Una de les preguntes més freqüents que es fan als actors en general és: Què representa l'èxit per a tu? Jo sempre contesto el mateix: L'èxit és com un gustós caramel, que si el desfàs a poc a poc a la boca, pots gaudir intensament del seu sabor i la seva dolçor, però si tens pressa, el mastegues amb neguit i te l'empasses, et pot provocar una mala digestió de conseqüències a vegades imprevisibles.
Però també, i suposo que amb els anys, comences a redefinir i redimensionar l'abast d'aquesta paraula i comences a veure una llum clarificadora al final d'aquesta ensucrada persecució ingènua. És evident que la força d'aquesta idea rau en la seva volatilitat i relativitat, però el que et dóna la pista més gran de que t'hi estàs acostant és quan apareix el joc brut. Perquè en el món dels que volem trobar l'equilibri personal sempre hi ha els que et volen desequilibrar. Suposo que com tot en aquesta vida, té els seus mecanismes de compensació, i a més possibilitats de trobar el teu camí, més destructors de somnis apareixen.
Segurament l'èxit real, doncs, és haver caigut al costat de les forces del bé i no del mal. Saber que pots anar pel carrer amb la cara ben alta, mirar als ulls de la gent, saludar a cada cantonada, participar dels èxits del altres sense que tu et sentis un infeliç; fugir d'una realització personal jugant prepotentment amb les realitzacions dels teus conciutadans; això per a mi ja és el zenit de la realització com a ésser humà. Ha de ser tan trist menjar de l'insult, la mala educació, la falta de respecte al pròxim i de les revenges personals. Finalment t'adones que aquests petits reietons provincians solitaris només saben viure xuclant la sang d'aquells que els recorden els seus fracassos personals i professionals més íntims.
El teatre és un món fantàstic i apassionant. Ple de moments indescriptibles i de vivències que et fan sentir únic. També hi ha moments de ràbia i d'impotència però l'endemà t'adones que l'honradesa i la veritat sempre guanyen, i mentre alguns es tanquen als seus laboratoris de rancor; d'altres sortim al carrer a ballar amb els nostres amics i els que ens estimen.
Jo sóc un fan d'Alaska i en aquests moments escolto una lletra que il·lustra perfectament aquest article. Diu: "La envidia es como un puñal, a quien se lo voy a clavar.... Malgasto mi talento destrozando a los demás, propagando mil mentiras, disfrazando la verdad, estoy perdiendo un tiempo que no voy a recobrar, parece que mi vida no da para más. Criticar por criticar". Genial!
Però també, i suposo que amb els anys, comences a redefinir i redimensionar l'abast d'aquesta paraula i comences a veure una llum clarificadora al final d'aquesta ensucrada persecució ingènua. És evident que la força d'aquesta idea rau en la seva volatilitat i relativitat, però el que et dóna la pista més gran de que t'hi estàs acostant és quan apareix el joc brut. Perquè en el món dels que volem trobar l'equilibri personal sempre hi ha els que et volen desequilibrar. Suposo que com tot en aquesta vida, té els seus mecanismes de compensació, i a més possibilitats de trobar el teu camí, més destructors de somnis apareixen.
Segurament l'èxit real, doncs, és haver caigut al costat de les forces del bé i no del mal. Saber que pots anar pel carrer amb la cara ben alta, mirar als ulls de la gent, saludar a cada cantonada, participar dels èxits del altres sense que tu et sentis un infeliç; fugir d'una realització personal jugant prepotentment amb les realitzacions dels teus conciutadans; això per a mi ja és el zenit de la realització com a ésser humà. Ha de ser tan trist menjar de l'insult, la mala educació, la falta de respecte al pròxim i de les revenges personals. Finalment t'adones que aquests petits reietons provincians solitaris només saben viure xuclant la sang d'aquells que els recorden els seus fracassos personals i professionals més íntims.
El teatre és un món fantàstic i apassionant. Ple de moments indescriptibles i de vivències que et fan sentir únic. També hi ha moments de ràbia i d'impotència però l'endemà t'adones que l'honradesa i la veritat sempre guanyen, i mentre alguns es tanquen als seus laboratoris de rancor; d'altres sortim al carrer a ballar amb els nostres amics i els que ens estimen.
Jo sóc un fan d'Alaska i en aquests moments escolto una lletra que il·lustra perfectament aquest article. Diu: "La envidia es como un puñal, a quien se lo voy a clavar.... Malgasto mi talento destrozando a los demás, propagando mil mentiras, disfrazando la verdad, estoy perdiendo un tiempo que no voy a recobrar, parece que mi vida no da para más. Criticar por criticar". Genial!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada