En aquests dies on encara soc una mica foraster a la ciutat que tan he trobat a faltar, m’arriba l’agradable notícia de la nova condecoració que li han otorgat al nostre gran actor teatral Josep María Flotats. El premi té un nom que d’entrada espanta: “ Medalla de Oro al Mèrito en las Bellas Artes”. Peró s’ha de saber que aquesta condecoració es una de les més importants que pot rebre un artísta a l’estat espanyol. El candidat es proposat en consell de ministres pel Ministeri de Cultura i el guardó l’entrega el Rei d’Espanya en una recepció de gala. Juntament amb en Josep María Flotats també hi trobem entre d’altres guardonats: les actrius Lola Herrera , Lina Morgan i de l’actual director del Centro Dramàtico Nacional, Juan Carlos Perez de la Fuente ( d’aquest senyor ja en parlarem un altre dia). ¡A tots ells la meva enhorabona! Fins aquí la nota més oficial. Dit aixó, m’agradaria explicar-vos quines son totes les coses que passen pel meu cap reflexionant sobre aquest fet.
Ara farà dos anys i mig que la feina em va portar a Madrid. L’atzar va fer que després d’algun temps de no veure’ns gaire,en Josep María Flotats i jo, fossim veïns del mateix barri. Aixó va propiciar llargues passejades, moltes sessións de cinema,algun sopar i sobre tot molta conversa. Ell venia de Barcelona disposat a oblidar tots els fets que ja sabem i que el van allunyar d’un projecte al qual havia dedicat 10 anys de la seva vida. He tingut la sort de compartir al seu costat el gran èxit de la seva presència i del seu treball a la capital de l’Estat. A Madrid la professió teatral li ha obert els braços i li ha donat tot l’afecte que la “família” teatral catalana li havia negat. A Barcelona sempre s’havia de fer perdonar, de donar explicacions de perquè havia contractat a aquest i no a l’altre i crec que poques vegades va rebre paraules d’ànim i agraïment sinceres. Tots els actors ens moríem per treballar amb ell perque era el que en sabía més peró paradoxalment alguns no li perdonaven que fos el millor. Sóc testimoni que el món teatral de Madrid l’admira pel seu talent i li agraeix d’una manera efusiva i sincera que estigui entre ells. Mentre que a Barcelona sempre descobries alguna espurna d’enveja entre els comentaris afalagador i alguns eperaven el moment de feblesa o l’error normal en quasevol professió per claver-li les urpes i domésticar l’animal de teatre que tantes hores de felicitat ens havia donat i tants teatres havia omplert, ( ¡i continua omplint!). Tinc l’impressió que els seus enemics no van saber mai amb qui se l’estaven jugant. No van calibrar mai tot el que aquest pais es podia perdre amb aquesta destitució. Hi ha coses que no tenen preu... Per posar un exemple més entenedor podria ser com si Picasso hagués estat convidat a decorar amb el seu art les parets de casa nostra. Mentres intenta pintar un trosset de la nostra paret hi ha darrera seu 30 aficionats a la pintura que no paren de fer xivarri. Aquestes persones estan tota l’estona opinant sobre cada pinzellada que fa el genial pintor sobre el mur. Si pinta ratlles massa gruixudes o massa fines. Si en lloc del verd i hagues quedat millor el groc. Si a triat un fons massa clar o massa fosc... I després de tot aixó encara arriba l’amo de les parets on pinta el nostre pintor i li diu que de cada deu quadres que pinti, dos hauran de ser “Marines de la Costa Brava” perque a la seva senyora li agraden més... No creieu que Picasso hagues agafat els estris i se’n hagues anat a un altre lloc on el deixessin pintar amb tranquilitat alló que la seva inspiració li proposa.... No sé si se m’han entès. Només vull dir que el món es injust peró que al mateix temps també té els seus mecanismes de compensació per no caure en la desesperança... Una porta es tanca per obrir-ne una altra... Al señor Flotats no li van deixar acabar el seu projecte teatral i per tant no podem saber si ho va fer be o malament. ¿Perquè no se’n parla ara de tot el que està passant al TNC?
Peró per fer desapareixer aquest mal regust de boca, la vida a reservat a en Josep Maria Flotats una dolça recuperació i l’ha inscrit en la seva personal llista de “Records Guines” per ser l’actor que ha rebut més premis teatrals en un espai de temps més petit. Aquest “Record Guines” teatral si que té qualitat i mèrit , ben al contrari d’altres que ens volen fer empassar i que son fruit del marketing pur i dur. Coneixent-lo estic segur que aixó no el farà del tot feliç, ni podrà oblidar tot alló que ha perdut pel camí, peró sí que aquest allau de recoinexements ratifica aquella màxima que recordo un dia vam sentenciar tot passejant tranquil.lament per la Gran Via de Madrid: “ La mediocritat es dilueix amb el pas dels dies per desapareixer fins a l’oblit dels temps, mentre que la vida sempre reservarà un premi al talent i la coherència per ser exhibit en la vitrina de la història”.
Ara farà dos anys i mig que la feina em va portar a Madrid. L’atzar va fer que després d’algun temps de no veure’ns gaire,en Josep María Flotats i jo, fossim veïns del mateix barri. Aixó va propiciar llargues passejades, moltes sessións de cinema,algun sopar i sobre tot molta conversa. Ell venia de Barcelona disposat a oblidar tots els fets que ja sabem i que el van allunyar d’un projecte al qual havia dedicat 10 anys de la seva vida. He tingut la sort de compartir al seu costat el gran èxit de la seva presència i del seu treball a la capital de l’Estat. A Madrid la professió teatral li ha obert els braços i li ha donat tot l’afecte que la “família” teatral catalana li havia negat. A Barcelona sempre s’havia de fer perdonar, de donar explicacions de perquè havia contractat a aquest i no a l’altre i crec que poques vegades va rebre paraules d’ànim i agraïment sinceres. Tots els actors ens moríem per treballar amb ell perque era el que en sabía més peró paradoxalment alguns no li perdonaven que fos el millor. Sóc testimoni que el món teatral de Madrid l’admira pel seu talent i li agraeix d’una manera efusiva i sincera que estigui entre ells. Mentre que a Barcelona sempre descobries alguna espurna d’enveja entre els comentaris afalagador i alguns eperaven el moment de feblesa o l’error normal en quasevol professió per claver-li les urpes i domésticar l’animal de teatre que tantes hores de felicitat ens havia donat i tants teatres havia omplert, ( ¡i continua omplint!). Tinc l’impressió que els seus enemics no van saber mai amb qui se l’estaven jugant. No van calibrar mai tot el que aquest pais es podia perdre amb aquesta destitució. Hi ha coses que no tenen preu... Per posar un exemple més entenedor podria ser com si Picasso hagués estat convidat a decorar amb el seu art les parets de casa nostra. Mentres intenta pintar un trosset de la nostra paret hi ha darrera seu 30 aficionats a la pintura que no paren de fer xivarri. Aquestes persones estan tota l’estona opinant sobre cada pinzellada que fa el genial pintor sobre el mur. Si pinta ratlles massa gruixudes o massa fines. Si en lloc del verd i hagues quedat millor el groc. Si a triat un fons massa clar o massa fosc... I després de tot aixó encara arriba l’amo de les parets on pinta el nostre pintor i li diu que de cada deu quadres que pinti, dos hauran de ser “Marines de la Costa Brava” perque a la seva senyora li agraden més... No creieu que Picasso hagues agafat els estris i se’n hagues anat a un altre lloc on el deixessin pintar amb tranquilitat alló que la seva inspiració li proposa.... No sé si se m’han entès. Només vull dir que el món es injust peró que al mateix temps també té els seus mecanismes de compensació per no caure en la desesperança... Una porta es tanca per obrir-ne una altra... Al señor Flotats no li van deixar acabar el seu projecte teatral i per tant no podem saber si ho va fer be o malament. ¿Perquè no se’n parla ara de tot el que està passant al TNC?
Peró per fer desapareixer aquest mal regust de boca, la vida a reservat a en Josep Maria Flotats una dolça recuperació i l’ha inscrit en la seva personal llista de “Records Guines” per ser l’actor que ha rebut més premis teatrals en un espai de temps més petit. Aquest “Record Guines” teatral si que té qualitat i mèrit , ben al contrari d’altres que ens volen fer empassar i que son fruit del marketing pur i dur. Coneixent-lo estic segur que aixó no el farà del tot feliç, ni podrà oblidar tot alló que ha perdut pel camí, peró sí que aquest allau de recoinexements ratifica aquella màxima que recordo un dia vam sentenciar tot passejant tranquil.lament per la Gran Via de Madrid: “ La mediocritat es dilueix amb el pas dels dies per desapareixer fins a l’oblit dels temps, mentre que la vida sempre reservarà un premi al talent i la coherència per ser exhibit en la vitrina de la història”.
1 comentari:
Aquella noche,en esta ciudad,en la que habitualmente suele hacer calor,hacia un frio inmenso,pero mis emociones corrían apresuradas de un lado a otro,tratando de buscar una ubicación después de "La Cena"...
Puede que eso fuera,lo que me hizo retroceder sobre mis pasos,y volver al Teatro,algo me decia que aquella noche,tenía que darle las Gracias personalmente...
Recuerdo a Carmelo Gómez,y su trato exquisito,él abrió la puerta,y me introdujo dentro del vestíbulo del Teatro...a partir de aquí,aún hoy,la emoción inunda todos los recuerdos...
Pense que no era posible,que sólo vivía,ese instante que tantas veces había soñado,estaba igual,su chaquetón de cuero negro,su bufanda,su sombrero,sólo el pelo,recogido de un modo distinto,me hacia vislumbrar,que era real y que estaba allí...
Mientras lo entrevistaban,se dirigio a una,como pidiendo disculpas,por hacerme esperar,a lo que timidamente le respondí que podía esperar todo el tiempo que hiciera falta...En aquellos minutos,mientras le escuchaba,pasarón por mi mente,las veces que disfrute de su presencia en el escenario en "París 1940" o en "La cena",las noches en que las lágrimas,apenas me dejaban ver las fotos,de aquellos montajes que tanto me hubiera gustado ver,los días intentando traducir los textos del catalán,la emoción sentida cuando un video,te permitio conocer a Cyrano o a Pla,los fragmentos de obras francesas vistas por internet,las películas,el cuadro blanco que no pudiste admirar...la nostalgia de no poder haber vivido todo aquello...
De pronto,estaba frente a mi,apenas unas frases pude decir,la emoción y la ternura se anudarón en mi garganta,y las palabras apenas encontraban un lugar para articularse y salir al exterior,para tratar de contestar sus preguntas...
Al día siguiente,después de treinta y cinco años,la ciudad amanecio cubierta por la nieve...los sueños más imposibles se hacen realidad.
Si te he escrito todo ésto,es porque esta humilde aficionada al Teatro,si algo envidia sanamente,es a la gente que conoceís a ese gran hombre de Teatro,que es Josep Maria Flotats,que habeís trabajado con él,que podeís disfrutar de su compañía,que podeís escucharle hablar de Teatro,y de la Vida...por lo que creo,que ese es uno de los Premios que la Vida os ha regalado...
Una que está,al otro lado de la bateria,seguirá necesitando al gran Maestro,que es Josep Maria Flotats,pero también a las no menos importantes personas,que cada noche se suben al escenario,para ofrecernos lo mejor que tienen para que otros,seamos un poco mejor personas.
¡GRACIAS!
UNA FORTA ABRAÇADA!
Amelia
Publica un comentari a l'entrada