“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 17 de març de 2008

I ARA,CULTURALMENT, QUE? (07-03-2008)

En el moment d’escriure aquest article, a l’estat espanyol, encara no sabem qui ens presidirà els propers quatre anys. Però pel cas que vull reflexionar amb vostès, em sembla que ens és completament igual. Surti qui surti, continuarem estan en un racó de l’estat on a vegades tinc la sensació que fem més nosa que servei, tot i que continuem donant servei malgrat la nosa que fem. Ningú pot negar que Catalunya a estat durant molts anys motor cultural d’una nació centralista, on mentre una gran part dels seus habitants, durant anys i panys es van miraven el melic, aquí sempre teníem una antena parabòlica dirigida cap a l’aire net del nord, que la majoria de les vegades, enviava experiències fresques, lliures i despullades de falsos prejudicis. Si parlem de la nostra història creativa més recent podem entendre que era inevitable que apareguessin dos camins culturals oposats: una cultura catalana que, dins d’una brillant càpsula, sortia disparada cap a l’espai exterior impulsada pel combustible retingut a pressió per quaranta anys de dictadura; i una cultura castellana que viatjava dins d’un faraònic contenidor de càrrega, estirat per una vella i pesada locomotora diesel que transitava segura per una via única i ben vigilada. Trenta anys de democràcia ens ha permès viure moltes coses, la majoria bones pel bé comú, però per desgràcia particular, hem estat a vegades espectadors i a vegades col·laboradors del desballestament lent i progressiu d’aquell il·lusionant artilugi volador, anomenat cultura catalana, que somniava en orbitar lliure per una part de l’univers cultural de l’espai exterior. Per altra banda hem estat obligat a presenciar com aquella empresa rància de la vella locomotora i els seus polsegosos vagons, es convertia en una segura multinacional de trens bala, anomenada “Café para todos” i pagada amb la venda de les desferres de la nostra ingènua i brillant càpsula sideral. Ara és innegable que vivim millor, mes tranquils, mes dòcils, més protegits, més hipotecats, més distrets, en definitiva més neutralitzats. Segurament és el que hem triat entre tots. Però també vivim més tristos, més angoixats, més perduts. Vàrem triar l’opció de l’economia per evitar caure en una pobresa propera però hem oblidat protegir la cultura com a riquesa antiga. Ara som rics de coses materials i pobres de vida cultural. Tenim una economia força saludable i una cultura catalana malalta que es dilueix dia a dia. Ara hem renovat la confiança amb aquells que volem que gestionin el nostre futur mes pròxim. Jo només els hi demano que respectin la voluntat dels pobles i no la voluntat de les butxaques. Sr.President, sigui qui sigui, no abarateixi la riquesa cultural de l’estat espanyol a canvi d’una falsa prosperitat, per que una economia ensorrada es pot recuperar però una cultura oblidada és perd per sempre.

TALENT A GRANEL (22-02-2008)

Els que no ens amaguem de ser uns consumidors de televisió habituals, tenim certa autoritat per afirmar que aquest mitjà de comunicació és la més gran màquina de mentides que una ment humana hagi pogut idear. Aquest electrodomèstic de grans possibilitats teòriques ha quedat reduït a una simple finestra virtual des d’on tot el paisatge que s’hi pot albirar és a vegades de cartró pedra i a vegades d’una crueltat estèril. Quan un té el grau suficient d’intel·ligència per comprendre que tot el que veiem per televisió és una realitat guionitzada o manipulada o sintetitzada, encara pot considerar-se un esperit lliure, però si et creus tot el que la televisió et posa al davant ets home mort. Fent un pas mes enllà, avui en dia ja no solament trobem els casos clínics de persones adduïdes per una veritat televisiva. Des de fa ja uns quants anys la caixa tonta a entès que aquests zombis electromagnètics, aquests vampirs de raigs catòdics, aquests drogoaddictes de les “625 lineas”, són carnassa perfecte per retro alimentar la bèstia. Actualment, un pot veure a la graella televisiva, la proliferació de programes on s’esmercen tots els esforços per trobar la reencarnació en carn i ossos, d’una paraula màgica: talent. Com si busquessin el Sant Grial, cadenes públiques i privades, emeten formats televisius per on desfilen milers d’homes i dones que creuen ser posseïdors de la combinació secreta que els catapultarà a l’èxit mes immediat i brillant. Els que vivim humilment d’un ofici on la paraula talent va lligada als deu manaments per poder subsistir, observem a vegades amb certa tristesa i a vegades amb cert sadisme, aquest espectacle cruel de destrucció de somnis, de ridículs gratuïts, de manca de preparació o d’ingenuïtat absoluta. Caramel enverinat que alguns televidents tasten quan han decidit temeràriament creuar la ratlla invisible que els separa del sofà del menjador de casa a un plató de televisió. La idea del circ Romà retorna al cap dels anys amb més força que mai, però aquesta vegada els cristians ja no son empesos a l’arena per ser devorats per lleons famèlics. Ara, l’objecte d’una desquarterització més subtil però d’igual efectivitat son uns narcotitzats aspirants a artistes, que sense treure’ls-hi cap dret a ser-ho, s’han equivocat d’escenari per mostrar la seva tècnica o la seva afecció mes creativa. Per que no ens enganyem: el talent no és una cosa tangible, absoluta ni constant, que es pugui mesurar El talent no té res de màgic. El talent és la combinació de factors personals, culturals, econòmics i socials. El que si puc afirmar és que si algú, per uns instants, posseís un mínim d’aquest suposat estat de privilegi creatiu, no escolliria un programa de televisió per donar a conèixer el fruit d’un treball artístic tocat pel do de la fortuna.

DE GIRONA AL GIRONA (01-02-2008)

La curiositat d’un actor de teatre hauria de ser infinita i la capacitat de buscar l’emoció en estat pur necessriament ha de ser sempre constant. Ja fa un parell d’any vaig flairar el rastre d’una història particular, diferent i única, que podia engreixar el meu bagatge sentimental i omplir així egoistament el rebost personal sempre necessitat de material sensible. Com un gos perdiguer tossut, amb les orelles aixecades i el nas engaixat a terra, he seguit el rastre que varen deixar aquelles passes humanes d’una misteriosa dona de teatre pel nostres carrers de Girona a finals d’agost del 2006. El rastreig infatigable i obsessiu m’ha portat fins a Escobar, un bonic poble d’una Argentina tan llunyana en la geografia però tan propera en la escenografia vital d’aquest país. Ara son les 11 del matí i en ple mes de gener em trobo instal·lat en un jardí deliciós respirant la frescor vegetal d’un estiu que està essent molt calorós. Transportades per aquest airet reparador tan agradable m’arriba una melodia de Piazzola interpretada al piano delicadament per Dario Borscosque Sureda, el fill d’aquella dona plena d’energia que va enamorar al públic teatral del Fitag 2006 i que a mi em va atrapar en l’espiral emotiva de la seva història i de la seva nissaga. Ella és la Graciela Sureda, la neta del senyor Joan Sureda que ja fa molt anys va deixar la seva fleca del carrer Santa Clara numero 25, per començar una nova vida lluny de la seva terra que mai va deixar d’estimar. Aquest amor a Catalunya i aquest sentiment per la seva ciutat el va deixar com una herència invisible al seu fill en Cacho Sureda, i ell va transformar aquest capital tan poc rendible en una casa d’art, en un espai de treball, en un obrador de talent, que avui, apunt de fer els seus 20 anys, tothom coneix a la ciutat d’Escobar com: El Teatro Girona. Els constants cants de sirena de la Graciela Sureda, la personificació viva de la força del teatre, m’han portat finalment fins al Girona i he trobat una sala antiga, petita, deliciosa, amb les marques visibles d’un temps que no ha passat en va. Un temps transformat unes vides dedicades altruistament a l’art de l’escena però també a difondre el nom de la nostra ciutat tan lluny de l’Onyar, de la Devesa, de la Catedral i Sant Feliu. Aquest viatge m’ha demostrat que l’enyorança no és un sentiment estèril, que moltes llàgrimes de nostàlgia poder arribar a destil·lar un dolç licor de felicitat. Que l’amor en la distància es pot convertir en motor de noves experiències i que la tristor d’un passat que no tornarà pot generar un prometedor futur per a noves generacions que estimaran l’art sense saber perquè. Gràcies al Sr. Joan, a en Cacho, a la Graciela i a en Dario, a la família Sureda avui la nostra humil ambaixada teatral mes llunyana és viva, activa i té salut per molts anys. En dono fe i com a gironins no em de permetre que el seu esforç caigui en l’oblit.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.