ALERTA AMB ELS COMENTARIS. (17-05-2006)

Ja fa uns anys, quant jo treballava en uns estudis doblant per a TV3 la sèrie anglesa “Gent del Barri”, cada dia arribava a la feina un actor molt deprimit. El doblatge es com un calaix de sastre d’actors. Hi ha persones totalment desconegudes d’un alt nivell professional. El doblatge ha estat, és i serà per a molta gent d’aquest ofici un refugi en èpoques de vaques magres. Però també és una poltrona on si t’acomodes massa bé ja no te’n aixeques mai més. Doncs resulta que aquest actor deprimit del que us parlava havia tingut la seva època de glòria a la televisió i ja feia uns mesos que el seu programa havia deixat d’emetre’s. En una d’aquelles inacabables hores d’espera que ens va tocar compartir, aquest actor em va confessar en un atac de confiança l’origen dels seus mals. No voldria pecar d’indiscreció però el fet és que cada dia el nostre amic havia d’agafar un taxi per arribar puntual a l’estudi de doblatge. La puntualitat no sol ser gaire freqüent en els actors però sempre hi ha excepcions. Durant el trajecte el taxista normalment solia reconèixer al personatge televisiu i llavors era quan començava el bombardeig de preguntes i retrets: “ a la tele sembla més jove...”, “els de la tele guanyeu molts calés...”, “¿es veritat que aquella actriu s’entén amb aquell altre?”... Hi ha alguns taxistes que sempre xerren pel broc gros i amb total impunitat perquè es pensen que un cop entres en el seu vehicle ja formes part del mobiliari i per tant ets de la seva propietat. Tornat al cas, el meu company de feina m’explicava que sempre hi havia un comentari que acabava per treure’l de polleguera : “Ja fa dies que no el veiem per la tele... ¿Ara a què es dedica?” ¡Senyors, hi ha comentaris que fan molt de mal! Comentaris ingenus, sense malícia però que haurien de ser meditats abans de convertir-se en material sonor. Aquest ofici està format per una mena de gent feta d’una pasta diferent, ni millor ni pitjor, material sensible. Els actors, homes i dones, som persones fràgils i que amagats darrera d’una aparent seguretat, inventem nous personatges i noves realitats per fugir d’un mon que a vegades no reconeixem com a nostre. La majoria d’actrius i actors partim d’una contradicció i és que som uns tímids exhibicionistes, per tant si a tot això hi afegim que qualsevol comentari no esperat ens fa replantejar tota la nostra existència, poden vostès comprendre com es sentia el meu amic de gremi quan els taxistes de Barcelona li recordaven cada dia que si no surts a la televisió no existeixes. ¡Aquest comentari a les vuit del matí, i sense haver esmorzat bé, es molt dur d’encaixar i pot portar a la depressió l’artista mes equilibrat!