ADOLFO MARSILLACH. (24-01-2002)

Les dues vegades que vaig parlar amb el senyor Adolfo Marsillach vaig tenir sempre la mateixa sensació. La primera vegada va ser per una entrevista de presentació al Teatro de la Comedia de Madrid. Jo era un nou vingut a la capital i ell era un català que em podia donar un cop de mà. Li vaig preguntar, quasi afirmant, si podíem parlar amb la nostra llengua materna i ell em va contestar rotundament: “No!”. La segona vegada que ens vam veure va ser en un sopar a casa d’una periodista d’El Pais. Jo ja estava treballant en un teatre i al veure’m es va dirigir a mi en un català perfecte: “¿Què fa el de Girona? ¿Suposo que la funció per la qual t’han contractat és en castellà, no?. Doncs practica aquest idioma per que és aquest el que ara necessites”. Tenia tota la raó del mon. Jo el mirava i davant meu veia una persona dura exteriorment, coherent amb el seu mestratge i en alguns moments distant i prepotent, però si t’hi fixaves molt i rascaves una mica mirant-lo als ulls fixament podies entreveure una fragilitat interior, una tristor antiga i una sensibilitat estranyament vergonyosa que guardava com un tresor maleït, com una arma que els seus detractors podien utilitzar en qualsevol moment per enfonsar aquell segur, majestuós i elegant transatlàntic del teatre. Va ser un senyor que es va fer a ell mateix i per tan, això vol dir que va deixar pel camí a molts cadàvers i ferits en aquesta guerra d’anar cap endavant per fer-se un lloc en el mon artístic. Hi ha un tipus de persones que els agrada tenir enemics, necessiten sentir la pressió de les crítiques i fins hi tot la mala fama els estimula com un motor per seguir creant obres més importants i arriscades. Adolfo Marsillach era una persona molt respectada en els ambients teatrals de Madrid i per això mateix una de les mes envejades i odiades. El que és indiscutible és la seva gran aportació a l’art de l’escena, tan per la seva obra escrita, com pels muntatges dirigits i la seva aportació per recuperar el teatre clàssic castellà i ordenar política i burocràticament aquest caòtic mon del teatre. Els catalans no li podem retreure que no fos un abanderat de la nostra cultura, per que per sobre d’una lectura simplista de que tot català ha de treballar en català, ell anava més lluny i pensava que tot català que es vulgui dedicar a l’art de l’escena ha de treballar posant els sentiments per davant dels territoris.