Ara que torno a ser per aquí tinc la sensació de no haver marxat mai. Girona segueix igual com sempre i la meva estada professional en terres llunyanes queda com una nebulosa dins els meus records. Girona és una ciutat molt gelosa d’altres llocs i només et dona dues opcions: o t’atrapa entre el magnetisme de les seves pedres i no pots deixar de pensar en ella o formes part d’aquells que diuen que és la ciutat més avorrida del món. Per tant Costa Rica ha estat com un parèntesi estrany de color, calor i dolçor en les paraules. Han estat dies de grans experiències, molta feina i he deixat lligats grans llaços d’amistat que mai oblidaré, però la meva ciutat, possessiva , crec que a exercitat les seves males arts per fer-me tornar. Ara que sóc aquí només hi ha una cosa que trobo a faltar d’aquells dies de pluja i pells fosques i és l’hora justa de les set i mitja del vespre. Aquella hora on el meu dia feia el tomb i després d’una activitat frenètica, obria una porteta d’un petit palco del nostre teatre i m’asseia per veure el meu espectacle privat. Per veure l’entrada del públic al teatre.
La gent de cultures més verges, més senzilles d’esperit, amb menys preocupacions metafísiques que la nostra encara van al teatre amb la il·lusió escrita a les seves cares. Amagat en un racó era fantàstic veure entrar famílies senceres amb un somriure a la cara i al mateix temps un gest nerviós per no saber el què passarà. I quan s’apagaven els llums desapareixia aquella cridòria descontrolada per donar pas a un silenci expectant. Es d’aquest record d’on parteix la meva reflexió. Allà la gent va al teatre i no saben el que passarà. I tampoc es preocupen per saber-ho. No pregunten quins actors treballen en aquella obra ni quin autor l’ha escrita. Coneixen el que la publicitat a volgut que coneguessin i si allò els desperta la curiositat doncs surten de casa i van al teatre. Estan disposat a deixar-se sorprendre i que la caixa màgica els atrapi i que els transporti. Per mi aquesta és l’essència del teatre, del teatre que a mi m’agrada. Nosaltres aquesta batalla ja la tenim perduda. Per sort o per desgràcia, el fet teatral en el nostre país s’ha intel.lectualitzat. Per damunt de la sorpresa, l’entreteniment i la màgia, em posat egoistament el lluïment personal d’actors molt virtuosos, directors més preocupats per sorprendre que per explicar una història i la prepotència dels autors que lluiten per veure qui escriu un text més enrevessat i extrany que només els interessa a ells mateixos i als seus psiquiatres.
Ara el públic ja no es deixa sorprendre per que aixó seria un símptoma de debilitat intel·lectual. Aquest dies he pogut veure com la gent va al teatre amb un posat seriós i un aire de superioritat com si pel fet de formar part d’aquesta trista minoria encara els fes més importants.
Estem assistint a un miratge que algú ens vol fer creure. No hi ha més públic de teatre sinó que hi ha més gent que va el teatre fruit d’un millor funcionament del marketing teatral. ¿S’entén la diferència? No és tracta d’omplir sales al preu que sigui. Es tracta que la gent vagi al teatre per que té ganes de viure un moment màgic, d’experimentar una sensació diferent que els faci oblidar una quotidianitat més gris. D’assistir a la comunicació directa de sentiments que provenen d’una interpretació sincera, d’una direcció al servei de la història i no en contra d’ella. Textos que els facin sortir del teatre una mica més feliços o més tristos però mai més frustrats de pensar que són idiotes per no haver entès res. Crec que tot això ha passat per que és més fàcil que els artistes ens tanquem en les nostres preocupacions personals i ens oblidem que nosaltres no existim si no hi ha un públic que obseva el resultat del nostre art.
Els que vivim d’això hauríem de pensar en tornar a recuperar la il·lusió del públic. No conformar-nos només amb els incondicionals. Preguntar-nos perquè fa tanta mandra anar al teatre a descobrir nous talents. Perquè anar al teatre és un fet excepcional i no un hàbit. Perquè hi ha només els dos extrems: funcions amb localitats exhaurides amb molts dies d’antelació o funcions amb la platea mig buida. Això vol dir que també el teatre a entrat en la roda de les modes i a perdut la seva independència.
Jo no tinc la solució a aquest enigma però intueixo que és una qüestió de temps i de cicles. Esperem que mica en mica la gent se n’adoni que encara que vivim en una societat millor i més còmode no em de perdre les ganes d’arriscar-nos a que algú ens revolti els sentiments i les emocions. Atrevir-nos a entrar en aquestes petites sales fosques on potser amb una mica de sort podem oblidar-nos de qui som i participar d’una comunió perfecte amb una bojos meravellosos que només saben fer allò i no saben explicar perquè.
Viatjar i conviure amb d’altres cultures no dona resposta a les teves cabòries però si més no fa que no visquis tan tranquil en la teva ignorància. Per tant qui no vulgui viure intensament que no surti de casa però que sàpiga que com diu la cançó .”solo se vive una vez”.
La gent de cultures més verges, més senzilles d’esperit, amb menys preocupacions metafísiques que la nostra encara van al teatre amb la il·lusió escrita a les seves cares. Amagat en un racó era fantàstic veure entrar famílies senceres amb un somriure a la cara i al mateix temps un gest nerviós per no saber el què passarà. I quan s’apagaven els llums desapareixia aquella cridòria descontrolada per donar pas a un silenci expectant. Es d’aquest record d’on parteix la meva reflexió. Allà la gent va al teatre i no saben el que passarà. I tampoc es preocupen per saber-ho. No pregunten quins actors treballen en aquella obra ni quin autor l’ha escrita. Coneixen el que la publicitat a volgut que coneguessin i si allò els desperta la curiositat doncs surten de casa i van al teatre. Estan disposat a deixar-se sorprendre i que la caixa màgica els atrapi i que els transporti. Per mi aquesta és l’essència del teatre, del teatre que a mi m’agrada. Nosaltres aquesta batalla ja la tenim perduda. Per sort o per desgràcia, el fet teatral en el nostre país s’ha intel.lectualitzat. Per damunt de la sorpresa, l’entreteniment i la màgia, em posat egoistament el lluïment personal d’actors molt virtuosos, directors més preocupats per sorprendre que per explicar una història i la prepotència dels autors que lluiten per veure qui escriu un text més enrevessat i extrany que només els interessa a ells mateixos i als seus psiquiatres.
Ara el públic ja no es deixa sorprendre per que aixó seria un símptoma de debilitat intel·lectual. Aquest dies he pogut veure com la gent va al teatre amb un posat seriós i un aire de superioritat com si pel fet de formar part d’aquesta trista minoria encara els fes més importants.
Estem assistint a un miratge que algú ens vol fer creure. No hi ha més públic de teatre sinó que hi ha més gent que va el teatre fruit d’un millor funcionament del marketing teatral. ¿S’entén la diferència? No és tracta d’omplir sales al preu que sigui. Es tracta que la gent vagi al teatre per que té ganes de viure un moment màgic, d’experimentar una sensació diferent que els faci oblidar una quotidianitat més gris. D’assistir a la comunicació directa de sentiments que provenen d’una interpretació sincera, d’una direcció al servei de la història i no en contra d’ella. Textos que els facin sortir del teatre una mica més feliços o més tristos però mai més frustrats de pensar que són idiotes per no haver entès res. Crec que tot això ha passat per que és més fàcil que els artistes ens tanquem en les nostres preocupacions personals i ens oblidem que nosaltres no existim si no hi ha un públic que obseva el resultat del nostre art.
Els que vivim d’això hauríem de pensar en tornar a recuperar la il·lusió del públic. No conformar-nos només amb els incondicionals. Preguntar-nos perquè fa tanta mandra anar al teatre a descobrir nous talents. Perquè anar al teatre és un fet excepcional i no un hàbit. Perquè hi ha només els dos extrems: funcions amb localitats exhaurides amb molts dies d’antelació o funcions amb la platea mig buida. Això vol dir que també el teatre a entrat en la roda de les modes i a perdut la seva independència.
Jo no tinc la solució a aquest enigma però intueixo que és una qüestió de temps i de cicles. Esperem que mica en mica la gent se n’adoni que encara que vivim en una societat millor i més còmode no em de perdre les ganes d’arriscar-nos a que algú ens revolti els sentiments i les emocions. Atrevir-nos a entrar en aquestes petites sales fosques on potser amb una mica de sort podem oblidar-nos de qui som i participar d’una comunió perfecte amb una bojos meravellosos que només saben fer allò i no saben explicar perquè.
Viatjar i conviure amb d’altres cultures no dona resposta a les teves cabòries però si més no fa que no visquis tan tranquil en la teva ignorància. Per tant qui no vulgui viure intensament que no surti de casa però que sàpiga que com diu la cançó .”solo se vive una vez”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada