LA CRÍTICA TEATRAL (02-05-2002)

La diferència entre estrenar una obra de teatre a Girona o estrenar-la a Barcelona és que en el primer dels casos, entre algunes altres desigualtats, no hi ha la pressió afegida de la presència, sempre angoixant i torbadora, de la figura del crític de teatre. No sé si això es bo o dolent però en tot cas és una mancança que evidència que potser encara no estem del tot normalitzats teatralment parlant. Amb això no vull dir que de tan en tan no puguem llegir a la nostra premsa alguna crítica de teatre però el públic gironí no té la possibilitat de formar-se en l’hàbit de lectura de crítiques teatrals, ni pot trobar d’una manera sistematitzada una presència constant de la visió aclaridora i motivadora, per part d’un entès en la matèria, de tot allò que s’estrena o es representa a les sales de les comarques gironines, tan sigui professional com amateur. Ens toca viure en una ciutat on la producció teatral pròpia encara està molt lluny de estabilitzar-se, on la línia de la qualitat és fràgil, movible, aleatòria i on el concepte de professionalitat no està gaire clar i només es regeix per comparacions amb altres productes i no pel que significa el terme realment. Jo soc del parer que ens faltaria un personatge que amb una visió amplia, oberta i experimentada, fes d’àrbitre d’aquest garbuix de talents despistats; que fes d’agent clarificador de propostes sabent quins son els objectius i els projectes de cada companyia que es presenta; un guardià d’un ordre teatral preestablert que defenses aquelles iniciatives que neixen a cada moment i ajudés amb els seus escrits a provocar un debat i una major difusió del que s’està fent dia a dia sobre els escenaris que tenim mes propers. Segurament estic reclamant un personatge que em donaria molta guerra, molts maldecaps i algun disgust laboral, però els que vivim d’això hauríem d’exigir la crítica d’un savi autèntic, que ens estimules d’una manera educada i respectuosa, a corregir i superar tot allò que no s’ha pogut assolir i no pas haver d’aguantar les lliçons d’alguns que, sense sortir del seu teulat protector i sense encara no haver demostrat res, creuen que ho saben tot, permetent-se el luxe d’opinar d’allò que ells mai seran capaços de produir, dirigir, escriure o representar. Criticar per fer mal es massa senzill, criticar per ser escoltat i respectat exigeix estil, elegància i moltes hores de vol, unes qualitats, que per desgràcia, no tothom es capaç d’aportar.