“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dimarts, 19 de gener de 2010

UN BON ENEMIC. (11-01-2010)

Tinc un bon amic que sempre deia que jo no seria ningú fins que no arreplegués un bon grapat d'enemics de qualitat. Aquesta afirmació sempre m'havia intranquil·litzat una mica perquè no sé si l'enemic s'havia de buscar o ja em sortiria sol. Sempre havia cregut que per arribar a ser el millor en alguna cosa t'havies d'envoltar de gent bona que t'ajudessin a fer el camí, però ara resulta, que el que et fa anar en direcció ascendent són les maniobres premeditades d'aquells que no et suporten, que et critiquen i que et voldrien veure a la cua de l'atur o d'urgències de l'hospital. El meu amic savi també sempre deia que aquesta via de consolidació professional té un nom científic i s'anomena teoria de l'èxit per negativitat. Si analitzem aquest fet minuciosament i amb precisió de laboratori, podríem trobar-hi una relació amb l'estudi que va fer un físic nuclear de pa sucat amb oli i que afirmava que el que impulsa millor un coet humà cap amunt és la seva energia contraria cap avall. Però posats a filosofar sobre la qualitat dels enemics em pregunto quin és millor, aquell que t'has anat treballant mica en mica, amb tota la intenció del mon o l'altre que apareix un dia sense que tu no tinguessis cap noció de la seva existència. Jo sempre havia presumit que no tenia enemics, i ara m'adono que estava presumint d'una qualitat buida de possibilitats. Des de fa un temps, crec que començo a tenir opcions de transcendir i sortir de la monotonia del senzill èxit quotidià: ja tinc un bon enemic! En un moment lúcid d'inspiració vaig inventar-me un títol informal pel personatge que m'havia de treure del camí del positiu avorriment i que m'havia d'ajudar a ser algú en aquesta vida de placidesa estèril, l'anomenaria el meu enemic de guàrdia. Els agrada aquest títols in nobiliari? No es pensin que m'hi he posat per poc, aquest enemic de guàrdia és una patum important dins el seu àmbit, sempre està molt atent a tot i per allà on trepitja imposa la seva magnífica presència. No em saluda quan em troba pel carrer. Ignora la meva feina. Destrueix públicament els meus projectes. Minimitza la feina realitzada. En definitiva, compleix a la perfecció el seu paper d'enemic custodi, i tinc la sort de poder dir que no és de rebaixes sinó de categoria superior. Alguns mals amics me'l volen prendre i jo els he dit que ni tocar-lo. M'ha costat els meus anys d'ofici poder aconseguir aquest exemplar i que amb les coses de menjar no es pot jugar. Per Nadal li vaig dedicar un conte molt bonic publicat en aquesta columna i a vegades, quan el veig deambular solitari pels carrers de la meva ciutat, em vénen ganes d'abraçar-lo i agrair-li tot el que està fent per mi. Espero que no es cansi mai d'estar al meu costat perquè de la seva companyia en depèn la meva existència pública i notòria.

dijous, 7 de gener de 2010

TENNESSEE (W). 07-01-2010

El començament d'un nou projecte teatral sempre està ple de pors i de dubtes. Els actors que som amos, per sort o per desgràcia, de les nostres pròpies carreres, hem d'estirar dels carros personals amb més convicció i més fermesa que no pas aquells companys privilegiats, o no, que el mercat ja els va oferint el que han de fer a cada temporada. Triar és apassionant i també és angoixant. Trobar el motor del que t'ocuparà en els propers mesos, o si va bé anys, et fa estar neguitós fins que no trobés l'espurna que encén el foc de la il·lusió creativa. Quan deixes enrere un personatge teatral que t'ho ha donat tot, costa trobar-ne un altre que t'engresqui a seguir valorant la possibilitat de patir, de gaudir, d'aprendre, de continuar lluitant en aquest difícil i complicat món de l'escena catalana.
El meu Van Gogh personal ja queda ?lluny i ara tocava un altra repte; i de sobte, sense esperar-ho, truca a la porta un altre home, un altre vehicle per volar, un altre maldecap en forma de prova solitària. Tennessee Williams, un dels més importants i coneguts dramaturgs del segle XX, no només pel teatre del seu país, els Estats Units, sinó també per tota l'escena mundial, es presenta davant meu i em diu: "Jo t'acompanyaré i creixerem junts". No pateixin que no ha estat una aparició fantasmagòrica, ni una revelació mística, ha estat llegint un fragment de les seves memòries que he oberts els ulls i he dit: "D'acord, tu seràs el meu nou company de viatge".
Permetin-me que comparteixi amb vostès aquestes paraules que m'han fet decidir quin serà el nou projecte de la meva companyia teatral. Tennessee diu: "Sempre he escrit per raons més fortes que no pas les que hi ha darrere del mot professional, i tinc clar que aquesta força superior a vegades ha estat perjudicial per a la meva carrera. Carrera? No, potser no és aquesta la paraula adequada. Potser hauria de dir "vocació"? No, tampoc, sona massa petulant. El que sí tinc clar és que mai se'm va presentar cap altra alternativa que la de ser escriptor. Ara semblo un vell cocodril, però si es fixen bé en la meva pell dura, descobriran que l'única cosa capaç de deixar-hi alguna marca ostensible, seria l'incisiu tall d'un diamant o el frec d'un borrissol de dent de lleó que levita per l'aire en un captard de finals d'estiu".
No em diran que aquestes paraules no són reveladores. Davant d'un personatge amb aquesta sensibilitat, cap actor li pot donar l'esquena. Ara toca treballar. Elaborar una dramatúrgia que engresqui l'espectador. Crear un equip de professionals que sintonitzin com jo amb aquesta sensibilitat. Buscar finançament i algú que aculli l'estrena. Queda molt perquè s'obrin les llums damunt l'escena de Tennessee (W), però l'engranatge de la sensibilitat s'ha posat en marxa; i espero que en alguna platea els atrapi i els sedueixi aquesta nova aventura teatral que neix des de les comarques gironines per seduir a tots aquells que, com Tennessee Williams, no saben fer res més que viure a consciència.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.