre hi ha els que et volen desequilibrar. Suposo que com tot en aquesta vida, té els seus mecanismes de compensació, i a més possibilitats de trobar el teu camí, més destructors de somnis apareixen.
Segurament l'èxit real, doncs, és haver caigut al costat de les forces del bé i no del mal. Saber que pots anar pel carrer amb la cara ben alta, mirar als ulls de la gent, saludar a cada cantonada, participar dels èxits del altres sense que tu et sentis un infeliç; fugir d'una realització personal jugant prepotentment amb les realitzacions dels teus conciutadans; això per a mi ja és el zenit de la realització com a ésser humà. Ha de ser tan trist menjar de l'insult, la mala educació, la falta de respecte al pròxim i de les revenges personals. Finalment t'adones que aquests petits reietons provincians solitaris només saben viure xuclant la sang d'aquells que els recorden els seus fracassos personals i professionals més íntims.
El teatre és un món fantàstic i apassionant. Ple de moments indescriptibles i de vivències que et fan sentir únic. També hi ha moments de ràbia i d'impotència però l'endemà t'adones que l'honradesa i la veritat sempre guanyen, i mentre alguns es tanquen als seus laboratoris de rancor; d'altres sortim al carrer a ballar amb els nostres amics i els que ens estimen.
Jo sóc un fan d'Alaska i en aquests moments escolto una lletra que il·lustra perfectament aquest article. Diu: "La envidia es como un puñal, a quien se lo voy a clavar.... Malgasto mi talento destrozando a los demás, propagando mil mentiras, disfrazando la verdad, estoy perdiendo un tiempo que no voy a recobrar, parece que mi vida no da para más. Criticar por criticar". Genial!

dilluns, 1 de novembre de 2010

LA TIRANIA DELS NOMS. (01-11-2010)

En el món del teatre sempre s'ha dit que tenir un nom és important. A mi aquesta frase sempre m'ha creat moltes preguntes perquè no he sabut mai quan és té un nom o es deixa de tenir. Cadascú és propietari d'una denominació personal i intransferible però resulta que després aquest segell familiar heretat ha de passar per un tribunal d'entesos invisible que fa que aquest nom passi a la posteritat o es quedi entre un dels milions i milions de noms i cognoms que passaran per aquesta vida sense pena ni glòria. Perquè la popularitat te la dóna el poble, però el segell de qualitat s'atorga des de les més altes esferes de la intel·lectualitat. I aquí és quan m'agafen sempre les ganes de riure. Perquè al poble no se'l pot enganyar. Encara que alguns el vulguin desprestigiar en el sentit d'afirmar que mai arribaran a destil·lar l'essència de l'art i la cultura, puc afirmar que som molts treballadors de l'escena que només escoltem el senzill ciutadà o ciutadana del carrer, que ha pagat la seva entrada i que és molt més lliure per dictar la seva sentència: planera, alliberat o alliberada de capelletes i amb la tranquil·litat del que no hi té res a perdre o a guanyar. Quan la crítica arriba de les altes esferes de la modernitat aquí ja pots començar a desconfiar, tremolar, inquietar-te, tornar-te escèptic, riure i mai plorar.
Des de fa molt temps s'ha posat de moda que tot el que arriba de països enllà és la bomba en patinet. En canvi les produccions casolanes són massa ingènues, poc profundes i no vesteixen gaire. Permetin-me un petit conte: hi havia una vegada un actor català que mai no aconseguia col·locar una de les seves propostes teatrals a les programacions de teatres nacionals o festivals de prestigi del seu país. No el volien enlloc perquè feia coses massa "catalanes", massa d'estar per casa. Un dia va presentar una proposta amb el text d'un autor argentí i sota la direcció d'una jove promesa parisenca. S'estrenaria en un festival de Berlín i després faria una petita gira per Venècia, Viena i Madrid. Llavors tots hi van córrer. Tots volien saber de què es tractava aquesta aventura escènica tan "chic". A mesura que entrava als despatxos dels gurus teatrals els feia evident que havien caigut a la trampa dels noms. Aquest actor va continuar sense treballar a casa seva però va ser el paio més feliç de la terra.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.