Podria semblar una paradoxa però en aquests últims temps de crisi econòmica, l'àrea metropolitana de Girona ha vist créixer el seu nombre de sales teatrals rehabilitades o reconstruïdes. Potser la inauguració que ara ens cau més lluny és la del bonic teatre de Celrà. Després va venir Bescanó i també vull destacar l'encertat teatre de Fornell de la Selva: La Sitja. Tres sales totalment renovades, fins a no reconèixer el seu edifici original. Tres espais de cultura de primera divisió, a prop del nucli central de la ciutat de Girona; amb dinàmica, personalitat i empenta pròpia.
També voldria destacar la inauguració del nou teatre del centre cívic de Sant Narcís, un espai per al barri també remodelat i que aporta a la ciutat una caixa escènica totalment equipada i perfectament preparada per incorporar-se al circuit de sales d'exhibició professional de la ciutat. No em vull oblidar d'un teatre que vaig descobrir fa poc i que no fa gaire soroll però que em sembla que el podria fer: el nou teatre de Vilobí d'Onyar, i potser també aquí hi podríem sumar un espai molt acollidor, que també fa funcions teatrals: el teatre de Riudellots de la Selva. Sembla ser que Sarrià de Ter està intentat posar en marxa una sala de petit format per a propostes escèniques més senzilles. Si posem la mirada una mica més lluny hauríem de parlar del nou escenari de La Catequística de Figueres i ben aviat ha d'arribar la inauguració del tant esperat nou teatre de Lloret de Mar.
Estic convençut que em deixo algun equipament escènic de recent obertura, però no arribo a tot arreu. Què està passant? Tothom sap que la cultura és la primera partida econòmica que els ajuntaments i institucions retallen en temps d'estretors. Com podran omplir-se de programacions totes aquestes noves sales? Ara més que mai els professionals de totes les arts escèniques hauran d'ajustar preus i crear produccions de baix cost si volen poder trepitjar aquests nous escenaris; i mai com ara els amateurs han tingut tan a prop l'oportunitat d'entrar en les programacions dels seus municipis gràcies al seu baix cost de contractació.
Vivim en una època de grans contradiccions i el teatre no podia quedar fora d'aquest gran Cafarnaüm en què s'ha convertit la construcció de la nova dècada que comença. Més sales que mai, menys diners que mai. Més actors i actrius que mai i menys produccions que mai. Potser ens calia arribar fins aquí per destriar el gra de la palla. Per reinventar-nos i trobar noves formules d'aproximació i fidelització de públic.
Els programadors culturals i creadors són els responsables màxims de no deixar que aquests nous escenaris que tenim tan propers es converteixin en buits contenidors i siguin els motors de la recuperació anímica i dinàmica d'una societat catalana, que de la mà de la cultura pot superar qualsevol entrebanc i desànim.
També voldria destacar la inauguració del nou teatre del centre cívic de Sant Narcís, un espai per al barri també remodelat i que aporta a la ciutat una caixa escènica totalment equipada i perfectament preparada per incorporar-se al circuit de sales d'exhibició professional de la ciutat. No em vull oblidar d'un teatre que vaig descobrir fa poc i que no fa gaire soroll però que em sembla que el podria fer: el nou teatre de Vilobí d'Onyar, i potser també aquí hi podríem sumar un espai molt acollidor, que també fa funcions teatrals: el teatre de Riudellots de la Selva. Sembla ser que Sarrià de Ter està intentat posar en marxa una sala de petit format per a propostes escèniques més senzilles. Si posem la mirada una mica més lluny hauríem de parlar del nou escenari de La Catequística de Figueres i ben aviat ha d'arribar la inauguració del tant esperat nou teatre de Lloret de Mar.
Estic convençut que em deixo algun equipament escènic de recent obertura, però no arribo a tot arreu. Què està passant? Tothom sap que la cultura és la primera partida econòmica que els ajuntaments i institucions retallen en temps d'estretors. Com podran omplir-se de programacions totes aquestes noves sales? Ara més que mai els professionals de totes les arts escèniques hauran d'ajustar preus i crear produccions de baix cost si volen poder trepitjar aquests nous escenaris; i mai com ara els amateurs han tingut tan a prop l'oportunitat d'entrar en les programacions dels seus municipis gràcies al seu baix cost de contractació.
Vivim en una època de grans contradiccions i el teatre no podia quedar fora d'aquest gran Cafarnaüm en què s'ha convertit la construcció de la nova dècada que comença. Més sales que mai, menys diners que mai. Més actors i actrius que mai i menys produccions que mai. Potser ens calia arribar fins aquí per destriar el gra de la palla. Per reinventar-nos i trobar noves formules d'aproximació i fidelització de públic.
Els programadors culturals i creadors són els responsables màxims de no deixar que aquests nous escenaris que tenim tan propers es converteixin en buits contenidors i siguin els motors de la recuperació anímica i dinàmica d'una societat catalana, que de la mà de la cultura pot superar qualsevol entrebanc i desànim.