LA LLIÇO DE NÚRIA ESPERT.( 11-04-2002)

De petit, amb 10 anys, vaig anar amb el col·legi al Teatre Municipal de Girona a veure la Nuria Espert. Ho recordo com si fos ara! Una platja immensa feta amb grans d’arròs i un cel blavíssim eren el marc imaginari per explicar aquella obra de teatre que algú va dir que es deia Laia de Salvador Espriu. Jo, des del balcó del primer pis, estava meravellat i no entenia com els 600 nens restants que compartien amb mi aquell trencament de rutina diària, no quedaven silenciosament extasiats veient aquella senyora, amb un llarg vestit blanc, passejant descalça per sobre d’aquella catifa enlluernadorament blanca. Recordo el recitar misteriós de les seves paraules, com si fos una oració dita en veu alta i em ve vivament a la memòria la música de les seves petjades molt semblant al soroll que fem al mastegar una torrada. Els nens de les primeres files van fer córrer fins a dalt de tot del galliner, la munició de grans d’arròs que hi havia per terra i com si allò fos una fira de poble, el teatre és va convertir en una gran caseta de tir i tot aquell que feia diana sobre la dama del teatre amb la seva sarbatana d’arròs, era obsequiat amb una sorollosa riallada general d’aquell nombrós grup de petits simis assilvestrats. La senyors Espert se’n va cansar i parant la seva actuació és va dirigir cap al prosceni i va maleir al belicós públic amb aquestes paraules: No em molesteu a mi, esteu molestant a tots aquells que tenien ganes d’ escoltar una història i si no apreneu a escoltar ara, ja no escoltareu mai més. Va girar cua i va desaparèixer. Després d’aquell dia no la vaig tornar a veure fins passats 20 anys i quan ens vam saludar li vaig recordar aquella anècdota. Ella encara guardava a la seva memòria aquella amarga experiència viscuda a la nostra ciutat i encara creia que la infància és el moment crític de la vida. Els que ja han experimentat el plaer i el sofriment de veure i viure el mon des d’una altra perspectiva més espiritual, s’entristeixen per tots aquells que no han estat degudament preparats per experimentar aquesta altra mirada. Quan veig aquestes carretades de joves turistes que aquest dies arriben a la nostra ciutat i que són capaços de passar per davant de la catedral sense aixecar la vista de terra o del cul de la noia que tenen al davant, em sap greu per ells. No saben tot el que es perden i la llarga, feixuga i monòtona vida que els espera si no tenen aquesta curiositat necessària per anar-se enriquint de les seves pròpies reflexions. Per que els plaers materials o superficials sempre es poden comprar o robar però els plaers espirituals només poden ser fruit d’una educació en els sentiments, de les percepcions personals i de la potenciació d’una infància rica amb estímuls artístics que potenciïn una manera d’entendre la vida des del prisma de la curiositat, de la pregunta constant, del dubte creatiu. Com deia l’Espert cal aprendre a escoltar i aprendre a observar el pas de la vida amb una mirada diferent.