“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 5 de novembre de 2007

FAMA O POPULARITAT? (19-10-2007)

De tots és ben sabut que als actors ens paguen per esperar. En aquestes interminables hores d’espera surten converses de tot tipus. Són molt freqüents les explicacions d’anècdotes referides a la relació a vegades surrealista que el públic estableix amb els actors en general. La norma més senzilla que podríem establir dins d’aquest intercanvi necessari entre espectador i actor seria que: el cinema et fa famós, la televisió et fa popular i el teatre et fa invisible. Aquesta simplificació teòrica després podria tenir uns quants matisos, però és ben cert que els tres mitjans d’exhibició actoral tenen cadascun diferents impactes en la percepció del nostre ofici. Jo sóc del parer que ens n’hauríem d’oblidar del que la gent pensa de nosaltres i que el més important és que vinguessin a veure la feina que fem. Però vivim en una societat que últimament, en la majoria dels casos, influeix molt per aconseguir un treball, el grau de coneixement que el públic sobirà té sobre la teva persona i no pas si tens la capacitat absoluta per enfrontar-te a aquell paper i exprimir-ne tot el suc. Posats a triar entre fama, popularitat o ser invisible, em quedo amb la segona opció. Per sort he pogut conviure amb espècimens de les tres categories i me’n adono que la que fa menys mal és la popularitat. Per posar un exemple concret dels tres casos diria que l’Ariadna Gil és famosa, l’Amparo Moreno és popular i en Xavi Idañez, a pesar de ser un bon actor, és invisible als ulls del poble català. El que és evident és que la fama t’allunya de la gent, t’aïlla i et fa buscar una auto protecció que acabarà per afectar la teva naturalitat i relació amb els demés. La popularitat, encara que a vegades és cansada de portar, t’acosta al teu públic i et fa sentir estimat. Normalment la fama és molt buscada, treballada, somniada; mentre que la popularitat te la donen sense haver-la demanada. Jo tinc una petitat teoria sobre el tema: la popularitat es guanya si ets tu mateix, si ets conscient que treballes per al públic i no per a tu mateix. No és una situació de servilisme si no acte de generositat pactat i amb un preu baix de sortida. És viure el dia a dia entre la gent. En canvi quan sortir al carrer et molesta, les mirades de la gent t’enfaden i sempre poses preus elevats als teus actes socials oblidant que a vegades cal ser generós amb el públic com ell ho és amb tu, això vol dir que la fama esta començat a mostrar els seus primers símptomes d’instal·lar-se a la caixa del ego. Cal protegir-se contra aquesta temptació de falsa riquesa per que en aquesta muntanya russa de la vida, a vegades no totes les històries tenen final feliç. Per tant, com més t’hagis apropat a la realitat quotidiana que t’envolta, més braços trobaràs que et recullin si algun dia gira la truita de l’èxit i es socarrima.

EL PÚBLIC I L'ACTOR (05-10-2007)

Una vegada em van preguntar què vaig trobar a faltar en la meva formació acadèmica a l’Institut del Teatre de Barcelona i sense pensar-m’ho dues vegades vaig respondre que hagués estat molt profitós tenir una assignatura que es digués: públics. Si aquests dies Girona es converteix en la capital europea del teatre gràcies a “Temporada Alta”, de retruc també ho serà del públic teatral. Fer de públic, de bon públic, de públic militant, a vegades no és fàcil. S’ha de tenir una formació important, un esperit aventurer, un olfacte digne d’un bon caçador de peces úniques, una paciència de sant per obrir un altre cop la butxaca quan creus que l’última cosa que has vist ha estat una estafa, i per sobre de tot, un desig irrefrenable de consumir moments preciosos mitjançant imatges, paraules, lletres, sons, silencis,... sabent transformar tot això, en material íntim per a la construcció de la pròpia persona. Però si parlem del públic des del punt de vista de l’actor, llavors les coses canvien. Hi ha directors que diuen que el públic és un pur accident dins de l’acte de la creació artística i n’hi ha d’altres que diuen que no té sentit ser artista si no hi ha un públic per admirar o destruir el teu propi art. L’actor ha de transitar per damunt d’un cable estret i perillós oblidant-se que algú l’està observant però sense deixar de mantenir tibada la corda que uneix l’acte de compromís que hi ha entre un actor i un espectador. Això que podria semblar una contradicció, per mi és una regla d’or. Jo demano als meus actors que tinguin una orella per escoltar als companys d’escena i una altre per escoltar la respiració de la sala. És important tenir un sisè sentit per saber si el teu contrincant més poderós està amb tu o contra tu. L’actor a d’experimentar la gran varietat de públics amb els que es pot trobar per que només així aprendrà a administrar la seva energia i les seves armes per guanyar la sempre difícil batalla de convèncer amb elements tant volàtils i transparents com son les paraules i les imatges. He treballat amb actors que una petita tos els feia perdre la concentració i d’altres que només esperaven que algú de la sala fes qualsevol cosa imprevista per incorporar aquell accident a l’espectacle. De tots ells he après que el públic és un element viu i per tant és el baròmetre mes fiable, directe i automàtic del ritual del teatre. Respectant-nos mútuament trobarem un camí de dolços moments compartits en la foscor d’una sala i el camí de les emocions tindrà un bitllet d’anada i tornada.

UN ALTRA COP LA CRÍTICA (05-11-2007)

El metge m’ha recomanat que no llegeixi les critiques de teatre. Diu que em fan pujar la pressió, m’alteren el ritme cardíac i que a la llarga tots aquests desgavells de salut es paguen. Però jo com que sóc tossut de mena no li faig cas i m’agrada auto flagel·lar-me amb alguns dels escrits que surten publicats aquests dies als diaris de casa nostra explicat què és el que s’ha vist en aquest fantàstic, ample i generós mostrari escènics que es diu Temporada Alta. La gran pregunta que ens plantegem els que de veritat vivim i mengem d’aquest ofici és la següent: és necessària la crítica de teatre? Serveix d’alguna cosa? Té raó d’existir? La majoria d’actors i directors que conec creuen que no o en tot cas que el seu servei s’ha desvirtuat. Voldria recordar que inicialment, segles enrera, l’exercici literari de glossar una obra teatral era per informar i en tot cas acostar la gent a veure-la. Ara tot és molt diferent. Del que és vol informar és de l’erudició intel·lectual del crític, que la veritat ens importa un rave, i de rebot s’allunya a l’espectador de l’acte teatral menyspreant-lo per la seva insultant incultura. Son moltes les ànimes càndides que seguint els dictats dels crítics han sortit escaldats del teatre, per que la màxima que circula dins l’ofici teatral sempre se sol complir: “l’obra que el crític en canta les excel·lències sol ser avorrida, pedant i elitista. Aquella peça teatral que destrueix, que ignora o que és un atac a la seva intel·ligència, segurament a complert la primera funció d’aquest art efímer que és la de distreure i formar nous espectadors”. Per tant potser ja és el moment que algú desemmascari aquesta injustícia. Com en aquell conte popular on el rei anava despullat i tothom, per por o servilisme deia que anava vestit, algú hauria de començar a denunciar que ens estant prenent el pel una mica. Que el poble també té criteri i que ja no cal que ningú ens digui què es el que està ben fet i el que està mal fet. Crec que l’ofici del teatre és l’únic gremi on el que marca tendència i opinió no és un graduat “cum laude” en experiència i treball trepitjant escenaris. Públic en general: vagin al teatre, s’informin, paguin, mirin, escoltin, i després ho expliquin. Tenen tot el dret i tota la llibertat per aplaudir, avorrir-se, reflexionar, no entendre-hi res, emocionar-se, aguantar-se el badalls, riure com beneïts o no tornar-hi mai més. Però per sobre de tot això no es deixin manipular el seu propi criteri artístic. Allò que vostè senti o experimenti serà la crítica més justa i encertada.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.