CRITICAR AL CRÍTIC.(20-04-2006)

Fa un parell de setmanes vaig tenir un cert disgust professional en la lectura quotidiana de la premsa de la meva ciutat. Dues crítiques teatrals d’un mateix espectacle ens mostraven escrits oposats sobre la visió d’un mateix treball escènic. Un únic títol i dues valoracions ben distintes. Una de positiva i una altra de negativa. Una encoratjadora i una altra destructiva. Què vol dir això? Els dos crítics han vist espectacles diferents o potser tenen visions diferents del com s’ha de treballar dalt d’un l’escenari? Quina tristesa em provoca observar com estem exposats als gustos personals de gent mes o menys bondadosa. De savis relatius, de mestres sense carrera ni titulació. Perquè en els fons la positivitat enriquidora sempre es mes útil que no pas la mala llet reprimida. La feina dels actors i directors, tant professionals com amateurs esta en mans de persones humanes que no en saben ni de la missa la meitat. Tenen la teòrica de saló molt ben apresa però la practica continuada del taller només la tasten quant no hi ha risc de prendre mal. S’imaginen un tribunal d’oposicions a una plaça de jutge format per jubilats de la Font de Canaletas? Doncs això és el que ens passa als actors d’aquest país. La majoria de persones que juguen seriosament a fer critica teatral no dubto que siguin gent honesta, però no han demostrar res en aquest ofici per avalar aquesta seguretat amb la que imparteixen justícia divina. Perquè quan el sou et raja d’una altra aixeta no et preocupa si amb les teves apreciacions un altre pot deixar de beure. Jo només accepto la critica d’aquells que s’han guanyat aquest dret treballant en el propi ofici que valoren. El que hagi anat mes lluny que ensenyi el camí al que ve darrera. Crido a la revolució contra el crític perquè en aquest teatre de províncies, de funció única, una bona critica no genera feina ni porta gent al teatre, has de continuar lluitant per fer-te un forat a les cartelleres. Però una mala critica dona ales als programadors per espolsar-se les puces del damunt quan truques a la porta per demanar que et contractin. En aquest temps moderns, on la gent té criteri propi, donem aquesta força al públic, deixem que siguin ells qui diguin si els hi ha agradat o no; i lluitem contra un acte inútil, passat de moda, ple d’impostors, que quan ens regalen el vent de cara no serveix per a res i quant ens enfonsen, desmunten un fràgil castell d’il·lusions molt difícil de reconstruir.