Cada cop mes, les activitats esportives es veuen seduïdes per la necessitat d’inventar una posada en escena que embolcalli d’una manera visualment i sonorament atractiva, un fet tan noble i lúdic com posar el cos en funcionament fruit d’una voluntat de superació i d’estar bé amb un mateix. La projecció pública de qualsevol esport, el teatre que cal fer per enganxar a públic i participants es converteix indiscutiblement en una necessitat i no pas un caprici. Es valora una dimensió d’espectacle per no perdre adeptes i guanyar admiradors.
Cada cop mes, l’activitat física que cultiva el cos i la ment, s’allunya de la seva filosofia més intima i personal per convertir el mon de l’esport en un gran circ de tres pistes, competitiu, vistós i on prima més l’aplaudiment del públic que no pas la satisfacció individual de cada artista. Això que podria semblar una crítica és només una constatació que l’esport, com la societat en general, aplica tècniques de marketing publicitari per trobar una mínima raó de ser. Qui no s’exhibeix no existeix.
Aquesta política d’aparador també la trobem en el mon del teatre. La comercialitat es menja la creativitat. Però així com l’esport a sabut copiar el millor dels espectacles escènics, el mon del teatre no ha entès que en els valors de l’esport està la clau de l’èxit professional. La disciplina, l’esperit de superació, l’esforç constant i quotidià que els bons practicants de disciplines olímpiques i no tan olímpiques posseeixen, son ignorats per una gran part de les noves generacions d’actors que estan cridats a ser els habitants dels escenaris professionals de demà.
Per tant, esportistes i actors podrien dir que son germans de tècnica i amics interessats en aquesta aventura de pistes, escenaris, piscines i platós de televisió. L’esportista ha de saber escenificar davant dels qui l’envolten la seva imatge mes positiva i eximplificadora; i els actors han d’entendre que a part del talent i la saviesa cultural hi ha una carcassa corporal que demana ser motivada, revisada i esculpida per fer una cursa de llarg recorregut.
Per tant esport i teatre o teatre i esport es donen la mà sense saber-ho i el camí de l’equilibri passa per uns esportistes que dominin l’art de seduir i uns actor que a mes a més de saber seduir tinguin un fondo físic que els hi permeti fer-ho molts anys.
Cada cop mes, l’activitat física que cultiva el cos i la ment, s’allunya de la seva filosofia més intima i personal per convertir el mon de l’esport en un gran circ de tres pistes, competitiu, vistós i on prima més l’aplaudiment del públic que no pas la satisfacció individual de cada artista. Això que podria semblar una crítica és només una constatació que l’esport, com la societat en general, aplica tècniques de marketing publicitari per trobar una mínima raó de ser. Qui no s’exhibeix no existeix.
Aquesta política d’aparador també la trobem en el mon del teatre. La comercialitat es menja la creativitat. Però així com l’esport a sabut copiar el millor dels espectacles escènics, el mon del teatre no ha entès que en els valors de l’esport està la clau de l’èxit professional. La disciplina, l’esperit de superació, l’esforç constant i quotidià que els bons practicants de disciplines olímpiques i no tan olímpiques posseeixen, son ignorats per una gran part de les noves generacions d’actors que estan cridats a ser els habitants dels escenaris professionals de demà.
Per tant, esportistes i actors podrien dir que son germans de tècnica i amics interessats en aquesta aventura de pistes, escenaris, piscines i platós de televisió. L’esportista ha de saber escenificar davant dels qui l’envolten la seva imatge mes positiva i eximplificadora; i els actors han d’entendre que a part del talent i la saviesa cultural hi ha una carcassa corporal que demana ser motivada, revisada i esculpida per fer una cursa de llarg recorregut.
Per tant esport i teatre o teatre i esport es donen la mà sense saber-ho i el camí de l’equilibri passa per uns esportistes que dominin l’art de seduir i uns actor que a mes a més de saber seduir tinguin un fondo físic que els hi permeti fer-ho molts anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada