FIGURANTS. (01-02-2005)

Una vegada vaig conèixer un figurant de cinema que tenia mes currículum que el López Vázquez i el Fernando Fernan-Gomez junts. Posats un darrera l’altre tots els títols de pel·lícules en les quals havia participat, feien una llarga llista on es podia resumir la història del cinema des dels anys setanta fins als nostres dies. Era un professional de la figuració. Un excel·lent artista del caminar, del llegir un diari en una terrassa, del sortir corrents espantat, del picar de mans amb eufòria, del fer una cua inacabable, del forma part d’una espectacular formació militar, de fer el mort, de fer el viu, i de tot allò que és insignificant però necessari. Sempre he admirat aquesta gent que gaudeixen d’una feina tan sacrificada i mal pagada. M’agrada acostar-me a ells i conversar de les seves motivacions i del seu amor als rodatges. Estic parlant d’aquells homes i dones anònims que gaudeixen fent aquesta feina, que se l’estimen, que no demanem mes del que els pertoca sabent que el seu lloc es el de l’adotzenament i el passar desapercebut. Però dintre del mon dels figurants hi ha una raça perillosa. Un grup de inconformistes que es creuen que el protagonista el farien millor ells, que lluiten invisiblement a vida o mort per sortir a la pantalla mes que qualsevol altra de la seva categoria laboral i que en tot moment es miren als actor professionals com els seus enemics mes profunds. En aquest grup s’hi amaguen moltes frustracions mal païdes que no deixen gaudir del moment a tots aquells que només volien fer allò que han vingut a fer. Aquesta gent es la que fan córrer el rumors de si aquest actor és un antipàtic o que si aquella actriu és una diva, (no dic que a vegades no tinguin raó) però algú els hi hauria d’explicar que aquesta feina de figurant no es per aspirants a actors si no per persones normals i corrents que només se’ls demana fer d’ells mateixos i donar un tros de la seva veritat encara no manipulada. Hi ha una obra de teatre de José Sanchis Sinisterra, autor de “Ai Carmela” o “El cerco de Leningrado”, que es titula “Los figurantes” i que ens explica com un dia, els figurants d’una obra de teatre d’èxit, tanquen en els camerinos als actors protagonistes, per agafar ells el poder i la glòria de l’obra que estan representant conjuntament. El “campesino 1”, el “soldado 4”, la “pueblo 2”, entre d’altres, experimenten la sensació de manar i decidir, cosa que mai no havien pogut fer. Quan se n’adonen que això no es tan senzill ni tan gratificant com ells creuen, tornen l’autoritat a qui li correspon i accepten que cada lloc, independentment de la seva projecció mediàtica, té el seu punt de felicitat i de moment únic, si es fa plenament conscient que és allò el que de veritat vols fer.

L'ÀNGEL D'EN BOADELLA. (13-06-2002)

Ningú em negarà que Albert Boadella és un gran director i potser és qui coneix millor la química justa per fer que el públic begui del seu beuratge transgesor, particular i personal, que com un flautista de Hamelin fa seguir a tots aquells que es creuen que el teatre serveix per cuinar venjances, riure’s dels qui no es pot defensar i apaivagar frustracions que ni un mateix sap que les te, això si, deixant sempre al espectador un regust de antissitema d’estar per casa, fins i tot divertit, i de consum ràpid però sense cap mena de profunditat en el discurs ni pòsit per a una reflexió posterior. Jo sempre estaré al costat dels directors que estan al servei del teatre i no als que fan servir el teatre per al seu servei, és una opinió molt personal. M’agraden els directors que estan a l’ombra i només parla la seva feina per que els que busquen polèmica per després traduir-ho amb taquillatge se’ls veu massa el llautó. Barrejar teatre i show mediàtic pot ser “pa per avui i gana per demà”. Potser soc massa jove per tenir memòria d’un temps de repressió cultural catalana i no vaig tenir la sort o la desgràcia de viure amb intensitat el temps d’anar a cridar “llibertat d’expressió” però per això mateix i vist des d’una perspectiva menys intoxicada de temps passats no puc entendre el procés mental d’un creador que abanderant una lluita que molta gent va seguir amb els ulls tancats, ara es posa al costat dels fills d’aquells que un dia el volien silenciar. Les trajectòries no son res si un dia deixes de seguir-les i agafes el camí totalment contrari. Les lliçons perden el seu valor si et troben fent tot allò que vas predicar que mai faries. Els reconeixements es guanyen si malgrat els cants de sirenes a que tots estem exposats ens mantenim ferms en la travessia que un dia vam iniciar amb esforç. Jo no vull que es retiri el premi a ningú però si que m’agradaria que tots aquells que han votat per premiar una carrera artística i personal coneguin en profunditat qui hi ha darrera del personatge escollit. I en aquest cas crec que estan fent un favor mes gran a la cultura catalana un grapat de gent senzilla i desenganyem-nos “anònima” recollint un grapat de signatures, que no pas un creador conegut internacionalment que considero que ens ha clavat el ganivet per l’espatlla. Finalment aquesta és un debat de sentiments i opinions però aquesta fugida cap endavant del creador es tan perillosa com poc creïble i demana actitud mes valentes per que amb les manifestacions del Senyor Boadella només estem donant motius als de fora per que pensin que ser català és una broma, és un accident de la natura, que la barretina i l’espardenya és l’única cosa que ens identifica i que Catalunya es fruit de gent paranoica, obsessionada per fer diners i envejosa. Si un es capaç d’afirmar que s’estima una terra vol dir que l’amor està per sobre de tot i en aquest cas jo crec que s’estima amb condicionats, un dia si i un altre no i segons bufa el vent dels afalacs i de la història. Malgrat que els organitzadors de La segona nit de la Comunicació i defensors mediàtics de la concessió del premi Àngel de Bronze vulguin ara deslligar la trajectòria artística de la trajectòria personal del personatge per salvar la imatge de persones compromeses amb el país, crec que ho tindran molt difícil, per que si hi ha algú que ha fet de la seva feina l’explicació de les seves idees aquest és el Sr. Boadella. Respecto al director teatral com artista i creador però el premi a tota una trajectòria crec que se’l mereixen mes tots aquells que després de trenta anys encara creuen que la nostra cultura necessita protegir-la, engreixar-la i vigilar-la. Podem estar-hi d’acord o no, però aquesta fidelitat si que es mereix un premi.

"OPERACIÓN"....REFLEXIÓ.(21-02-2002)

Per desgràcia de tots aquells que vivim del mon del teatre, la televisió ens està passant la mà per la cara. En aquesta lluita desigual, sempre hi sortirem perdent els que creiem que el teatre està per damunt de qualsevol negoci i que la dignitat, l’esforç, el talent i les idees no poden ser comprats ni manipulats per fer d’aquest estil de viure un espectacle de ràpid consum. Hi ha una família de creadors, que esperonats per aquesta crisi teatral que ens persegueix des del temps de la tragèdia grega, han intentat portar el format i el ritme televisiu, als escenaris d’avui en dia. Per tant, estem envoltats d’espectacles lleugers, buits de contingut, fets amb el mínim esforç i amb la pobre i única aspiració de distreure al personal per que aquest pobre públic ja té prou mal de caps durant tota la setmana de feina esgotadora. Aquesta idea del teatre com a mitjà d’evasió és pròpia d’aquells que creuen que a la influència de la televisió se la de combatre amb les seves pròpies armes. És una aspiració totalment legítima i a vegades irremeiable per poder sobreviure, però qui practica la “cuina ràpida” sobre un escenari està col·laborant a la desintegració lenta i agònica del teatre escrits per autors de pes, d’un teatre compromès amb les idees, militant d’una exigència necessària per a la reflexió immediata o posterior; en definitiva aquesta fugida cap endavant ens portarà a allò que diuen els castellans: “pan para hoy y hambre para mañana”. La gent a perdut l’interès pel teatre i si no som capaços de tornar a il·lusionar a l’espectador, no trigarem gaire a veure’ns obligats a treballar per un públic tirà, que jugant amb les nostres necessitats i com a inconscient venjança de la seva falta d’aptituds artístiques, en obligarà a vendre el nostre talent i coneixements, per aconseguir aquest fals però tan buscat minut de glòria. Alguna ment perversa està intentat pervertir la dignitat de ser artista i ens vol fer creure que això es tant fàcil com apuntar-se a una acadèmia. Ens ensenyen alumnes que ja no necessitaven cap professor per que el talent és innat i el poble ignorant cau en la trampa que tothom porta a dins un Joan Manel Serrat o una Anna Belen. Qui es pensi que amb quatre mesos es pot passar d’un senzill anonimat a un reconeixement mundial, sense que no hi hagi cap negoci especulatiu pel mig, és d’una ingenuïtat i una candidesa digne de la més ensucrada pel·lícula de Walt Disney