LA MARATÓ DE TV3 I UN BOIG QUE ELS PARLA(06-12-2000)

Aquest any La Marató de TV3 està dedicada a les malalties mentals greus i el fet que m’hagin convidat a col·laborar-hi m’ha posat la mosca darrera l’orella. No voldria tenir mals pensaments ni dubtar del motiu últim d’aquest invitació i em creuré que ha estat per que tinc bones relacions amb aquesta televisió i també bons amics, (en aquest cas amigues). Bromes a part les persones que per sort o per desgràcia ens dediquem a móns virtuals i creatius sempre haurem de viure amb el dubte de saber si som fruit d’una veritable vocació o si per el contrari tot ens ve d’un cargol mal ajustat. En el món laboral en el que em bellugo es molt freqüent que no se’ns prenguin gaire seriosament i que les mirades de compassió siguin el pa de cada dia quan ens reafirmem en la voluntat de viure d’una cosa tan abstracta com és això de l’art, ja sigui en el camp de la interpretació, de la pintura , l’escriptura... Dir que vols ser artista i que et qualifiquin de boig es tota una mateixa cosa. I a mi això sempre m’ha agradat per que em dona la pauta justa de saber que vaig pel bon camí. Que la meva opció és diferent de la majoria i que si més no, tinc la sort d’anar per lliure. Mai m’ho he pres malament quan m’han dit que estava boig per que m’ha semblat que estar boig és una bonica definició per dir que ets diferent. Jo sóc dels que creuen que només pots ser creatiu si no et deixes atrapar per la gran massa humana i la seva inèrcia avorrida que tot ho dilueix i despersonifica. No voldria frivolitzar sobre el tema de les malalties mentals per que sé que hi ha famílies que pateixen molt directament les conseqüències de tenir algun membre atrapat per aquestes boires permanents o transitòries que ofusquen el cervell dels malalts i fan que deixin de tenir el control sobre ells mateixos. La meva intenció és simplement intentar transmetre un missatge solidari i amb el meu testimoni explicar que jo també estic una mica boig o això és el que m’ha dit sempre. Potser la diferència entre un malalt mental diagnosticat i jo és que ell a passat per una consulta mèdica i a mi encara no m’han convençut d’anar-hi. Com aquella campanya publicitària on molta gent coneguda afirmava: “jo també puc tenir la sida” aquesta vegada, i encara amb més raó jo diria que tots portem la llavor de les malalties mentals i la loteria de la vida et pot premiar amb l’adob per a la seva germinació. Ara que estic inspirat i posats a fer literatura científica, si algun dia alguna divinitat superior em deixés triar la malaltia que m’hauria de consumir fins al final dels meus dies potser triaria una malaltia mental que em fes volar, que m’adormis el cervell i ja no fos conscient de qui soc, ni em preocupés l’ordre social ni moral que regeix la nostra societat. D’aquesta manera potser podria acabar tota aquesta comèdia de la vida pensant que només és moren els altres o en un deliri màxim de grandesa creure que jo no em moriré mai. Seria genial viure sense la pressió de la mort... En el món de l’art la bogeria o els estat mentals defectuosos sempre han estat un tema recurrent per justificar grans personatges o grans carreres creatives. Estic completament d’acord que la personalitat artística és la que té una visió diferent de les coses i la que trenca l’ordre preestablert que la societat més conservadora imposa. Però el problema pot començar quan aquesta anarquia interna controlada es desferma i trenca els límits d’una mínima convivència social. Llavors apareix el rebuig real i alló que en principi feia gràcia o es tolerava ens comença a fer por per que no sabem si pot agredir la nostra tranquil·litat i la nostra consciència. Per tant arribo a la conclusió que la societat permet o tolera a una sèrie de bojos inofensius per que els diverteix i són necessaris per portar color a unes vides una mica grises. Però quan algú és passa de la ratlla o no controla el motor d’aquesta diferència que és el propi cervell, llavors els tanquem entre quatre parets per que no emprenyin gaire. Es necessari que prenguem consciència que existeix un col·lectiu de malalts mentals que tenim oblidats per que creiem que ja no hi ha rés a fer. ¿ N’estem segur que no hi ha res a fer? o ¿potser pensem que ja està tot perdut i per això els posem últims a la llista per l’investigació de les seves malalties? Durant un temps es va creure que construint manicomis ja fèiem prou per aquesta pobre gent, però si som sincers amb nosaltres mateixos ¿aquesta mesura de tancament en centres especialitzats era per afavorir al malalt o per apartar-lo de la nostra delicada visió? No ens em de sentir culpables d’haver-ho fet malament però ara tenim l’oportunitat de fer-ho una mica millor. Aportem el que puguem, no per fer callar un cop més la nostra consciència sinó perquè investigant aquestes malalties potser algun dia podrem agrair l’existència d’estudis o d’algun fàrmac que ens ajudarà a no traspassar aquesta ratlla tan fina i tan fràgil que separa el nostre mon d’infinitats altres móns.