ELS ACTORS DE TEATRE I LA TELEVISIÓ. (20-12-1999)

Ja fa uns anys,quant jo treballava en uns estudis doblant per a TV3 la sèrie anglesa “Gent del Barri”,arribava cada dia a la feina un actor molt deprimit. El doblatge es com un calaix de sastre d’actors. Hi ha pesones totalment desconegudes d’un gran nivell professional. El doblatge ha estat, és i serà per a molta gent d’aques ofici un refugi en époques de vaques magres. Peró també és una poltrona on si t’acomodes massa bé ja no te’n aixeques mai més. Doncs resulta que aquest actor deprimit del que us parlava habia tingut la seva época de glória a la televisió i ja feia uns mesos que el seu programa habia deixat d’emetres. En una de les interminables hores d’espera que ens va tocar compartir,aquest actor em va confessar en un atac de confiança l’origen dels seus mals. No voldria pecar d’indiscreció peró el fet es que cada dia el nostre amic havia d’agafar un taxi per arribar puntual a l’estudi de doblatge. La puntualitat no sol ser gaire freqüent en els actors peró sempre hi ha excepcions. Durant el trajecte el taxista normalment solia reconeixer al personatge televisiu i llavors era quan començava el bombardeig de preguntes i retrets: “ a la tele sembla més jove”, “els de la tele guanyeu mots calés”, “¿es veritat que aquella actriu s’enten amb aquell altre?”... Hi ha alguns taxistes que sempre xerren pel broc gros i amb total impunitat perquè es pensen que un cop entres en el seu vehicle ja formes part del mobiliari i per tant ets de la seva propietat. Tornat al cas, el meu company de feina m’explicava que sempre hi habia un comentaria que acabava per treure’l de polleguera : “Ja fa dies que no el veiem per la tele. ¿Ara a que es dedica?” ¡Senyors, hi ha comentaris que fan molt de mal! En aquest ofici que està format per una mena de gent que sóm fets d’una pasta diferent haurien d’anar més alerta amb el que diuen. Els actors som gent insegura i que amagats darrera d’aquesta inseguretat inventem nous personatges i noves realitats per fuguir d’un mon que no reconeixem com a nostre. La majoria d’actors partim d’una contradicció i es que som uns tímids exhibicionistes per tant si a tot aixó hi afegim que qualsevol comentari ens fa dubtar poden comprendre com es sentia el meu company de feina quan aquell taxista li recordaba que si no surt a la televisó no existeix. ¡Aquest comentari a les vuit del matí es molt dur d’encaixar!
Els actors tenim molta culpa del que està passant en aquest país. Ens creiem que la televisó ens necessita i el dia que l’audiència es cansi serem els primers de rebre la patada al cul. El públic només dona valor a la nostra feina si sortim en alguna telesèrie i a vegades nosaltres mateixos ens acabem creien que aixó es així. A mi la televisió m’ha donat moltes coses i espero que continui comptant amb mi quan em necessiti peró no s’ha de perdre mai el referent del teatre. Es pot ser actor sense sortir a la televisió i em de fer que la gent del carrer ho entengui així. Les noves generacions d’actors no poden posar-se com a fita de l’èxit sortir a la televisó. Aquesta es la idea que m’ha portat a Girona i m’allunya de la frivolitat de Madrid i la manera particular d’entendre l’èxit en aquella ciutat. A mi ja em perdonaran peró quan algú desconegut em diu que fa dies que no em veu a la televisó jo li contesto que fa dies que no el veig pel teatre.
Per cert,el meu company actor que a inspirat aquest comentari ara torna a presentar un concurs diari a la televisó estic content perquè finalment els taxistes ja no el maltractaran més psicologicament.