“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dimecres, 18 de març de 2009

EL DIA MUNDIAL DEL TEATRE (23-03-2009)

D’aquí quatre dies, el 27 de març, celebrarem el dia mundial del teatre. Com cada any, l’ITI (International Theatre Institut), encarrega a una personalitat important d’aquesta disciplina l’escriptura d’un manifest que es llegirà a tots els teatres i places del mon que ho celebrin. Enguany, Augusto Boal, dramaturg, escriptor i director de teatre brasiler, ha estat l’escollit. Aquest treballador incansable és conegut mundialment per desenvolupar un mètode personal que s’anomena: teatre de l’oprimit. Una formulació teatral que s’orienta a desenvolupar un teatre lligat a les bases mes populars. No he pogut resistir la temptació de compartir amb els meus lectors aquest text deliciós, lúcid i alhora reivindicatiu. Aquí en tenen alguns fragments: Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en moments especials. Encara que, inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre! No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre. Som tots artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta a la vista, però que som incapaços de veure de tan poc habituats que estem a mirar. El que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il·lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana. El setembre de l’any passat ens va sorprendre una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes, tortures que succeïen, si, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres, que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o a les mans d’un honest corredor de Borsa, fórem informats de que aquells diners no existien, eren virtuals, una lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser teatre del dolent amb un embolic trist, on uns pocs hi guanyaven i uns molts ho perdien tot. Els polítics de països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà en sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem fent d’espectadors, asseguts al galliner del teatre. Fa vint anys vaig dirigir Fedra, de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: pel terra, pells de vaca; al voltant, bambús. Abans de començar, els hi deia als meus actors: “Ara s’acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, ningú tindrà dret a mentir. El Teatre és la Veritat Amagada”. Veient el teatre, a més de les aparences, veiem a opressors i oprimits a totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes. Veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. El teatre no pot ser només un acte social, és una forma de vida! Actors som tots nosaltres, el ciutadà no és el que viu en societat, és el que la transforma.

divendres, 6 de març de 2009

PENÉLOPE I RUBIANES ( 06-03-09)

Ha nascut una estrella mundial i ens ha deixat un showman del poble. L’atzar del viure ens dona i ens pren aire a la seva voluntat. Posats així de costat podria sembla que la Penélope Cruz i el Pepe Rubianes tenen poques coses en comú. Deixant de banda que tots dos tenen un nom propi que comença per la síl·laba Pe, potser el que més connecta les seves trajectòries professionals seria un mot: popularitat. Però també la popularitat, com tantes d’altres coses en aquest mon, esta dividida en categories segons el seu radi d’afectació. Si parlem d’en Pepe Rubianes podem dir que gaudia d’una popularitat propera, quotidiana i d’esquerres. Omplia teatres i envelats fruit d’una mútua necessitat de comunicació entre actor-espectador. Sintonitzava sempre en la part mes lliure i transgressora d’un públic, a vegades poc valent, que expressava la seva queixa intima i social rient i aplaudint les gràcies d’un bufó modern auto expulsat de la cort. La Penélope Cruz és de llarg molt més popular que en Pepe, i la seva popularitat és caracteritza per que és valor que cotitza a borsa. La Penélope ha sortit catapultada a l’univers del negoci mundial cinematogràfic i tot el que fa destil·la glamur. Afirmo rotundament que els dos son actors, intèrprets i evidentment persones que han lluitat, cadascun amb les seves armes per arribar el mes lluny possible. Per que la popularitat és un terreny pantanós: primer te la donen amb un somriure als llavis però a vegades després te la fan pagar; te la reclamen o t’utilitzen per haver acceptat aquesta caixa de bombons on de tant en tant en surt algun d’enverinat. A la Penelope Cruz ja li estan amargant el seu premi amb campanyes anònimes per internet on li retreuen que tot el seu talent es troba de cintura per avall. I al Pepe Rubianes el volen fer un sant laic; l’entronitzen dedicant-li carrers i places i el volen fer transitar per aquells salons que ell sempre havia satiritzat. Admiro a aquest dos personatges. Amb tots dos he tingut el plaer de conversar. Darrera la màscara hi havia molta humanitat. Son exemple de tenacitat, enginy, perseverança i personalitat pròpia. I ara, cadascun a la seva manera, mirarà enrera i se’n riurà de tots aquells que mai van creure en ells. I què volen que els digui, de tant en tant, fer balanç i rememorar el camí fet, davant d’un premi o d’una vida que s’apaga, et fa sentir que potser no han estat endebades totes les crítiques, els dubtes, les llàgrimes i els amics que hem deixat darrera perseguint una meravellosa fita imaginària.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.