Porto uns quants dies donant-li voltes a un tema que em preocupa i que m’agradaria compartir amb vosaltres. Resulta que en el meu taller de teatre hi ha una noia que li han dit que no serveix per fer d’actriu. Un actor conegut, un director amb el que estava treballat i un amic (que no deu ser-ho tant) li han dit que s’oblidi de l’art de la interpretació per que segons ells no ho fa gens bé. En definitiva: que és una fracassada de l’art. Em sembla una afirmació terrible i sobre tot quan va dedicada a algú que s’està formant com a persona i el seu somni, equivocat o no, es pujar a un escenari. En cap moment jo no dic que aquesta gent tinguin o no tinguin raó. Aquesta opinió me la reservo per mi però si que tinc molt clar que qualsevol judici sobre la matèria sempre serà subjectiu i per tant no podem dir que una persona mai serà actor o actriu, sinó que jo sempre diria que cal preparar-se més, experimentar més i tenir més paciència que un sant si volem tastar el gust de sentir-se un veritable intèrpret d’un instrument que som nosaltres mateixos. A de ser la mateixa persona qui en el curs d’aquesta preparació decideixi si es això el que vol fer o si per el contrari es va equivocar en la seva percepció de l’ofici d’actor.
Totes aquestes reflexions, que per més d’un poden semblar banals, em venen al cap mentre viatjo en tren a Barcelona. Mentre el paisatge corre a l’altra costat de la finestra, el meu cervell viatja encara més de pressa i em transporta als anys que jo estudiava a l’Institut del Teatre. Recordo una tarda plujosa i grisa. Dic plujosa i grisa per que per recordar noms soc un desastre però per recordar moments lligats a una llum determinada o a un temps meteorològic concret, modèstia a part, crec que soc bastant bo. Doncs bé hi va haver una tarda de la meva vida que estàvem en una aula de l’escola d’art dramàtic preparant juntament amb dos companys una escena que el professor en havia demanat. Érem feliços jugant a ser grans actor, vivíem el nostre somni i fins i tot ens creiem que ho fèiem molt bé. Quan va arribar el moment de mostrar la nostra feina al professor aquest ens va dir que allò era una m.... i que ens dediquéssim a una altra cosa. Recordo exactament les seves paraules: “ Si tot això es el que sabeu fer val més que ho deixeu córrer...El públic no pagaria mai per veure aquesta m...” En aquell moment, i en un tres i no res, nosaltres acabàvem de passar a formar part d’aquesta inacabable llista dels fracassats de l’art. Mai vaig sentir tanta ràbia com llavors i em vaig prometre a mi mateix que no deixaria que ningú em tornes a fer tant de mal. Era injust... però haig d’admetre que com a revulsiu pedagògic va funcionar d’allò mes bé per que els tres ens vam posar a treballar com a bojos per que cap professor sense cor ens vingués a amargar una altra tarda de glòria innocent.
El gran Adolfo Marsillach explica a les seves memòries que en un dels seus viatges va anar a parar a una escola de Teatre Japonès i que allà s’anomena “Kabuki”. Només s’admeten 24 alumnes que viuen durant 5 anys un règim estricte de preparació enfocat només a interpretar un sol personatge. Els personatges d’aquest ancestral teatre japonès son sempre els mateixos, d’una manera similar com passa al teatre italià de la “Comedia del Arte”. L’Adolfo Marsillach explica que li va venir una pregunta maliciosa al cap: “ Si aquesta especialització es tan rigorosa que passa si un dels alumnes després d’un o dos anys veieu que no te aptituds per fer el personatge encomanat?” El director de l’escola del Sol Naixent va respondre sense immutar-se: “ Els alumnes que no tenen les aptitud per debutar damunt d’un escenari els hi garantim la feina com a professors”. Sense saber-ho, aquella anècdota em va reconfortar amb mi mateix i em va servir després de molts anys com una venjança contra aquell professor que un dia em va dir que jo no servia per fer teatre, només per que no ho fèiem com ell s’ho havia imaginat.
Ara estic fent un taller de teatre a Girona i aviat tindré el meu primer flirteig amb la direcció d’actors i algú pot pensar que tiro pedres sobre la meva teulada però, si el públic no decideix una altra cosa, no puc ni vull ser professor de teatre. No he estat cridat per aquest camí... A mi m’agradaria ser un actor que intenta transmetre una manera personal i artesanal d’entendre aquest ofici a unes persones que com jo fa molts anys, senten que això de posar-se davant d’algú i fer veure que ets un altre els pot fer molt de bé.
Jo només crec en les escoles de teatre on prima la qualitat sobre la quantitat i on les persones que imparteixen les receptes de l’ofici son gent que han après la docència com una opció, no com una obligació. I que quedi molt clar que mai aniria a demanar feina a una escola de teatre, en tot cas aniria a proposar un projecte que en aquell moment em vingués molt de gust de fer. La gent del teatre tenim una avantatge sobre el demés i es que si un dia ens quedem sense feina ens em podem inventar una altre. Una altra cosa es que ens paguin...però a això també un hi ha d’estar acostumant. Va implícit en aquesta opció de vida..
Bé. Acabo per que el tren ha arribat a Barcelona . El fet d’escriure això m’ha tret algunes preocupacions del cap. Ah! M’oblidava dir-vos que aquells dos companys meus que vam fracassar junts una tarda d’hivern davant d’aquell professor frustrat es deien Ariadna Gil i Jordi Mollà. Només és un petit aclariment. Gràcies.
Totes aquestes reflexions, que per més d’un poden semblar banals, em venen al cap mentre viatjo en tren a Barcelona. Mentre el paisatge corre a l’altra costat de la finestra, el meu cervell viatja encara més de pressa i em transporta als anys que jo estudiava a l’Institut del Teatre. Recordo una tarda plujosa i grisa. Dic plujosa i grisa per que per recordar noms soc un desastre però per recordar moments lligats a una llum determinada o a un temps meteorològic concret, modèstia a part, crec que soc bastant bo. Doncs bé hi va haver una tarda de la meva vida que estàvem en una aula de l’escola d’art dramàtic preparant juntament amb dos companys una escena que el professor en havia demanat. Érem feliços jugant a ser grans actor, vivíem el nostre somni i fins i tot ens creiem que ho fèiem molt bé. Quan va arribar el moment de mostrar la nostra feina al professor aquest ens va dir que allò era una m.... i que ens dediquéssim a una altra cosa. Recordo exactament les seves paraules: “ Si tot això es el que sabeu fer val més que ho deixeu córrer...El públic no pagaria mai per veure aquesta m...” En aquell moment, i en un tres i no res, nosaltres acabàvem de passar a formar part d’aquesta inacabable llista dels fracassats de l’art. Mai vaig sentir tanta ràbia com llavors i em vaig prometre a mi mateix que no deixaria que ningú em tornes a fer tant de mal. Era injust... però haig d’admetre que com a revulsiu pedagògic va funcionar d’allò mes bé per que els tres ens vam posar a treballar com a bojos per que cap professor sense cor ens vingués a amargar una altra tarda de glòria innocent.
El gran Adolfo Marsillach explica a les seves memòries que en un dels seus viatges va anar a parar a una escola de Teatre Japonès i que allà s’anomena “Kabuki”. Només s’admeten 24 alumnes que viuen durant 5 anys un règim estricte de preparació enfocat només a interpretar un sol personatge. Els personatges d’aquest ancestral teatre japonès son sempre els mateixos, d’una manera similar com passa al teatre italià de la “Comedia del Arte”. L’Adolfo Marsillach explica que li va venir una pregunta maliciosa al cap: “ Si aquesta especialització es tan rigorosa que passa si un dels alumnes després d’un o dos anys veieu que no te aptituds per fer el personatge encomanat?” El director de l’escola del Sol Naixent va respondre sense immutar-se: “ Els alumnes que no tenen les aptitud per debutar damunt d’un escenari els hi garantim la feina com a professors”. Sense saber-ho, aquella anècdota em va reconfortar amb mi mateix i em va servir després de molts anys com una venjança contra aquell professor que un dia em va dir que jo no servia per fer teatre, només per que no ho fèiem com ell s’ho havia imaginat.
Ara estic fent un taller de teatre a Girona i aviat tindré el meu primer flirteig amb la direcció d’actors i algú pot pensar que tiro pedres sobre la meva teulada però, si el públic no decideix una altra cosa, no puc ni vull ser professor de teatre. No he estat cridat per aquest camí... A mi m’agradaria ser un actor que intenta transmetre una manera personal i artesanal d’entendre aquest ofici a unes persones que com jo fa molts anys, senten que això de posar-se davant d’algú i fer veure que ets un altre els pot fer molt de bé.
Jo només crec en les escoles de teatre on prima la qualitat sobre la quantitat i on les persones que imparteixen les receptes de l’ofici son gent que han après la docència com una opció, no com una obligació. I que quedi molt clar que mai aniria a demanar feina a una escola de teatre, en tot cas aniria a proposar un projecte que en aquell moment em vingués molt de gust de fer. La gent del teatre tenim una avantatge sobre el demés i es que si un dia ens quedem sense feina ens em podem inventar una altre. Una altra cosa es que ens paguin...però a això també un hi ha d’estar acostumant. Va implícit en aquesta opció de vida..
Bé. Acabo per que el tren ha arribat a Barcelona . El fet d’escriure això m’ha tret algunes preocupacions del cap. Ah! M’oblidava dir-vos que aquells dos companys meus que vam fracassar junts una tarda d’hivern davant d’aquell professor frustrat es deien Ariadna Gil i Jordi Mollà. Només és un petit aclariment. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada