En el món del teatre sempre s'ha dit que tenir un nom és important. A mi aquesta frase sempre m'ha creat moltes preguntes perquè no he sabut mai quan és té un nom o es deixa de tenir. Cadascú és propietari d'una denominació personal i intransferible però resulta que després aquest segell familiar heretat ha de passar per un tribunal d'entesos invisible que fa que aquest nom passi a la posteritat o es quedi entre un dels milions i milions de noms i cognoms que passaran per aquesta vida sense pena ni glòria. Perquè la popularitat te la dóna el poble, però el segell de qualitat s'atorga des de les més altes esferes de la intel·lectualitat. I aquí és quan m'agafen sempre les ganes de riure. Perquè al poble no se'l pot enganyar. Encara que alguns el vulguin desprestigiar en el sentit d'afirmar que mai arribaran a destil·lar l'essència de l'art i la cultura, puc afirmar que som molts treballadors de l'escena que només escoltem el senzill ciutadà o ciutadana del carrer, que ha pagat la seva entrada i que és molt més lliure per dictar la seva sentència: planera, alliberat o alliberada de capelletes i amb la tranquil·litat del que no hi té res a perdre o a guanyar. Quan la crítica arriba de les altes esferes de la modernitat aquí ja pots començar a desconfiar, tremolar, inquietar-te, tornar-te escèptic, riure i mai plorar.
Des de fa molt temps s'ha posat de moda que tot el que arriba de països enllà és la bomba en patinet. En canvi les produccions casolanes són massa ingènues, poc profundes i no vesteixen gaire. Permetin-me un petit conte: hi havia una vegada un actor català que mai no aconseguia col·locar una de les seves propostes teatrals a les programacions de teatres nacionals o festivals de prestigi del seu país. No el volien enlloc perquè feia coses massa "catalanes", massa d'estar per casa. Un dia va presentar una proposta amb el text d'un autor argentí i sota la direcció d'una jove promesa parisenca. S'estrenaria en un festival de Berlín i després faria una petita gira per Venècia, Viena i Madrid. Llavors tots hi van córrer. Tots volien saber de què es tractava aquesta aventura escènica tan "chic". A mesura que entrava als despatxos dels gurus teatrals els feia evident que havien caigut a la trampa dels noms. Aquest actor va continuar sense treballar a casa seva però va ser el paio més feliç de la terra.
Des de fa molt temps s'ha posat de moda que tot el que arriba de països enllà és la bomba en patinet. En canvi les produccions casolanes són massa ingènues, poc profundes i no vesteixen gaire. Permetin-me un petit conte: hi havia una vegada un actor català que mai no aconseguia col·locar una de les seves propostes teatrals a les programacions de teatres nacionals o festivals de prestigi del seu país. No el volien enlloc perquè feia coses massa "catalanes", massa d'estar per casa. Un dia va presentar una proposta amb el text d'un autor argentí i sota la direcció d'una jove promesa parisenca. S'estrenaria en un festival de Berlín i després faria una petita gira per Venècia, Viena i Madrid. Llavors tots hi van córrer. Tots volien saber de què es tractava aquesta aventura escènica tan "chic". A mesura que entrava als despatxos dels gurus teatrals els feia evident que havien caigut a la trampa dels noms. Aquest actor va continuar sense treballar a casa seva però va ser el paio més feliç de la terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada