“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dijous, 31 de maig de 2007

FIGURANTS. (01-02-2005)

Una vegada vaig conèixer un figurant de cinema que tenia mes currículum que el López Vázquez i el Fernando Fernan-Gomez junts. Posats un darrera l’altre tots els títols de pel·lícules en les quals havia participat, feien una llarga llista on es podia resumir la història del cinema des dels anys setanta fins als nostres dies. Era un professional de la figuració. Un excel·lent artista del caminar, del llegir un diari en una terrassa, del sortir corrents espantat, del picar de mans amb eufòria, del fer una cua inacabable, del forma part d’una espectacular formació militar, de fer el mort, de fer el viu, i de tot allò que és insignificant però necessari. Sempre he admirat aquesta gent que gaudeixen d’una feina tan sacrificada i mal pagada. M’agrada acostar-me a ells i conversar de les seves motivacions i del seu amor als rodatges. Estic parlant d’aquells homes i dones anònims que gaudeixen fent aquesta feina, que se l’estimen, que no demanem mes del que els pertoca sabent que el seu lloc es el de l’adotzenament i el passar desapercebut. Però dintre del mon dels figurants hi ha una raça perillosa. Un grup de inconformistes que es creuen que el protagonista el farien millor ells, que lluiten invisiblement a vida o mort per sortir a la pantalla mes que qualsevol altra de la seva categoria laboral i que en tot moment es miren als actor professionals com els seus enemics mes profunds. En aquest grup s’hi amaguen moltes frustracions mal païdes que no deixen gaudir del moment a tots aquells que només volien fer allò que han vingut a fer. Aquesta gent es la que fan córrer el rumors de si aquest actor és un antipàtic o que si aquella actriu és una diva, (no dic que a vegades no tinguin raó) però algú els hi hauria d’explicar que aquesta feina de figurant no es per aspirants a actors si no per persones normals i corrents que només se’ls demana fer d’ells mateixos i donar un tros de la seva veritat encara no manipulada. Hi ha una obra de teatre de José Sanchis Sinisterra, autor de “Ai Carmela” o “El cerco de Leningrado”, que es titula “Los figurantes” i que ens explica com un dia, els figurants d’una obra de teatre d’èxit, tanquen en els camerinos als actors protagonistes, per agafar ells el poder i la glòria de l’obra que estan representant conjuntament. El “campesino 1”, el “soldado 4”, la “pueblo 2”, entre d’altres, experimenten la sensació de manar i decidir, cosa que mai no havien pogut fer. Quan se n’adonen que això no es tan senzill ni tan gratificant com ells creuen, tornen l’autoritat a qui li correspon i accepten que cada lloc, independentment de la seva projecció mediàtica, té el seu punt de felicitat i de moment únic, si es fa plenament conscient que és allò el que de veritat vols fer.

diumenge, 13 de maig de 2007

L'ÀNGEL D'EN BOADELLA. (13-06-2002)

Ningú em negarà que Albert Boadella és un gran director i potser és qui coneix millor la química justa per fer que el públic begui del seu beuratge transgesor, particular i personal, que com un flautista de Hamelin fa seguir a tots aquells que es creuen que el teatre serveix per cuinar venjances, riure’s dels qui no es pot defensar i apaivagar frustracions que ni un mateix sap que les te, això si, deixant sempre al espectador un regust de antissitema d’estar per casa, fins i tot divertit, i de consum ràpid però sense cap mena de profunditat en el discurs ni pòsit per a una reflexió posterior. Jo sempre estaré al costat dels directors que estan al servei del teatre i no als que fan servir el teatre per al seu servei, és una opinió molt personal. M’agraden els directors que estan a l’ombra i només parla la seva feina per que els que busquen polèmica per després traduir-ho amb taquillatge se’ls veu massa el llautó. Barrejar teatre i show mediàtic pot ser “pa per avui i gana per demà”. Potser soc massa jove per tenir memòria d’un temps de repressió cultural catalana i no vaig tenir la sort o la desgràcia de viure amb intensitat el temps d’anar a cridar “llibertat d’expressió” però per això mateix i vist des d’una perspectiva menys intoxicada de temps passats no puc entendre el procés mental d’un creador que abanderant una lluita que molta gent va seguir amb els ulls tancats, ara es posa al costat dels fills d’aquells que un dia el volien silenciar. Les trajectòries no son res si un dia deixes de seguir-les i agafes el camí totalment contrari. Les lliçons perden el seu valor si et troben fent tot allò que vas predicar que mai faries. Els reconeixements es guanyen si malgrat els cants de sirenes a que tots estem exposats ens mantenim ferms en la travessia que un dia vam iniciar amb esforç. Jo no vull que es retiri el premi a ningú però si que m’agradaria que tots aquells que han votat per premiar una carrera artística i personal coneguin en profunditat qui hi ha darrera del personatge escollit. I en aquest cas crec que estan fent un favor mes gran a la cultura catalana un grapat de gent senzilla i desenganyem-nos “anònima” recollint un grapat de signatures, que no pas un creador conegut internacionalment que considero que ens ha clavat el ganivet per l’espatlla. Finalment aquesta és un debat de sentiments i opinions però aquesta fugida cap endavant del creador es tan perillosa com poc creïble i demana actitud mes valentes per que amb les manifestacions del Senyor Boadella només estem donant motius als de fora per que pensin que ser català és una broma, és un accident de la natura, que la barretina i l’espardenya és l’única cosa que ens identifica i que Catalunya es fruit de gent paranoica, obsessionada per fer diners i envejosa. Si un es capaç d’afirmar que s’estima una terra vol dir que l’amor està per sobre de tot i en aquest cas jo crec que s’estima amb condicionats, un dia si i un altre no i segons bufa el vent dels afalacs i de la història. Malgrat que els organitzadors de La segona nit de la Comunicació i defensors mediàtics de la concessió del premi Àngel de Bronze vulguin ara deslligar la trajectòria artística de la trajectòria personal del personatge per salvar la imatge de persones compromeses amb el país, crec que ho tindran molt difícil, per que si hi ha algú que ha fet de la seva feina l’explicació de les seves idees aquest és el Sr. Boadella. Respecto al director teatral com artista i creador però el premi a tota una trajectòria crec que se’l mereixen mes tots aquells que després de trenta anys encara creuen que la nostra cultura necessita protegir-la, engreixar-la i vigilar-la. Podem estar-hi d’acord o no, però aquesta fidelitat si que es mereix un premi.

"OPERACIÓN"....REFLEXIÓ.(21-02-2002)


Per desgràcia de tots aquells que vivim del mon del teatre, la televisió ens està passant la mà per la cara. En aquesta lluita desigual, sempre hi sortirem perdent els que creiem que el teatre està per damunt de qualsevol negoci i que la dignitat, l’esforç, el talent i les idees no poden ser comprats ni manipulats per fer d’aquest estil de viure un espectacle de ràpid consum. Hi ha una família de creadors, que esperonats per aquesta crisi teatral que ens persegueix des del temps de la tragèdia grega, han intentat portar el format i el ritme televisiu, als escenaris d’avui en dia. Per tant, estem envoltats d’espectacles lleugers, buits de contingut, fets amb el mínim esforç i amb la pobre i única aspiració de distreure al personal per que aquest pobre públic ja té prou mal de caps durant tota la setmana de feina esgotadora. Aquesta idea del teatre com a mitjà d’evasió és pròpia d’aquells que creuen que a la influència de la televisió se la de combatre amb les seves pròpies armes. És una aspiració totalment legítima i a vegades irremeiable per poder sobreviure, però qui practica la “cuina ràpida” sobre un escenari està col·laborant a la desintegració lenta i agònica del teatre escrits per autors de pes, d’un teatre compromès amb les idees, militant d’una exigència necessària per a la reflexió immediata o posterior; en definitiva aquesta fugida cap endavant ens portarà a allò que diuen els castellans: “pan para hoy y hambre para mañana”. La gent a perdut l’interès pel teatre i si no som capaços de tornar a il·lusionar a l’espectador, no trigarem gaire a veure’ns obligats a treballar per un públic tirà, que jugant amb les nostres necessitats i com a inconscient venjança de la seva falta d’aptituds artístiques, en obligarà a vendre el nostre talent i coneixements, per aconseguir aquest fals però tan buscat minut de glòria. Alguna ment perversa està intentat pervertir la dignitat de ser artista i ens vol fer creure que això es tant fàcil com apuntar-se a una acadèmia. Ens ensenyen alumnes que ja no necessitaven cap professor per que el talent és innat i el poble ignorant cau en la trampa que tothom porta a dins un Joan Manel Serrat o una Anna Belen. Qui es pensi que amb quatre mesos es pot passar d’un senzill anonimat a un reconeixement mundial, sense que no hi hagi cap negoci especulatiu pel mig, és d’una ingenuïtat i una candidesa digne de la més ensucrada pel·lícula de Walt Disney

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.