POLÍTIQUES CULTURAL. (12-07-2001)

Aquest dies s’està parlant de si Girona és una ciutat avorrida o divertida i aquest debat és tan antic com complicat és d’arribar a una conclusió al respecte. Seguint el fil de les converses polítiques que s’estan vivint a l’Ajuntament de la nostra ciutat sobre les propostes de crear centres lúdics a les afores, m’agradaria encetar un parell de reflexions sense cap ànim d’ofendre a ningú. En primer lloc dir que la hipocresia dels gironins és majúscula pel que fa al tema del divertiment i l’oci nocturn per que tothom és queixa de la falta de locals per anar un vespre d’hivern a fer el toc sense haver d’agafar el cotxe, però ningú en vol tenir cap a sota de casa i si el tenen son els primer de trucar a la policia municipal quan algú fa un crit a mitja nit. Finalment això es podria solucionar amb una feina de conscienciació ciutadana del respecte a la convivència. Però per a mi el problema més greu és quan entrem a debatre sobre la vida cultural nocturna que tota ciutat necessita després d’un llarg dia de productivitat, per fer que a més a més de ser un nucli de cases una al costat de l’altre, també sigui un marc per a la formació intel·lectual, riquesa d’experiències i rebost d’aliment per a l’esperit. En aquest cas sempre arribo a la mateixa conclusió i és que en l’aspecte de dinamitzar culturalment una ciutat no és pot tenir content a tothom. Per tant s’ha de tenir un pla estratègic molt clar, a llarg termini, on la batalla contra les ments tancades i encarcarades serà diària però si això es fa amb respecte i amb fermesa finalment la cultura s’imposa sobre la comoditat i la curiositat guanya al desconeixement. Amb tot això vull dir que potser les polítiques tan exteses de festivals i temporades és una manera de fer callar als que és queixen que mai es fa res i d’engreixar estadístiques i rankings de consumidors de cultura. Però sempre he cregut que, re-interpretant un refrany xinès, és millor comprar una canya per pescar que no que em convidin a un plat del peix més fresc. Què hi farem...son maneres de pensar però a mi m’agradaria més diners per insonoritzar bars on poder fer sessions de Jazz; més ajudes per crear sales de teatre alternatiu; espais de concerts on la gent jove pogués ensenyar el que estan fent; ateneus culturals, sales d’exposicions obertes a tothom,... en definitiva invertir des de la base i en petites infrastructures que quedarien al servei del ciutadà i per tant a favor d’un teixit cultural estable i viu. No es pot competir amb la gran oferta de Barcelona i potser no es tant necessari posar el nom de Girona al món si quan després tota aquesta gent que ve seduïda per una imatge de ciutat cultural es troba, en el seu dia a dia, que quan son les 12 del vespre no sap on pot anar per escoltar una mica de música en directe, triar entre un parell de peces de teatre ben fet dins de programacions estables, un cafè concert o si més no fer un passeig nocturn pels nostres bells carrer sense pensar que Girona és una ciutat fantasmal i deshabitada. A la gent que caigui en aquest parany sempre els quedarà el consol d’anar a visitar la nostra “joia de la corona”: el dolç negoci de les crispetes disfressat de la més gran oferta cinematogràfica. Santa innocència...