ELS ACTORS I LA POLÍTICA. (19-05-2006)

S’acosten temps complicats pel que fa a la part més intima i personal d’un mateix. Moments de decisions ideològiques i de posar ordre a aquells conceptes polítics que en el nostre dia a dia tenim a vegades massa oblidats o que creiem que fan mes nosa que servei. Estic convençut que una part de la població té un cert rebuig instintiu al fet d’anar a votar per l’esforç que suposa trobar-se amb un mateix i descobrir que potser no té les idees tan clares com es pensava. Que l’estat ens obligui a concertar una cita amb un mateix i que n’haguem de treure conclusions, a vegades no agrada a tothom, perquè mes d’un s’emporta una sorpresa poc agradable. Alguns podran visualitzar la soledat de tenir un criteris massa personals, d’altres tastaran el gust amarg del dubte, una bon grapat de gent s’odiaran a ells mateixos per trair uns ideals a canvi d’uns resultats rendibles; segurament pocs sentiran el vertigen de sentir-se necessaris....i així un llistat de sensacions variades i graduals fins arribar al grup mes trist de la població: aquells que no es fan cap pregunta perquè no tenen interès en cap resposta. Però finalment un només té el dret moral de parlar del que coneix i referent a aquest tema sempre he sentit a dir que els actors no ens hem de posar en política. Sempre m’ha semblat injust que hi hagi col·lectius professionals que visquin sota la por de definir-se políticament o que es vegin obligats a amagar les seves necessàries, lògiques i legitimes simpaties ideològiques, tement unes represàlies misterioses o que s’ofenguin els seus èxits laborals amb la taca del dubte pels senzill fet d’exposar en públic quina és el color o ja només la tonalitat de les seves idees. Aquells que alimenten aquestes pors son els mateixos que creuen que l’art de la política serveix per enriquir-se, situar-se professionalment o treure’n un rendiment amb connexions que permetin anar escalant la muntanya de l’èxit fàcil. Sempre he pensat que hi ha dos tipus de persones que t’aconsellen no mostrar-te lliurement : el que creu que tot està podrit però seria el primer de deixar-se corrompre; o l’infeliç que viu atrapat pel seu conformisme, per la seva grisor, i no li agrada que d’altres s’acostin valents al penya-segat de les idees pròpies i saltin lliurement per volar segurs en un cel d’alçada sempre perillosa però amb una sensació de llibertat infinita.